Es pot ser un fervent seguidor de Blas Piñar, dels que llueixen camisa blava i mai no fallen a les concentracions del 20 de novembre, i aspirar, quaranta anys més tard, a presidir la Generalitat Valenciana?
És possible militar a la dècada dels vuitanta en el sindicat ultra Alternativa Universitaria, amb personatges com Juan García Sentandreu o Jesús Larrea Torres i mostrar-se ara, en 2023, com un home òptim per liderar —o coliderar— la institució que aleshores detestava?
És presentable que un condemnat a un any de presó en 2002 per violència psíquica contra la seua exdona, contra la qual va proferir tot d’insults, opte avui, en els temps que corren, a regir el rumb dels cinc milions de valencians?
La resposta és tres vegades sí, i la demostració és que Vox ha escollit Carlos Flores Juberías —que reuneix tots aquests atributs— com el seu candidat a la presidència del Govern valencià.
D’opcions d’esdevenir cap del Consell, no en té, però l’escrutini sí que pot situar-lo a la vicepresidència. Les enquestes apunten que una majoria absoluta de PP i Vox depararia un gabinet en què, per cada dues carteres en mans dels populars, n’hi hauria una en poder de la formació d’extrema dreta.
Ens trobem davant l’estrany cas del doctor Flores, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de València a qui fins i tot els alumnes més escorats a l’esquerra qualifiquen de bon professor, i Mr. Juberías, un ogre maligne que, a la porta del col·legi dels seus tres fills, li diu a l’exdona “secuestradora de niños, más que ladrona, te voy a estar jodiendo toda la vida hasta que te mueras y acabe contigo”. Al sogre, en el mateix lloc, però una setmana abans, ja li havia dit “hijo de puta”, “ladrón” i “sinvergüenza”.
El cas de Flores Juberías constata que el leitmotiv del dret espanyol és la reeducació i la reinserció social. Perquè, d’aleshores ençà, ha après a contenir el seu menyspreu.
Ni la sessió més alterada de les Corts no s’ha aproximat mínimament a la cascada d’improperis que Flores Juberías va etzibar contra la seua exparella la vintena de vegades que va perseguir-la, entre els anys 2000 i 2001, després d’haver signat els papers del divorci.
Un informe psiquiàtric forense —recollit pel diari Levante-EMV en una notícia publicada el 5 d’octubre de 2002— assenyalava que la víctima arrossegava “deteriorament psicològic”, raó per la qual s’havia aprimat, patia ansietat i insomni. I reparava en la “nefasta situació emocional dels menors”. En efecte, aquest “temor” envers l’exmarit va fer que la dona emigrara a Barcelona amb la seua família.
El cas de Flores Juberías constata que el leitmotiv del dret espanyol és la reeducació i la reinserció social. Perquè, d’aleshores ençà, ha après a contenir el seu menyspreu. El setembre estrenava un compte de Twitter —Santiago Abascal va oferir-li secretament el número 1 a la Generalitat l’estiu passat, però l’anunci no va transcendir fins al 22 de desembre— mitjançant el qual busca el xoc per guanyar-hi protagonisme i escalfar els motors amb vista a la campanya.
Això sí, el neòfit Flores Juberías hi actua mesurant les seues passes. Arremet contra els rivals sense que ningú l’interpel·le. Envesteix com un bou de la ramaderia Miura, perquè ho porta a la sang. Sobretot contra els dirigents i militants de base de Compromís, però també contra els referents de Podem i alguns càrrecs d’Esquerra.
En la majoria dels casos, els al·ludits ni el llegeixen o l’obvien com si fora un trol qualsevol. Només uns pocs entren en el cos a cos. En aquests casos, el catedràtic, que ha passat de no tenir Twitter a ser-ne un usuari compulsiu, comença a tractar-los de manera col·loquial amb un to superb, de superioritat. A un Francesc li diu “Paco”, a un Ricard, “Richy” o “Richal”, i a alguns, simplement, “muchacho” o “cari”.
Quan tuiteja, vol aparentar el Dr. Flores, però de tant en tant irromp la vena Mr. Juberías. Així, no ha tingut inconvenient a aplaudir una persona que responia a la vicepresidenta del Consell, Aitana Mas, amb una frase de José Antonio Primo de Rivera. O a recomanar una lectura de Fernando Vizcaíno Casas —Y al tercer año, resucitó— basada en la resurrecció de Franco. I quan un usuari ha convidat a denunciar tothom que lloe el règim, el candidat valencià de Vox ha respost amb una imatge del dictador inaugurant un pantà i la lletra d’una cançó de Lou Reed que fa “let’s take a walk in the wild side”, és a dir, “anem a passejar pel costat salvatge”.
A la vida del Dr. Flores i Mr. Juberías, de colors, n’hi havia només tres: el rojigualda de la bandera preconstitucional i el negre de l’àguila que hi duia al mig. L’any 2007, el catedràtic encara duia un adhesiu amb aquest escut al casc de la moto
Pel costat salvatge, fa anys que hi passeja. A les eleccions al Congrés de l’any 1982, Carlos Flores Juberías ocupava el vuitè lloc de la llista de Fuerza Nueva per la circumscripció de València. Prèviament, havia estat el màxim dirigent valencià de Fuerza Joven, la branca juvenil de la formació, i membre actiu de Fuerza Nacional de Estudiantes, un sindicat que captava devots per a la causa a les facultats.
Amb tot, la gran plataforma de promoció del futur doctor fou Alternativa Universitaria. Un grup ultra en què sempre es mostrà més contingut que algun company —en un procés electoral, un estudiant li digué “neonazi” a García Sentandreu, i aquest li respongué amb un “de neo, nada”—, una virtut que li permeté de créixer a l’ombra de Juan Ferrando Badía, un altre personatge sinistre de la transició valenciana a la democràcia, estretament vinculat al Grup d’Acció Valencianista (GAV). Flores Juberías se’n convertí en el dofí.
Aquella ciutat grisa i somorta, la de l’anomenada batalla de València, va passar a tenir color. Molts colors. El verd elèctric del jardí del Túria; el roig, el blau i el groc de les cases rehabilitades al barri del Carme; el blanc immaculat de la Ciutat de les Arts i les Ciències... Però a la vida del Dr. Flores i Mr. Juberías, de colors, n’hi havia només tres: el rojigualda de la bandera preconstitucional i el negre de l’àguila que hi duia al mig. L’any 2007, el catedràtic encara duia un adhesiu amb aquest escut al casc de la moto. Ara pretén governar els valencians.
