«El referèndum no ha existido. Hemos sido un ejemplo para el mundo». Amb aquestes paraules, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, volia fer creure que no havia passat res. Aquell missatge allunyat de la realitat feia palès que, més aviat, havia passat tot el contrari. La plaça Catalunya rugia contra Rajoy, visible en una pantalla gegant. El referèndum s’havia celebrat. I les imatges sempre restaran en la memòria. Els més de mil ferits donaven fe que el referèndum havia existit. I alguna cosa més.
Mentre Europa mantenia un silenci inesperat i incomprensible, la premsa estrangera posava el crit en el cel. Les imatges més indesitjades quedaven reflectides als diaris. I, efectivament, res no va tornar a ser igual. Sis mesos després hi ha deu presos polítics, sis exiliats, un conflicte internacionalitzat i tothom a l’espera de decisions. I, evidentment, una tensió social derivada dels fets d’aquell dia i del que s’ha anat succeint.
«Les quotes de vergonya a què ha arribat l’Estat espanyol l’acompanyaran per sempre». Carles Puigdemont pronunciava aquestes paraules al matí d’aquell dia plujós, després dels primers actes de repressió policial. «No ens hauríem imaginat mai que això es compliqués tant», lamentava un Mosso d’Esquadra que feia guàrdia al Palau Robert de Barcelona, un dels punts de votació. Malgrat que els Mossos tenien un paper «presencial», la campanya de desprestigi llançada contra el cos policial ara intervingut en virtut de l’article 155 de la Constitució espanyola ha servit, entre més coses, per justificar judicialment, l'empresonament Joaquim Forn, conseller d’Interior en aquell moment, un dels pocs que es manté encarcerat sense interrupció des del 2 de novembre.
Víctimes
Efectivament, Joaquim Forn ha estat una de les principals víctimes de la resposta espanyola a l’1 d’octubre. Les tensions amb el Govern espanyol van esclatar quan, a finals de setembre, el conseller d’Interior va denunciar la voluntat del Govern d’intervenir els Mossos d’Esquadra «tal com ja s’havia fet amb les finances de la Generalitat». L’1 d’Octubre era a tocar i les tensions s’havien anat accentuat des de la campanya de desprestigi iniciada arran dels atemptats gihadistes del 17 d’agost, quan des de certs sectors de la premsa contrària a l’independentisme es va dubtar de l’eficiència dels Mossos d’Esquadra.
L’1 d’octubre, els Mossos d’Esquadra van ser capaços de tancar més col·legis electorals -i sense violència- que les forces policials espanyoles. Però aquesta dada no va satisfer el Govern ni els tribunals espanyols. El 2 de novembre, tots els consellers que acudiren a declarar a l’Audiència espanyola davant Carmen Lamela ingressaren en prisió. El 4 de desembre es va concedir la llibertat condicional sota fiança a sis d’ells. Joaquim Forn, amb Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart -aquests dos van ser els primers empresonats, en la data del 16 d’octubre- restarien tancats.
Segons Pablo Llarena, magistrat del Tribunal Suprem que ja s’havia fet amb la causa, tots quatre havien tingut responsabilitats més destacades en la jornada del referèndum. «Les seues aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, reiterant-se, no deixa marge de correcció o satisfacció als qui se’n vegen perjudicats». Per tant, «el risc de reiteració de les seues conductes imposa a aquest instructor un major grau de rigor i cautela».
Concretament, Forn era assenyalat com a conseller d’Interior «per no afavorir o no desplegar cap actuació» a través dels Mossos d’Esquadra per evitar els fets dels dies 20 i 21 de setembre, quan milers de manifestants es van expressar davant el Departament d’Economia durant els escorcolls de la Guàrdia Civil. Llarena no tenia en compte, per exemple, que Forn ja havia estat cessat com a conseller i, per tant, no tenia cap capacitat de direcció sobre els Mossos d’Esquadra.
Per facilitar el seu alliberament, Joaquim Forn decidia, a finals de gener, renunciar a l’acta de diputat. El conseller s’havia presentat setè a la llista de Junts per Catalunya per la demarcació de Barcelona. Una decisió que no ha convençut el jutge, que ha impedit la seua posada en llibertat en dues ocasions: el 2 de febrer i el 22 de març. En el primer dels casos, Llarena insistia en la interlocutòria que Forn havia «expressat als mitjans la seua concepció que els Mossos d’Esquadra havien de facilitar una votació il·legal». I més encara: tot i que Forn havia estat destituït del seu càrrec i que havia renunciat a ser diputat, «el delicte que li és atribuït no deriva de la seva condició de diputat, sinó que es va desplegar des d’una responsabilitat executiva i de govern que encara li és abastable». El més escandalós d’aquell document era la referència judicial al «seu ideari sobiranista», que «coexisteix amb un context polític en què no hi ha certesa que hagi desaparegut la intenció d’aconseguir la independència de Catalunya».
Més i mig més tard, es confirmava que Forn, des de la presó, patia una tuberculosi latent, no desenvolupada. I la Fiscalia demanava el seu alliberament provisional a canvi d’una fiança de 100.000 euros, esmentant també a «raons humanitàries» derivades d’aquesta malaltia. Donava importància, també, a la renúncia de la seua acta com a diputat, «mostra de la seua intenció manifesta de cessament de la seua activitat política». Per primera vegada, la fiscalia es mostrava mínimament benevolent amb un dels encausats. No va ser suficient per a Llarena, que per justificar la seua voluntat de mantenir-lo en presó va esmentar fins i tot un tweet del conseller en què es demostrava disposat a votar l’1 d’octubre. El magistrat del Suprem també es justificava en la possible destrucció o ocultació de proves per part de Forn i en una possible reiteració delictiva.
Davant les detencions, responem que no tenim por, i que volem votar i que votarem el dia 1 d'octubre! #Síalmillorpaíspic.twitter.com/MOPBGz5Qfo
— Joaquim Forn (@quimforn) 21 de setembre de 2017
Més assenyalats
Tornem, per un moment, a l’1 d’octubre. Tot just després del recompte, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats cíviques que més protagonisme havien adquirit, feien la cloenda de la jornada a Plaça Catalunya. No sabien, possiblement, que serien les primeres víctimes de tot plegat. La jornada del 20 de setembre ho va desencadenar tot. Després de la intervenció del Ministeri espanyol d’Hisenda als comptes de la Generalitat -un fet que ha estat molt més dramàtic, segons fonts institucionals, que l’aplicació del 155-, la Guàrdia Civil escorcollava les conselleries d’Economia, Afers Socials, Governació i Exteriors.
Davant de la primera de les citades sorgia una concentració de protesta que ha estat emprada judicialment per encausar els que han passat a ser coneguts popularment com ‘els Jordis’. Sànchez, qui presidia l’Assemblea, feia una crida a la resistència pacífica a través de Twitter. Des de la ‘no violència’, però. Així ho deia, de manera específica. El Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), l’Administració Oberta de Catalunya, l’Institut Català de Finances i l’Agència Tributària també eren escorcollades. Era l’inici de la mobilització permanent. Sànchez i Cuixart feien crides a la defensa del país. Sempre des de la no violència. De fet, els únics que l’havien exercit eren les forces policials espanyoles, tal com ve alertant part de la premsa internacional. Prova d’això eren també les tensions viscudes els dies previs al referèndum, quan la policia i la Guàrdia Civil escorcollaven impremtes i seus de diaris locals per trobar material per fer possible l’1 d’octubre.
Els ‘Jordis’, però, són castigats per les mobilitzacions dels dies 20 i 21 de setembre. Són acusats d’haver liderat aquelles concentracions. El 16 d’octubre eren tancats després de declarar davant Carmen Lamela, de l’Audiència espanyola. L’objecte de la decisió judicial era «la consecució de fins constitucionalment legítims i congruents amb la mesura». A tots dos se’ls va castigar per liderar les entitats més populars, ANC i Òmnium, atès que la interlocutòria reconeixia que «les concentracions» d’aquells dos dies «foren promogudes per diferents associacions sobiranistes, sent les més destacades per la capacitat de convocatòria les realitzades pels líders de les organitzacions independentistes ANC i Òmnium».
L’escrit identificava com a «intimidació» els crits de «no sortireu». Parlava de violència pels desperfectes en tres cotxes policials. Però, sobretot, alliçonava els activistes perquè «la finalitat última d’aquestes mobilitzacions era aconseguir la celebració del referèndum i, amb això, la proclamació d’una república catalana, independent d’Espanya, sent conscients que es desenvolupava al marge de les vies legals». La interlocutòria recordava també la defensa del referèndum dels Jordis, que estan acusats de sedició. L’onada de solidaritat va arribar fins i tot al Congrés espanyol, on els diputats d’Unidos Podemos van mostrar cartells que demanaven la llibertat de tots dos.
El 4 de desembre, quan Llarena decidia per primer cop des que s’havia fet càrrec del cas, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no estaven entre els afortunats que foren provisionalment alliberats. Els castigava, novament, per haver «encapçalat» la protesta ciutadana. Si bé la interlocutòria reconeixia el «civisme» de les «desenes de milers de ciutadans que es mobilitzaren davant les nombroses crides que reberen (del que fou prova incontestable els limitats efectes lesius sorgits d’unes mobilitzacions multitudinàries», «es va constatar la infiltració de nombrosos comportaments violents i agressius que reflectien el germen que arriscava expandir-se i que, des del moment en què alguns foren impulsats i capitanejats per l’investigat sol·licitant, mostren indicis de responsabilitat que es neguen en l’escrit de llibertat que ara s’analitza». Els ‘Jordis’, segons el jutge, eren responsables de «dissenyar una estratègia de manipulació social» per «impulsar gradualment una mobilització social que facilite conduir de manera efectiva els diferents individus en funció del seu pensament». Raons que valien, per a Llarena, el prolongament de l’empresonament provisional dels activistes. Més encara quan les aportacions de tots dos, amb les dels altres dos que restaren en presó -Oriol Junqueras i Joaquim Forn- «estaven directament vinculades a una explosió violenta». Mantenia la idea d’un «Comitè Estratègic» en què tots quatre haurien participat per fer factible la independència de Catalunya.
El 5 de gener, el Tribunal Suprem va denegar la llibertat de Oriol Junqueras per «possible reiteració delictiva». Cuixart també es manté des del 16 d’octubre. Com Sànchez. Aquest últim, però, ha estat el pres que més ha transcendit. Entre més coses, perquè es va presentar a les llistes de Junts per Catalunya, en el número 2 de la llista per Barcelona, pel que va estar triat diputat. La decisió de saltar a la política el va obligar a deixar el càrrec de president de l’Assemblea. També va ser proposat com a candidat a ser investit, cosa que va denegar el jutge Pablo Llarena, que va impedir Sànchez acudir al ple d’investidura perquè podia reincidir en el delicte a través del seu discurs. Quan la defensa de Sànchez va esmentar el cas de Juan Carlos Yoldi, condemnat per formar part d’ETA que va poder acudir al Parlament basc el 1987 per fer el discurs d’investidura, el magistrat va justificar que Yoldi, a diferència de Sànchez, no podia, en aquella ocasió, reiterar el delicte en el discurs d’investidura. El delicte era el de la tinença d’armes o d’explosius. L’ONU, posteriorment, es va pronunciar a favor dels drets polítics de Sànchez, fet pel qual ara estudia la possibilitat de tornar a presentar-se com a candidat. Fins ara, Llarena no ha permès que Sànchez siga alliberat. El 6 de febrer, per exemple, va justificar que «el solicitante mantiene su ideario soberanista».
Camí del 27-O
Obeir el mandat de l’1 d’octubre significava proclamar la independència de Catalunya. El 10 d’octubre era el dia assenyalat, però Carles Puigdemont va decidir fer un pas enrere i optà per una crida al diàleg. No va funcionar. Eren dies de violència. El 9 d’octubre hi havia hagut agressions feixistes a València. També hi va haver brots a Palma. El discurs del rei espanyol Felip VI, plenament identificat amb el discurs polític del bloc del 155, acabaria per distanciar totalment la monarquia espanyola de major part de la ciutadania catalana, tal com es va demostrar el 25 de març amb la cassolada i la gran mobilització visible a Barcelona quan visitava el World Mobile Congres. Alhora, la crida al diàleg de Carles Puigdemont va ser contestada per l’executiu estatal amb un requeriment que tenia cinc dies de termini per ser contestat. Rajoy volia saber si Puigdemont «havia o no declarat la independència». Albert Rivera exigia «no dialogar amb els qui volen trencar la llei». La suspensió de l’autonomia catalana era només qüestió de temps. Puigdemont buscava mediació internacional. Hi va haver certes mostres de suport, però molt insuficients. Entre més coses, perquè el Govern espanyol s’hi va negar. Tothom parlava, aquells dies, d’una «declaració a l’eslovena», per fer el paral·lelisme amb la declaració aixecada de Carles Puigdemont. Des del Partit Popular, Pablo Casado suggeria il·legalitzar els partits independentistes. La tensió no abaixava. Més aviat al contrari. L’independentisme exigia proclamar la independència de manera definitiva. Puigdemont evitava contestar el requeriment de Rajoy sobre si havia o no proclamat la independència. Enmig d’aquell ping-pong, els Jordis eren encarcerats. Tot s’accelerava. Vertigen sense aturador.
El 21 d’octubre, Rajoy anunciava la voluntat d’aplicar l’article 155. Una proposta que havia de passar pel Senat, amb majoria absoluta dels populars. El mateix 21 d’octubre se celebrava la primera gran manifestació des de l’11 de setembre. El 27, després de dies previs intensos en què des dels despatxos de l’independentisme es debatia entre la convocatòria d’eleccions i la proclamació de la independència, es va acabar optant per la segona opció. El mateix dia, el Senat aprovava l’aplicació del 155. Després vindria l’exili, les compareixences judicials, els empresonaments. I molt més.
De la internacionalització del conflicte a les detencions dels consellers
El 2 de novembre eren citats a declarar tots els consellers. Dos dies abans, el 31 d’octubre, Carles Puigdemont liderava una compareixença a Brussel·les. Era l’inici de la internacionalització del conflicte. El president subratllava el «desig de venjança de l’Estat espanyol» i feia una crida a Europa a la mediació. Rajoy ja havia convocat les eleccions per al 21 de desembre. «Si l’Estat ha volgut fer un plebiscit per legitimar el 155, l’entomem», deia Puigdemont, que es reivindicava com a «president legítim».
No tots van tornar de Bèlgica. Els que sí que ho feren, comparegueren davant Lamela. I foren empresonats. Eren Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull. Els dos primers no han tornat a eixir. Els darrers quatre tornaren a ingressar en presó el 23 de març, coincidint amb el fet que havien estat triats com a diputats. Perquè Borràs i Mundó no foren cridats a comparèixer per Llarena posteriorment. Carles Puigdemont i altres quatre consellers -Lluís Puig, Meritxell Serret, Antoni Comín i Clara Ponsatí- es quedaven a Bèlgica, que esdevenia nou escenari. Carmen Lamela emetia euroordre de detenció contra tots cinc, que seria retirada per Llarena pel temor a que la justícia belga desacreditara la petició espanyola i acabara amb el procés de persecució. Els exiliats, disposats a col·laborar en tot moment amb les autoritats belgues, s’hi entregaven sense més conseqüències en contra que les de comparèixer quan se’ls demanara i fer saber el lloc on estaven. El conflicte ja estava a Europa. La major mostra, la gran manifestació del 7 de desembre, que va acollir 45.000 persones segons la policia belga.
I el carrer anava fent. La vaga general del 8 de novembre va ser un exemple ben clar que se sumava a les nombroses protestes celebrades arreu del Principat. Emergien els CDR, abans Comitès de Defensa del Referèndum i, des del 2 d’octubre, Comitès de Defensa de la República. Mentrestant, gent anònima era assenyalada per la policia espanyola. Els delictes d’odi s’estenien contra mecànics, humoristes i simples manifestants. L’11 de novembre, desenes de milers de persones recorrien Barcelona per l’alliberament dels presos polítics amb la mirada posada al 21 de desembre. Arreu del país, les mostres de solidaritat eren infinites, tant a Palma com a València. Pel seu compte, el PSIB, el PSPV i sobretot el PSC perdien militants històrics i anònims, en desacord amb la decisió de la cúpula de donar suport a l’aplicació de l’article 155.
Cap a les eleccions
Tot anava quedant, cada cop més, condicionat per les eleccions. La llista unitària demandada per gran part de la societat no seria configurada. Esquerra Republicana aniria pel seu compte, com també la CUP. Alhora, el PDeCAT s’integraria en una llista clarament dominada per Carles Puigdemont, el gran valor del partit, i per independents propers al president cada cop més distanciats de molts antics convergents, sense poder més enllà del carrer Provença, on hi ha la seu del partit. Tres setmanes abans de les eleccions, el Tribunal Suprem decidia alliberar Carles Mundó, Raül Romeva, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa i Jordi Turull sota fiança de 100.000 euros per cadascun. Els ‘Jordis’, Junqueras i Forn restaren empresonats. Raül Romeva i Dolors Bassa s’integrarien en les llistes electorals d’Esquerra Republicana, tal com va fer Oriol Junqueras des de la presó. Josep Rull i Jordi Turull van fer el mateix amb Junts per Catalunya. I Jordi Sànchez també, però des de Soto del Real.
Malgrat aquests alliberaments temporals, l’embat judicial s’accentuava. Llarena ampliava la llista de polítics sospitosos i assenyalava persones com Marta Pascal, Mireia Boya, Anna Gabriel o Marta Rovira, aquestes dues últimes a hores d’ara en l’exili. Totes eren sospitoses d’haver format part de l’anomenat «Comitè Estratègic». Poc més tard, un atestat de la Guàrdia Civil suggeria que totes les diades celebrades des de 2013 podrien ser considerades com a rebel·lió. Mentrestant, en virtut de l’article 155, el Govern espanyol complia amb un vell anhel: traslladar les obres de Sixena de Lleida a l’Aragó. I en aquest panorama d’incertesa i de repressió, l’independentisme revalidava la seua majoria parlamentària el 21D amb 70 diputats, dos per damunt de la majoria absoluta. I amb participació històrica: 81,95%. Ciutadans era el partit més votat, però no sumava per formar govern. Atesa la geografia del resultat interpretat amb cert interès, esclatava mediàticament l’invent de Tabàrnia, reflex d’una dolenta digestió del resultat electoral per part de l’espanyolisme.
L’independentisme, fins ara, tampoc no ha estat capaç de gestionar la victòria. Ben és cert que la no formació de Govern s’ha degut al fet que des dels tribunals s'ha impedit les investidures de Puigdemont i de Sànchez, malgrat que l’Estatut d’Autonomia català permet les intervencions telemàtiques en el Parlament. La de Jordi Turull no es va fer efectiva per la negativa de la CUP, però tot apuntava que, en cas d’haver-se produït, haguera estat invalidada des dels jutjats. Malgrat tot, la divisió al si de l’independentisme s’ha fet evident durant els darrers mesos. A les disputes internes dins la llista de Junts per Catalunya cal sumar les complicacions entre aquesta formació i Esquerra Republicana a l’hora d’arribar a pactes. La CUP, que va pel seu compte, sempre ha mantingut un missatge difícil d'assumir per a les altres formacions: implementar la república. Cap altra proposta que no perseguesca aquest objectiu tindrà la seua aprovació, tal com es va demostrar dijous dia 22, en el ple fallit d’investidura de Jordi Turull.
El consens més clar ha estat el de fer emergir la figura de Roger Torrent, triat el 16 de gener president del Parlament. Mentrestant, les complicacions visibles per investir Carles Puigdemont alimentaven el debat entre la conveniència de la tàctica de confrontació i la del possibilisme. Una qüestió que va sorgir especialment a partir del 30 de gener, quan Torrent «ajornà» un ple d’investidura que no s’ha tornat a celebrar. Adreçat a investir Carles Puigdemont, la resposta de l’Estat en cas que es duguera a terme va fer recular el president del Parlament. I el carrer va protestar. Des d’aquell dia, hi ha acampats a plaça Catalunya que exigeixen la investidura del 130è president de la Generalitat. Ell mateix va decidir apartar-se com a candidat l’1 de març i va obrir la porta a la investidura de Jordi Sànchez, qui no va poder presentar-se per decisió judicial, tal com s’ha explicat. Jordi Turull és l’últim candidat fins la data. Dimecres dia 21, quan encara no s’havia fet oficial, Llarena el citava a comparèixer davant d’ell.
Precisament, Puigdemont va ser protagonista d’uns missatges de whatsapp publicats per TeleCinco, on dubtava amb Antoni Comín dels passos fets endavant. Alguns auguraven la fi del procés, però no va arribar, ni tan sols, a ser un miratge.
La repressió no ha deixat d’accentuar-se. El 24 de gener, ANC, Òmnium i el CTTI rebien la visita de la Guàrdia Civil. Germà Bel, exdiputat de Junts pel Sí, va declarar contra un possible delicte d’odi per uns tweets amb els quals protestava contra les actuacions policials de l’1 d’octubre.
Jordi Pesarrodona, famós per la seua foto amb un Guàrdia Civil amb un nas de pallasso, es va acollir al dret de no declarar per un possible delicte d’odi. Mireia Boya anà a declarar el 14 de febrer davant Llarena, que la va deixar lliure. La cupaire no es va amagar i va expressar que la declaració del 27-O pretenia que fóra efectiva. L’endemà, Jaume Roures era assenyalat en un informe de la Guàrdia Civil per haver fet un documental sobre l’1 d’octubre. Era, segons el cos espanyol, un possible membre del comitè estratègic per una conversa telefònica intervinguda en què un dels qui conversaven es referia a «el abuelo».
Més endavant, el 20 de febrer, Artur Mas i Neus Lloveras quedaven lliures sense fiança. Anna Gabriel va optar per la desobediència i no anà a declarar. Marxà a Suïssa, convertint-se, llavors, en la sisena exiliada. El 23 de febrer, Josep-Lluís Trapero, un altre dels grans assenyalats, compareixia davant l’Audiència espanyola i marxava lliure i sense fiança. El 13 de març, Europa donava un respir. El Tribunal Europeu de Drets Humans corregia i anul·lava la condemna de la justícia espanyola contra els gironins que cremaren fotos del rei espanyol Joan Carles I en una manifestació del 2007. Onze anys després, els condemnats serien compensats.
Dos dies després, Antoni Molons, secretari de Difusió de la Generalitat de Catalunya, era detingut per ser alliberat el mateix dia, després d’un interrogatori en què no va voler declarar. El Palau de la Generalitat i la seu d’Òmnium Cultural eren escorcollades en el marc de la investigació policial contra el referèndum de l’1 d’octubre. Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium denunciava que la Guàrdia Civil havia escorcollat la seu sota amenaces d’aplicació de delicte de sedició per part del jutge en cas que es formaren concentracions al voltant. El carrer tornava a dir la seua. A l’endemà, Molons era destituït del seu càrrec en virtut del 155.
L’últim episodi en aquest sentit va ser la crida a la compareixença de Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull i Marta Rovira el divendres dia 23. Tots ingressaren en presó, tal com es preveia, a excepció de Marta Rovira, que optà per l’exili. El carrer tornà a esclatar, com ho tornaria a fer dos dies després quan Carles Puigdemont va ser detingut a Alemanya, a l’espera del que es faça amb ell. Des de llavors, les manifestacions no han deixat de succeir-se en el que han batejat com la Primavera Catalana.
I el carrer, més protagonista que mai, exigeix amb insistència perseverar en l’estratègia de confrontació.
En els dies previs a l’1 d’octubre, se situava la xifra del milió de votants com a èxit. Finalment, 2.262.144 persones van exercir el seu vot. El 89,3% apostaven per la constitució d’un nou Estat. La xifra es va verificar el 21 de desembre, amb els 2.063.361 vots sumaren les tres forces independentistes. Concretament, 40.000 persones més de les que l’1 d’octubre van dir ‘sí’. Les especulacions sobre la falsedat del resultat de l’1 d’octubre quedaven anul·lades. Aquest ha estat el gran colp rebut per l’Estat espanyol. I el fet que ha desencadenat l’onada repressiva sense aturador. Les disculpes d’Enric Millo, les denúncies d’Amnistia Internacional, les realitzades des de l’àmbit jurídic, les resolucions de l’ONU i la indignació arreu no han provocat cap rectificació del Govern espanyol, que es mostra orgullós de l’actuació policial i judicial. Negar l’existència del referèndum evidencia, de fet, la inoperància d’aquest executiu per aconseguir els seus propòsits. Res no tornà a ser igual. Ni ho tornarà a ser, després del que va passar fa ara mig any, tal com s’està veient.