República

La insurrecció que ve dels Comitès

Els Comitès de Defensa de la República (CDR) són molt més que un nou agent mobilitzador. Molt més que una nova Assemblea Nacional Catalana (ANC) o un nou Òmnium Cultural. Hereus, en gran part, de la tradició revolucionària barcelonina, poden tenir un paper clau com a matriu d’un procés constituent.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Tothom ho reconeix. Això rebentarà. Tothom hi està d’acord, amb el gest ombrívol i fanfarró, als corredors del Congrés, tal com ahir es repetia al bar. Hom es complau calculant els riscos. Ja es detallen les operacions preventives de divisió en zones del territori”. Així comença el text de L’insurrection qui vient, un assaig publicat el 2007, a les portes de la gran recessió, i que es popularitzaria després que, al novembre de 2008, nou persones fossin detingudes a la petita localitat francesa de Tarnac. Se’ls acusava de sabotatges a la xarxa ferroviària de França i d’estar darrere de la redacció de l’opuscle.

El comentarista conservador de la cadena FOX dels EUA, Glenn Beck, acabaria convertint el text en un best-seller mundial el febrer de 2010 quan digué en antena que li semblava “el més malvat que havia llegit mai”. L’estiu de 2009 es publicaria l’obra en castellà de la mà de Melusina. En aquell moment, les idees del Comitè Invisible, pseudònim col·lectiu dels autors del llibre esmentat, penetraven en un determinat segment dels anomenats “moviments socials” i universitaris barcelonins.

Espanya és una democràcia homologable a qualsevol altra de la Unió Europea, la francesa inclosa. Aquesta és una afirmació tan impopular entre els independentistes com ben argumentada pels politòlegs. Els dos Estats, en tot cas, comparteixen una cosa: la forma de governar, mitjançant una malla d’intervencions d’efecte anestèsic, comuna en totes les democràcies occidentals. Un efecte que aplaca les pulsions violentes amb tota mena de mecanismes: policia, mitjans, l’escola, medicalització... I aquesta pau, fictícia però assumida, esdevé, paradoxalment, una condició adequada per a la insurrecció. Així ho concebia el Comitè Invisible. I així sembla que ho estan llegint els antics Comitès de Defensa del Referèndum, ara anomenats Comitès de Defensa de la República (CDR).

Una gènesi

L’angoixa i la consegüent impossibilitat del retorn a la normalitat de l’statu quo és una de les màximes del Comitè Invisible. Al polèmic text es defineix la democràcia francesa com un node del que ells anomenen Imperi. És la manera com designen els dispositius de poder, en un sentit foucaultià: com instruments que contenen i aplaquen qualsevol possibilitat revolucionària. És l’art de la tècnica governamental de les democràcies liberals, que conjuren l’esclat de violència retenint-ne el monopoli en diferents intensitats i graus. L’enemic dels Comitès, doncs, no és tant una institució o persones concretes, sinó un ecosistema hostil que imposa un “hàbitat trist, pesat i militar”.

Una sensació semblant devien tenir part dels estudiants que van ocupar durant mesos el rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) el 2007 per oposar-se a la implantació de l’anomenat pla Bolonya. Les emocions i sensacions compartides en la comunitat de l’alumnat van posar en escac les direccions universitàries, i alguns dels seus protagonistes mai no volgueren tornar a fer vida normal.

Tancat el cicle de lluites, moltes d’aquelles persones van prendre posicions en diferents fronts del conflicte urbà barceloní. La nova fornada militant tindria un paper clau en l’organització de la vaga del 29 de setembre de 2010. També en l’espectacular ocupació de l’antiga seu de Banesto al bell mig de la plaça de Catalunya dies abans, en la creació de comitès de vaga als barris o en el sosteniment d’una altra aturada convocada al marge de CCOO i UGT el gener de 2011.

El 15M acabaria consolidant aquesta manera de fer: conrear la protesta de manera que germinés la sensació de no poder tornar a la normalitat mai més. Tot seguit, es va provar de bastir una nova institucionalitat i una economia cooperativista en paral·lel a un assalt als consistoris i al Parlament català. Al Principat, i més concretament a Barcelona, els CDR s’aixecaren sobre aquest substrat i malgrat la davallada de la mobilització durant els darrers cicles electorals.

És difícil copsar amb seguretat l’origen d’aquests comitès com a tals. Però el cert és que el document “2017. Referèndum i República” publicat per Poble Lliure el març passat plantejava la necessitat d’organitzar materialment la defensa del referèndum. Una proposta que la CUP i amplis sectors de l’anticapitalisme organitzat farien seva fins a superar l’àmbit de l’esquerra independentista. No és estrany trobar als comitès militants del PDeCAT, per exemple. En origen, sorgeixen com un instrument per fer efectiva la votació el passat 1 d’octubre, però avui aspiren a fer un paper en el procés constituent previst a la llei de transitorietat jurídica aprovada el setembre passat al Parlament.

Tall de carretera al peatge de l’AP-7 a l’altura de Borrassà (Alt Empordà). Centenars de persones vingudes de comarques gironines  i l’Alt Maresme van sostenir un bloqueig durant més de 15 hores /CARLES PALACIO

Força constituent

El sociòleg i cooperativista Ivan Miró rememora la tradició obrera sobre la qual es fonamenta un fenomen com el dels CDR. Segons ell, hi ha un fil roig, una “matriu societària” que arrenca amb l’associacionisme obrer del segle XIX. Una herència que no té res a veure amb essències ni ADN, sinó que sorgeix d’una cultura política compartida. “Un procés històric i de classe”, rebla l’investigador.

L’historiador i hispanista britànic, Chris Ealham, escriu en La lucha por Barcelona (Alianza, 2005) sobre el que anomena “l’esfera pública obrera d’inspiració anarquista”. L’autor sosté que la tradició llibertària de la capital catalana es remunta al 1860. A través dels grups d’afinitat, constituïts per entre quatre i vint persones que es professaven una sòlida lleialtat, s’estenen les idees anarquistes i es promouen les bondats de reestructurar la vida segons els principis de la ideologia. Ealham rescata en la seva obra el terme dinamita cerebral. L’empraven els llibertaris de primera hora per referir les seves discussions als cafès i a la bohèmia de les perifèries barcelonines. Una tendència que quedaria truncada el 1890 per la repressió i que obligaria l’anarquisme a repensar-se. Penetrar al món del treball fou la fórmula més reeixida en aquest sentit fins a convertir l’anarquisme metropolità en un fenomen pràcticament únic a Europa.

L’anarcosindicalisme, encara difús, va sostenir, en bona part, la primera vaga general del segle XX l’any 1902. El 1907 sorgiria, a Barcelona, la federació local Solidaritat Obrera, que tres anys més tard, el 1910, esdevindria la Confederació Nacional del Treball (CNT). La distinció entre sindicat i efervescència suburbial obrera era molt difusa: la CNT compartia seu amb organitzacions comunitàries que tenien un paper clau en la dinamització dels barris de Barcelona. La seva acció sindical encaixava a la perfecció amb les tradicions i els costums d’una classe treballadora que no dubtava a arrabassar per la força allò que necessitava. De fet, tal com diu Chris Ealham, part de l’atractiu de la CNT va raure en la capacitat d’incorporar com a part de la seva praxi les pràctiques configurades al caliu de la sociabilitat veïnal. De vertebrar la seva acció sindical i política al voltant de tota una forma de vida.

L’anomenat Comitè Invisible, de fet, fa seves les aportacions del filòsof italià Giorgio Agamben. El professor d’estètica a la Universitat de Verona considera que no hi ha vida si no és en la forma de vida, en la manera com ens relacionem i en la materialitat compartida. Per a ell, l’antítesi de la forma vida és la vida despullada, submisa a l’estat d’excepció permanent que imposen algunes societats democràtiques. L’esfera pública anarquista que cita l’historiador s’articula al voltant d’aquesta premissa: en el reconeixement en la manera de viure, en uns patiments i unes alegries compartides que permeten identificar-se com a subjecte col·lectiu. És a dir: amb la resta dels seus iguals.

Quan Ealham fa un recull de pràctiques que van des de les protestes que exigien rebaixes de preu en els béns alimentaris fins als ateneus on bona part dels obrers s’alfabetitzaven, està apel·lant a aquest concepte: a la idea de tota una contrasocietat que naturalitza la intervenció política com a part d’un modus vivendi.

El Comitè Invisible concreta aquesta proposta en l’afirmació “viure el comunisme propagant l’anarquia”. Una idea de comunisme, la seva, que res té a veure amb els règims socialistes sorgits després de la Revolució russa del 1917. Entenen el comunisme com el joc lliure de les formes de vida alliberades de l’anestèsia esmentada anteriorment, imposada per la mediació del capital en les relacions humanes. Aquesta proposta es basa en la hipòtesi que hi ha un estadi anterior a la mercantilització, una mena de comunitarisme natural que agrega les persones en col·lectivitats que es reconeixen en una manera de viure i veure el món. Tota una metafísica de l’ontologia.

Per a Ivan Miró, els CDR actuals són “un nou tipus d’institucionalitat popular que beu del bagatge de l’autoorganització col·lectiva de barris i pobles catalans”. A l’última trobada nacional dels Comitès de Defensa es va posar èmfasi en la necessitat de pensar en clau constituent. En aquesta línia, i també en opinió de Miró, els CDR basteixen “una nova institucionalitat republicana que seria interessant estendre i preservar com a matriu del procés constituent”. Ell ho té clar: “Una república no es proclama, sinó que es constitueix materialment”. I els CDR hi tenen quelcom a dir.

«Viure el comunisme, propagar l’anarquia»

Dimecres passat, en el tall de l’AP-7 a l’altura de Borrassà (Alt Empordà), alguns dels presents duien “roba per a una setmana”. Una consigna corria entre els vaguistes: si es pot, això no ha de ser un tall d’un dia. Per a ells, calia bloquejar l’economia de manera indefinida com a mesura de pressió. I no és una idea nova. L’autodenominada Zona a Defensar (ZAD) de Nantes, l’acampada permanent de Val di Susa o la resistència a la Molt Alta Tensió, la línia elèctrica construïda amb resistències a Sant Hilari Sacalm (la Selva), en són només alguns exemples.

Les sigles ZAD corresponien, originàriament, a Zone d’Aménagement Différé, o Zona d’Ordenament Ulterior. Així es va declarar el territori on hi havia prevista la construcció del tercer aeroport més importat de França. Un centenar llarg d’activistes van rebatejar l’any 2009 aquest lloc quan van decidir ocupar-lo per evitar-ne la construcció. L’emplaçament és un terreny d’aiguamolls on viuen algunes espècies amenaçades. Avui, la ZAD de Nantes és un vila on s’alcen cases de fusta. L’objecte de la comunitat és evitar per tots els mitjans un progrés del qual no se senten part. Viuen el comunisme mentre propaguen l’anarquia d’una manera molt similar a l’enclavament de Val di Susa, establert per evitar el pas del Tren d’Alta Velocitat (TAV).

Per al Comitè Invisible, del qual han begut els dos darrers exemples citats, no n’hi ha prou constituint moviments de protesta. La idea de “moviment social” els sembla tan imprecisa com rebutjable. Al segon llibre que han publicat el 2015, À nos amis, on la Barcelona dels dies posteriors al desallotjament del centre ocupat Can Vies és una de les protagonistes, no escatimen en crítiques al procés del 15M.

Consideren que el “moviment de les places” estava travessat per un “fetitxisme assembleari”. “D’una assemblea no en pot sortir res diferent que el que ja es troba en ella”, escriuen. “Si reunim milers de desconeguts que no comparteixen res més a banda del fet de ser allà, sobre la mateixa plaça, no es pot esperar que en surti res més que el que la seva mateixa separació autoritza”. No s’estan d’eufemismes: “No és possible imaginar, per exemple, que una assemblea aconsegueixi produir per ella mateixa la confiança recíproca que condueix a prendre junts el risc d’actuar il·legalment”.

L’experiència de la defensa dels col·legis electorals permet això últim, precisament. És un moment constituent que ha esberlat la normalitat. Centenars de persones hi han posat el cos, s’han reconegut en una manera de viure, en una república que no cal que ningú proclami. Perquè per a ells ja és aquí. La vaga general del passat 8 de novembre és, així, la continuació natural d’aquesta forma de vida que han interioritzat les bases de l’esfera pública republicana —a la manera com Ealham descriu l’esfera anarquista— que l’independentisme vol armar. És una via de no retorn a la normalitat constitucional prèvia a la ruptura de l’1 d’octubre. Una pàtria sostinguda en els efectes del patiment i l’alegria dels cops i les victòries compartits. Una militància, la dels CDR, que no hi entén de carnets, sinó de compromisos materials i palpables que fonamenten una nova institucionalitat republicana de caire insurreccional, tal com entenen la insurrecció els nostres veïns de França.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.