Disjuntiva postconvergent

Junts per Catalunya o quan Èdip arraconà el PDeCAT

Sobre el paper, Junts per Catalunya és una fórmula electoral impulsada per Carles Puigdemont i el PDeCAT per guanyar les eleccions del 21D. ‘De facto’, però, el sector del grup parlamentari que congrega els independents cada vegada agafa més entitat pròpia mentre els dirigents del partit hereu de CDC s’ho miren de lluny estant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el seu afany per mantenir-se a flotació, el PDeCAT podria perdre-hi bou i esquelles. Després de la convocatòria d’eleccions imposades pel Govern espanyol, els dirigents de l’espai postconvergent, amb Carles Puigdemont al capdavant, van intentar forjar una nova llista unitària de l’independentisme. A l’horitzó hi havia la gran desfeta electoral que les enquestes auguraven al PDeCAT si es presentava en solitari. Les reticències al pacte de les altres formacions independentistes van desembocar en un pressing ERC per mitjà d’una campanya de recollida de firmes en favor de la llista única. Entre els seus impulsors hi havia gent de l’òrbita neoconvergent com Francesc Dalmases o Aurora Madaula. Aviat s’hi sumaven, també, noms com Ferran Mascarell o Elsa Artadi.

ERC, que veia que la demoscòpia bufava a favor seu, no va cedir, a diferència del 2015. Amb la iniciativa frustrada, la gent propera a Carles Puigdemont va decidir aprofitar el capital reunit en la plataforma per la llista única i construir una nova marca electoral que transcendís el marc estricte del PDeCAT. Amb el relat de restituir Puigdemont com a president i l’objectiu de fer un tomb a les enquestes, va néixer Junts per Catalunya. Diuen que la criatura es va forjar en una habitació d’hotel de Brussel·les, a cop de telèfon, entre el mateix president, la seva mà dreta i cap de campanya, Elsa Artadi ­—que feia poc que havia estripat el carnet del PDeCAT— i Jaume Clotet. Diverses fonts destaquen el rol d’impulsor ideològic que va mantenir l’historiador Agustí Colomines, a qui és habitual veure pel Parlament tot i no ser diputat.

Pecat original

Des d’un començament, la creació de la llista va generar tensions al si del PDeCAT. Lligada de peus i mans per la necessitat de sobreposar-se a les enquestes, la seva coordinadora general, Marta Pascal, observava com la candidatura s’omplia de persones independents i deixava arraconat el PDeCAT ­—i en especial els seus afins— sense que ella hi pogués fer gran cosa. A Barcelona, la llista la fornien independents en un 70%, a Tarragona en un 73% i a Lleida i Girona en un 45%. A més, tal com apunta la politòloga Àstrid Barrio, les persones de pes del PDeCAT que es van incorporar a la llista eren part “del bàndol dels perdedors al Congrés fundacional del partit, com Josep Rull o Jordi Turull”. En aquell congrés, ungits per Artur Mas, Marta Pascal i David Bonvehí van agafar les regnes del partit. Cap dels dos, però, no va entrar a les llistes. De fet, de les 12 persones que formen part de la direcció executiva del partit, només Lluís Font n’és diputat. En canvi, hi fan un paper important alcaldes com Lluís Guinó (Besalú-Garrotxa), Marc Solsona (Seu d’Urgell-Alt Urgell), o la substituta de Puigdemont a Girona, Marta Madrenas.

Nova elit

El desenvolupament de les eleccions del 21 de desembre és conegut per tothom. 34 diputats situaven a JxCat com a primer partit independentista per davant d’ERC. Al PDeCAT li havia sortit bé la jugada i evitava veure’s relegat per darrere d’Esquerra. Tanmateix, les dinàmiques creades durant la campanya i l’èxit de l’estratègia forjada per Puigdemont, Artadi i altres independents de la confiança d’aquests deixaven el PDeCAT en una situació subalterna dins la seva pròpia formació.

Així doncs, ara, dins el grup Parlamentari de Junts per Catalunya hi conviuen diversos sectors. D’un costat, es pot observar que el gruix dels 15 diputats mantenen un rol secundari —amb excepcions. És del bloc de 19 diputats independents d’on surt el gruix de diputats que duen les regnes del partit. Estaríem parlant del grup que conformen Laura Borràs, Eduard Pujol, Aurora Madaula, Elsa Artadi, Quim Torra, Pep Riera, Francesc Dalmases, Gemma Geis o el vicepresident de la Mesa, Josep Costa. A tots ells caldria sumar Albert Batet, que, tot i ser militant del PDeCAT, forma part del nucli dur de Puigdemont. A tots ells és habitual veure’ls passar moltes hores junts al Parlament. Sobre ells ha recaigut també el pes de les negociacions amb Esquerra Republicana ­—encapçalades per Artadi— i d’exercir com a portaveus —ho han fet Pujol, Geis, Riera o Torra. D’altra banda, fent de pont entre el cercle de confiança de Puigdemont i el PDeCAT hi ha els consellers Jordi Turull i Josep Rull. Històricament, ambdós dirigents representaven sensibilitats diferents dins del partit i s’havia especulat que no mantenien gaire bona relació. L’experiència conjunta a la presó va fer revertir la situació i ara fan tàndem per mantenir els lligams entre les diferents sensibilitats. De fet, sobre ells és previst que, dins del relat de restitució del Govern anterior, recaigui el pes de les conselleries de Presidència i Territori. Dins d’aquest grup entre dues aigües es podria ubicar, malgrat que no és diputat, el director de l’Institut Català del SolDamià Calvet, molt proper a Rull des de la seva etapa al capdavant de la Joventut Nacionalista de Catalunya. També ha tingut un paper actiu en les negociacions Jordi Cabrafiga. Ell, com Calvet, no és diputat. El que fou cap del gabinet de Meritxell Borràs a Governació, prové, com Turull, del corrent Moment Zero, un dels sectors més netament independentistes dins del PDeCAT.

Tensió estratègica

Sense l’ascendència que podia exercir Mas pel seu capital simbòlic, els hereus de l’antiga Convergència es veuen amb menys influència que mai. Malgrat tot, conscients que l’estructura legal i els quadres els segueixen aportant ells, el PDeCAT no renuncia a plantar cara i fer valdre els seus postulats. “El partit, per boca de Pascal i Bonvehí, a través de filtracions, i fins i tot el mateix Mas, ha reiterat la seva preferència per no seguir la via unilateral”, explica Àstrid Barrio, que ho contraposa al fet que “Puigdemont i el seu entorn no sols no descarten la via unilateral, sinó que semblen disposats a augmentar la conflictivitat amb les institucions espanyoles”.

Aquest front obert s’ha vist clar en el debat entorn de la necessitat o no d’investir Puigdemont. Destaca l’intercanvi de parers que van tenir Artadi i Pascal, que ja s’havien enfrontat per veure qui havia de liderar les negociacions després del 21D, a mitjan febrer, quan el president català encara no havia anunciat el seu pas al costat. Així doncs, en una entrevista a La Vanguardia, Marta Pascal reivindicava la necessitat de formar “un Govern estable dins la legalitat” i demanava que Puigdemont designés un candidat alternatiu a la presidència. Amb aquesta sentència, Pascal s’alineava amb les tesis defensades per Esquerra Republicana en les negociacions i deixava el nucli dur de Puigdemont isolat en la defensa de la seva investidura. Al cap de poc, en una entrevista a l’ACN, Artadi reprenia la cap de files del PDeCAT etzibant-li que “el Govern estable el desitja tothom”, però que, tanmateix, calia que el lideratge del Govern seguís en mans del “president legítim”.

La tensió, evident, no fa pinta d’esvair-se i en la composició de l’organigrama de govern es podrien plasmar, de nou, les desigualtats entre la nova elit afí a Carles Puigdemont i els quadres propers a la direcció de Marta Pascal. Si la tònica es manté, qui sap si, tal com Èdip va matar el seu progenitor per esdevenir rei, Junts per Catalunya podria donar l’estocada final al PDeCAT. De moment, el manté arraconat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.