Ençà i enllà

El dia en què tot va canviar

La incertesa que envoltava l’1 d’octubre es va traduir en un dia d’emocions intenses. Les hores llargues de repressió van alimentar la ràbia d’un país que, a mesura que passava el dia, era conscient d’una victòria. Potser irreversible.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llarg del dissabte 30 de setembre, els distints col·legis electorals de Catalunya que s’havien compromès a exercir com a seus de votació desenvolupaven activitats lúdiques. Era l’estratègia per salvaguardar aquests espais imprescindibles per al plebiscit. Amb tallers per a l’entreteniment dels més menuts i assemblees informatives contínues per als pares, el poble de Catalunya va demostrar una capacitat organitzativa que confirmava els pronòstics més optimistes. No l’únic, però.

La tensió era present pertot arreu. El pronòstic de la tragèdia —l’escorcoll policial amb violència— era ben patent. Durant les hores més immediates, la tensió anava augmentant. Al l’Institut Escola del Treball de Barcelona, un jove amb megàfon donava indicacions passades les 5 de la matinada per exercir la resistència pacífica en el pitjor dels casos. “No caiguem en provocacions!”, pregava. Al voltant de les 7.30, després d’organitzar un passadís humà, arribaven les urnes i les paperetes entre emocions contingudes i cares d’esperança. No era l’inici de tot, sinó la continuació de jornades intenses de preparació prèvia.

Sí que era, però, l’inici de la repressió. En aquells moments, diversos cotxes feien sonar el clàxon mentre els conductors mostraven paperetes des de la finestra. La multitud que feia cues als col·legis electorals aplaudia amb entusiasme. Alhora, començaven a arribar notícies dels primers actes de violència policial. A l’escola Ramon Llull de Barcelona, a Sant Julià de Ramis, a l’escola Nostra Llar de Sabadell, a Sant Vicenç dels Horts... Un periodista radiofònic informava dels fets amb la veu trencada i demanava disculpes per no poder evitar el plor. Era impossible pensar que allò era el començament de la victòria.

A la porta d’un col·legi electoral entre els carrers de Marina i Rosselló de Barcelona, un equip de furgones feien acte de presència i rebien l’esbroncada previsible dels electors. Un dels cotxes obria la porta i un policia ensenyava l’arma antiavalots. Quan l’aldarull s’esvaïa per la por, marxaven. L’estratègia era clara: calia atemorir els participants en el referèndum. En declaracions oficials, Carles Puigdemont alertava que “les quotes de vergonya a què ha arribat l’Estat espanyol l’acompanyaran per sempre”.

La pluja que caigué durant gairebé tot el dia a Barcelona era el reflex dels rostres dels ciutadans, absorts i dramàtics davant aquell escenari. La parella de Mossos d’Esquadra que hi havia enfront del Palau Robert, també constituït com a seu electoral, representaven aquest estat d’ànim. “No ens hauríem imaginat mai que això es compliqués tant”, lamentaven. I confessaven estar tristos. Els Mossos només tenien una funció gairebé presencial, reconeixien. Si arribaven les forces policials espanyoles, ells només ho havien de comunicar als superiors. Quedaven pràcticament sense competències, a banda de tractar de mantenir l’ordre. Arreu del Principat es van produir també episodis de tensió entre Mossos i forces policials espanyoles. Ara, diversos jutges investiguen els caps de la policia catalana per desobediència. Consideren que no van complir com calia les ordres del Tribunal Superior de Justícia per evitar el referèndum.

Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) a l'acte de cloenda a plaça Catalunya / Jordi Play

L’habitual alegria del barri de Gràcia no era present aquella vesprada de cel gris. Del seu tarannà quedaven les pancartes més iròniques i l’esperit combatiu. “Desobeïm”, deia la pancarta d’entrada al barri des del centre de Barcelona. Pels seus carrers estrets es contemplaven escenes emotives d’abraçades entre veïns, que s’acomiadaven desitjant-se sort. L’escola Jujol, rodejada per centenars de persones, esperava una presència policial que mai no va arribar. Molts defensaven la tesi que els col·legis intervinguts eren els més vulnerables, els més indefensos. Per comptar amb poca gent protegint-los o pel fet de ser d’accessibilitat senzilla. En aquell cas, la tesi es va complir.

Mentrestant, el Barça es plantejava negar-se a jugar el seu partit de lliga que, finalment, va disputar amb l’estadi tancat al públic. Una decisió discutida que va provocar la dimissió de part de la junta directiva. Entre ells, del vicepresident institucional del club, Carles Villarrubí. Les reaccions més transcendents es començaven a desencadenar. Al mateix temps, alguns col·legis electorals tancaven actes poc abans de l’hora prevista per evitar les conseqüències d’una possible presència policial.

Tot quedava llest per al recompte i per a les reaccions polítiques. El dia previ al referèndum, el president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, afirmava que, ateses les circumstàncies repressives, un milió de participants seria sinònim d’èxit en la jornada. Des de la vesprada es va saber que aquesta xifra s’havia superat. Finalment, el nombre de votants va ser de més del doble.

Tot i així, la darrera concentració a la plaça de Catalunya no mostrava l’ambient festiu característic de les dates similars, malgrat tot el que s’havia aconseguit. La repressió encara era la imatge més present d’aquell dia. No hi havia celebracions possibles. Les pantalles gegants mostraven la programació de TV3, que emetia el recompte electoral. En un moment donat, va oferir el missatge institucional de Mariano Rajoy, que va provocar els aldarulls. Paradoxalment, les cares tristes van millorar d’aspecte quan el president espanyol va assegurar que Espanya és “una nació tolerant”. Allò va generar la riallada pública de la nit. El missatge incoherent de Rajoy, forçat a defensar una actuació policial injustificable ordenada pel seu Govern va ser la primera prova que, malgrat tot, alguna cosa havia anat bé. Tothom s’adonava, enllà de les fronteres de l’Estat, que uns havien lluitat per defensar urnes i uns altres havien emprat tota la força per llevar-les.

Per tot això, l’1 d’octubre ha estat molt més que la jornada del referèndum. Ha estat, sobretot, el dia en què un país ha imposat el seu desig amb l’únic instrument de la voluntat. Reconeguda, més que mai, des de l’àmbit internacional. Aquesta, sembla, és la primera gran victòria.

El que és segur és que mai res no tornarà a ser igual.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.