La resistència mobilitzada

Una vesprada de dissabte a la plaça Catalunya

No són molts, però hi són. I fan visible, de manera permanent, el conflicte polític que hi ha a Catalunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si dividim un moviment mobilitzat en cercles, en la primera línia sempre hi ha el més actiu. El que mai no defalleix. Sol ser també el més minoritari. Perquè la mobilització permanent sempre requereix un temps del qual no tothom disposa. A Barcelona, des del 30 de gener, un grup de persones acampa a plaça Catalunya. Van començar a fer-ho després que Roger Torrent “ajornara” el ple parlamentari que havia de servir per investir Carles Puigdemont. El carrer va dir la seua, i uns pocs van decidir prolongar la protesta sine die.

“Algunes nits som 15 i altres 35. Sempre ens movem entre aquestes xifres”, diu Jordi, un xic de Badalona que acampa des del mateix dia 30. Reconeix que els caps de setmana sempre hi ha més moviment. L’acompanya Raquel, d’Igualada, qui també deu superar per poc els 20 anys. Tots dos, com la resta d’acampats, volen que la investidura al “candidat més votat” es faça efectiva. No opinen sobre com s’ha de fer. Volen que es faça. I punt.

No militen en cap partit ni moviment. Es defineixen com a simples ciutadans. I el dissabte reben el caliu de més gent que va a la plaça a donar color a la protesta. Canten cançons, ballen, riuen. Sobretot, protesten. I expliquen el que fan als curiosos, molts d’ells turistes. La major part dels manifestants ha passat per casa en alguna ocasió des del dia 30. Alguns encara no ho han fet. Sempre, però, hi ha un mínim de gent acampada. I totes les nits hi ha la mateixa persona fent guàrdia. Conten que li han recomanat que descanse. Però no vol: s’ho pren seriosament. I supera els 60 anys. L’edat no és condició per als que hi ha a la plaça Catalunya. Tampoc la procedència: hi ha gent d’arreu del Principat. I tots agraeixen el caliu i els ànims dels qui els visiten a la Plaça.

El dissabte dia 17 no és un dia qualsevol. Es compleixen sis mesos de l’atemptat a la Rambla. I als missatges reivindicatius que hi ha en el punt d’informació de l’acampada se sumen els de pau. En un moment donat, entre cançó i cançó –sonen ‘L’estaca’, ‘Que tinguem sort’, ‘Boig per tu’ o ‘La gallineta’, entre més– s’inicia una representació humil, però que crida l’atenció de la gent. En una presó improvisada amb tanques hi ha quatre ninots que representen els quatre presos polítics.

Tot seguit, des d’un megàfon, un jove anuncia que s’inicia una marxa pacífica cap al Departament d’Economia. Anima a sumar-s’hi a qui vulga. El Departament és a tocar de la plaça, a només 400 metres. Un centenar de persones marxen al lloc on el 20 de setembre la Guàrdia Civil va entrar. On es va organitzar el “tumulto” que va servir com a argument judicial per empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Els manifestants seuen davant la porta del Departament i resten 30 minuts en silenci. Mostren cartells que exigeixen l’alliberament dels presos polítics. La Guàrdia Urbana talla durant aquesta estona el curt tram de la Rambla de Catalunya on hi ha els manifestants, que tornen pacíficament al punt de partida.

Si l’espanyolisme a Catalunya sempre ha dipositat les esperances en una “majoria silenciosa” que no va donar senyals suficients el 21D, els que hi ha a plaça Catalunya es podrien definir, seguint el símil, com la minoria sorollosa. Minoria que forma part d’un conjunt molt més gran que el 21D va donar la victòria a l’independentisme i que ara espera i exigeix la investidura. Ells són els que ho fan veure al carrer cada dia. Són pocs. Però representen el desig de molts.

Curiosament, aquest grup de gent incansable no és l’únic que es pot trobar cada dissabte a la plaça Catalunya. A l’altre racó de l’indret, una bandera gegant d’Espanya vol contrarestar els símbols dels acampats. En el punt d’informació anuncien la venda de banderes de Tabarnia. L’himne espanyol sona tan fort com pot. En alguna ocasió, però, el so es talla per algun error tècnic immediatament corregit. Els turistes, desorientats, pregunten. Una dona els explica qui són. Ho fa en castellà i a crits, tot i que havia estat preguntada en anglès.

En la taula del punt d’informació hi ha adhesius de Democracia y Unidad Española. Expliquen que no són cap partit, sinó una associació constituïda al novembre en resposta “a tot el que hi havia”. S’han sumat a l’anhel de Tabarnia perquè ha coincidit. Ho diu Jaime Vizern, de Manresa, un dels representants d’aquesta entitat que s’expressa en castellà. Ell mateix, segons consta al Facebook de l’associació, n’és el president. Quan són qüestionats per si tenen alguna cosa a veure amb entitats com Societat Civil Catalana, reneguen amb decisió. “Nosaltres no estem ací a canvi de subvencions”, reblen.

Només ocupen aquest racó de la plaça els caps de setmana. La resta de dies treballen i no hi poden ser, justifiquen. La seua paradeta llueix tota mena d’emblemes i tòpics que s’han llançat contra l’independentisme. Hi ha referències a "l’adoctrinament escolar", a les "imposicions" o a l’economia “malmesa” per l’independentisme. Asseguren que no tenen cap problema amb els independentistes acampats davant d’ells. Un argument també expressat els acampats. Només coincideixen en la no agressió.

L'independentisme de resistència té el seu aparador en plaça Catalunya. Ara, el improvisat moviment de Tabarnia el vol contrarestar. El cor de Barcelona ofereix aquests dies més curiositats de les que acostuma a oferir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.