Les eleccions s’havien celebrat el 28 de maig, com les d’enguany, però les fulles del calendari havien anat passant i ja era 4 de juliol. Fou de matinada, com els parts sobtats. I no va rubricar-se a les Corts ni a la seu de cap dels dos partits, com podia esperar-se, sinó al despatx professional de Federico Félix, un empresari doblement avícola: comercialitzava pollastres i presidia el lobby AVE (Associació Valenciana d’Empresaris).
Res a veure amb el pacte que PP i Vox han subscrit 28 anys després. Dimarts 13 de juny, quan només feia 16 dies de les eleccions, el candidat de la formació ultradretana, Carlos Flores Juberías, comunicava l’existència d’un acord davant la premsa. Un acord exprés, fruit de la primera reunió —oficial— entre ambdues delegacions. I sense la necessitat d’intermediaris. A pèl.
En 1995, el PP d’Eduardo Zaplana havia aconseguit 42 diputats de 89. Li’n faltaven tres per a la majoria absoluta. Ara, el PP de Carlos Mazón ha obtingut 40 diputats de 99. Li’n falten 10 per aconseguir-la. Ni els regionalistes d’Unió Valenciana, llavors, ni l’extrema dreta de Vox, en 2023, no es plantejaven cap opció que no implicara la investidura del candidat popular, però la via per arribar-hi ha estat molt diferent.
La celeritat amb què s’ha certificat l’entesa PP-Vox ha generat sorpresa, però sobretot ha cridat l’atenció la semàntica de l’acord, que en bona mesura accepta els postulats reaccionaris de la formació presidida per Santiago Abascal. De fet, Vox ha elevat el pacte valencià a la categoria d’emblema per a la resta d’autonomies en què els presidenciables populars necessiten els seus vots —si més no, l’abstenció— per resultar-ne investits: Balears, Múrcia, Aragó i, sobretot, Extremadura.
A la comunitat extremenya, la número 1 del PP, María Guardiola, no ha dubtat durant uns dies a trencar les negociacions. Estava oberta a cedir a Vox la presidència del parlament, però es negava a acatar els postulats que els populars valencians sí que han inclòs en l’acord per cogovernar la Generalitat. Els 28 diputats del PP extremeny, sumats als 5 de Vox, arredoneixen la majoria absoluta de 33. Ateses les circumstàncies, la hipòtesi d’una repetició electoral cobrava força amb el pas de les setmanes, però la pressió mediàtica de Madrid ha fet canviar de discurs a la líder dels populars extremenys.
Ha estat sent massa poc generosa Guardiola o ho ha estat en excés Mazón? La pregunta ha trobat una resposta a la gallega per part del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, que ha vingut a dir que no és el mateix el 12% de Vox al País Valencià que el 8% de Vox a Extremadura.
Però podríem formular una pregunta addicional: li hauria anat malament a Mazón una repetició electoral com la que va plantejar-se durant uns dies a Extremadura? No està gens clar que Guardiola haguera assolit la majoria absoluta allà, i encara menys que Mazón poguera haver-la aconseguida al País Valencià, però, davant les exigències de la ultradreta, ella ha transmès una imatge molt més contundent que no ell.
El pacte PP-Vox “a la valenciana” ha sigut beneït pel mateix Abascal. Aquest dilluns, 26 de juny, en feia ostentació amb la seua presència a la sessió constitutiva de l’onzena legislatura de les Corts. Presidència de la Cambra, una vicepresidència i una de cada tres carteres del Consell. D’un pressupost escàs, sí, però de projecció notable per a una força política que beu, principalment, de la guerra cultural contra l’esquerra i el mateix PP, al qual considera ostatge d’ella.
Lizondo, una broma al costat de Vox
Unió Valenciana va arribar a les eleccions de 1995 bastant afeblida per les tibantors internes i la fagocitació evident de què havia estat víctima a mans del PP. En 1991, el president de la formació, Vicente González Lizondo, va quedar-se a un pam de l’alcaldia de València, la seua més vella aspiració.
La vara de comandament va recaure en Rita Barberà, que només comptava un regidor més que UV. L’acord no va comportar una fórmula real de cogovern —dos anys l’una, dos anys l’altre—, sinó que va marcar l’inici de la fi del regionalisme valencià, secessionista des del punt de vista lingüístic i de tall conservador en les polítiques que pretenia impulsar.
Malgrat que Lizondo va fer mans i mànigues per fer-se notar, l’alcaldessa era l’alcaldessa i Barberà va arrasar a les urnes quatre anys més tard. Poregós de caure en el mateix parany a escala autonòmica, el líder d’UV va plantejar una negociació severa amb els populars, que incloguera contraprestacions clares per al partit que dirigia.
En primera instància, UV va exigir la presidència de les Corts, la Conselleria d’Educació i la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient. La primera, per tal de proporcionar visibilitat al mateix Lizondo, un enamorat dels actes públics i de la notorietat als mitjans. La segona, per “descatalanitzar” l’ensenyament, un dels grans cavalls de batalla d’UV a l’oposició. Eren molt crítics amb el model de llengua que s’hi impartia i que també feia servir la Generalitat Valenciana.
Les peticions de Lizondo constituïen un botí excessiu per a una formació que a penes havia obtingut cinc escons. Per cada diputat d’UV, el PP en tenia més de vuit. El desequilibri era evident i el guanyador de les eleccions, Zaplana, ja havia manifestat el desig de tenir únicament vuit consellers, dos menys que el socialista Joan Lerma.
Així doncs, al migdia del dilluns 3 de juliol, després de l’enèsima reunió fracassada, va ordenar el trencament de les converses. Els dies anteriors, Zaplana havia amenaçat de conformar un govern monocolor, cosa que era una boutade, perquè Lizondo tenia la paella molt ben agafada pel mànec. Sense els seus cinc vots, no hi havia res a fer.
El neguit va apoderar-se d’una classe empresarial delerosa del canvi. El president de la patronal valenciana Cierval, José María Jiménez de la Iglesia, va afanyar-se a contactar per telèfon amb Zaplana i Lizondo, tot propiciant una trobada entre ells al despatx de Félix, ubicat al cèntric carrer d’Isabel la Católica. Aquell encontre va culminar de manera satisfactòria a les cinc de la matinada.
Finalment, els regionalistes sumaven a la presidència de les Corts —Lizondo havia estat triat president dues setmanes abans, el 20 de juny, en la sessió constitutiva de la nova legislatura— una de les dues conselleries que anhelaven —la d’Agricultura i Medi Ambient—, la direcció de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), la presidència del consell d’administració de Ràdiotelevisió Valenciana (RTVV) i un dels senadors per designació territorial que li corresponien al PP.
El diputat Hèctor Villalba, que sonava per a la Conselleria en qüestió, va preferir centrar-se en la seua tasca de diputat i finalment l’escollida va ser Maria Àngels Ramon-Llin, en el currículum de la qual destacava la presidència de les joventuts d’Unió Valenciana. Per bé que havia informat que era llicenciada en Dret, encara no havia conclòs la carrera. Això sí, era l’única dona d’aquell govern, perquè els set consellers nomenats per Zaplana eren homes.
A la presidència de l’òrgan rector de l’ens públic, Unió Valenciana va enviar el veterà Leonardo Ramón, un dels personatges més actius en la convulsa transició valenciana a la democràcia. I pel que respecta a la direcció de l’IVAJ, el primer nom d’UV, Santiago Cervino, va ser rellevat de seguida per Pasqual Durà, i aquest, al seu torn, va donar pas a Ximo Lanuza.
Zaplana ho va tenir fàcil per engolir-se Unió Valenciana, però Mazón no ho tindrà tant per reduir Vox a la mínima expressió
Després de la mort sobtada de Lizondo, producte d’un infart patit el 18 de desembre de 1996, el lloc de segona màxima autoritat valenciana fou ocupat per Villalba. Per la seua banda, Ramon-Llin, que va ser fitxada per Zaplana a fi de completar la fagocitació d’UV, va ser substituïda per Salvador Ortells, i la Conselleria dels regionalistes va quedar dividida en dues. A la branca mediambiental van designar conseller José Manuel Castellà.
Al capdavall, aquella UV era un partit en reculada, que havia passat de tenir el 10,5% dels vots en 1991 al 7% pelat en 1995, i que desapareixeria de l’hemicicle en 1999, en situar-se dos dècimes per sota de la tanca electoral del 5%.
Tal com ja havia succeït a l’Ajuntament de València, UV va projectar la seua dèria número u sobre l’acció de govern. Pretenien alterar la normativa preexistent i imposar-ne una de nova, emparada per les dues institucions acientífiques de les quals bevien: la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Lo Rat Penat.
Al consistori, van aconseguir-ho en les regidories dirigides per ells, però els populars —incloent-hi l’alcaldessa Barberà— van mantenir-se ferms en l’ús institucional de l’única normativa oficial. Lizondo va introduir les faltes ortogràfiques en el diari de sessions de les Corts, amb l’extermini dels accents gràfics, expressions tan reeixides com la Conselleria de Facenda o paraules situades a mig camí de la parla popular i la paranoia com ara llectura, ad o hortalices.
Zaplana no sols va distanciar-se d’aquestes pràctiques, sinó que va designar un primer conseller d’Educació i Cultura que va agradar l’oposició: Fernando Villalonga, Ferran per a molts, pertanyent a una nissaga tradicional de la dreta autòctona, amb Ignasi Villalonga com a antecedent més il·lustre.
No obstant, Zaplana no va tenir inconvenient a xocar amb el seu conseller per l’homologació dels títols de català, que el PP va decretar nuls per a exercir professionalment al País Valencià. Era una part del peatge que havia de pagar als seus socis de govern i a María Consuelo Reyna, la totpoderosa directora de Las Provincias i esposa del seu cap de gabinet, Jesús Sánchez Carrascosa, una furibunda anticatalanista que va oferir tot el suport a Zaplana a canvi de trofeus com aquest. La gran damnificada d’aquesta estratègia fou Unió Valenciana, que sense l’espenta del que havia estat el seu diari de referència, va quedar òrfena.
Els accents de Vox
Les manies d’Unió Valenciana —eminentment lingüístiques— han passat a ser molt més variades en el cas de Vox. Amb l’extrema dreta, el PP ha donat cabuda a la “violència intrafamiliar” en lloc de la de gènere o masclista, al “pin parental”, que permetrà que els pares veten activitats extracurriculars dels seus fills i filles, o la derogació de les lleis que, segons ells, “ataquen la reconciliació en els afers històrics”. Tot i que també defensa les acientífiques normes del Puig, Vox sí que és de posar-hi accents. I molts. Els accents del seu ideari retrògrad.
De la negociació amb els populars ha extret la presidència de les Corts, una vicepresidència primera amb contingut —la conselleria de Cultura, que es disgrega d’Educació— i dues carteres més, la d’Agricultura i la de Justícia, Interior i Governació.
A la foto de família del govern Zaplana hi havia vuit persones del PP i una de sola d’UV. En el del Govern Mazón les forces estaran més equilibrades. D’una banda, perquè hi haurà set membres del PP i tres de Vox. Però, sobretot, perquè dues de les tres principals autoritats seran de Vox: el president de les Corts, la segona màxima autoritat després del cap del Consell, i el vicepresident primer, que sempre estarà situat per davant del vicepresident segon, que sí que serà del PP.
Al costat de Vox, la Unió Valenciana de Lizondo i companyia era una broma. En molt pocs dies s’han materialitzat els perills del pacte amb la ultradreta. La negació explícita de la violència de gènere i la violència masclista per part de qui estava predestinat a presidir les Corts o ser conseller de Justícia, José María Llanos, pràcticament l’ha invalidat per a qualsevol dels dos càrrecs.
En tenir constància de les paraules de Llanos a TVE, Mazón va escriure un tuit confirmant l’existència de la violència masclista o de gènere, i fins i tot el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va eixir-ne al rescat. Ell també va confirmar que hi ha dones que moren per culpa del masclisme extrem de les seues parelles.
Si es concreta la incapacitació de Llanos per als càrrecs de representació institucional, serà el segon nom que cau de les travesses des que van celebrar-se els comicis. Qui era candidat a la presidència de la Generalitat i tothom ensumava que seria vicepresident del Consell, Carlos Flores Juberías, s’ha vist obligat a emigrar a Madrid —serà escollit diputat al Congrés a les eleccions del 23 de juliol— a causa de la condemna a un any de presó, dictada en 2002, per haver exercit violència psíquica contra la seua exdona.
Els desgavells lingüístics de Lizondo no superaven els límits estrictes del País Valencià. En realitat, no anaven més enllà d’àmbits molt concrets de València i la seua àrea metropolitana. Les disputes internes del partit que liderava, el seu decés i la desorientació ideològica imperant van dilapidar el projecte polític que liderava.
Vox no hi té res a veure. És una formació molt més dretana, els seus militants i càrrecs públics actuen amb completa desinhibició i té al darrere una organització estatal que hi dona cobertura. No sols això, sinó que és bastant probable que accedisca, en paral·lel, al Govern espanyol.
De la taca blava a la marea verda
Vox se sap fort. Únicament, han de mirar l’aritmètica sorgida de les urnes el 28M. No és que el PP estiga a 10 escons de la majoria absoluta, que ho està. És que la suma de PSPV i Compromís supera de sis escons el resultat del PP. Qualsevol votació a què s’oposen aquests dos grups requerirà el vot conjunt de PP i Vox. En cap cas no hi haurà prou amb l’abstenció de l’extrema dreta.
La correlació més ajustada al Consell seria un membre de Vox de cada quatre, el 25% del total, i n’ha aconseguit tres de 10, el 30%, més la presidència de les Corts
En els 50 punts de l’acord amb el PP s’explicita amb claredat aquesta dependència. Vox va decidir incloure, amb precisió de rellotger, que el PP té el 35,37% dels vots, i ells, el 12,41%. Perquè la perspectiva és clau: no és igual contemplar el resultat electoral des dels 40 escons del PP —a 10 de la majoria absoluta, raó per la qual es pot deduir que només un de cada cinc membres del Consell han de pertànyer a Vox— que observar la panoràmica sencera, és a dir, aquest 35,37% a 12,41%, que en darrera instància —després del recompte definitiu i del vot arribat de l’estranger— ha quedat en un 36,20% a 12,73%. Mirat així, la correlació més ajustada seria d’un membre de Vox de cada quatre, el 25% del total. I n’han aconseguit tres de 10, el 30%, més la presidència de les Corts.
Vox no és un fenomen pintoresc, grotesc, com la Unió Valenciana dels anys vuitanta i noranta. És una cosa diferent. Per afermar la seua posició i ser conscients del seu pes, els dirigents de Vox sols han fet una ullada al mapa sorgit de les eleccions del 28 de maig. Ipso facto s’adonaran del seu arrelament homogeni. Amb més força a la costa que no a l’interior i a les comarques més poblades que no a les que ho estan menys, però un arrelament important.
Unió Valenciana era merament testimonial a les comarques de la demarcació d’Alacant, on l’any 1995 a penes va recollir dos vots de cada 100. Per contra, Vox, ara, n’ha recollit 12 de cada 100, una dada molt semblant a la de la circumscripció de València i fins i tot per baix dels 13 vots de cada 100 que la ultradreta s’ha anotat a les comarques de Castelló, en les quals Unió Valenciana també afluixava molt.
Al cap i casal, la joia de la corona de l’extinta UV, el percentatge de vot de Vox —13,64%— està clarament per damunt del 10,56% que Lizondo va obtenir en 1995. A l’Horta les dades són calcades: el 13,53% de Vox avantatja amb nitidesa el 10,24% d’UV. El patró es repeteix a totes les comarques i s’aguditza a les castellanoparlants. Només n’hi ha tres en què els regionalistes van superar en vot l’actual Vox: la Ribera Alta —15,38% d’UV per 12,90% de Vox—, la Ribera Baixa —13,35% d’UV per 9,31% de Vox— i la Safor, on Unió Valenciana va aconseguir el 10,78% dels vots en 1995 i Vox, enguany, n’ha obtingut el 9,47%.
A les dues comarques més poblades del nord i del sud, la Plana Alta i l’Alacantí, la distància entre ambdues forces és sideral: del 3,09% d’UV al 14,30% de Vox, en el primer cas, i del residual 1,15% dels de Lizondo al 14,42% dels d’Abascal, en el segon.
Fruit d’aquelles xifres, Lizondo era ostatge de Zaplana, que va engolir UV com la granota que menja un mosquit, mentre que ara la sensació és que Mazón ha estat segrestat per Vox. L’extrema dreta ha tret tres carteres i ha imposat la seua retòrica retrògrada per obrir-li la porta del Palau.