-Amnistia Internacional a Espanya compleix 40 anys. Ho celebra fent públic un documental de Mediapro sota el títol de 'Grietas'. Quines són aquestes esquerdes?
-El que hem intentat és mirar cap endavant i plantejar-nos què resta per fer en matèria de drets humans a Espanya. Hem identificat sis esquerdes per on s'escolen violacions de drets humans. La primera esquerda seria tot allò que té a veure amb el refugi i la immigració i la falta de compromís amb les persones refugiades. La segona és la qüestió de la violència masclista, que no s’acaba de superar mai. Des de 2003 fins març d’aquest any han mort 924 dones. Hem vist com l'apocalipsi de l’austeritat ha esclatat: només entre 2013 i setembre de l’any passat ha hi hagut 197.000 desallotjament; el pressupost per accedir a l’habitatge s’ha reduït un 70% des de 2009; i hi ha un deteriorament molt gran del sistema de salut a Espanya que provoca que persones amb malalties cròniques moren mentre estan en llista d’espera.
Una altra esquerda és com la veritat, la justícia i la reparació no han avançat com deurien. A aquest respecte, d’una banda hi ha les persones víctimes d’atacs terroristes i les víctimes de la tortura, per a les quals no hi ha hagut cap tipus de reparació; i d’una altra banda hi ha les víctimes de la guerra civil i el franquisme.
L’altra esquerda és el retrocés de la llibertat d’expressió, que va avançar enormement en els primers 20 o 30 anys de democràcia i ha retrocedit enormement en els últims cinc. La llei mordassa restringeix el dret de reunió pacífica i posa obstacles al dret d’informar dels periodistes. Hi ha hagut 36.000 sancions en 2016. La legislació antiterrorista és cada volta més ambigua, per bé que ja no existeixen grups armats com ETA o els Grapo. Hi ha 76 persones condemnades per enaltiment de terrorisme per fer acudits o donar opinions controvertides en la xarxa. O també l’ús abusiu de la força en el cas de Catalunya l’1-O o lleis com la de les injúries a la corona o al sentiment religió. La llibertat d’expressió és el dret que permet altres drets i ara mateixa està en perill.
Per últim, està l’acció exterior. Aquest món és millor que fa 40 anys però pitjor que fa 10. A Espanya estem pendents encara de plantejar-nos com fem un món millor a través de l’acció exterior. No hi ha una política exterior basada en els drets civils
-Els crims del franquisme continuen impunes. Precisament avui [per ahir], El PSOE votarà en contra de la proposició de llei d’Units Podem i els partits nacionalistes per modificar la llei d’amnistia per poder jutjar els crims del franquisme. Què li sembla la posició del PSOE?
-Es posen massa obstacles a les víctimes i als seus familiars. Els tres poders de l’estat s’han ajuntat perquè no hi haja justícia, veritat i reparació, que és el que cal en aquests casos. El 2012 el Tribunal Suprem dictà una sentència que impedia qualsevol avançament judicial. El parlament, votant en contra de la proposició, perpetua una llei d’amnistia que prohibeix investigar crims com les desaparicions forçoses o els assassinats a gran escala... O bé es canvia la llei d’amnistia o bé es permet investigar. El que no pot ser és no canviar la llei i alhora no permetre investigar aquests crims. Al mateix temps, no es col·labora ni amb Argentina ni amb Mèxic per investigar. És un cas curiós en què Espanya va a la contra de la resta del món. Des del 1975 a 2010 ha hi hagut 45 comissions de la veritat a tot el món i cap a Espanya. En alguns aspectes, Espanya està pitjor que a principi de la democràcia.
-Però s’equivoca el PSOE mantenint aquesta postura davant la proposta de Podem i la resta de grups?
-Crec que el Partit Socialista es fixa només en la qüestió de la veritat. Recentment van aprovar una proposició no de llei en el Congrés molt interessant a aquest respecte. Però no ens podem quedar només en la veritat. El dret internacional diu que cal que hi haja veritat, justícia i reparació. No s’ha de perdre de vista que Espanya té més desapareguts forçosos que tota l’Amèrica Llatina en el segle XX. Hi ha constància de fins a 114.000 desapareguts. La democràcia d’ara no és com el franquisme, però no ha saldat els deutes amb les víctimes.
-Al País Basc entre 1960 i 2014 hi hagué 4.113 denúncies de tortura. En canvi només s’han dictat 20 sentències i 27 persones acusades han estat indultats. Què reclamen a aquest respecte?
-La tortura és una de les assignatures pendents de la democràcia a Espanya. Mai s’ha investigat, sobretot en l’àmbit de la lluita antiterrorista. No hi ha cap reconeixement oficial de la pràctica de la tortura. I mentre el problema no es reconega, no es resoldrà. Cal atendre, no només a Amnistia, sinó a tots els organismes com les Nacions Unides o el Tribunal de Drets Humans que adverteixen que a Espanya no s’investiguen de forma eficaç les tortures. En el País Basc hi ha hagut 40 anys de silenci sobre la tortura.
-El vostre darrer informe fa referència a les restriccions a la llibertat d’expressió. En aquest darrer informe advertíeu que s’està fent un ús abusiu de l’article 579 del codi penal sobre enaltiment del terrorisme i la humiliació de les víctimes de delictes terroristes. Els casos d’interpretació abusiva s’acumulen: Valtonyc, Hasel, Casandra....
-Està passant que la llibertat d’expressió -que és la garantia de la resta de drets, perquè sense llibertat d’expressió no es poden exercir la resta de drets- a Espanya està en retrocés per quatre elements fonamental:
D’una banda, un codi penal que té una legislació antiterrorista ambigua. No cal ni incitar directament a la comissió d’un delicte. Simplement amb expressar una opinió provocativa ja és suficient. Això no passava ni en els anys posteriors a la transició. La reforma del 2015 encara ho ha empitjorat més. Es continua condemnant a penes de presó a qui té actituds provocatives. En el codi penal hi ha una altra part relacionada amb injúries a la corona i ofenses al sentiment religiós que comporta penes de presó i inhabilitació. Krahe fou processat per menjar damunt d’un cos de Crist. És del tot insòlit! En tot cas si algú se sent humiliat deuria dur-ho a l’àmbit civil i demanar una indemnització. I el mateix passa amb la corona. Ho diu el Tribunal Europeu de Drets Humans: el cap de l’estat, pel simple fet de ser-ho, està sotmès a un major nombre de crítiques i opinions controvertides que la resta de ciutadans. Les interpretacions que fan els tribunals de les lleis, però, són sempre restrictives.
A tot això cal afegir una llei orgànica de seguretat ciutadana que restringeix drets. Per exemple, ara els periodistes no poden gravar als cossos i forces de seguretat en l’exercici de les seues funcions. Només en 2016 ha hi hagut 32 sancions a aquest respecte. La llei tampoc permet les manifestacions pacífiques espontànies, sota risc de multa. Fins que no és reforme el codi penal i la llei orgànica, hi ha una amenaça sobre la llibertat d’expressió a Espanya.
-Estrasburg acaba de dictaminar que cremar fotos dels reis d’Espanya no és delicte. Quina lectura haurien de fer d’aquesta sentència el poder judicial espanyol?
-Ací la qüestió és clara: la llibertat d’expressió només es pot limitar si hi ha una incitació directa a cometre un delicte o un acte de violència o si hi ha una probabilitat que fent això es comet un acte de violència, tal i com marca el dret internacional. Cremar o trencar fotos no significa que, a posteriori, es cometa un delicte contra el cap de l’estat. Només estan el seu dret a la llibertat d’expressió. I el mateix passa amb l’enaltiment de terrorisme: si no hi ha possibilitats de cometre un atemptat, estem parlant d’una opinió. Mentre els tribunals espanyols no legisle com marca el dret internacional, tindrem aquesta amenaça. I tindrem uns policies que en lloc d’investigar possibles terroristes, estaran investigant lletres de cançons. Això és terrible.
D’una altra banda estem detectant que aquesta actitud dels jutjats està provocant en la societat un efecte d’autocensura i de por. S’està restringint l’espai de la societat civil. Això és intolerable en una societat que es pretén democràtica. .
-El PP argumenta que la llei en realitat el que fa és assegurar la seguretat dels ciutadans...
-Això no és veritat. Espanya no és un país amb problemes de seguretat ciutadana. En termes comparatius, és un país on han descendit el nombre de delictes i homicidis. En tot cas el que ha provocat aquesta llei en 2015 i 2016 ha sigut un descens de les manifestacions pacífiques. En aquest punt cal recordar que una de les obligacions de l’estat és garantir el dret de participació i el que està fent és just tot el contrari: desincentivar la participació ciutadana.
-És exagerat parlar de «democràcia de baixa intensitat» o comparar Espanya amb Turquia?
-És exagerat, sí. Les comparacions sempre són odioses però a Turquia s’han acomiadat 170.000 funcionaris i s’han tancat 180 mitjans de comunicació. Lo preocupant no és si Espanya s’assembla o no a Turquia; allò preocupant és la tendència. I la tendència és restrictiva i va a pitjor. Això és veritablement preocupant.
-Tot i les vostres crítiques i les d’altres organismes, és significatiu el silenci que manté la Unió Europea respecte de les restriccions a la llibertat d’expressió. En casos com els de Polònia o Hongria les seus crítiques han estat severes i fins i tot s’ha arribat a imposar sancions.
-En la qüestió de la llibertat d’expressió o l’enaltiment del terrorisme, la Unió Europea va en el sentit d’Espanya. Països com França, Bèlgica, Països Baixos... van en aquesta direcció. Estem entrant en una senda molt perillosa: la por al terrorisme passa per damunt de la salvaguarda dels drets humans. Hi ha catorze països que han rebaixat els drets humans amb l’excusa del terrorisme. Sembla que contra el terrorisme, tot s’hi val. Cal recordar que entre 2001 i 2008 vols secrets de la CIA van fer parada a la UE. Ara mateixa és un moment clau perquè la UE està acabant de definir una directiva sobre terrorisme i hi ha el risc d’anar cap a una definició ambigua de terrorisme que ens duria a restringir la llibertat d’expressió. El panorama és preocupant.
-Ciutadans s’ha obert a l’opció de derogar la llei mordassa. Com ho veieu?
-En això estem. Estem junt a tots els grups parlamentaris perquè en les pròximes setmanes la llei siga reformulada profundament. Esperem que la majoria de partits estiguen a l’altura. Esperem que es puga obrir el camí cap a una reforma del codi penal. Seria desitjable que tornem a un país on ningú vaja a la presó per fer una obra de teatre.
-Des d’AI heu demanat l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Com a defensors dels drets humans, com veieu la situació que es viu a Catalunya?
-La situació que es viu a Catalunya és un dels reptes a què ens enfrontem com a societat. Hi ha diversos elements de preocupació: un té a veure amb l’ús excessiu de la força l’1-0. Duem alguns casos, com el d’una persona que va perdre un ull, una altre que fou ruixat amb pebre... Cal identificar els responsables de l’ús excessiu de la força i que compareguen davant la justícia.
Hi ha un segon element que té a veure amb que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són acusats de forma immerescuda de rebel·lió i de sedició perquè no hi ha el grau de violència que se’ls atribueix. A més estan en presó preventiva, quan els seus actes no són mereixedors de la presó sinó que s’emmarquen en l’exercici de la llibertat d’expressió. En cap cas no es va tractar de rebel·lió i sedició. Com marca el dret internacional, quan exerceixes la llibertat d’expressió, inclús encara que hagueres comés un acte delictiu, la presó només hauria de ser l’últim recurs, mai el primer. Per tant, Sànchez i Cuixart no haurien d’estar a la presó.
-Diria que hi ha acarnissament en el cas de Sánchez i Cuixart?
No m’agradaria entrar en aquest tipus de valoració, però els fets mostren que aquestes persones no han comès actes de violència que puguen ser considerats rebel·lió o sedició. Quan es tracta de llibertat d’expressió, la solució preventiva no pot ser la presó
-Amb motiu d’aquest 40 aniversari han fet una recopilació de crítiques. L’any 2002, per exemple la Confederació de Policies critiva la “falta de rigor” dels seus informes i deien que feien “amarillismo”. Què n’ha de dir?
-Nosaltres, a Espanya, hem rebut crítiques per igual de populars i socialistes. Considerem que quan ens ataquen és perquè la nostra crítica els afecta. I això només pot significar que anem pel bon camí.