Així no, Majestat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta va ser la sentència del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, després del dur discurs extraordinari pronunciat pel monarca, Felip VI, sobre la situació a Catalunya. El tracte de favor que la institució reial ha rebut sempre situava el cap de l’Estat com una persona preparada per exercir el seu càrrec. La realitat, però, és una altra de ben distinta.

En contra d’una voluntat integradora que es traduïra en una mediació adequada, fraternal. En contra de la premissa tantes vegades difosa que el rei representa a tothom i tots els territoris. En contra de les seues paraules, “Catalunya és el que els catalans volen que siga”, pronunciades quan encara era príncep. En contra, al capdavall, de tot el que se suposa que un monarca del segle XXI ha de representar. I més pròxim als seus antecessors, partidaris del “derecho de conquista” i de reduir totes les lleis i institucions a les de Castella.

Efectivament, el rei “preparat” ha perdut una gran oportunitat per guanyar-se la confiança del conjunt dels ciutadans de l’Estat. Com els seus avantpassats, el discurs de l’actual monarca només ha servit per satisfer les ambicions colonialistes d’aquells que justificaren —o fins i tot aplaudiren— cadascun dels atacs policials que es van donar al llarg de la jornada de l’1 d’octubre. Lluny de conciliar i tractar d’evitar un enfrontament de no retorn, el rei va prendre partit d’una manera unívoca, radical, i va demostrar que, igual que el partit que dirigeix el Govern espanyol, el PP, es troba còmode en la dinàmica de l’enfrontament. En la tensió i l’atac contra tota aquella idea o projecte que posara en qüestió l’hegemonia centralista. En la criminalització dels pobles que qüestionen aquesta estructura.

Les paraules del rei són una clara mostra que res ja no serà igual. Hi ha dues posicions difícilment reconciliables. L’Estat no ha donat cap mostra de voluntat per fer un pas enrere i seure a dialogar per trobar una solució consensuada. I els catalans, determinats a ser amos del seu propi destí com a país, no renunciaran al seu dret. Menys encara quan aquesta exigència no ha estat contestada amb negociació, sinó amb violència.

La violència, per cert, va ser ignorada pel rei en el seu discurs. Com si res d’això no haguera passat. Els seus clams per la “concòrdia” i per “l’entesa” entre “tots els espanyols” no són més que paraules buides que ometen la realitat amb relats fabricats per alimentar el discurs de l’acció proporcionada dels cossos de l’Estat. Posicionar-se a favor de l’actuació, sense ni fer una referència als abusos, és, simplement, un dels més grans exercicis d’hipocresia mai vistos des d’aquesta institució que, lluny de representar el tot, representa la part més radical i carpetovetònica de l’Estat.

Aquesta ha estat, simplement, una raó més perquè els catalans diguen prou. Prou a una visió parcial del conflicte català des de les institucions que es presenten com a comunes. Prou a unes lleis defensades des de posicionaments pretesos com a imparcials però amb un fons immobilista i reaccionari. Prou, també, a les interpretacions interessades i a les omissions més esgarrifadores, que conviden a pensar que la repressió de l’1 d’octubre serà, només, l’inici d’una onada que els responsables no volen aturar.

De moment, el rei ha pres partit amb virulència, sense matisos. I els catalans n’han pres nota. Si Felip VI volia una marxa enrere, ha incentivant tot just el contrari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps