Les Corts no són el Parc d’Atraccions de Madrid, però l’escenografia que ha envoltat l’acord de PP i Vox per cogovernar la Generalitat Valenciana evoca El Pasaje del Terror que tant d’èxit va aconseguir a començaments dels anys noranta, quan els seus promotors arribaven a vendre 5.000 entrades diàries.
Allò era un no parar. En girar la porta, t’amenaçava Frankenstein amb els braços estesos, en posició de somnàmbul. Tot seguit, rere la paret, irrompia Freddy Krueger. Uns passos més enllà, amb les dents ben esmolades i la capa negra, Dràcula cobrava vida des de la tomba on reposava. Si pensaves que no podies passar més por, t’assaltava Jack l’Esbudellador amb un ganivet tacat de sang a la mà dreta. I quan ja pregaves perquè aquella visita acabara, de sobte et trobaves immers a l’habitació de L’exorcista.
La part més noble del Palau dels Borja, seu del parlament valencià, és fosca i amb passadissos angostos. El terra, de fusta antiga, retrona si algú el trepitja. De les parets pengen quadres d’època i la galeria dels horrors que conformen els retrats d’alguns dels presidents de les Corts que van deixar de ser-ho: Vicente González Lizondo, Milagrosa Martínez, Juan Cotino…
En una petita sala ubicada en aquesta ala de l’edifici és on el popular Carlos Mazón, que serà el pròxim president de la Generalitat Valenciana, s’ha reunit amb els altres tres grups que hi han obtingut representació en les eleccions del 28 de maig. Dijous 8 de juny va fer-ho amb el PSPV, dilluns 12 amb Compromís i dimarts 13 amb Vox.
Dimarts 13. Vox. La foscor del Palau dels Borja, l’antic Palau de Benicarló, un recinte que esdevingué seu del Govern de la República, amb Juan Negrín, i on després s’instal·laria la seu del Movimiento. Era on Franco dormia cada vegada que visitava València.
“Franco, Franco, Franco!”, cridaven els súbdits davant el dictador. Per als tres representants de Vox, reunir-se amb el PP en la que fou residència valenciana del Generalíssim és com jugar a casa. Com si la història estiguera del seu costat.
El ‘maestro’ agafa l’espasa
La comitiva en qüestió és integrada, en primer terme, per Carlos Flores Juberías, candidat a la presidència de la Generalitat que ja va formar part de la llista de Fuerza Nueva en 1982, quan van celebrar-se els primers comicis valencians. Hi acudeix amb un somriure a la boca i una ferida al cor. En la jornada anterior, el portaveu de la direcció estatal del PP, Borja Sémper, ha afirmat que algú com ell no hauria de fer política i encara menys seure en cap govern.
La sentència a un any de presó dictada contra ell en 2002 per maltractament psíquic a la seua exdona, a qui dedicà tot d’insults —“puta”, “te voy a estar jodiendo hasta que te mueras”…— en 21 ocasions i en presència dels seus fills, és una llosa molt pesada. Amb la llei aprovada l’any 2004, aquells fets serien constitutius de violència de gènere.
El segon membre de la delegació ultradretana és Ignacio Gil Lázaro, sempitern representant del PP al Congrés dels Diputats fins que el seu partit, en hores baixes, va decidir prescindir-ne. Fou diputat popular durant vuit legislatures i senador en una altra.
Després d’haver intentat un aterratge infructuós en Ciutadans, una formació massa tèbia per a ell, ja en porta dues al Congrés amb Vox. És el president provincial del partit a València i viu una mena —mena, la paraula que desperta els instints més baixos de Vox— de segona joventut. De fet, sent que Vox i ell estaven fets l’un per l’altre. S’expressa amb la fermesa que abans no podia. La cadència i potència de la seua veu evoca el NO-DO.
I, per acabar, la tercera punta del trident. Un matador de bous. Un maestro amb majúscules. Vicente Barrera, torero famós i net de torero també famós que no va poder dedicar-se de ple a la tauromàquia fins que va acabar els estudis de dret. Acudia a actes polítics del PP fins que el PP va deixar de ser suggerent i no va impedir la legalització d’EH Bildu; més tard va insinuar-se a UPyD i finalment, en 2019, va entrar a militar a Vox.
Amb llenguatge militar, ha trencat totes les barreres que l’encotillaven. Ha eixit de l’armari, deixant allà dins la correcció política i actuant de manera desinhibida. Les seues afirmacions a les xarxes socials, potser per això, fan olor de naftalina.
Un exemple: “Se dice como un insulto que tú eres hijo de los que ganaron la Guerra. Nuestra Guerra Civil, se entiende. ¿Por qué es un insulto ganar una guerra? En cualquier caso, tendría que ser insultante haberla perdido, y de aquella manera, con aquellas siniestras banderas”.
I és que el ciberespai va ple de comentaris seus que mereixerien els dos rombes a l’antiga TVE: “Los políticos de la derecha tendrían que curarse del complejo antifranquista. La clase política del franquismo fue brillante y seguramente la más culta y preparada que hemos tenido en siglos. Nadie tiene que avergonzarse de haber sido ministro de Franco o de que su padre o su abuelo lo fueran, todo lo contrario que aquellas deprimentes ministrillas de Zapatero, que parecían salidas de un anuncio de detergente”.
L’1 de gener de 2021 fins i tot va convocar una consulta entre els seus seguidors sobre el nom que havia de posar-li al nou cavall que havia adquirit. El referèndum era plenament legal, però les opcions de votació eren com a mínim peculiars: Viriato, Caudillo, Escipión o Duce (“se pronuncia Duche”, advertia per als no familiaritzats amb el llenguatge feixista).
En acabar aquella reunió teòricament exploratòria, Vox anuncia que ha tancat un preacord amb el PPCV pel qual, resseguint el model implantat a Castella i Lleó, ostentaran la presidència de les Corts i entraran al Govern. El seu candidat, Flores Juberías, fa “un pas endavant, en lloc d’un pas enrere” i comunica que encapçalarà la candidatura per València al Congrés en els comicis del 23 de juliol. Una puntada cap a la Meseta.
L’entesa és tan vaga que espanta. Òbviament, només es redacta en castellà; el bilingüisme és un animal mitològic. Pivota sobre cinc àmbits generalíssims. El primer, “libertad, para que todos podamos elegir”. El segon, “desarrollo económico, para reducir gasto innecesario e impulsar la economía”. El tercer, “sanidad y servicios sociales, para reforzar la sanidad pública y los servicios sociales”. El quart, “señas de identidad, para defender y recuperar nuestras señas de identidad”. I el cinquè i últim, “apoyo a las familias, para fomentar la natalidad, seguridad y promoción de las familias”.
Una redacció insuficient per a superar una prova de secundària, però suficient per a governar un territori de cinc milions de persones. O això consideren els dos equips negociadors. Per part del PP, a més de Mazón, està la seua mà dreta i alcalde de Finestrat (Marina Baixa), Juanfran Pérez Llorca, i qui probablement serà síndic parlamentari, el segorbí Miguel Barrachina. En un espai tan reduït i amb la delegació de Vox, tots sis han batut el rècord de testosterona per metre quadrat.
Encara que Mazón, els dies anteriors, ha lamentat la negativa del PSPV a abstenir-se per no haver de dependre de Vox, el ben cert és que les converses amb la ultradreta ja s’estaven produint. Aquella no era una trobada exploratòria, sinó confirmatòria de què hi hauria boda.
Marit i marit
Arribats a aquell punt, Mazón ja sap que el casament no serà amb Flores Juberías, sinó amb Vicente Barrera. Olé! Pensa que la jugada és perfecta.
El PP cedirà a Vox la presidència de les Corts —un dels tres llocs de la Mesa a què tenien dret els populars, els altres dos són del PSPV— i dues carteres del futur Consell que Flores Juberías titlla de “rellevants”, però que a penes gestionaran el 6% del pressupost de la Generalitat.
Vox tindrà tres membres del Consell, però sols gestionarà el 6% del pressupost de la Generalitat
Mazón compareix unes hores més tard, en solitari, i es felicita per la celeritat de l’acord. Circula el rumor que Educació serà per a Vox i milers de professors busquen desfibril·ladors per si es confirma la notícia. Han passat de patir per la possibilitat de tenir un conseller del PP, abans del 28M, a desitjar-ne ara un com qui espera un mannà.
Com era de preveure, Mazón defuig l’encaixada de mans pública amb Vox. Si poguera, faria servir l’expressió “esos señores con los que he pactado”, però es limita a repetir, com un mantra, que és un acord “serio, estable, cierto y seguro”. La versió actualitzada del “bueno, bonito y barato”. També es nega a batejar el pacte, com va passar en el Botànic.
El Pacte de la Banderilla
Al cap de dos dies, a les 12.15 hores, justament després de l’àngelus, les dues formacions envien un comunicat conjunt a la premsa en què els cinc àmbits prefixats queden desenvolupats en 50 mesures de govern. Sens dubte, molt menys estimulant que 50 sombras de Grey. Es tracta d’un document monolingüe presidit per una primera iniciativa d’impacte: “Defenderemos la unidad de España”. Y olé.
La segona és made in Vox i preveu la derogació de les normes “que atacan la reconciliación en los asuntos históricos”, cosa que no té a veure amb la truita espanyola —amb ceba o sense— sinó amb les lleis sobre memòria democràtica. El banc d’ADN creat pel Botànic a fi de buscar familiars represaliats passa a ser com la CAM o Bancaixa, que també van passar a millor vida amb governs del PP.
La tercera mesura —medalla de bronze— inclou l’aprovació d’una llei de senyes d’identitat “que proteja los valores y costumbres y tradiciones de la Comunidad Valenciana [sic]”. S’especifica, per si algú en tenia dubte, que s’eliminaran “las subvenciones a entidades o asociaciones que promuevan los països catalans”. Les dues úniques paraules no escrites en castellà en tot el text. Però molt ben escrites.
Cap diputat de la dreta o la ultradreta oblidaria la dièresi de països ni li posaria dues esses, unes errades ortogràfiques que cometrien el comú dels mortals, començant pels de primer de filologia. PP i Vox han escrit i pronunciat més vegades països que Joan Fuster. Fins i tot més que l’editor Eliseu Climent.
Per a la radiotelevisió pública, À Punt, també hi ha una mesura prevista. I no és canviar-li el nom per “À Punt de tancar”, com suggeria recentment Llanos Massó, diputada de Vox situada a l’òrbita de moviments com Hazte Oir. PP i Vox pretenen que els continguts, a partir d’ara, “favorezcan la concordia y respeten los valores constitucionales”. Com que no estan molt habituats a sintonitzar-la, potser pensen que l’Atrapa’m si pots promou l’independentisme, i el Nyas, coca, el consum de substàncies prohibides.
En l’apartat educatiu, sorprèn la inclusió de l’anomenat pin parental, ni que siga a través de la fórmula edulcorada següent: “Los padres elegirán libremente y en su caso autorizarán el contenido de las actividades extracurriculares”.
Per contra, no hi figura la violència de gènere i encara menys la violència masclista, sinó que PP i Vox volen “erradicar la violencia intrafamiliar, en especial la que sufren mujeres y niños, garantizando la igualdad entre todas las víctimas”.
El darrer bloc de mesures, molt punitiu, s’emmarca en l’epígraf “seguridad” i fa esment a la “ocupación ilegal de inmuebles”, a la “inmigración ilegal”, al suport a la Policia i la Guàrdia Civil i a l’“orden público y la seguridad en los barrios, ambos pilares prioritarios de este Gobierno”.
En les 50 mesures de PP i Vox no hi ha referències al canvi climàtic, les polítiques d’igualtat, la cooperació, la corrupció, la transparència, la llengua o la cultura
No hi ha referències al canvi climàtic, a les polítiques d’igualtat ni, és clar, a la cooperació internacional. Tampoc no es parla de la corrupció ni de la transparència de les institucions. Ni de la llengua ni de la cultura, per bé que el màxim representant de Vox assumirà la responsabilitat sobre aquesta àrea. Sense un lloc de reunió simbòlic de signatura del pacte —de signatura, no n’hi ha hagut— no es pot resumir el nou govern amb un apel·latiu, com sí que va succeir amb el Botànic. Aquesta era una de les obsessions de Mazón, delerós de comandar “un sol govern, unit, que responga als interessos de tota la ciutadania”.
Ara bé, irònicament, emulant el Pacte del Pollastre amb què va ser conegut l’acord entre PP i Unió Valenciana de 1995 —per la mediació decisiva de l’empresari avícola Federico Félix—, podríem dir-li el Pacte de l’Estocada (a la llengua) o el Pacte de la Banderilla (espanyola i torera) que llueixen alguns dels que s’han assegut a la taula negociadora.
‘Ponga un falangista en su mesa’
Vicente Barrera és l’únic dels tres membres de Vox que han assegut a la taula amb Mazón i la que es va conformar després per desenvolupar els 50 punts.
En la segona fase de la negociació, els qui escortaven Barrera eren Juan Pablo Cruz —un enviat de Madrid que oficia com a coordinador del grup parlamentari i que en 2019 fou candidat a les eleccions de Castella-la Manxa— i el diputat David García Gomis, amic personal d’Abascal oriünd de Sant Vicent del Raspeig.
La seua dona i la d’Abascal —també originària de Sant Vicent— són amigues de fa anys, cosa que els ha permès travar una bona amistat. Han fet excursions per la muntanya i han compartit actes de família íntims. García Gomis, a més, ha estat clau en el procés d’implantació del sindicat Solidaridad al País Valencià.
En una de les mobilitzacions organitzades per aquesta branca de Vox al centre de València, en abril de 2022, es va poder contemplar el David García més ultra. Qui ja ha tret una esvàstica i una bandera comunista a l’hemicicle afirmant que les dues ensenyes eren igual de dolentes. Qui va saludar Enric Morera en la seua primera al·locució parlamentària amb un eloqüent “muchas gracias, señor presidente de las Cortes situadas en el Levante español”.
David García és un personatge ancorat a l’extrema dreta més reaccionària. Ha presentat proposicions no de llei per a preservar la simbologia franquista que encara roman a diverses poblacions valencianes i que la Conselleria dirigida per Rosa Pérez Garijo, d’Esquerra Unida, havia catalogat a fi d’eliminar en virtut de la Llei de memòria democràtica.
Un paquet legislatiu molt avançat que ara cremarà a la foguera. Perquè, li agrade o no, el PP està lligat de cap a peus a Vox. Sense els seus vots no podrà tirar endavant cap votació.
El PSPV, amb 31 diputats, i Compromís, amb 15, tenen més escons que els 40 del PP. Mazón no en té prou ni amb l’abstenció de Vox. Si els socialistes i Compromís voten de la mà, el PP haurà de fer-ho sistemàticament en companyia de Vox.
Per aquest motiu, la ultradeta no sols ha aconseguit la vicepresidència del Consell amb les atribucions sobre Cultura. També ocuparà la segona màxima responsabilitat institucional —la presidència de les Corts, que podria recaure en la castellonenca Llanos Massó— i dues carteres addicionals.
D’una banda, Agricultura, que previsiblement liderarà el diputat José Luis Aguirre, enginyer agrònom de professió. I, de l’altra, Justícia, Interior i Governació, al capdavant de la qual hi podria haver el professor de dret romà José María Llanos.
Divendres passat, en unes declaracions molt polèmiques a TVE, el professor Llanos asseverava, en la línia marcada pel seu partit, que “la violencia de gènere no existeix, la violència masclista no existeix i acabarem amb les proves de gènere que estan obligant a realitzar a funcionaris i empreses”. Segons ell, “les persones no tenim gènere, tenim sexe”.
Mazón va eixir al rescat amb dos tuits en què feia saber que “sens dubte, sí que existeix la violència de gènere o violència masclista”. Llanos, pràcticament a la mateixa hora, n’escrivia un altre en què volia “rectificar” i “condemnar tot tipus de violència contra la dona, inclosa la masclista”. “El que negue és l’existència de la violència de gènere”, afegia Llanos en un exercici impossible d’equilibrisme.
Les dues ànimes de Vox
Tant José María Llanos com Llanos Massó estan adscrits al corrent ultracatòlic de Vox, que a escala estatal encarna la parella formada per Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio.
La també diputada a Les Corts Ángeles Criado se situa en la mateixa òrbita, amb connexions a pseudosectes. I és que, a Vox, els exorcismes no entren en el terreny de la ficció, com passava a El Pasaje del Terror.
Llanos i Massó, que és la presidenta del partit a Castelló, pertanyen a l’Opus Dei, així com Ignacio Gil Lázaro, president a la província de València. Vox no té una organització autonòmica —aspiren a veure desaparèixer les autonomies— sinó tres direccions provincials.
L’altra branca és la falangista, que beu de José Antonio Primo de Rivera i les JONS. En origen eren entre agnòstics i ateus i de filiació republicana, però sota el franquisme la Falange va quedar impregnada del catolicisme, en bona mesura per la influència de Carmen Polo, l’esposa de Franco.
En aquest segon bàndol se situen la síndica AnaVega, que probablement ho continuarà sent i presideix Vox a la província d’Alacant, l’esmentat David García —que ara emigrarà al Congrés— i el futur conseller Aguirre. També en forma part el diputat Miguel Pascual, secretari provincial d’Alacant. Els màxims referents estatals són Javier Ortega Smith i Jorge Buxadé, que en el passat va flirtejar amb Plataforma per Catalunya. Macarena Olona, exdiputada al Congrés, s’hi refereix obertament com “els nazis”.
José María Llanos i Ana Vega són l’oli i l’aigua. Quan Ortega Smith va designar-la síndica, el distanciament va derivar en trencament. Enmig d’ells, Barrera és un cos estrany. Militant des del 2019, el primer contacte va efectuar-lo Llanos en demanar-li ajuda —Abascal i el torero Morante de la Puebla són molt amics, i aquest ho és de Barrera— per a un estudi sobre l’impacte econòmic de la tauromàquia.
La tardor passada, després de tres anys de militància i molta activitat interna, Abascal va oferir a Barrera —en la finca que l’extorero té a la Vall d’Albaida— ser l’alcaldable a València, però aquest va refusar-ho amb encert, perquè ara la seua presència al consistori seria irrellevant. És a Les Corts on Vox té la paella pel mànec. Com en els bous, és molt important saber quan s’ha d’entrar a matar.
Finalment, serà vicepresident de la Generalitat i conseller de Cultura. Una actuació mereixedora de dos orejas y rabo.