Visita a Oriol Junqueras

Cadaqués a Estremera

Crònica d’una visita a Oriol Junqueras, empresonat a Estremera des del 2 de novembre de manera preventiva. Andreu Pujol relata el viatge d’una expedició formada per ell mateix, Albano Dante Fachin, Alfred Bosch i Josep Ginesta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dissabte 24 de febrer a les 11 del matí sortim de València en direcció a Estremera. Allà, tenim hora a dos quarts de cinc de la tarda per visitar l’Oriol Junqueras a la presó. No us penseu pas que és una cosa senzilla, de presentar-se allà, dir que l’avisin i entrar a saludar-lo. Feia algunes setmanes que m’havien preguntat si m’agradaria poder-lo anar a veure i, com no podia ser d’una altra manera, vaig respondre afirmativament. Vaig haver de proporcionar les meves dades i no en vaig saber res més, fins que pocs dies abans em van dir que aquest cap de setmana em tocava a mi, sense massa detalls de quin era el funcionament d’aquesta mena de trobades. Com us podeu imaginar, abans no havia hagut de visitar a ningú a la presó, ni tampoc havia especulat amb la hipòtesi de fer-ho. La meva vida, com la de l’Oriol, ara com ara sempre ha transcorregut lluny de la delinqüència i de la marginalitat. En un Estat decent, on tot fluís de manera rigorosa i endreçada, la presó només l’hauríem vist per la televisió o bé moguts per alguna vocació missionera o altruista.

Mislata, Quart de Poblet, Xest, Xiva, Bunyol... arribem a la Plana d’Utiel. “Requena. Esto es: Castilla. Porque la comarca en que hemos entrado y que llega hasta el límite de la provincia, como metida en la vecina de Cuenca, perteneció siempre al Reino de Castilla. Y castellana pura en su lengua, en su fisonomía, en sus costumbres”, escrivia Joan Fuster en El País Valenciano de l’any 1962. La fisonomia castellana a la qual es referia Fuster s’aguditza a mesura que ens endinsem cap a Conca i el paisatge es va tornant esquerp com més lluny va quedant el Mediterrani. Un territori de lleugeres ondulacions, de camps completament pelats combinats amb terrenys que comencen a verdejar, molt lleugerament, amb els primers brots dels cereals que se segaran a l’estiu. De tant en tant un roure solitari que sembla pensat perquè els pagesos hi descansin sota la seva ombra en l’època que el sol pica més fort. Els molins de vent del Quixot han trobat els seus substituts en els parcs eòlics que prenen unes proporcions encara més gegantines. Més endavant passem per Honrubia i una àrea de servei es fa veure amb una bandera espanyola només una mica més petita que la de la plaça de Colón de Madrid. No sé si això ja hi era i, per tant, és una gran demostració d’amor, o s’hi ha posat de l’octubre ençà i és més aviat tot el contrari. També ve a ser una mena de bandera, encara que més subtil, la senyalització de la carretera. Hi diu que circulem per l’“Autovía del Este”, però nosaltres anem cap a l’oest. Deu ser que està pensada per anar en direcció contrària.

Seguim avançant fins a trobar-nos un rètol que anuncia la Comunitat de Madrid. És un artifici, tots ho sabem, i així ho recorda de tant en tant alguna pintada als carrers de la capital estatal que resa “Madrid es Castilla”. Però sembla que l’invent respon a alguna realitat quan ens fixem en el fet que a partir d’aquí la terra pren un color entre grisós i groguenc, un punt cadavèric, que contrasta amb allò que havíem vist fins ara. De seguida trobem el trencant cap a Estremera i a la primera rotonda algú ja s’ha dedicat a decorar els senyals de trànsit amb els colors que el motel d’Honrubia feia onejar al vent. La segona rotonda ja anuncia el centre penitenciari i allà el mateix artista s’hi ha extremat una mica més. A terra hi ha escrit un gran “viva España” i ha fet diverses composicions amb l’esprai que destil·len el saber fer d’algú que té el Museo del Prado i el Reina Sofía a pocs quilòmetres de casa. Penso en qui deu ser aquest individu i què el pot moure a sortir de casa de matinada, agafar el cotxe i fer tal gesta. Suposo que l’endemà devia explicar, orgullós, la seva contribució a millorar artísticament la vida dels familiars i amics dels presos.

Encara és molt d’hora i passem de llarg la carretera de la presó per anar cap al poble d’Estremera. Es tracta de fer temps i dinar una mica. Aparquem al carrer de Don Bernardo Montejano, molt a prop de l’oficina de La Caixa, insigne entitat bancària valenciana des del passat octubre. Pugem amunt fins a enfilar el carrer del Santo i allà trobem una casa que té una bandera espanyola al balcó i una rajola amb una Mare de Déu que especifica que és la Verge de la Soledat, patrona d’Estremera. Sembla que vingui fet a mida: aquesta advocació de la Verge fa referència a un dels set dolors de Maria, el que sent quan és separada del seu fill un cop ha mort i nosaltres venim a veure algú a qui han separat dels seus fills. Arribem al restaurant i ens serveix el propietari, un senyor que té pinta d’aficionat a la tauromàquia. Pentinat engominat cap enrere, forçut, amb armilla i camisa arremangada. El menjador està decorat amb fotografies antigues del poble, entre les quals destaquen algunes de ben grosses on es veu la plaça principal decorada amb el jou i les fletxes de Falange durant un correbous. Ens queda tan lluny, tot plegat, que notem que som més de l’est que de l’oest, tal com ens havia fet saber el senyal de l’autovia.

Oriol Junqueras abans d’entrar a declarar davant Carmen Lamela a l’Audiència espanyola el 2 de novembre, el dia que va ser empresonat / Efe

Acabats de dinar, desfem el camí cap a la presó, per arribar-hi mitja hora abans de l’hora concertada. Primer de tot hi trobem una caseta amb un vigilant al mig del no-res, que deu matar l’avorriment de qualsevol manera. “Venimos a ver a Oriol Junqueras, soy Andreu Pujol” i ens mira amb un posat sorneguer. “¿Y la señora?”, pregunta. “La señora me acompaña pero no va a entrar”. I obre la barrera. Minuts després arriba el cotxe amb la resta del grup i en baixen l’Albano Dante Fachín, l’Alfred Bosch i en Josep Ginesta. Justament amb l’Albano ens havíem vist un parell de dies abans —vivim al mateix poble— i ara es fa molt estrany saludar-se en aquell aparcament tan lluny de casa, enmig d’un desert inhòspit. Un parell de fileres més enrere uns familiars d’un pres comú trenquen la monotonia bevent i escoltant música amb les portes obertes del cotxe, com si estiguessin a l’aparcament d’una discoteca. 

Entrem a la recepció i ens van fent passar un per un per a un taulell on hi ha diversos funcionaris a l’altra banda d’un vidre amb una finestreta. Ens demanen els carnets d’identitat, ens fotografien i ens fan posar el dit en un aparell que registra les nostres empremtes dactilars. No podem entrar mòbils, ni bolígrafs, ni papers. Després veurem que altres visitants han entrat amb llibretes sense cap mena de problema. Tot seguit ens fan passar per un arc detector de metalls mentre una noia ens agafa els abrics i va mirant butxaca per butxaca. Ens deixen en una sala d’espera decorada amb làmines descolorides de paisatges pintats a l’oli que fa pensar que som en un dispensari, mentre van entrant altres familiars i amics de presos comuns. Quan ja hi som tots, veiem que per un passadís surten els del torn de visites anterior i ens indiquen que ja podem anar tirant. Passem per diversos dispositius de portes que s’obren i es tanquen. La de davant mai no s’obre fins que no s’ha tancat la de darrere i, entre una cosa i l’altra, tothom mira fixament en un punt indeterminat, com si fóssim en un ascensor. Observem que cada cop que s’obre una porta no és necessari que els carcellers donin indicacions perquè els nostres companys de torn ja deuen haver vingut prou vegades per saber-se el camí de memòria. Anem seguint el grup.

La localitat madrilenya que dona nom a la presó on s’estan Oriol Junqueras i Joaquim Forn compta amb poc més d’un miler d’habitants. És un indret aïllat i solitari que darrerament ha transcendit mediàticament pels presos polítics.

Travessem un gran pati coronat per filferros punxeguts i tornem a entrar a l’edifici per una porta situada en una cantonada. Allà, des d’una cabina amb els vidres tintats van recitant els noms dels presos i un número. “Oriol Junqueras, número uno”. I ens anem repartint en unes cabines de vidre numerades: ara ja sabem què volia dir el “número uno”. Per l’altre costat veiem arribar l’Oriol somrient. Anem posant la mà al vidre que ens separa i ell va posant la seva mà a sobre, xocant a través del vidre, sense poder tocar-nos. Físicament està molt poc canviat, només una mica més prim —ens explica que ha perdut nou quilos— i més torrat pel sol. Diu que es dedica a fer esport sempre que pot i que, entre això i respondre les cartes que la gent li envia, pràcticament té tot el dia ocupat. Comenta que els presos el tracten molt bé i que la majoria no entenen per quin motiu el tenen allà tancat. La conversa es veu tallada de tant en tant per alguna rialla quan relata, amb gràcia, alguna anècdota de la vida presidiària. “Tot el que porta el meu nom és molt complicat”. Algunes cartes tarden molt més del compte a arribar i qualsevol cosa requereix cinquanta mil papers i permisos, de la mateixa manera que nosaltres no hem pogut entrar paper i bolígraf i la resta de visitants sí. Fins i tot veiem com a les altres cabines s’estan ensenyant documents. 

Després de parlar-nos de la seva situació personal, ens comença a parlar del país i de política. Transmet el seu parer a l’Alfred Bosch amb vista a la campanya de les municipals, procura fer arribar encàrrecs, dona ordres de la mateixa manera com ho feia a fora, de manera concisa i esquemàtica, fins al punt que no sé si ho podran arribar a retenir tot sense tenir un lloc on apuntar-s’ho. Suposo que d’això es tractava la prohibició del paper i el bolígraf. Ens demana deu minuts per poder parlar amb en Josep Ginesta i sortim a una petita sala d’espera. A l’Alfred se li escapen algunes llàgrimes, que s’eixugarà abans de tornar a entrar. L’Albano camina d’una banda a l’altra i esbufega indignat. Finalment, l’Oriol ens demana amb un gest que tornem a entrar i continua parlant de la situació política, ara ja amb una actitud més distesa. De cop, deixa de sentir-se la seva veu a través de l’intèrfon. Vol dir que se’ns ha acabat el temps. Li llegim els llavis: “Truqueu a la Neus”, la seva dona. Tornem a posar les mans al vidre i ell repeteix el gest amb cadascuna de les nostres mans. Mentre ens fan sortir em quedo mirant enrere a veure què fa. Els altres presos se li acosten, el saluden i li donen la mà un per un. Em giro i em fixo en una làmina que hi ha emmarcada a la paret. Resulta que hem estat parlant tota l’estona davant d’un paisatge de Cadaqués. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.