Embat judicial

"A la jutgessa no li interessa escoltar els acusats, sinó empresonar-los"

Isabel Elbal és advocada especialitzada en dret penal i professora de dret processat penal. Membre també de l’equip de litigis estratègics de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona, analitza les causes de les sentències contra els membres del Govern català. La interlocutòria de l’Audiència espanyola, segons ella, persegueix una indiscutible finalitat política.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És l’Audiència Nacional competent per jutjar aquest tipus de delictes?
—L’Audiència Nacional no té competència per fer-ho. Hi ha una famosa interlocutòria de 2008 en què es desestima la investigació que realitzava el jutge Baltasar Garzón contra els crims del franquisme. Va entendre i va deixar clar que el delicte de rebel·lió mai no va ser competència de l’Audiència Nacional i no és competència de l’Audiència Nacional. Quan es va recórrer contra aquesta decisió, l’ara fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, que aleshores era magistrat del Tribunal Suprem, ho va deixar totalment consolidat: no és competència de l’Audiència Nacional. Hi ha interlocutòries posteriors que s’hi reafirmen. I sobre la sedició, no és competent, com en el cas de la rebel·lió, perquè no ho estableix la llei. A més, tenim provat i més que acreditat que el delicte de sedició ha estat investigat per altres òrgans judicials com ara audiències provincials i jutjats penals. La Audiència Nacional no és competent en això.

Però la jutgessa Carmen Lamela refereix precisament aquesta sentència que vostè menciona…
—S’acull al fet que abans de la modificació del Codi Penal sí que hi hauria una petita porta per interpretar que es podia jutjar des de l’Audiència Nacional. Però, una vegada reformat el Codi Penal del 95, ara que es diu que el delicte de sedició és un delicte contra l’ordre públic, en queda exclòs. Per què? Doncs perquè les normes de competència estan establertes en una llei diferent, que és la Llei Orgànica del Poder Judicial. I diu que l’Audiència Nacional és competent per jutjar delictes contra la forma de govern, contra la monarquia i alguns més, bé. En aquest cas en concret tenim que el delicte de sedició és un delicte contra l’ordre públic i no un delicte contra la forma de govern. Per tant, no és competència de l’Audiència. A què s’acull la jutgessa? A pur voluntarisme. S’ha buscat la competència amb la finalitat d’allunyar la investigació del territori català, de deslocalitzar-la i de centralitzar-la en un únic òrgan judicial. Perquè si aquests fets correspon que siguin jutjats per l’òrgan competent català podríem trobar-nos que a diversos òrgans els tocaria investigar coses diferents. A un, el tema dels Jordis i a l’altre, els altres. Hi hauria el risc de resolucions contradictòries. I ho volen centralitzar per imposar una cosa que és difícilment digerible des del punt de vista penal: que això sigui delicte. I aquí no hi ha delicte.

Té sentit afirmar que s’acull al Codi Penal franquista?

—Aquest codi penal que esmenta va estar en vigor fins que es va aprovar el del 95. Sí que és cert que el seu origen és del període franquista, i a mesura que avancen els anys i s’aprova la constitució del 78 es va adaptant a la realitat de l’ordenament democràtic. Però el que sí que queda clar és que no pot basar-se la funció de la competència en una interpretació extensiva i originada en un Codi Penal que no està en vigor. Cal dir, però, una cosa important. L’Audiència Nacional, com a òrgan que per si mateix estableix, judicialitza o coneix afers fora del territori competent per a això, ha de tenir les competències restrictivament assignades. M’explico: en tot ordenament democràtic s’estableix el principi del jutge imparcial i predeterminat per llei. Què vol dir això? Que allà on succeeixen els fets, el jutge que pertoqui, a l’atzar, serà el que conegui els fets. És la garantia de la imparcialitat. Que ningú et vindrà a buscar per dur-te a un òrgan que sap que et castigarà. Això és el que passava en el franquisme. Quan es crea l’Audiència Nacional es fa per a una finalitat determinada per a la qual, excepcionalment, no regeix el principi de l’òrgan judicial territorial. Això provoca que el Tribunal Suprem dicti una sentència molt consolidada on estableix que les competències de l’Audiència Nacional s’assignaran per criteris restrictius, no extensius. Ha de ser tan clar i claríssim que és competència de l’Audiència Nacional que no hi hagi marge per al dubte. En aquest cas, no sols hi ha dubtes que sigui l’Audiència qui ho hagi de jutjar, sinó que està claríssimament exposat des del 2008, per part del mateix estament, que no és competent.

Aleshores, no es comprèn per què la jutgessa es creu amb el dret de dir que no dóna validesa a la resolució de 2008.
—Així ho diu en la seva querella el fiscal. Ja estableix que aquesta és la competència. I en la denúncia que presenta per sedició contra Cuixart i Sànchez ho diu el mateix fiscal: podria discutir-se que no és competència de l’Audiència Nacional, però si ens atenem al Codi Penal del 73… Allà és on es veu clarament la debilitat per encaixar amb calçador una competència que mai no ha hauria d’haver estat encaixada. Haurien d’haver prevalgut els criteris restrictius. Estan buscant el fur, és a dir, la competència i l’òrgan que siguin més durs a l’hora de qualificar delictes i a l’hora de dictar mesures cautelars com la presó incondicional.

El fet que els hagin citat amb només 24 hores d’antelació formaria part de la mateixa estratègia?
—Jo el que crec és que s’han saltat tots els drets fonamentals de la Constitució espanyola i tots els del dret internacional respecte al dret a la defensa i a un procés just, equitatiu i amb les mínimes garanties. Quan es presenta una querella contra algú, no només se l’ha de citar perquè declari com a querellat —si és que els fets són delictius— sinó que, a més, ha de facilitar-li una còpia de la querella perquè tingui coneixement de tot el que hi ha en contra seva per poder preparar-se la defensa i poder declarar. En aquest cas, els acusats s’han queixat que han tingut només 24 hores. És cert, i no per una querella de 20 folis, sinó de 116. Cal llegir-los, cal comprendre’ls… A més, aquesta querella du molta documentació adjunta. Du molta documentació que el fiscal va assenyalant. Tot això hauria d’haver estat accessible per al querellat perquè pogués defensar-se amb les mínimes garanties. I en aquest cas concret, no sols el poc marge de temps no és suficient, sinó que, a més, no han rebut la querella ni tampoc la documentació. I això és importantíssim, perquè mentre el Tribunal Suprem ha decidit suspendre la declaració perquè es realitzi un altre dia amb la finalitat de garantir el dret a defensa, a l’Audiència Nacional s’ha corregut i s’han donat pressa amb l’únic objectiu d’empresonar els consellers. No hi cap més explicació. L’advocat de Puigdemont i l’advocat de dos consellers dels que es són a Bèlgica han sol·licitat declarar per videoconferència. És a dir, no estan fugits. Han sol·licitat que se’ls escolti. La jutgessa ho ha denegat. I això constata que no li interessa escoltar-los, sinó tenir-los en la seva presència i empresonar-los. Això, ho haurà de tenir en compte el jutge belga que valori l’extradició de Puigdemont i els seus consellers.

Isabel Elbal

Així doncs, el jutge no hauria de permetre que s’extradissin?
—Aquest procediment desmunta absolutament l’Estat de dret. Ja que no es dóna el delicte de rebel·lió, perquè no hi ha violència, ni es dóna el delicte de sedició perquè del que es tracta és de criminalitzar la protesta i les mobilitzacions. Un jutge europeu ho veu i ho examina i el que entén és que els actes successius des de novembre de 2015 fins al 20 d’octubre de 2017 són actes merament polítics, que es donen en un parlament, un òrgan legislatiu. Entendrà un jutge europeu que els parlamentaris tenen immunitat i dret a la inviolabilitat que evita l’empresonament per activitats relacionades amb el programa polític amb què van presentar-se i concórrer a les eleccions de 2015. Això, qualsevol jutge europeu ho ha de rebutjar. I ha de defensar la democràcia i l’Estat de dret en l’àmbit europeu. I és per això que entenem que el fet que un jutge belga tingui la possibilitat d’examinar això serà una garantia que, com a mínim a Espanya, es faci el que calgui. Perquè és sota la mirada europea que, com a mínim, intenta aparentar que sap fer el millor dret que sap fer. Ara està fent el pitjor.

Aleshores, tampoc no veu adequada l’actuació de la Fiscalia.
—La Fiscalia s’està movent per motius polítics, ja que qui hi ha al capdavant, que és el fiscal general de l’Estat, ho ha demostrat amb escreix. És designat pel Govern espanyol, seguint la Constitució, i des de fa un mes i mig que no ha deixat d’anunciar públicament que vol causar mal als polítics que encapçalen el procès. Ha donat instruccions perquè la Fiscalia prengui declaració a 700 alcaldes i, si no compareixen, detenir-los. Abans, fins i tot, que se celebrés la consulta de l’1 d’octubre. Ha intentat assumir el comandament de totes les forces i cossos de seguretat que hi havia a Catalunya. Això envaïa clarament la funció jurisdiccional dels jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que hi estaven investigant. Fins al punt que la jutgessa, Mercedes Armas, ha hagut de rebutjar-ho públicament, dient que presentaria una querella contra un delicte de rebel·lió i que no descartava la presó provisional. Clarament, això ha estat una irrupció política sobre uns esdeveniments de caràcter polític. Entenem que la querella té un marcat caràcter polític i que els nostres governants han exhibit una gran ineptitud per haver-se parapetat rere jutges i fiscals per provar de resoldre un problema polític. A problemes polítics, solucions polítiques.

El terme rebel·lió no és adequat, doncs?
—En qualsevol altre país d’Europa, la rebel·lió s’entén com un alçament militar, violent, per les armes… En aquest cas es força la qualificació penal dels fets fins al punt de dir que les mobilitzacions socials van ser provocades i organitzades pels polítics, per Junts pel Sí i la CUP, amb la finalitat d’assolir, mitjançant l’amenaça de la multitud, la independència de Catalunya. I entén que aquella és la violència utilitzada. Això és indignant. Però el món té molt clar què és una rebel·lió: un cop d’Estat que es dóna de forma violenta. I la violència és un terme penal que no pot ser allargat ni estirat com si fos un xiclet. És un terme que ha de ser entès des del sentit comú. La violència no és la mobilització de la gent que està exercint el seu dret a la llibertat d’expressió. La violència és una altra cosa. Que determinades persones es descontrolin és una cosa, però no és rebel·lió. Això és una manera de reescriure el Codi Penal. Estan legislant sobre la marxa.

I aquesta reescriptura pot tenir conseqüències més enllà del cas català?
—Per descomptat que sí. Un cop que s’activa, la repressió no és graduable. Un cop que s’activa, n’hi haurà tota la que es pugui i més. Té caràcter expansiu. Qui adopta aquestes mesures és un Govern nacional amb vocació i aspiracions centralitzadores. Si és sedició el que va passar el 20 de setembre, les mobilitzacions organitzades per l’ANC i Òmnium, les persones que aturen un desnonament podrien incórrer també en un delicte d’aquest tipus. Aquest és el caràcter expansiu que jo veig en tot això: ni es limitarà al territori català ni al procés. És un perill per a la democràcia.

Veu coherent la petició de presó incondicional?
—Gens de coherència. Dels motius adduïts per la jutgessa, el que més pes té és el de risc de fugida. I el fonamenta en el fet que tenen mitjans econòmics per marxar del país. I de vuit, ja hi ha altres querellats que han marxat. Això és el que es va dir en la interlocutòria. Hi ha dos motius absolutament mancats de fonament i aberrants. En primer lloc, el risc de fugida que també es dóna per la gravetat de la pena que contemplen els delictes… Però perquè es doni el risc de fugida, la persona ha d’estar desarrelada i cal que hi hagi hagut algun element que pugui mostrar a la jutgessa que volen marxar. I en aquest cas és tot el contrari: hi ha dos consellers que van marxar a Bèlgica i van tornar. És a dir: que van tornar per comparèixer de forma voluntària. Aquest diferenciador no el té en compte. I ho fan malgrat que els mitjans de comunicació difonen que el fiscal sol·licitarà la presó condicional. Amb tot això, quin risc de fuga hi ha d’haver? D’altra banda, dient que hi ha altres querellats que són a Bèlgica està traslladant les circumstàncies personals dels que són a Bèlgica a les circumstàncies personals dels que compareixen. La jutgessa ha de tenir en compte les circumstàncies de cada querellat. Així ho estableix de forma clara el Tribunal Constitucional. El que no pots fer és traslladar-ho dels uns als altres. Com poden evitar que uns vagin a Bèlgica i altres no? L’únic que poden fer és comparèixer responsablement, però el que no poden fer és imputar-los pel que han fet altres i no poden controlar. Crea una gravíssima indefensió el fet de no poder seguir en llibertat perquè, segons la jutgessa, hi ha altres que estan fugits de la justícia. Que realment, per cert, també estan a disposició de la justícia: no estan fugats.
També hi ha el risc de reiteració delictiva. A un atracador cal tenir-lo fora de la circulació perquè no robi més bancs, per exemple. Això, que ja de per si és complicat de mantenir, aquí s’està utilitzant d’una manera molt sapastra. El risc de reiteració té a veure amb el risc que aquests consellers continuïn realitzant la seva labor política de fer complir el programa amb què van guanyar les eleccions. És un avís per a les properes eleccions perquè ningú no dugui a terme cap procés. Amb els Jordis també era un avís perquè la gent es quedés a casa i no sortís al carrer per por de veure’s immers en un procediment d’aquestes característiques. Té un alt component repressor contra els drets fonamentals.

I a sobre són consellers que han estat destituïts.
—Però no deixaran de ser referents. La por que desprèn aquesta interlocutòria és el temor que continuïn fent campanya independentista.

Com valora el viatge a Brussel·les de Puigdemont?
—No hi havia cap més possibilitat. Tal com es va concebent, no hi ha delicte, ni competència ni els requisits per entrar en presó provisional. Això cal treure-ho d’Espanya i internacionalitzar-ho. Bèlgica és un país que té una llista de 32 delictes que impliquen l’entrega automàtica quan un altre país ho sol·licita. Però no inclou ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació de fons. Que no hi hagi una entrega automàtica significa que un jutge haurà d’examinar si els delictes pels quals és reclamat són delictes que estan contemplats en el seu propi ordenament jurídic. I si hi estan contemplats, com han de ser contemplats. És a dir: com una rebel·lió armada i violenta. També un jutge belga haurà d’examinar-ho tot quan Puigdemont s’oposi a acudir a Espanya per falta de garanties del procés en el qual es veu implicat: si li han creat indefensió, si li han denegat un judici just, si les mesures han estat acordades amb equitat i ponderació... En aquest cas concret en què Puigdemont demana declarar per videoconferència, un sistema permès al nostre a Espanya i a l’ordenament europeu, des del moment en què la jutgessa es nega a fer-ho és evident que manquen les garanties. Perquè l’objectiu de la magistrada és ingressar-lo en presó. Des del moment que es donen vulneracions dels drets humans, el jutge belga ho ha d’examinar. I entenem que no n’hi ha. És un encert haver sortit d’Espanya.

I per què la majoria tornen?
—No ho sé. No he parlat amb ells.

Quant es pot arribar a allargar aquesta presó provisional?

—Pot durar molt de temps. Com que és una decisió política, dependrà del moment polític adequat per excarcerar-los. Però sí que crec que no els convé allargar massa la presó provisional. Ara sí que ens mira, Europa. I això és un escàndol.

Els empresonats podrien, de manera provisional, formar part d’una llista electoral?
—Sí, perquè han estat privats del dret a la llibertat, però la resta de drets romanen intactes. Ara bé, si fossin escollits no podrien acudir-hi, perquè es troben en presó provisional. Podrien signar l’acta de diputat i després renunciar-hi.

Hi ha errors de forma en la querella?
—De forma no, però hi ha problemes de fons des del moment que la querella es presenta on no s’ha de presentar.

Ha presenciat actuacions de l’Audiència espanyola en altres casos com aquest?
—Sí, n’hi ha precedents. Hi ha un problema enorme a l’Audiència Nacional. Quan ETA s’inactiva i el GRAPO s’extingeix, aquest òrgan comença a buidar les seves competències, perquè bàsicament eren les qüestions relacionades amb el terrorisme. N’hi ha d’altres, com la d’organització criminal en matèria de delictes de tràfic de drogues i blanqueig de capital, però queda buidada de competències. Per a molts és un modus vivendi i una situació molt privilegiada tenint en compte que hi ha moltes facilitats d’ascendir. I el següent destí és el Tribunal Suprem. Jo creia que l’Audiència Nacional estava abocada a l’extinció, i més amb l’opinió en contra a partir d’enjudiciar tuitaires, titellaires o rapers per enaltiment terrorista. Allà també estaven forçant el delicte: de jutjar terroristes a jutjar tuitaires. Això transmet al legislador i a la societat que l’Audiència Nacional és absolutament essencial per a l’Estat de dret.

Tot això pot servir de referent per prohibir programes polítics el 21 de desembre?
—L’aparell estatal irromp en la campanya i pretén influir des del moment que es dicta aquesta mesura tan lesiva. Avisa que no se’ls acudeixi tirar endavant pel camí de la independència. Crec que un jutge imparcial no hauria de prendre aquest tipus de decisions. Un jutge imparcial alentiria el ritme de procediment de manera que no interferís en el procés electoral i accelerar-lo un cop hagués acabat. Això hauria d’haver fet un jutge imparcial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.