Ençà i enllà

Catalunya sota el 155

La Generalitat de Catalunya està intervinguda des del mes de setembre, quan el Ministeri d’Hisenda espanyol va agafar el control de les finances del país. La posterior aplicació de l’article 155 va reblar el clau d’aquesta situació d’asfíxia. Parlem amb membres de l’administració. De manera confidencial, però. Perquè tenen por de possibles represàlies. Així s’està vivint la fiscalització espanyola des de les institucions del Principat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com ens ho farem? Des de l’administració, tothom dubta com tiraran endavant els projectes que han quedat encallats des que la Hisenda espanyola va agafar el control de les finances catalanes. A mitjan setembre, la Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda. L’aprovació de l’article 155 de la Constitució Espanyola pel Senat va ser significativa. Però tan simbòlica com la declaració d’independència del 27 d’octubre que la va precedir. Almenys, així ho entenen molts dels qüestionats, que veuen entrebancada la seua feina des de ja fa tres mesos.

La burocràcia es multiplica, cosa que dificulta la posada en marxa de projectes que ara estan sotmesos a una supervisió extrema. Moltes de les partides adreçades a distints sectors no acaben d’obtenir el permís dels ministeris espanyols. Allò que hi ha aprovat per a aquest any caducarà el 31 de desembre. Si abans d’aquesta data els diners no són transferits, es perdran. Hi ha, evidentment, àmbits més intervinguts que altres. Resta també el dubte si tot això acabarà amb la configuració d’un nou govern resultant de les eleccions del 21 de desembre. L’aplicació del 155 hauria de tenir aquesta data de caducitat. Però no la intervenció d’Hisenda.

També hi ha la fermesa de no permetre que res s’ature. La delicadesa d’alguns sectors empeny els funcionaris a insistir en l’activació d’allò que consideren elemental. Els permisos no sempre arriben. Tot plegat requereix més hores de feina de les que s’acostumen a fer en aquests departaments. El control, al capdavall, consisteix a limitar els àmbits políticament més estratègics i a multiplicar els tràmits. La cordialitat dels interventors també forma part de la seva estratègia.

El dia a dia

Les relacions entre interventors i intervinguts solen ser de caràcter tècnic. Alguns departaments, com el de Cultura, fan la interlocució a través de la Subsecretaria del Ministeri espanyol d’Educació i Cultura mitjançant, bàsicament, el correu electrònic. De contactes telefònics i trobades presencials, també n’hi ha, però són més escasses. Tot i que són correctes, les relacions no sempre donen els resultats desitjats. Els ministeris que es fan càrrec dels departaments catalans tendeixen a allargar els terminis de les tramitacions afegides quan un exercici pressupostari va per l’etapa final. Això comporta la impossibilitat de gestionar coses pendents dins de l’exercici d’aquest any. En el cas del Departament de Cultura, els avançaments per a qüestions com ara el manteniment dels edificis, serveis i seguretat s’han pogut realitzar dins del termini establert. Però el vistiplau no sempre és fàcil d’obtenir.

Els permisos solen ser entrebancats per un increment extraordinari de la burocràcia. En el Departament d’Economia, la paperassa s’ha multiplicat per tres perquè tot ha de passar per més llocs. A l’hora de pagar una factura, el camí és llarg i embullat. Totes les ordres de pagament han d’anar certificades per la interventora, encarregada de comprovar que un pagament concret no va adreçat a cometre cap il·legalitat. Un camí tortuós que va començar a mitjan setembre, quan el Ministeri d’Hisenda va eliminar tota capacitat de funcionament i de decisió. L’ordre encara vigent especifica que les partides que no tenen adquirit el compromís amb un tercer han de quedar bloquejades, tret d’una sèrie d’excepcions —allò que consideren serveis públics bàsics— establertes en els annexos de la mateixa ordre. Aquestes funcions públiques elementals tampoc no s’han vist afectades en el Departament d’Interior, un dels més intencionadament intervinguts. El funcionament de bombers i d’emergències no s’ha vist malmès en el dia a dia, i tampoc s’ha paralitzat el contracte plurianual de bombers o els cursos previstos, que s’han programat amb normalitat. Però la intervenció podria fer perillar una convocatòria de 500 noves places de bombers i un pressupost plurianual de bombers, que inclou material i vestuari.

Per agilitar les tramitacions imposades, els funcionaris del Departament d’Economia treballen més hores de les reglamentades a fi de garantir els pagaments de les factures. L’objectiu és que el proveïdor no en surti perjudicat. Una feina que, asseguren, és invisible.

També ho són les reunions quinzenals celebrades al Palau Robert. Amb tota la discreció, diferents directors generals i secretaris coordinen activitats programades per a aquest any. Hi ha l’interrogant, però, si a partir de l’any que ve es podran fer servir els recursos per desenvolupar les activitats previstes, motiu pel qual s’estan allargant les programacions actuals.

Hi ha departaments encara més restringits. És el cas de Salut, on s’han de superar sis tràmits més dels habituals per poder activar qualsevol decisió. Els òrgans de contractació i d’intervenció elaboren declaracions responsables —ja n’han fet unes 3.500— per cada equipament mèdic adquirit, “assegurant que la despesa no té relació amb cap activitat contrària a les decisions dels tribunals”. Els terminis dels projectes queden endarrerits i els contractes i les inversions s’han paralitzat. Una situació que també es viu en altres departaments com ara el de Territori, que no poden tirar res endavant fins que no rebin les instruccions pertinents. Per això, mentrestant, preparen l’avançada de tots els pressupostos de l’any que ve. Territori té més similituds amb Salut: si necessiten camions per a una obra, han de fer mans i mànigues per obtenir la licitació. Tot és susceptible d’anar destinat a activitats il·legals. Fins i tot allò més quotidià, com ara una obra o l'adquisició de material sanitari.

Com en gairebé tots els departaments, el de Treball també ha rebut la instrucció ministerial que només es tramiti tot allò que sigui “essencial i imprescindible”. En canvi, s’ha perdut la capacitat informativa sobre la situació laboral i econòmica del país: no hi ha informes amb perspectiva pròpia sobre les dades d’atur o les empreses en crisi.

Departaments com el d’Empresa i Coneixement pateixen encara més complexitats. Les seves competències, a Madrid, estan dividides en tres ministeris diferents. Economia, Indústria i Competitivitat; Educació, Cultura i Esport —que també actua sobre les universitats— i Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, encarregat de consum. Cada àrea del Departament català d’Empresa té uns interlocutors diferents, amb l’alteració rutinària corresponent.

Hi ha també l’efecte contrari. Les secretaries catalanes desvinculades dels consellers del ram solen mantenir certa autonomia. És el cas d’Habitatge. La seva estructura és coneguda pel Ministeri, qui es fa càrrec de l’execució del Pla Habitatge. Aquests diners els gestiona la Generalitat, tot i que procedeixen del Ministeri amb certes condicions. Un circuit que ja estava format i que no s’ha alterat gaire. Tampoc ho ha fet el sistema de plets ordinaris: multes, plans d’urbanisme o responsabilitat patrimonial. Sí que s’han ajornat els que hi ha entre l’Estat i la Generalitat, suspesos pel Tribunal Constitucional fins que acabi aquesta situació de confusió evident, ja que l’Estat tutela la Generalitat.
D’altra banda, molts departaments coincideixen a dir que el factor electoral està limitant els efectes de la intervenció, atès que en aquestes circumstàncies les activitats solen ser més reduïdes.

La proximitat

Malgrat excepcions molt puntuals, des de l’administració s’assegura que les relacions amb els interventors ministerials són correctes. Alguns, fins i tot, destaquen que han quedat sorpresos per les formes suaus. “Hi ha una mena de directriu des de Madrid per anar amb guant de seda i ser molt pròxims. Són molt educats”, diuen des d’una oficina, “tot i que la intervenció és molt dura”.

En uns altres despatxos, com els del Departament d’Agricultura, la intervenció no ha estat tan forta, cosa que ha facilitat la cordialitat. Des del Ministeri presidit per Isabel García Tejerina, ningú no va demanar destitucions en l’equip després que la consellera Meritxell Serret marxés a l’exili de Bèlgica. La inquietud que algunes partides no foren destinades al sector es va pal·liar prompte, per tal com el Ministeri espanyol no vol fer-lo malbé. La mateixa Tejerina ja va assegurar que “no podia quedar paralitzat” perquè “no s’ho podien permetre”. En uns altres casos, les relacions són senzilles perquè els interventors són els mateixos amb qui s’ha interactuat en ocasions anteriors. Parlem del Departament d’Economia, on l’habilitació del Fons de Liquiditat Autonòmic va ser gestionat pels mateixos que avui actuen des del ministeri espanyol.

De portes en fora, molts pensen que aquesta suavitat obeeix a una estratègia per “no fer més soroll del compte” i així no despertar encara més descontentament amb vista a les eleccions. Ho diu un càrrec de l’administració, sorprès que no hagin intervingut encara en el seu àmbit. Malgrat les facilitats, molts afirmen que el dia a dia, en el pla emocional, és molt dur pel fet de “saber que tens gent que t’estimes a la presó o companys al carrer injustament i que la seva feina se l’han carregada. Aquestes no són maneres”, denuncien des d’un altre departament. Tots troben a faltar les relacions humanes amb els consellers i altres càrrecs destituïts. En una altra direcció general els semblà humiliant el fet que des del ministeri corresponent els truquessin un a un per preguntar als treballadors si es posarien sota les seues ordres o si tenien previst dimitir.

En Interior, la vida continua igual de portes endins. Als despatxos i als corredors hi ha cartells que demanen la llibertat dels presos polítics i que reivindiquen la figura de Joaquim Forn com el veritable conseller. Només hi ha l’exigència que no es pengin llaços de color groc a l’exterior, tal com ha exigit la Junta Electoral en tots els edificis públics. Al Departament s’organitzen dues concentracions de suport als presos cada setmana: el dilluns i el divendres a les 11.30, quan tallen el carrer durant uns minuts.

Els més assenyalats

Una realitat molt paradoxal. El Departament d’Interior és, possiblement, on més es nota l’aplicació de l’article 155. És l’únic on s’ha enviat físicament una persona per exercir la intervenció. Es tracta del secretari general tècnic del Ministeri d’Interior, Juan Antonio Puigserver, qui també ha assumit les competències de Processos Electorals del Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda. El tracte amb ell, diuen, és molt correcte. Puigserver és mallorquí i fa servir el català. Hi acudeix tres dies a la setmana —dilluns, dimarts i dimecres— per treballar des d’allà mateix. El seu tracte humà és ben considerat. La realitat de la intervenció, però, és molt més agressiva. Els Mossos d’Esquadra han de comunicar tots els seus dispositius previstos al Ministeri d’Interior en castellà.

Aquestes realitats contraposades no es donen, ni de bon tros, en tots els casos. Un altre dels departaments més intervinguts ha estat Exteriors, “on han entrat amb un estil més barroer i més provocador”, indica una font de l’administració. Com a anècdota, s’esmenta l’arribada d’un diplomàtic espanyol, que preguntava quant costaven els cotxes i els pisos dels “ambaixadors” catalans —anomenats delegats. El Departament, en canvi, només paga les oficines, “que molt sovint són les mateixes que les d’acció comercial. Les fem compartides, com qualsevol altra comunitat autònoma”. Segons indiquen, des de Madrid es pensaven que els delegats catalans complien les mateixes funcions i generaven les mateixes despeses que els ambaixadors espanyols.

La cultura ha estat un altre dels àmbits més assenyalats. La reclamació de Cristóbal Montoro perquè les entitats culturals paguin l’IVA de les subvencions rebudes durant anys anteriors ha estat fortament criticada, tal com s’explica en pàgines posteriors. D’altra banda, el trasllat de les 44 peces del Museu de Lleida a Sixena també s’ha fet en aquest context. Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Cultura, va anunciar aquesta decisió abans que el jutge de l’Audiència Provincial d’Osca es pronunciés sobre el recurs d’interpel·lació que havia posat la Generalitat de Catalunya. La intenció semblava bastant clara. El Departament de Cultura no ha pogut actuar directament en defensa del seu patrimoni mitjançant tots els instruments legals que té al seu abast pel fet d’estar intervingut.

D’altra banda, el setge contra els mitjans de comunicació és tan cridaner com esperat. Tal com indiquen les fonts, el relat que s’ha creat contra TV3 serveix per justificar totes les accions que s’estan duent a terme contra la televisió pública. El Ministeri d’Hisenda reclama ara el pagament de l’IVA per les aportacions de la Generalitat de Catalunya des de 2015. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals calcula que això suposaria quasi 170 milions d’euros, la qual cosa comprometria la supervivència de l’ens. Una reclamació que, tal com indica la CCMA, no està sustentada per cap llei.

Però no tot són mitjans públics. Els privats també depenen de les institucions per sobreviure. Un funcionament que no és exclusiu de Catalunya, tot i que s’hi hagi volgut destacar. El mes de maig es van publicar les bases dels ajuts per preconcedir-los el mes de juliol. Faltava fer el pagament definitiu del setembre, però va arribar la intervenció. Fonts de l’administració expliquen que es va fer un informe d’excepcionalitat per garantir uns ajuts que es concedeixen des de fa més de 10 anys dins de l’ordenament autonòmic constitucional. “Per tant, si no es paga, les empreses periodístiques podrien anar per la via judicial i haurien de pagar igualment”. En el moment de tancar aquest reportatge, plataformes de mitjans informen que les subvencions per als mitjans en paper quedaran desbloquejades abans que acabi l’any.

No passa el mateix amb les dels mitjans digitals. Roberto Bermúdez de Castro, secretari d’Estat per a les Administracions Territorials, s’excusa en una revisió del repartiment de subvencions a aquests mitjans per tal de desencallar una situació que els implicats no confien que es resolgui. Aquest càrrec del Ministeri de Presidència vol garantir un “repartiment objectiu” quan la divisió està acordada amb el sector. Arribats a aquest punt, fonts de l’administració i representants dels mitjans pensen que és més fàcil que els ajuts no arriben als digitals que fer una reformulació de les subvencions a dit, amb una fórmula diferenciada a la que hi ha fixada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Com es pot comprovar, la intervenció va per barris. I depèn de les intencions polítiques.

Riscos i greuges

Hi ha departaments no tan assenyalats però que són molt sensibles. I les intervencions es noten més directament sobre el conjunt de la població. Aquest és el cas de Salut. La llei d’accés universal a l’assistència sanitària, aprovada el juny d’aquest any al Parlament i suspesa pel Tribunal Constitucional, resta a l’espera d’una negociació bilateral impossible pel fet que el Govern espanyol és el mateix que el de la Generalitat. D’altra banda, el conveni entre el Govern català i la Creu Roja per facilitar l’accessibilitat als serveis assistencials de les persones vulnerables no està garantit i el crèdit continua retingut per Hisenda. No és l’única retenció. Queden també temporalment aturades les partides destinades a centres de recerca —2,6 milions d’euros—, al Centre d’Estudis Epidemiològics sobre el VIH i la sida —CEEISCAT, que deixaria de rebre 1 milió d’euros—, subvencions per combatre la drogodependència i l’exclusió social i 20 convenis més que sumen 2,5 milions d’euros, que no disposen d’autorització.

A banda, el Ministeri de Sanitat està estudiant la millora salarial als treballadors de l’àmbit sociosanitari, establerta pel Govern català però que els interventors encara no han aprovat ni tenen clar si ho faran. Mentrestant, el Ministeri presidit per Dolors Montserrat està aprofitant el context, segons les mateixes fonts, “per defensar posicionaments en nom de la Generalitat contraris als assumits fins al moment pel Govern legítim”. Són els casos del decret de prescripció infermera, diferenciat del de l’Estat per ser “més ambiciós”; o del nou reglament del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, on el Ministeri espanyol tracta de reforçar el seu paper malgrat que l’òrgan serveixi perquè les comunitats autònomes s’hi coordinin.

La creació de noves entitats públiques de salut —Salut Terres de l’Ebre, Salut Catalunya Central i Integració Alt Penedès—, que estaven ben avançades, han quedat també aturades. Alhora, també està paralitzat el Pla Nacional d’Educació i Promoció de Salut.

Una situació ben similar a la que pateix el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Cursos de formació en matèria de joventut, fòrums o trobades de treball conjuntes, com la que hi havia entre Catalunya i Flandes, queden aturats o anul·lats per la supervisió. Les notes de premsa o la difusió en xarxes socials també són vigilades. I mesures com la del retorn dels joves que han hagut de marxar a l’estranger han quedat congelades per falta de pressupost i de condicions per treballar-hi.

224 associacions juvenils evitaren deixar d’ingressar 5,4 milions d’euros gràcies a la concessió de l’excepcionalitat, després d’un mes i mig de treball incansable de desbloqueig. Les directrius per a la tramitació dels expedients, com ara la signatura de ministres o els acords del Consell de Ministres, sumat a l’època de l’any i al tancament pressupostari que ja s’ha dictat, han fet que s’endarrereixin les dates de cobrament i que algunes hagin de passar a l’any vinent.

Des de Cultura no es podran impulsar obres programades d’adequació i millora d’espais i equipaments de servei públic. Tampoc no es consolidaran jaciments arqueològics, activitats programades en biblioteques, exposicions, conferències o jornades. El tercer sector, corresponent a l’economia social, no rebrà —de moment— 9 milions d’euros de subvencions programades des d’aquest departament. També estan paralitzades moltes beques vinculades als centres de recerca.

Alhora, el bloqueig de les subvencions afecta molt el món local, especialment dependent de les entitats territorials superiors. Totes les tramitacions s’han alentit. La Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) ha deixat molts ajuntaments monitoritzats per l’Estat. La limitació de les actuacions del Departament de Territori també és un clar exemple del malestar de les petites poblacions. Avui, encara no s’ha acordat la contractació per a la conservació de 5.500 quilòmetres de carreteres catalanes. Només hi ha la possibilitat de prorrogar els contractes actuals. Les noves contractacions previstes afecten 500 treballadors. Segons fonts de l’administració, l’Estat no dóna llum verda “a cap mena de contracte que suposi nous impulsos”. Si abans que acabi l’any no es desencalla la situació, moltes carreteres podrien quedar amb forats, problemes de lliscament i més defectes que podrien possibilitar els accidents. Segons les mateixes fonts, queden també bloquejades les actuacions ambientals i part de les subvencions locals. A tall d’exemple, segons aquests testimonis, Territori va invertir entre setembre i desembre de l’any passat 62 milions d’euros en transport públic, metro i carreteres. En el mateix període d’aquest any només hi han gastat 2,5 milions d’euros.

Després del 21D

Si bé l’aixecament de l’article 155 està condicionat a la formació d’un nou Govern, cap de les fonts consultades no té clar que la intromissió acabi. “Sospitem que, si no els agrada el resultat, podrien mantenir la intervenció econòmica”. De fet, és aquesta intervenció d’Hisenda prèvia al 155 la que més ha limitat, quan no anul·lat, la tasca de les conselleries. Una ingerència que no està sotmesa, per llei, a la constitució d’un nou Govern. La Delegació del Govern espanyol a Catalunya no ha volgut atendre aquest setmanari per aclarir-ho.

Malgrat tot, la tasca dels funcionaris actuals contraresta, d’alguna manera, les intencions dels dirigents imposats. Segons les fonts consultades, el Govern legítim va demanar als funcionaris que es quedessin per limitar-ne els efectes. Uns quants, però, van decidir plegar abans del 27 d’octubre, dia de la declaració. La por de les represàlies o la negativa a treballar contra la voluntat pròpia van motivar la major part d’aquestes decisions. Uns altres, però, s’hi han quedat per mantenir el país en funcionament, malgrat totes les limitacions. Resten a l’espera que el Govern nou els faci tornar a la normalitat. I no volen marxar. Entre més coses, perquè seria aplanar el camí als que els volen fora.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.