Art sacre

Sixena o l'art de la guerra

El germen dels litigis per l’art del Museu de Lleida va néixer fa 22 anys amb la separació del Bisbat de Lleida de les parròquies de la Franja de Ponent. Ningú no va demanar als habitants de la Franja què volien, però alguns partits a l’Aragó van decidir que era un fangar prou profund per treure’n rèdit electoral i estendre l’anticatalanisme. El cas de Sixena, iniciat uns anys abans sense èxit, va revifar.

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 28 de maig de 1995 el PP de Santiago Lanzuela guanyava les eleccions autonòmiques a l’Aragó, després d’una legislatura convulsa amb govern del PP i moció de censura del PSOE. No ho feia amb majoria absoluta, però el PAR (ara Partit Aragonès i llavors Partit Aragonès Regionalista) li donaria la presidència a canvi de quatre gestos aragonesistes i unes conselleries. Al contrari que la Chunta aragonesista —defensora de les llengües minoritàries de l’Aragó—, el PAR, especialment en aquella època, era un partit més semblant a Unió Valenciana: de regionalisme folklorista, anticatalanisme creixent i més partidària d’insultar els catalanoparlants de la Franja de Ponent dient que parlen txapurreau que de protegir la seva llengua. A llarg termini, això es traduiria en les denominacions aberrants de LAPAO per al català (llengua aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental) i LAPAPYP per a l’aragonès (llengua aragonesa pròpia del Pirineu i Prepirineu). Però a curt termini, PP i PAR veurien la llum gràcies a una decisió del Vaticà.

 

La batalla de la Franja

Tres setmanes després de les eleccions aragoneses, el 15 de juny de 1995, una decisió de la vaticana Congregació per als Bisbes (explicitada en el document Ilerdensis-Barbastrensis de finium mutatione) decidia la partició del Bisbat de Lleida i resituava les 111 parròquies de la Franja de Ponent al Bisbat de Barbastre, ara reconvertit en Bisbat de Barbastre-Montsó: l’excusa ideal per acusar els catalans d’espoliadors de l’art de la Franja. No hi feia res que, fins aquell moment, les obres haguessin estat custodiades pel Museu Diocesà del Seminari de Lleida de manera lògica i legítima. No hi feia res que la col·lecció s’hagués creat, a començament de segle, per preservar de la rapinya les obres d’art que dormien oblidades en esglésies de tot el bisbat.

La nova divisió de les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó oferia en safata l’oportunitat de reclamar 113 obres procedents d’aquestes parròquies ara escindides del bisbat lleidatà. I la via que es va iniciar per “recuperar-les”, en paraules del Bisbat de Barbastre, va ser la del dret canònic.

Aquestes 113 obres encara són al Museu de Lleida i no són part del litigi de Sixena, que, com veurem, té una vida paral·lela a la del litigi de la Franja.

Les 113 obres de la Franja van ser adquirides pel Bisbat de Lleida a finals del segle XIX, mentre que les de Sixena serien comprades per la Generalitat en els anys 80. Tots els béns de la Franja van ser agrupats a començament de segle pel bisbe de Lleida Josep Meseguer, nascut a Vallibona (Ports, País Valencià) el 1843. El 1893, Meseguer va crear el Museu Diocesà de Lleida per tal de salvar l’art sacre de l’espoli. De fet, era una consigna del papa Lleó XIII (primus pontifex entre 1878 i 1903) per a tota l’Església catòlica amb l’objectiu de preservar el patrimoni artístic de les esglésies, que començava a malvendre’s per l’acció de col·leccionistes amb calés que sovint s’enduien o revenien les obres al mercat nordamericà.

El de Lleida va ser el segon Museu Diocesà de l’Estat després del de Vic. El bisbe Meseguer va pagar a les parròquies les obres que els prenia per formar el museu. Tot va quedar anotat en un dietari (publicat el 2009 per Pagès Editors) que especifica quines obres s’adquireixen i quant es paga per cadascuna. Meseguer conservà fins i tot les cartes dels capellans que l’informaven d’algun objecte artístic d’interès. El 1897, en Josep Roger, el capellà de Saidí (un poble del Baix Cinca, a la Franja de Ponent) oferia al Bisbe “una pintura antiga” que es troba “arraconada a la sagristia” i que va acabar sent una taula de Sant Joan Baptista del segle XV. Meseguer va pagar a la parròquia de Saidí 3.000 rals i la va sumar a la col·lecció del Diocesà. Aquesta taula és una de les 113 obres que reclama el bisbat de Barbastre-Montsó.

Tot i que el litigi per aquestes obres es va conduir per la via del dret canònic, a l’Aragó alguns partits polítics la van plantejar com una reivindicació autonòmica —“gairebé nacional”— de consens. Malgrat que les parròquies de la Franja havien estat del Bisbat de Lleida fins aquell 1995, a l’Aragó alguns ho van plantejar com una injustícia històrica llargament denunciada. I el líder de l’oposició a l’Aragó, el PSOE, hi va caure de quatre grapes.

En quatre anys la polèmica per les 113 obres d’art es va emmetzinar i, el 1999, el PSOE va aconseguir la presidència de la Diputació General d’Aragó gràcies als vots del PAR.

El nou president aragonès era, teòricament, el més proper a Catalunya: Marcel·lí Iglesias era de Bonansa (Ribagorça), el català era la seva llengua materna, havia treballat a la Vall d’Aran i coneixia més que ningú els vincles entre aquestes comarques i el Principat. Tot i això, no va saber despullar de sentiments la polèmica.

Tampoc des de Catalunya es va saber desactivar la protesta aragonesa. No es va saber explicar el paper que el bisbe Meseguer i el Museu Diocesà havien fet en la conservació d’aquelles obres en una època pròspera per als traficants d’art sacre. No es van oferir solucions alternatives amb credibilitat.

Curiosament, les 111 parròquies de la Franja —i els ajuntaments corresponents— van quedar marginades de les negociacions. Els ciutadans del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça veien amb estupefacció com Barcelona i Saragossa es llançaven retrets recíprocs mentre els ignoraven. Les propostes de crear un museu en una localitat de la Franja (Barbastre queda fora de l’àmbit catalanoparlant) no es van plantejar amb prou credibilitat i tampoc no van ser ben rebudes. Aquí va començar una guerra que Roma va decidir a favor de Barbastre. Per contra, el Museu de Lleida (hereu del Museu Diocesà) defensa encara que cal preservar les col·leccions, com reconeix la Llei de Patrimoni de la Generalitat.

A finals del passat mes d’octubre, el Bisbat de Barbastre va convocar un acte de conciliació a Lleida amb el Museu i el Bisbat de Lleida, al qual no va acudir cap representant del Consorci del Museu de Lleida. Els representants legals del Bisbat de Barbastre-Montsó van advertir que iniciaran un procés civil, i van afegir que esperen que el 155 permeti una ràpida resolució del cas.

L’esperança del Bisbat de Barbastre és poder aprofitar la intervenció de la Generalitat com està passant en el cas de Sixena.

Pintures murals de Sixena al MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya)

El laberint de Sixena

El cas de Sixena es va reactivar molt poc després del de les obres de la Franja i per la mateixa raó —l’anticatalanisme dona vots— però té un origen i un recorregut judicial totalment diferent.

La Generalitat és —o ha estat— propietària de dos grups d’obres provinents del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, a Vilanova de Sixena (Monegres, Aragó): el primer, realment vulnerable als trasllats, són les pintures murals de les voltes del monestir (vegeu foto de dalt), que s’exposen al MNAC. Aquestes obres van ser adquirides per Josep Gudiol en plena Guerra Civil, després de l’incendi del Monestir, amb l’objectiu de protegir les pintures, que podien ben bé patir un nou atac enmig d’aquella guerra. El MNAC, posteriorment, es va assegurar que se les podia quedar. Als anys 60 va aconseguir que la comunitat eclesiàstica els cedís en “comodat”, com un préstec indefinit, una fórmula que les monges van signar però mai va signar el Vaticà, perquè les religioses van morir abans de ratificar-lo.

El segon grup d’obres que l’Aragó reclamava a la Generalitat va ser adquirit a les monges supervivents de Sixena —llavors residents en una residència de Valldoreix (Sant Cugat, Vallès Occidental)— i era un conjunt d’art sacre que ja havien deixat en dipòsit a la Generalitat. Aquest conjunt es divideix en dos: un, de 55 obres, que era al MNAC i que el conseller Santi Vila va tornar el juliol de 2016; l’altre, de 44 obres que el Museu de Lleida conservava, tot i ser propietat de la Generalitat. Aquestes últimes són les afectades per les noves instruccions del ministre Méndez de Vigo, com a virtual conseller de Cultura en la Generalitat intervinguda per l’article 155.

El conjunt d’aquestes 99 obres va ser traslladat a Catalunya per les monges de l’antic convent de Sixena durant els anys 50 i 60 del segle passat.

El 1997, quan ja s’havia iniciat el litigi paral·lel de les obres de la Franja, la Diputació General d’Aragó del popular Santiago Lanzuela va iniciar el plet per adquirir aquestes obres per dret de retracte —pagant el mateix que la Generalitat.

El Tribunal Constitucional (TC) va sentenciar en el seu moment que la Generalitat de Catalunya era tan competent o més que el Govern d’Aragó, perquè les peces es trobaven a Catalunya i les havia de protegir. Però la sentència del TC deixava una porta oberta a la via civil per reclamar els béns de Sixena. Aragó va fer servir llavors aquesta esquerda legal per reclamar les obres a través d’un nou actor: com les monges de Sixena ja havien mort, va fer que unes religioses de la mateixa congregació residents a Àlaba reclamessin la propietat privada d’aquells béns.

El Departament de Cultura sempre ha al·legat que les 44 peces de Lleida conformen una col·lecció i no es pot disgregar perquè això faria perdre la seva força museística, segons el que diu la Llei de Patrimoni de Catalunya.

Això és el que continuarà defensant el Consorci del Museu de Lleida (format per Generalitat, Diputació, Bisbat i Ajuntament de Lleida) davant l’Audiència Provincial d’Osca. Ja va anunciar l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que presentarien un recurs de cassació davant l’Audiència Provincial. Ros també va anunciar-ne un al Jutjat d’Instrucció d’Osca, però això només ho pot fer la propietària dels béns, la Generalitat.

Paradoxalment, el conseller de Cultura del Govern independentista de Junts pel Sí, Santi Vila, va ser l’únic que va cedir a les demandes aragoneses. I paradoxalment, el més descatalanitzat dels catalanistes del PSC (Ros ara governa Lleida amb el suport de Ciutadans), és ara qui defensa encara una negativa al trencament de la col·lecció del Museu de Lleida que deu incomodar els seus socis municipals.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.