Declaració

Eufòria interrompuda a l’Arc del Triomf

L’Arc del Triomf de Barcelona ha esdevingut el centre de reunió per seguir la sessió parlamentària que havia de servir per proclamar la independència de Catalunya. La declaració a mitges ha provocat reaccions distintes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Havien tancat la Ciutadella. L’accés denegat al parc que envolta el Parlament de Catalunya ha convidat els ciutadans a triar un altre lloc per celebrar una esperada declaració d'independència. El passeig de Lluís Companys, entre l’Arc del Triomf i l’esmentat parc del Parlament, era el lloc de reunió gairebé improvisat. Dotat, però, d’una pantalla gegant i d’altaveus que retransmetien el moment. A Ciutadella només tenien accés els polítics i els periodistes.

Des d’un primer moment el nerviosisme era evident. L’optimisme no tant, però també. Hi havia aquell punt d’incertesa que finalment no s’ha esborrat. La retransmissió en directe de TV3 contribuïa a aquest estat. “Veurem si finalment es declara o no la independència”. Tothom es fotografiava. Pagava la pena immortalitzar el moment.

Quan el rellotge s’apropava a les 6 de la vesprada el passeig s’omplia més i més. La cobertura dels telèfons mòbils desapareixia al mateix ritme que la capacitat de moviment de les persones. Cap a l’hora esmentada, TV3 anunciava que la compareixença de Carles Puigdemont, el gran protagonista del dia, es retardava almenys una hora. Havia de seguir de reunions amb membres del seu grup parlamentari. El ple s’aturava. “Hem esperat 303 anys, podem esperar una hora més”, deia algun optimista.

Però la incertesa no desapareixia. I limitava l’espontaneïtat. Els càntics d’independència s’esvaïen a pocs segons del primer crit. “Si Puigdemont no declara la independència demostrarà que és un polític com qualsevol altre”, deia un veí de Santa Coloma de Gramenet que no volia donar el seu nom. Al rerefons, diversos helicòpters policials feien acte de presència i rebien les salutacions iròniques del públic. Marcar territori, estratègia reiterada. Com la resposta burlesca.

La primera ovació de la vesprada era a les 18.50. Puigdemont, enfocat per les càmeres, abandonava el seu despatx i es movia cap a l’hemicicle. Tots l’esperaven a dins llevat els diputats de la CUP, els últims a incorporar-se. La sessió s’iniciava a les 19.11 amb Carme Forcadell condemnant els darrers assassinats masclistes a Catalunya. Segona ovació llarga.

El discurs del president de la Generalitat de Catalunya ha estat reiteradament aplaudit. Quan ha proclamat la independència fins i tot han sorgit llàgrimes. I abraçades. I petons. I gestos de victòria. El matís de la suspensió demanada pel mateix Carles Puigdemont a la mesa del Parlament, però, ha interromput totalment l’eufòria. Els més decebuts cridaven “dimissió”. La majoria reflexionava en silenci.

Finalment, les observacions eren bastant compartides. Tothom coincidia a dir que potser havia estat la decisió més responsable, malgrat tot. Al cap i a la fi, calia pactarl’eixida. Ho havia fet públic, fins i tot, algun conseller del Govern. S’inicia un temps de diàleg amb l’Estat, amb Europa i el món. Carles Puigdemont ha insistit en haver rebut trucades per evitar la declaració. N’ha cedit. Ningú no confia en la voluntat de l’Estat. Els membres de la Unió Europea i les institucions continentals, però, encara són a temps d’oferir-s’hi. S’obri una nova etapa de voluntat. Continua, millor dit. Però la crida és més urgent i exigent que mai. Alhora, s’aguditza el ja vell temps d’incertesa a Catalunya. Tothom espera que siga per trobar una solució millor a l’esperada declaració d’independència d’avui. Aquesta declaració, finalment, s’ha fet en diferit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.