Entre la gentada hi havia, és clar, Carles Puigdemont i els consellers que l’acompanyen en l’exili. També representants polítics com ara Gabriel Rufián, Marta Pascal, Artur Mas, Joan Coma de la CUP o la presidenciable per ERC Marta Rovira.
No resultà estrany que la intervenció del president fos la més aplaudida pels concentrats. “Que vegi tot el món que, des d’aquí, encara que sigui a 1.400 quilòmetres de distància, el vostre crit se sent”. Puigdemont va remarcar que s’estava escrivint un moment històric. I va reivindicar l’esperit de “la Catalunya de l’11 de setembre, que es mobilitza, la de l’1 d’octubre que defensa les urnes, la que surt a il·luminar els carrers de Barcelona per demanar la llibertat dels presos polítics vestida de groc”. En un discurs fortament focalitzat en la defensa dels drets fonamentals, que, a parer seu, són vulnerats a Catalunya, ha demanat que “Europa no escolti només els seus Estats, sinó també els seus ciutadans”. Per a ell, “hi ha una Europa en construcció que s’assembla molt al que estem demanant els catalans”. Al seu torn, Marta Rovira va llegir una carta escrita pel vicepresident Oriol Junqueras des de la presó.
La CUP no ha enviat cap dels seus candidats a la capital belga. Això es deu, tal com ha explicat el representat anticapitalista a la manifestació, Joan Coma, regidor de Vic, a la consideració que “no és un acte de campanya, sinó un acte antirrepressiu”. De fet, la manifestació no s’ha pogut seguir per TV3 arran de la prohibició de la Junta Electoral. Coma s’adreçava “no a les institucions ni als Estats, sinó als pobles d’Europa. Confiem que el suport internacional, tal com està passant, vindrà de les organitzacions de base i polítiques de l’esquerra”.
Veus d’Europa
Per la manifestació han pres partit, també, diputats europeus que formen part de la plataforma Diàleg Unió Europea, creada fa poc per donar suport a la causa catalana. Un és l’eurodiputat i exministre eslovè Ivo Vajgl, que ha reivindicat que els europeus “no hauríem d’estar callats quan succeeixen injustícies. Us vull demanar perdó, hauríem d’haver estat al vostre costat”. De manera similar s’expressa l’eurodiputada gal·lesa Jill Evans, que ha parlat per a EL TEMPS: “Estem una mica decebuts amb la resposta de la Unió Europea pel que fa a la situació de Catalunya”, diu. I mostra esperança perquè la manifestació pugui “captar l’atenció dels membres del Parlament Europeu. Sempre ens ha mancat una informació equilibrada sobre el que està passant a Catalunya”.
Sobre la desinformació també ha parlat amb EL TEMPS l’eurodiputat nacionalista flamenc Mark Demesmaeker. Per a ell, “el problema és que moltes persones de les institucions europees tenen només una part de la informació o informació esbiaixada. No tenen capacitat per contrastar aquestes qüestions”. I ha assegurat que “una manifestació com aquesta proveirà un nou punt de vista”. De fet, és això el que buscava aquesta mobilització, com també el fet que Puigdemont i els altres quatre consellers trobaren a Brussel·les la seva ciutat d’exili.
Hi havia també alguns dels eurodiputats catalans. Entre ells, el republicà Josep Maria Terricabras, que ha volgut destacar a EL TEMPS que la importància de la cita “no és tant aconseguir que demà passi alguna cosa com enfortir el nostre projecte i la nostra autoestima”. I afegia que “mobilitzar tanta gent és una cosa excepcional que no poden fer gaires països: dóna un senyal molt fort cap a la Unió Europea per la llibertat dels empresonats i que estem convençuts del nostre camí”. Així doncs, ha relatat que, amb esdeveniments d’aquesta mena, el que es fa és “acumular impactes, però el que tindrà més impacte, si surt bé, són les eleccions del 21 de desembre”. Per al filòsof, el problema més gran de Catalunya davant la Unió Europea són dirigents com Jean Claude Juncker i Antonio Tajani: ells fan de tap, però per sota es belluguen moltes coses”. Per la seva banda, el també eurodiputat Ramon Tremosa considera que “mai cap altra causa europea no ha generat aquestes manifestacions massives persistents”.
Aquesta mobilització és, doncs, una nova demostració de força i capacitat logística de l’independentisme, que enfronta una campanya electoral ajustada i fortament marcada pels condicionants derivats de l’aplicació de l’article 155 i la repressió de la justícia espanyola. La importància cabdal que alguns van donar a la convocatòria es reflecteix, per exemple, en el fet que, malgrat haver-hi aquella mateixa nit el primer debat televisat, la cap de files en funcions dels republicans preferís anar a la manifestació. També s’evidencia en el fet que el PDeCAT, ara sota la marca Junts per Catalunya —que es dispara a les enquestes— fes un acte electoral a la capital belga la nit abans amb Carles Puigdemont i Artur Mas al capdavant. Mas va fer valer el seu altaveu per reclamar per als seus la confiança de tots els votants de Junts pel Sí. Un intent per treure vots als seus socis republicans que de seguida va quedar amagat per l’aclaparadora mobilització unitària del dia 7 a la capital de Bèlgica.
Així doncs, Brussel·les va servir com escenari per deixar palesa, un cop més, l’hegemonia de l’independentisme i la suma de forces d’aquest moviment, conjurat per la llibertat dels presos polítics i per la victòria el dia 21 de desembre. Justament quan des de l’Estat espanyol s’ha tractat, com calia esperar, de llevar importància a una mobilització històrica. Mentre la policia belga calculava en 45.000 les persones presents a Brussel·les, molts mitjans espanyols parlaven d’uns 10.000. Alhora, entre les mesures que ha pres la Junta Electoral de cara al 21 de desembre, també hi ha hagut l’impediment que els mitjans públics catalans retransmetessin en directe aquesta manifestació, igual com també van impedir a aquests mitjans titllar de “polítics” els presos o van prohibir que els edificis públics empressin el color groc com a element decoratiu de cara a les eleccions, per evitar la coincidència amb el color dels llaços que demanen la llibertat dels presos polítics.
Ara més que mai, la partida de Catalunya també es juga a Europa. Aquest ha estat el darrer clam —potser el definitiu— per traslladar el conflicte més enllà de les fronteres estatals. Només cal que, d’una vegada per totes, Europa aposti per mitjançar amb un Estat, l’espanyol, que no vol escoltar ningú.
ORÍGENS RECENTS
Brussel·les va significar un precedent per a l’independentisme català. El 3 de març de 2009 es va celebrar una manifestació organitzada per la plataforma Deu mil a Brussel·les, que va aplegar quasi una desena de milers de manifestants a la capital del país. En la pancarta de la capçalera es llegia “Volem un Estat català”. Aquell era un temps en què encara no s’havien celebrat les consultes populars que van arrencar a Arenys de Munt el setembre del mateix any i en el qual l’Assemblea Nacional Catalana no estava ni tan sols constituïda. Entre els seus impulsors, però, sí que hi havia alguna de les persones que més tard serien fundadors de l’ANC com ara Enric Canela o Elisenda Paluzie. També hi era el biòleg i enginyer informàtic Manel Bargalló que després escriuria el llibre Els herois (2011, Pagès Editors). “Davant l’èxit que vam tenir, sempre vam pensar que ho havíem de tornar a fer, perquè va ser el primer cop que la gent va superar els partits. Jo defenso que l’embrió de tot plegat va ser la manifestació de Brussel·les”, recorda aquest català resident a Alemanya.
Malgrat que per raons de feina no va poder assistir a la manifestació d’enguany, Bargalló explica que fa prop d’un mes va rebre diversos missatges de persones que volien tornar a impulsar una iniciativa similar a la del 2009. Per a ell, la diferència principal entre aquella ocasió i l’actual és el context. ”El 2009 no hi havia cap partit parlamentari que estigués a favor de treballar per la independència: ERC en aquell moment tancava files amb José Montilla (PSC) i no hi havia manera que baixés del burro”. A partir d’aquell moment, van treballar de manera coordinada per via de xarxes socials, perquè els impulsors estaven repartits en diferents indrets d’Europa. Destaca, especialment, la tasca d’una dona valenciana que treballava a la Delegació de la Generalitat Valenciana a la capital europea, que va encarregar-se de demanar els permisos per a la manifestació. Com ella, també desenes de voluntaris organitzats.
“Va ser la primera mobilització que van fer la gent del carrer, sense cap suport dels partits ni cap organització al darrere. I sense un duro. Va ser la primera gran manifestació 2.0, perquè es va organitzar per Facebook”, recorda Bargalló.