El calendari celestial reserva un espai el 26 de juny per a Josemaria Escrivà de Balaguer. El sacerdot aragonès, sant per la gràcia divina de Joan Pau II i fundador de l’Opus Dei, és commemorat aquell dia pels fidels més entusiastes del catolicisme i pels seguidors d’un moviment identificat amb els valors ultraconservadors. Les misses en record del religiós omplin temples i poliesportius, com ha ocorregut enguany a ciutats com ara Oviedo o Pamplona, nucli estatal dels seus acòlits.
La valenciana Llanos Massó hauria estat una assistent previsible. A l’òrbita de l’Obra —vegeu el número 2036— i amb una notable carrera com a activista ultracatòlica, comptava amb un grapat de paperetes per acudir-hi. Massó, tanmateix, tenia en aquella jornada, el dilluns 26 de juny passat, una missió més important que recordar la figura d’Escrivà de Balaguer. Era el seu dia gran com a política: seria proclamada presidenta de les Corts Valencianes per l’extrema dreta Vox i amb els vots del PP.
La integrista havia estat la favorita per erigir-se en la comandant de l’hemicicle valencià d’ençà que els populars i els ultradretans van estampar el seu segell en un acord de coalició governamental farcit de retòriques i accions reaccionàries. Vox havia intentat jugar a l’amagatall, expressant que hi hauria “una sorpresa” en l’elecció d’aquest càrrec amb rang de segona autoritat valenciana, però les càbales tradicionalistes van complir-se, i Massó va ser confirmada poques hores abans de la sessió constituent de la cambra valenciana pel líder estatal dels radicals, Santiago Abascal. Tot un símptoma de centralisme i verticalitat, de la uniformitat de teoria i pràctica dels extremistes.
Massó va sorprendre amb un discurs sense escarafalls, de recerca d’un enfrontament dialèctic constructiu, malgrat enarborar crítiques implícites a la denominada llei del “sí és només sí” i a l’exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra, per la causa judicial plena d’interrogants que va forçar el seu adeu temporal de la primera línia de la batalla política. Vox, assetjat pel seu discurs negacionista de la violència masclista, va intentar capgirar el focus mediàtic amb aquestes referències vetllades.
La nova presidenta de la cambra valenciana, de fet, acumula un historial digital de negació de l’arrel masclista de la violència de gènere que va motivar la protesta a les portes de les Corts Valencianes de la Coordinadora Feminista de València, la qual va trobar-se amb entrebancs policials per manifestar-se. La seua petjada a les xarxes socials, però, atresora més proclames radicals, les quals no han d’envejar per a res les vociferacions dels seus homòlegs —i correligionaris— del parlament d’Aragó o de les Illes Balears.
La jerarca de Vox a les comarques valencianes del nord ha carregat des de l’aplicació de comentaris instantanis de l’ocell blau contra qualsevol mesura per la normalització lingüística al País Valencià, ha mostrat el seu escepticisme envers la lluita contra l’emergència climàtica, ha exhibit la seua aposta per suprimir les autonomies i ha defensat el buidatge de recursos de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, considerada dintre del seu corpus ideològic com un element de promoció del catalanisme al territori valencià.
Les seues obsessions més nítides són l’ensenyament, amb una reivindicació de la censura parental, i el combat contra la ideologia de gènere, és a dir, el terme emprat pels ultraconservadors contra la defensa del feminisme, els drets del col·lectiu LGTBI+ o la interrupció voluntària de l’embaràs. “Segons l’ADN, una dona trans, no és una dona”, ha expressat, així com a les Corts Valencianes va acaparar el focus per mostrar unes imatges d’un llibre “amb diferent tipus de penis”. L’objectiu era criticar de manera cridanera l’educació afectivosexual amb uns dibuixos que no es corresponien a cap material curricular, sinó que eren exemplars que posseïen algunes biblioteques escolars.
L’arribada a la presidència de les Corts Valencianes d’un perfil integrista, que va retirar la bandera multicolor de la façana de la cambra només assumir el càrrec, ha provocat una mena de déjà-vu radicalitzat dels temps de Juan Cotino, màxim representant de l’ala catòlica del PPCV durant anys, com a director de l’hemicicle. Si durant una època els populars valencians van caracteritzar-se pel seu conservadorisme i el seu tradicionalisme catòlic, l’accés de l’extrema dreta a les institucions valencianes augura una legislatura de pressió per implementar una agenda ultraconservadora. El passat militant d’algunes cares valencianes de Vox n’és la mostra.
La ‘bigòrnia’ antiavortista
A tocar de la plaça de bous de Castelló de la Plana hi ha un dels principals pulmons verds de la ciutat. La vegetació i un estanc d’aigua central defineixen el Parc de Ribalta, amb una popularitat creixent a la premsa en els darrers temps per albergar una creu franquista. Al voltant d’aquest símbol d’exaltació de la dictadura, la plataforma Castelló per la Vida ha organitzat una llarga llista de vetllades antiavortistes. Des del 2008, poc menys d’una trentena de persones es concentren periòdicament per clamar silenciosament contra el dret de les dones a interrompre lliurement el seu embaràs.
L’organització antiavortista ha estat controlada per l’Associació Cultural Col·lectiu 33, ideològicament connectada amb el pensament del pistoler falangista José Antonio Primo de Rivera, i va mostrar simpaties a les seues xarxes socials per una coalició de partits ultraconservadors, on estava integrada Alternativa Española. Aquesta formació d’extrema dreta fou patrocinada pel gendre del nostàlgic franquista i fundador de Fuerza Nueva, Blas Piñar.
Castelló per la Vida, tanmateix, va destacar per impulsar concentracions contra la històrica clínica avortista Mediterránea. L’any 2009, de fet, aquest centre mèdic va ser víctima d’un llançament de pedres contra les seues instal·lacions. Castelló per la Vida, a través del seu portaveu, el filofalangista José Antonio Castelló, es va desmarcar dels incidents virulents.
En algunes d’aquestes protestes contra la clínica avortista, convertides en vetllades per demanar la derogació de la llei d’avortament aprovada per l’expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero, va participar la nova presidenta de les Corts Valencianes. Eren els anys d’intens activisme ultracatòlic de l’actual dirigent de Vox al País Valencià, quan estava present en diferents actes contra l’avortament, com ara en març de 2011 en una taula informativa de l’Associació per la Defensa de la Vida de Castelló de la Plana.
Massó hi acudia com a delegada del col·lectiu antiavortista Derecho a Vivir a Castelló de la Plana, de la qual fou rostre visible des de la seua fundació en abril del 2009 fins als anys previs de la seua entrada en el partit capitanejat per l’expopular Abascal. Derecho a Vivir formava part de l’entramat teixit per Hazte Oír, un lobby ultracatòlic liderat pel teocon Ignacio Arsuaga que va acaparar fama mediàtica per les seues campanyes homòfobes i fonamentalistes amb un estil importat de la dreta radical religiosa dels Estats Units d’Amèrica.
La segona autoritat valenciana va destacar aleshores com a representant d’Hazte Oír a la ciutat de la Plana, com mostra la seua activitat a les xarxes socials i una reunió amb l’exdirigent popular Marisol Llinares datada el 2011. Feia promoció de les campanyes i dels actes del grup de pressió integrista, i anunciava algunes de les seues trobades amb capitosts d’aquesta xarxa ultracatòlica. Una de les reunions fou precisament amb l’exdiputat italià Luca Volontè, que va estar patró de CitizenGo, el braç internacional d’Hazte Oir.
Aquest lobby integrista ha estat assenyalat per l’historiador catòlic Santiago Mata com a suposada pantalla de la secta paramilitar mexicana El Yunque a l’obra El Yunque en España: La sociedad secreta que divide a los católicos (Amanecer, 2015). Encara més, afirma que la teranyina d’aquesta comunitat opaca hauria estat una de les claus de volta del creixement de Vox, una formació que va comptar en els seus inicis amb marcades connexions amb Hazte Oír. Abascal i Arsuaga van formar un tàndem ideològic extremista que reportava beneficis per a ambdós. Mata, fins i tot, va incloure Massó en una llista digital de suposades figures properes a l’entitat clandestina.
A les eleccions estatals de novembre del 2011, quan el PP va obtenir una majoria aclaparadora, Massó encara confiava en les sigles de la gavina. En aquell moment, va escriure a Twitter citant els populars Pedro Agramunt i José María Chuiquillo: “Felicitats. No ens defraudeu”. Tres anys més tard, un 21 de febrer de 2014, cansada de demanar als conservadors que compliren les reivindicacions de la dreta religiosa, va escriure com a resposta a una piulada de les Noves Generacions del PP de Castelló: “Precisament, perquè recorde per què em vaig afiliar, em donaré de baixa quan puga”.
El proselitisme de Massó cap a Vox va tenir presència a les seues xarxes socials a partir de maig del 2015. En aquell mes, fou alcaldable pels ultradretans a Castelló de la Plana, i més tard, ja en març de 2016, exemplificaria la seua condició de referent dels radicals a les comarques valencianes del nord en un àpat amb Abascal i el constructor dels ultraconservadors al País Valencià, el jurista José María Llanos. En 2017, Massó anuncià que acudiria a la mobilització anticatalanista convocada pel blaver esquadrista amb passat de reivindicació nazi, Juan Garcia Sentandreu, i l’agitadora neoconCristina Seguí. La seguretat de la marxa estava proporcionada pel partit feixista España 2000.
‘Guerrers’ de Déu i d’Abascal
Llanos, justament, va heretar el lideratge valencià de Vox a finals de 2014 quan Seguí va marxar d’una portada i acusant d’irregularitats la cúpula ultradretana. Magistrat a l’Audiència Provincial de València entre 1996 i 2009, havia estat assessor jurídic de Fundar, un organisme sota la lupa dels tribunals per la seua implicació en la trama que va deixar entre reixes l’exconseller Rafael Blasco.
Els seus ideals ultracatòlics van conduir-lo a exercir com a lletrat de la campanya teocon contra l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, auspiciada per Zapatero per instruir en valors democràtics i constitucionals. La croada als tribunals era el precedent de la reivindicació ultraconservadora a favor de la censura parental. Llanos buscava assolir l’objecció de consciència a la matèria a través de la via judicial, però va xocar amb la negativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
L’ofensiva valenciana estava canalitzada a través de grupuscles com ara Valencia Educa en Libertad, vinculada de bressol a una de les terminals de la galàxia ultraconservadora Hazte Oir: Profesionales por la Ética. Exmembre del lobby d’Arsuaga i vinculat a l’Opus Dei —vegeu número 2036—, Llanos acabaria sent vicepresident de l’autonòmica Federación Educación y Desarrollo en Libertad, presentada en societat en setembre de 2010 amb presència d’autoritats educatives del PP.
Defensor a ultrança d’una concepció de la família retrògrada, el seu negacionisme explícit de la violència masclista l’ha apartat, a priori, de les travesses per ocupar la Conselleria de Justícia. Fins i tot, s’ha quedat fora, segons va publicarLas Províncias, del nucli de portaveus de l’extrema dreta Vox a les Corts Valencianes, on exercirà com a síndica l’alacantina Ana Vega, del sector falangista, i com a adjunts l’exdiputat provincial valencià Joaquín Alés i David Muñoz, persona de la màxima confiança de Massó.
El fervor ultracatòlic del grup parlamentari de Vox està ben representat amb Julia Llopis, exregidora d’Acció Social d’Alacant pel PP que va entrebancar el repartiment veïnal de menjar a persones sense recursos. Llopis va forjar la seua militància ultraconservadora al món de l’associacionisme escolar religiós fins a encapçalar la secció alacantina de la Confederació Catòlica Nacional de Pares de Família i Pares d’Alumnes (Concapa), integrada a l’antiavortista Foro Español de la Família i amb un passat d’oposició als drets del col·lectiu LGTBI.
L’oposició fidel al dret d’interrupció voluntària de l’embaràs compta amb Ángeles Criado com un soldat persistent. Amb publicacions a les xarxes socials de difusió d’actes de grupuscles antivacunes, ha participat d'actes online del col·lectiu antiavortista Actúa Família i ha mostrat digitalment la seua admiració cap a Jaime Mayor Oreja, exministre d’Interior amb l’expresident popular José María Aznar i factòtum de l’integrisme espanyol durant la seua etapa com a veu de la Federación One of Us.
De tarannà menys estrident i amb opcions per encapçalar la Conselleria d’Agricultura per la seua formació professional, José Luis Aguirre és un membre actiu de la religiosa Orde de Malta, de perfil tradicionalista i amb un historial de disputes amb el papa Francesc, encara que ha estat enquadrat dintre de l’anomenat sector falangista. Al capdavant de Vox a la demarcació de València, Ignacio Gil Lázaro és l’home d’Abascal al territori valencià i una altra de les figures dirigents dels ultradretans amb unes conviccions fortament catòliques.
Veterà del Congrés dels Diputats amb tres dècades d’estança sota les sigles popular, antic militant de la postfranquista Aliança Popular i contrari al matrimoni homosexual, l’exdirigent del PP va deixar la samarreta blava de la gavina per vestir de verd reaccionari l’any 2019. Gil Lázaro ha acaparat titulars per actuar amb mà de ferro en la configuració de les llistes municipals, i ha adquirit una ascendència interna fins al punt d’haver sortit a la palestra mediàtica el nom de la seua filla, advocada de Francisco Camps i ariet jurídic contra Oltra, com a possible consellera de Justícia. Amic de la família de l’exalcaldessa Rita Barberà, és el vincle entre l’ultracatolicisme de nou cuny de Vox i el neoconservadorisme del PP durant Camps.
'El Curita', Benet XVI i l’ecografia fetal
Regals públics a la Universitat Catòlica de València, una aposta ferma per introduir la moral sexual de l’Església catòlica i defensa dels concerts als col·legis tradicionalistes que segreguen per sexe a les seues aules. L’era Camps, processat judicialment per les seues relacions amb la trama Gürtel, va estar marcada per la complicitat amb les autoritats eclesiàstiques des de la presidència de la Generalitat Valenciana. Conegut com El Curita per les seues conviccions cristianes, va governar amb l’ull dret mirant a Déu, tal com va picar-li’l al santíssim només ser absolt de la peça dels vestits.
El clímax d’aquella època marcada per l’exaltació del conservadorisme religiós va ser la visita del papa Benet XVI, representant de l’Església catòlica més tradicionalista, a València el 2006, pocs dies després de la tragèdia mortal del metro. L’adveniment del pontífex, més tard tacat per l’ombra dels negocis corruptes de la Gürteli pels presumptes tripijocs dels màxims representants de Déu a les terres valencianes, va exhibir la influència del sector cristià del PPCV, una facció que en els anys de travessia dels populars per l’oposició ha estat condemnada a la decadència absoluta.
Cotino, com a vicepresident tercer de la Generalitat Valenciana i membre de l’Opus Dei, va deixar la seua petjada accentuadament conservadora durant aquells anys. Com a reacció a la llei de l’avortament del PSOE, el referent de l’ala cristiana de la gavina valenciana va promocionar una legislació l’any 2009 per entrebancar la interrupció voluntària de l’embaràs.
La normativa estava concebuda des d’una òptica tradicional de la família, on el paper reproductiu de la dona és central, i atorgava a l’entramat autoqualificat com a “provida” la responsabilitat d’assistir a les dones embarassades. Organitzacions antiavortistes com per exemple el Foro Valenciano de la Família, encapçalada històricament per l’activista de l’escola concertada religiosa Vicente Morro, va rebre entre 2009 i 2016 un total de 104.362,05 euros de les arques públiques valencianes.
“Respecte de les dones que decideixen avortar, considere que hauria de ser obligatori que veieren una ecografia del seu fill abans de decidir i es plantegen diferents opcions i alternatives eficaces per al fill que porta en el seu si”, va escriure Cotino com a president del parlament valencià, que abans havia estat director de la Policia espanyola i conseller de Benestar Social. La seua figura va estar esquitxada en diferents escàndols judicials abans de faltar a causa de la COVID-19 el 2020.
La seua proclamació com a president de la cambra valenciana, amb la mà a les sagrades escriptures catòliques i el crucifix regnant la taula de les Corts Valencianes, foren el símbol de l’embranzida neoconservadora dels populars, l’estampa d’uns anys de domini del PPCV més fidel a la doctrina tradicionalista de l’Església catòlica. Amb Massó, no ha fet falta ni la bíblia, ni la creu. La seua empremta teocon és innegable. Ambdós estan guiats per l’esperit ultracatòlic d’Escrivà de Balaguer.