Ciutadans

La victòria que només va durar una nit

Entre crits de "presidenta, presidenta" i "campeones, campeones", Inés Arrimadas s'ha regalat un bany de multituds per celebrar una victòria tan històrica com insuficient.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Xavier Garcia Albiol eixia a donar la cara pels pèssims resultats del PP, el seu gest de tristesa obeïa a alguna cosa més que a la davallada del seu partit. La jugada els ha eixit malament. Al complet. Perquè si bé el PP i Ciutadans no són el mateix partit, tant se valia. L'establishment estatal, sabedor de les nul·les possibilitats del PP, havia apostat pels taronges per imposar el seu ordre a Catalunya. Aquesta vegada, passant per les urnes. Però no ha estat possible. La baixada del PP hauria estat un mal molt menor -potser una victòria, malgrat tot- si la suma dels tres partits constitucionalistes hagueren garantit la majoria parlamentària. No ha estat així.

Poc després, a només tres kilòmetres d'on Albiol i els seus feien balanç de la derrota, Inés Arrimadas celebrava una victòria que tothom reconeixia com a fictícia. Els militants consultats, procedents de tot l'Estat, no dubtaven a respondre que estaven encantats. Però quan se'ls repreguntava, evidenciaven que la victòria, malgrat tot, era insuficient. No servia. Uns tiraven la culpa a les altres forces constitucionalistes, incapaces de sumar més vots. Uns altres, simplement, ho assumien perquè, d'alguna manera, s'ho esperaven.

La tria de lloc de Ciutadans per celebrar la seua nit electoral semblava bastant intencionada. L'Hotel Catalonia, ubicat a la Plaça Espanya. L'expectació generada no només es notava en l'optimisme previ dels militants: hi havia més de 400 periodistes acreditats. Entre ells s'escoltava parlar anglès, francés, italià, holandès, eusquera i idiomes més difícils d'identificar. D'alguna manera, havien triat assistir a la que es pronosticava com la nit de Ciutadans. Les enquestes jugaven tant al seu favor que s'havien atrevit a demanar el "vot útil", en detriment del PSC i del PP. Una estratègia que ha estat criticada per Albiol. L'empenta mediàtica ha estat brutal.

Tothom esperava fora a l'espera del primer gest, de la primera declaració. La impaciència era tal que els periodistes competien ferotgement per la immediatesa. Els primers sondejos previs col·locaven C's com a força més votada. La primera compareixença, a càrrec de José Manuel Villegas, confirmava l'optimisme amb les dosis habituals de cautela. Com sempre en aquests casos. Subratllava, sobretot, el rècord de participació. Aquesta variable havia de jugar a favor del partit taronja, tot i que no ho ha fet tant com els era necessari. També ha volgut destacar "la normalitat democràtica" en una jornada "que es preveia tensa". No podia faltar una referència a l'angoixa política que, segons han dibuixat amb el seu relat, es viu a Catalunya.

La televisió, engegada, mostrava els resultats electorals actualitzats. Tothom hi estava atent. El canal triat era Antena 3. No semblava casual. Quan la pantalla mostrava que s'havia superat el 6,38% del recompte, Ciutadans superava per primera vegada el que anava a ser el seu rival directe: Esquerra Republicana. Finalment ha estat Junts per Catalunya, la llista encapçalada per Carles Puigdemont. Conforme s'avançava en el recompte, Ciutadans guanyava més escons. Cada vegada que el conjunt de les forces independentistes en perdien un, s'escoltaven crits d'esperança des dels despatxos interns, adjacents a la sala dels periodistes, tot i que inaccessibles. Crits que només s'han sentit dues vegades: quan les tres forces republicanes han baixat de 71 a 70 i de 70 a 69 escons. De seguida, els 69 tornaven a ser 70. Ja estava fet més del 80% del recompte i les esperances s'esfumaven.

Malgrat tot, aquesta realitat no es veia en el rostre d'Inés Arrimadas, Albert Rivera i de la cúpula del partit. Al cap i a la fi, havien fet història. Abans del llançament de confeti, celebraven la victòria en vots com si fóra una de definitiva. Dedicaven als assistents el triomf i s'autoproclamaven la "primera força constitucionalista" que guanyava unes eleccions a Catalunya. Semblava que el procés s'allargava des de feia quaranta anys, i no cinc. Entre la militància s'escoltava "yo soy español, español, español", "campeones, campeones, oé, oé, oé" i "presidenta, presidenta". Una celebració amb data immediata de caducitat. Perquè a l'endemà, Ciutadans haurà de buscar les raons de la derrota electoral del constitucionalisme espanyol en factors que no depenen d'ells. La celebració, per tant, és un parèntesi en un dia a dia que hauran de continuar vivint des de l'oposició. Tot després d'haver tingut raons per somiar amb la presidència de la Generalitat de Catalunya. Poques vegades una victòria fou tan amarga.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.