En el matí de dilluns, la portaveu de Junts per Catalunya, Elsa Artadi, reconeixia que el seu grup parlamentari es plantejava maneres per investir Carles Puigdemont. Investir-lo «de veritat», no simbòlicament. Aquestes paraules, pronunciades en una entrevista a TV3, reobren novament el debat sobre l’estratègia a seguir de la majoria independentista que hi ha al Parlament. Després d’una investidura fallida i dos de prèvies censurades pels tribunals, ara es torna al punt de partida com a resposta als episodis fatídics de repressió que es venen produint.
Les paraules d’Artadi es materialitzaven en la proposta de resolució al Parlament adreçada a reconèixer els drets polítics dels tres candidats a president que no han pogut ser investits: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Tots tres podrien exercir drets polítics, tal com afirma la proposta esmentada, en virtut del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, en el seu article 25. En aquest, segons les Nacions Unides, «tots els ciutadans gaudeixen, sense cap distinció ni restriccions indegudes, de participar en la direcció d’assumptes públics directament o per mitjà de representants elegits lliurement; de votar i escollir en eleccions periòdiques i autèntiques realitzades per sufragi universal i igual i per votació secreta que garanteixi la lliure expressió de la voluntat dels electors; i de tenir accés, en condicions generals d’igualtat, a les funcions públiques del seu país».
En aquest sentit, el Comitè de Drets Humans de l’ONU ja es va pronunciar amb una resolució per exigir l’Estat espanyol a respectar els drets polítics de Jordi Sànchez. I és aquesta resolució la que ha animat, per exemple, que Jordi Sànchez reconsidere si ha de ser, novament, candidat. I, també, els parlamentaris independentistes a insistir en aquesta via. Més encara quan s'ha sabut que l'ONU ha admès a tràmit la demanda de Carles Puigdemont contra la "vulneració" dels seus drets polítics a Espanya. Investir-lo és una possibilitat que, de sempre, ha vist amb bons ulls la CUP, partidària de la confrontació que suposa restituir el Govern legítim i desobeir les ordres emeses des dels tribunals estatals i la voluntat del Govern espanyol. L’ANC, a través de la seua nova presidenta, Elisenda Paluzie, també s’ha pronunciat en aquest sentit. El cas, però, és que a ningú se li escapa que ja passen més de tres mesos des de les eleccions i encara no hi ha cap govern pactat. Tornar a l’inici de la partida per intentar investir Carles Puigdemont pot suposar més temps sense govern quan el rellotge per formar-lo ja corre. D’altra banda, els nous empresonaments i la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya conviden a reforçar l’estratègia de confrontació com a resposta a l’embat judicial.
I per això, dimecres se celebrarà un ple per refermar el dret de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull a ser investits. Ara, és factible tornar al pla a, impedit pels tribunals espanyols?
Andreu Pujol, habitual en les tertúlies periodístiques del Principat i opinador de diversos mitjans -entre els quals hi ha EL TEMPS- en té dubtes. «En primer lloc, qui parla d’investidura de Puigdemont ha de posar clares les cartes sobre la taula». El també historiador de l’art es pregunta si aquesta hipotètica investidura estaria condicionada a la desobediència i a la resistència pacífica que implique, «com a mínim, intentar controlar el territori» o si aquesta «seria una acció simbòlica sense més conseqüències». «Tant una cosa com l’altra té les seves conseqüències, els seus perills». Pujol interpreta que el moment de desobeir era el 3, el 10 i el 27 d’octubre. I, alhora, «l’opció simbòlica és la més absurda de totes, per bé que entenc que la gent, per qüestions sentimentals, s’hi pugui sentir interpel·lada». Tot i així, pensa que aquesta opció, a més de no tindre conseqüències reals, implicaria «una onada repressiva contra les persones que permetin aquesta investidura». «Entenc les dues opcions, però totes dues tenen conseqüències negatives».
La politòloga de la Universitat Pompeu Fabra, Tània Verge, valora el fet de voler mantenir l’opció d’intentar investir Puigdemont, Sànchez o Turull «per l’activitat i la repercussió internacional que generen aquestes opcions ara sobre la taula de les Nacions Unides». Si bé la també directora de la Unitat d’Igualtat de la UPF té dubtes pel fet que «això no implicaria formar un govern efectiu», dóna importància a «seguir el fil de la denúncia internacional contra l’Estat espanyol» garantint aquesta investidura. Tot i així, Tània Verge no acaba de veure-ho «massa viable» a hores d’ara per la ineficàcia d’aquesta decisió en el sentit de formar un govern efectiu.
Qui fora president de la Diputació de Girona als anys 80 i vicepresident del Parlament de Catalunya, Arcadi Calzada, situa el problema en el fet que té dubtes «si això es pot articular de manera que sigui eficaç». «Des del punt de vista simbòlic, per reforçar tot el que estem vivint, no hi ha dubte que tot el que sigui reforçar el president, encara que no serveixi per presidir un Govern que pugui governar, val la pena». Pel que fa a la via a seguir, Calzada entén que fins ara «s’ha seguit una doble via: la possibilista i la de confrontació. I no ha anat molt bé». Ell, d’entre les dues possibilitats, diu, optaria per la via de formar govern.
El pròxim capítol d’aquesta qüestió es viurà dimecres al Parlament, on es debatrà sobre el dret dels tres candidats anul·lats pel Suprem a ser investits. Des del carrer, entitats cíviques com l’ANC exigeixen la investidura de Carles Puigdemont per seguir per la via combativa. Uns altres consideren que tornar a aquest punt situaria Catalunya en la desubicació. L’última paraula, com sempre, la tindrà el Parlament de Catalunya, que haurà de decidir si s’enfronta als jutges o xafa el fre per tornar a una normalitat que es preveu inassolible després de tot el que s’ha anat donant.