XII Legislatura

Crònica d’una investidura fallida en què tothom pensava en Madrid

El 22 de març era el dia triat per desencallar la situació creada des de la victòria de l'independentisme el 21D. No ha estat així, però.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quatre taxis surten del carrer Casp direcció al Parlament. Són dos quarts de cinc de la tarda passats i a dins hi viatgen diputats i prominents cupaires. També viatja una notícia que arribarà, abans que ells, a la seu de la democràcia catalana. Per telèfon. Després d’una hora i mitja de debat, la CUP havia decidit que no cediria els quatre vots que calien per investir Jordi Turull com a president del Parlament. Alguns, a Junts per Catalunya i Esquerra, no creien que els anticapitalistes s’atrevissin a abstenir-se, però ho han fet i Turull no serà, de moment, president. Caldrà anar a una segona votació dissabte. Per aleshores, no se sap si Turull podrà ser al ple o el Tribunal Suprem l’haurà tornat a tancar a la presó.

Quan a les cinc de la tarda sonava la campana que crida als diputats a l’hemicicle, feia tot just dinou hores que Roger Torrent havia convocat el ple. Ho feia al final d’una tarda intensa en la qual els independentistes van decidir canviar d’estratègia. Hi obligava la decisió de Pablo Llarena de citar a declarar sis diputats sobiranistes que el divendres veuran com en un tribunal es debat la seva llibertat.

El tercer intent per investir president, a diferència dels altres, aconseguia començar. Ho feia, com ja comença a ser tradició, amb el portaveu de Ciutadans Carlos Carrizosa demanant insistentment la paraula per una qüestió d’ordre per defensar que calia suspendre el ple. Torrent no accedí i donà pas, amb celeritat, al candidat a la presidència.

El discurs monòton i gris de Turull estigué més marcat pel què no ha dit que pel que ha dit. Era un relat que semblava més encarat a preparar la defensa per a la visita de divendres al Suprem que a exposar el programa d’un futur govern. Miquel Iceta el considerà d’un “llistí telefònic de l’època de Jordi Pujol”. Turull no esmentà en cap ocasió ni la paraula República ni la proclamació d’independència del 27 d’octubre. Tampoc no es va referir a l’Espai Lliure de Brussel·les o el procés constituent i el multireferèndum que l’hauria de concloure projectats a l’acord entre JxCat i ERC que havia transcendit als mitjans. “Autonomista”, en paraules de la CUP. Només un aplaudiment per part dels seus companys. A la bancada independentista imperaven les cares llargues.

El candidat va parlar amb el to seriós i serè de qui ha acceptat que s’enfronta a una batalla en la qual només hi pot perdre. De qui sap que allò que fa li pot portar conseqüències greus. En aquest cas, la investidura, sí, però també, i sobretot, la llibertat. “Han estat moltes les veus que, vist com les gasten, em deien que penses amb mi i la meva família i mirés d’assumir el risc zero. Prefereixo el risc d’assumir aquestes injustícies que desentendre’m d’un moment com l’actual”, relatava Turull només començar. Mentre ho feia, des de la tribuna de convidats les seves dues filles dibuixaven un mig somriure d’orgull que gairebé aconseguia amagar el rostre d’evident preocupació de qui pateix pel seu pare.

Acabat el torn de Turull, Roger Torrent donava mitja hora de descans per preparar les rèpliques. Aturada també per a Aurora Madaula, un dels cervells de JxCat, que no havia deixat d’apuntar en tot el ple ni ho deixaria de fer a la represa. A la tribuna, un altre personatge proper al partit renega de la CUP amb males paraules. La negativa a investir Turull cou. Diputats, convidats i periodistes s’amunteguen al bar a la recerca d’un refrigeri per aguantar les prop de quatre hores de ple que resten.

 

Més clatellades que moixaines

A la represa, agafava la paraula Inés Arrimadas de Ciutadans. “Usted ha sido capaz de decepcionar hasta los suyos”, li etziba referint-se al poc contingut sobiranista del relat. La líder taronja va confondre, en dues ocasions, Turull amb Puigdemont –també ho faria Albiol- i li va recordar la seva proximitat amb els investigats de la família Pujol.

Per compensar, al darrere intervenia Sergi Sabrià (ERC) anunciant el seu suport al candidat. El republicà no ha parat de recollir aplaudiments dels independentistes, sobretot quan al principi del discurs ha recordat a Arrimadas que “haurien d’anar renovant el seu discurs. Només hem trobat a faltar que digués ‘Matrix’”. Feia així referència a un dels leitmotivs que més han repetit els taronges els darrers dies.

El següent discurs, de la mà de Miquel Iceta (PSC), va estar marcat per la ironia i un oferiment. El socialista va felicitar Turull pel caràcter “autonomista” del seu discurs, tot i que després en qüestionà la sinceritat, sabent que disparava a fer mal. També s’oferí a estendre la mà a JxCat per pactar si realment es creien el que havien dit. Finalment, fent com si l’aprovació del 155 no anés amb el seu partit, preguntava si el fet que no hi hagués pronunciat la paraula República es devia a la seva estratègia judicial.

Sorprès es va mostrar també el líder de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, per un discurs que “ha convençut al senyor Iceta. Potser tenia un autonomisme fins i tot massa tímid”. Domènech va criticar també que els independentistes imposessin “la tàctica a una estratègia inexistent”, i denunciava que subordinessin el seu calendari a les dinàmiques judicials, en referència a la presura amb què s’havia convocat el ple.

La gerra més freda, però, va caure sobre els independentistes amb el discurs de Carles Riera. Els anticapitalistes van dir que entenien que el discurs de Turull era “en lògica antirepresiva” i que el respectaven, però criticaren que fos “autonomista” i ple de “propostes neoliberals”. Així doncs, considerà que no era “un discurs d’un candidat republicà, sinó el discurs d’un candidat del PDeCAT”. Riera venia d’una tarda de debat intern que no havia aconseguit crear un consens dins la seva formació sobre la resposta que havien de donar a la investidura de Turull. Tanmateix, la resposta acordada i assumida ha generat menys tensions que altre vegades. La conclusió es va plasmar quan el cupaire manifestà que donaven “per acabat el cicle del procés i les aliances del passat. Nosaltres anem humilment a l’oposició”. El trencament es va plasmar en els aplaudiments. El soroll del bloc independentista fent claca a la CUP es va convertir en el silenci de tres parells de mans aplaudint.

El darrer torn de paraula, per dir-ho d’alguna manera, va recaure sobre Xavier García Albiol. Ells i la resta de diputats del PP no paraven de parlar i fer remor en tot el ple, fet que els va valdr l’amonestació primer de Rubén Wagensberg, que els va fer el gest de callar amb el dit i després d’Eduard Pujol, que els ho demanava des de l’ambó al torn de rèpliques. Una de les coses que comentaven fou un tuit del diputat socialista Raúl Moreno que ensenyava Santi Rodríguez i Albiol aprofitava per parafrasejar en el seu discurs. “Els meus fills d’11 anys, quan es lleven al matí per anar a l’escola ho fan amb més il·lusió de la que ha posat Turull llegint el seu discurs”, ha etzibat l’exalcalde de Badalona.

Poc després Eduard Pujol l’equipararia a Àrias Navarro. El diputat de Junts per Cat també deia que “tindria por de confondre” Arrimadas amb Lerroux o Iceta amb Duran i Lleida. “Senyor Turull, el seu discurs és el seu testimoni i el seu coratge”, deia el portaveu del partit de Puigdemont que, poc després, lamentava i constatava que no sumarien els suports necessaris per a la investidura. Per acabar, entre aplaudiments dels seus, conjurava els independentistes a trobar un acord abans de dissabte.

 

Canvi de xip

Acabades les intervencions dels grups, arribava el torn de rèplica de Turull. Deslligat de la pressió inicial, el candidat desplegava la seva agudesa punxant en una intervenció on se’l reconeixia molt més que no pas a la primera. “Miraré d’anar ràpid. Hem d’anar a Madrid”, encetava. “Ara li respondré una a una les propostes que ha fet”, anunciava a Arrimadas. Pausa dramàtica. “Ja estic, no n’ha fet ni una. Només frases genèriques, tan previsible com sempre”, tancava. També responia les critiques per “haver fet un llistí telefònic”, reconeixent-ho i argumentant que exposava un pla de govern. No estigué tan incisiu amb Domènech, ha qui reconeixia que, malgrat les distàncies ideològiques, li tenia respecte, com li tenia al PSUC. Qui sap si era un primer gest d’aproximació per una investidura en la qual sembla que ERC i JxCat poden tenir complicat arribar a acords amb la CUP.

De les respostes a la rèplica de Turull, res que ja no s’hagués dit. Intercanvi de retrets de tots i per a tots i endavant que és tard i vol ploure. Així es va arribar a la votació de la qual ja se’n sabia el resultat. 64 vots a favor, 4 abstencions i 65 vots en contra. Investidura fallida. I si aquest dissabte no es reverteix en segona votació, el cronòmetre ja començarà a recórrer els dos mesos que hi ha per trobar un president.

A la sortida, continuaven les cares llargues. Uns moments de tensió que només es mig trencaren quan Dolors Bassa, Marta Rovira i Carme Forcadell sortiren dels seus despatxos seguides de tot el grup parlamentari d’ERC aplaudint-les. Acabaven de renunciar a la seva acta de diputades.

La jornada acabava com va gestar-se ahir. Amb la vista posada al que divendres pugui decidir el Tribunal Suprem a Madrid.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.