ELS PECATS DE CAMPS

La llarga sotana del 'Curita'

Lluny del que somiava, Francisco Camps serà recordat com el president que va tolerar la corrupció sistèmica al País Valencià. L’allau de casos protagonitzats a tots els nivells per multitud d’alts càrrecs durant la seua etapa de govern és una llosa que compromet bastant la recuperació del partit ara comandat per Isabel Bonig, a qui ell va nomenar consellera. La cua és llarga com el calendari judicial que s'aproxima.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No era Martin Luther King, ni de bon tros, però Francisco Camps tenia un somni. Va confessar-lo davant les Corts valencianes —que va rebatejar com la “sacrosanta Cámara de la palabra valenciana”— durant el debat de política general celebrat el 29 de setembre de 2009. Feia set mesos que havia après que gürtel significava ‘corretja’ en alemany i brollaven elsprimers indicis de finançament il·legal del PPCV.

En aquell context tan tèrbol, l’aleshores president del Consell va adreçar-se al síndic socialista, Ángel Luna, amb molta prosopopeia. Potser perquè era conscient que s’esgotava el seu temps a la Generalitat, que s’havia iniciat el seu compte enrere, Camps va entrar en èxtasi i va projectar-se en el temps.

—Una cosa voy a ser ya toda la vida, toda la vida lo seré y nadie me lo podrá quitar. Nadie me lo podrá arrebatar. Una sola cosa, hasta que me muera, claro. No, ni tampoco… ¡Está la reencarnación, la reencarnación! Nadie me lo podrá quitar, señor Luna. Y es una cosa muy hermosa. Y muchas veces sueño, sueño cuando llegue ese día, en ser ex presidente de la Generalitat Valenciana. Eso es muy hermoso. Poder ir el día de mañana diciendo: “Fui presidente de la Generalitat Valenciana”. Muy hermoso. Sueño cuando llegue el momento, cuando llegue el momento… Pero quiero disfrutar. También pienso cuando disfrute paseando por las calles de mi comunidad pensando que fui presidente de la Generalitat, que es la cosa más hermosa y más bonita que se puede ser, desde mi punto de vista, en esta tierra.

Camps no governava, levitava, i l’esclat del cas Gürtel va fer-lo encara més inaccessible. Entre la realitat i el seu món particular va obrir-se un precipici de dimensions còsmiques. Aquell mateix dia, a les Corts, va destacar “la tranquilidad y la felicidad de sentirse rodeado de muy buena gente”. “Muy buena gente en el Gobierno; muy buena gente en el partido; muy buena gente en la administración y muy buena gente por las calles y plazas de toda la comunidad por las que voy paseando”, va precisar el president, “hay muy buena gente que se acerca, que te inyecta moral, que te dice ‘adelante, presidente’, ‘estamos con usted’, ‘es lo mejor que le puede ocurrir a esta comunidad’, ‘siga liderando este proyecto’...”.

Certament, el projecte polític que encarnava va obtenir majoria absoluta a les urnes en tres ocasions consecutives: 2003, 2007 i 2011. La proliferació de casos de corrupció no va erosionar la bossa de vots dels populars. Camps fins i tot aspirava a convertir-se, algun dia, en el candidat popular a La Moncloa.

Sota aquella hegemonia, això sí, Camps va beneir i emparar comportaments il·lícits que la justícia condemna ara amb penes severes de presó. Va envoltar-se de personatges sinistres que van tacar les sigles del PPCV i, encara pitjor, les de les principals institucions valencianes, des del Consell als ajuntaments més importants, passant per la presidència de les Corts i per les tres diputacions. Una trama polièdrica i transversal que no s’ha donat enlloc més i que amenaçava de perpetuar-se ad eternum.

Una dècada després, tota l’estructura corrupta que capitanejava s’ha enfonsat per complet. Tant les caixes d’estalvi com la radiotelevisió pública, les dues grans palanques de domini social, van ser víctimes dels excessos comesos, i el partit llavors incontestable ha passat de tenir 55 diputats a tenir-ne 31.

La penitència, però, es preveu llarguíssima. L’acumulació de casos a la justícia compromet, ara i adés, la tasca de renovació impulsada per l’actual presidenta del partit, Isabel Bonig. La sotana d’el Curita, com col·loquialment s’hi referia Álvaro Pérez, el Bigotes, no té fi.

 


‘Cas Gürtel’

TOT ESTIRANT EL FIL

Es tractava d’estirar el fil. No calien grans esforços. Així que el jutge Baltasar Garzón va tenir coneixement de l’existència de regals en espècie a Francisco Camps i la seua família procedents d’una empresa contractista de la Generalitat que alhora prestava els seus serveis al PPCV, tan sols havien de concretar-se els lligams. Alguns van gosar sintetitzar la trama extensa de favors recíprocs coneguda com cas Gürtel —en què totes les parts guanyaven i només perdia l’erari públic— amb tres úniques paraules: “Por cuatro trajes”.

Però la roba sempre amaga les vergonyes i, en el cas de Camps, encara més. Per això va comparèixer públicament a primera hora del matí del 19 de febrer de 2009, acompanyat del seu Govern i de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, per tal de desmentir la informació que El País publicava en portada i a cinc columnes: “El fiscal implica Camps en la trama”. Una posada en escena idèntica a la de Mariano Rajoy vuit dies abans, quan havia aparegut envoltat dels principals referents estatals i autonòmics del partit —Camps i Barberà inclosos— denunciant l’existència d’una “trama contra el PP” i anunciant que recusarien Garzón.

El ben cert, però, és que el cas dels vestits va significar la fi de la carrera política de Camps. Els dos anys i mig que va poder retenir el càrrec —l’obertura de judici oral, el 15 de juliol del 2011, va comportar la seua dimissió, cinc dies més tard— van ser un autèntic suplici per al president. Li va quedar el regust dolç de la majoria absoluta aconseguida dos mesos abans sota la condició d’imputat, així com l’absolució posterior, el gener de 2012: un jurat popular va declarar-lo, per cinc vots a quatre, “no culpable” d’un delicte de suborn passiu impropi. La pena a què se sotmetia era escassa, una simple multa.

Per això, in extremis, va accedir a signar una sentència de conformitat —conjuntament amb els altres tres acusats— amb l’objectiu de retenir la presidència. Va desestimar-ho en sentir les pressions que arribaven de la seu central del PP, que eren molt fortes, però en aquell moment tant l’ex-vicepresident Víctor Campos com Rafael Betoret, que havia estat cap de gabinet de la Diputació de València, ja havien passat pel Tribunal Superior per admetre’n la culpabilitat. El primer pagaria la quantitat corresponent i el segon faria lliurament de les peces de roba que li havia regalat la trama. En canvi, Camps i el seu número dos al PPCV, Ricardo Costa, van acabar anant a judici. El dia de la seua dimissió, Camps va deixar clar que el seu “sacrifici” era pel bé de Rajoy, qui no volia soroll a pocs mesos d’intentar, per tercera vegada, el seu assalt a La Moncloa.

Víctor Campos, durant la seua època com a vicepresident, acompanyat de Francisco Camps a les Corts. El primer va ser declarat culpable pel 'cas dels vestits' i va pagar la multa corresponent. El segon, se'n va salvar. / Prats i Camps

La primera peça del cas Gürtel, doncs, va saldar-se amb dos innocents i dos culpables d’un delicte idèntic. Costa va respirar alleujat perquè això li evitava d’arrossegar antecedents penals, i Camps encara va quedar més satisfet, perquè intuïa que no seria encausat en cap de les altres peces pendents.

Per exemple, la relacionada amb el pavelló valencià a la fira madrilenya Fitur. Orange Market va aconseguir aquest contracte tan sucós durant cinc edicions consecutives, entre 2005 i 2009. La consellera de Turisme, Milagrosa Martínez, a qui Camps havia promocionat de l’alcaldia de Novelda (Vinalopó Mitjà) al Consell per la seua fidelitat en territori hostil, va afirmar en el transcurs del judici —celebrat entre setembre de 2015 i abril de 2016— que ella es limitava a acatar ordres. No sols això, sinó que va aterrar a la Conselleria sense “saber res de turisme”. “President, però tu saps el què has fet?”, va respondre-li a Camps quan aquest va oferir-li la cartera en qüestió.

Durant la vista, Martínez va afirmar que fins i tot desconeixia què era exactament Fitur, malgrat que hi havia acudit com a alcaldessa. Això sí, no va oblidar-se d’assenyalar el nom del principal responsable de l’elecció de l’empresa que havia de dissenyar el pavelló: “Jo proposava les directrius polítiques seguint la pauta i les instruccions del president”, va dir.

Francisco Camps amb Milagrosa Martínez, a qui primer va fer consellera de Turisme, i després, presidenta de les Corts valencianes. / EFE

La sentència, dictada ara fa un any, preveu nou anys de presó i d’inhabilitació per a Martínez, qui després de ser consellera encara va presidir les Corts. Se l’obliga, igualment, a retornar el rellotge de luxe de la marca Hublot amb què va obsequiar-la la trama. A més, quatre membres més de la Conselleria —Isaac Vidal, Rafael Betoret, Jorge Guarro i Ana Grau— han estat condemnats a penes que van dels tres als set anys de reclusió. Se’ls acusa d’“alterar els criteris d’adjudicació de contractes per tal de beneficiar les empreses del grup Correa amb l’ús d’informació privilegiada”.

Tots ells hi han recorregut davant el Tribunal Suprem a la recerca de l’absolució o, com a mínim, d’una reducció de la pena. La condemna definitiva podria arribar enguany o, a tot estirar, a començaments de 2019, quan es complirà una dècada de les primeres detencions ordenades pel jutge Garzón. En aquell moment assistirem, molt probablement, a l’entrada en presó dels primers valencians afectats pel cas Gürtel.

No seran els únics. Les revelacions del número dos del partit, Ricardo Costa, en el judici pel finançament il·legal del PPCV que té lloc a l’Audiència espanyola li garanteixen una cel·la al centre penitenciari que trie. Li hi podria fer companyia David Serra, que oficiava com a vicesecretari d’organització, i fins i tot Vicente Rambla, vicepresident de la Generalitat ara enfrontat obertament a Costa i que s'enfronta a vuit anys de presó. Es tracta de salvar el coll o de passar menys temps entre reixes, poca broma. Yolanda García, que era la tresorera de la formació i diputada a les Corts com ells tres, i Cristina Ibáñez, per la seua condició de gerent, podrien prendre la mateixa destinació. Ho sabrem aviat, atès que la vista oral conclourà a la primavera i, segons fonts judicials, l’assumpció de bona part dels delictes per part dels acusats fa albirar una sentència ràpida. El recurs al Suprem també està garantit, però.

Camps, aplaudint per qui era el seu vicepresident, Vicente Rambla, i pels dos homes que controlaven el partit a les seues ordres, Ricardo Costa i David Serra. / Prats i Camps

A petició de la defensa de l'exvicepresident Rambla, Camps declara com a testimoni aquest dimecres, 7 de març, la mateixa jornada en què està programada la visita a la sala de Juan Cotino. L’endemà havia de ser el torn de Rafael Blasco, que era previst que compareguera per videoconferència des de la presó de Picassent, el seu hàbitat actual, però finalment els advocats de Rambla han desestimat aquesta prova. En teoria, Francisco Camps no ha de patir pel finançament il·legal: s’investiguen les campanyes de 2007 i 2008, i en el seu cas, els possibles delictes de 2007 ja han prescrit. La Fiscalia estudia l’obertura d’una causa amb relació a la seua actuació en la segona campanya, però no sembla senzill que prospere.

Camps amb Juan Cotino, a qui va fer tres vegades conseller, vicepresident del Consell i president de les Corts. 

Encara restaran dues peces gürtelianes més, però: la referent a la visita del papa Benet XVI en 2006, que Álvaro Pérez ja ha advertit que serà llarga com “el Tercer Testament”, perquè preveu implicar-hi polítics i empresaris que encara no s’hi han vist involucrats. Juan Cotino, exconseller de tres carteres diferents, ex-vicepresident de la Generalitat i expresident de les Corts, a més de suport moral de Camps en els seus moments més difícils, seurà al banc dels acusats i també té moltes paperetes d’acabar amb els seus ossos a la garjola. Va ser el pare suprem de l’esdeveniment, el sancta santorum d’aquell Encontre Mundial de les Famílies que va acollir València.

L’altra peça amb valencians acusats és la dels contractes menors, que, com totes les altres de Gürtel, es dilucidarà a l’Audiència espanyola. Entre més gent, seuran al banc dos exconsellers de Sanitat —Manuel Cervera i Luis Rosado— i una exconsellera de Benestar Social —Alicia de Miguel— que van contractar amb les empreses de Francisco Correa. Hi ha una dotzena d’ex-alts càrrecs encausats més, entre els quals novament David Serra, però en tots aquests casos les penes seran més suaus. Els contractes signats no eren tan onerosos.

Els exconsellers de Sanitat Luis Rosado (amb corbata blava a ratlles) i Manuel Rosado (amb el telèfon mòbil a la mà), durant una visita de Camps a un centre hospitalari. / EFE

Hi ha una última derivada de la visita del papa fusionada amb una part del cas Vaersa, centrada en les adjudicacions presumptament discrecionals dutes a terme per la fundació pública —presidida per Camps i coordinada per Cotino— organitzadora de l'esdeveniment. Hi ha implicades diverses empreses públiques, entre les quals la pròpia Vaersa, i se sotmeten a estudi, entre més elements, els contractes relatius als urinaris o les pantalles desplegades per la ciutat. El jutjat d’instrucció número 15 va designar el 23F passat la llista d'investigats, entre els quals se'n destaquen Camps, Campos, Cotino i el bisbe auxiliar de València, Esteban Escudero. Els informes policials aportats a la causa han esdevingut providencials.

 


Hernández Mateo, Carlos Fabra, Rafael Blasco

VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD... A LA PRESÓ

La corrupció valenciana de l’era Camps, embolcallada de presumpció d’innocència, no sabia de límits comarcals ni provincials. Era transfronterera. Això explica que l’exalcalde de Torrevella (Baix Segura), Pedro Ángel Hernández Mateo; l’expresident de la Diputació Castelló i expresident del PP provincial Carlos Fabra i Rafael Blasco, exconseller i exportaveu del grup popular a les Corts, hagen confluït, des de procedències ben diverses, en idèntica destinació final.

Pedro Hernández Mateo, exalcalde de Torrevella a qui Camps va protegir com a aforat amb un escó a les Corts, va acabar emrpesonat. / EFE

Hernández Mateo, blindat com a aforat per Camps a les Corts, va ingressar el 31 de juliol de 2014 a la presó de Campos del Río (Múrcia) a complir una pena de tres anys de privació de llibertat i 11 d’inhabilitació a causa d’un doble delicte de prevaricació i falsedat en document públic comès en el procés d’adjudicació a la UTE Acciona-Generala del contracte de recollida del fem de Torrevella, taxat en 97,8 milions d’euros i que s’estenia al llarg d’una dècada. Després que el Suprem ratificara la sentència, l’ex-primer edil va demanar una mesura de gràcia que no li fou condedida. Hernández Mateo encara té un compte pendent amb la justícia, relatiu a l’adquisició per 180.000 euros d’uns terrenys al municipi veí d’Almoradí que dos anys després, un cop reclassificats, va vendre per 5,6 milions. Aquest procediment ja acumula 12 anys i està prop de substanciar-se. Tot i que l’estiu passat va quedar en llibertat, podria retornar a la garjola.

Carlos Fabra, terratinent del PP de Castelló i de la Diputació, mai no va sentir-se qüestionat per Camps. “Don Carlos” va arribar a proclamar que a la seua jurisdicció no hi havia “zaplanistes ni campistes” sinó únicament “fabristes”. I no en referència al normativitzador de la llengua, és clar.

El 30 de novembre de 2014 entrava a la presó d’Aranjuez (Madrid). Com Al Capone, va poder esquivar molts dels delictes que pesaven sobre ell dins del cas Naranjax, que investigava els tractes de favor per a l’obtenció de llicències fitosanitàries, però va caure víctima d’un delicte fiscal comès entre 1999 i 2003, quan va ocultar a Hisenda prop de 700.000 euros. La pena, de quatre anys, va suavitzar-se bastant l’abril de 2016, quan va obtenir el tercer grau, malgrat la negativa de la Fiscalia. Al cap d’un any aconseguia, directament, la llibertat provisional.

Francisco Camps mai no va qüestionar la innocència del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, malgrat els judicis que se li anaven acumulant. També va acabar a la presó.

En tot cas, encara li queden dues causes pendents: una per presumpte suborn en el contracte de patrocini del motociclista Álex Debon, que va rebre 3,1 milions d’euros entre 2009 i 2011 per promocionar l’aeroport de Castelló, i una altra per un possible delicte societari durant la seua etapa al capdavant del club que gestionava el camp de golf de Borriol, del qual va ser president.

A Picassent, prop de València, habita des del 15 de juny de 2015 Rafael Blasco, ideòleg de mil campanyes i una contra els grups opositors. El cas Cooperació, pel desviament de diners destinats al Tercer Món a la compra de pisos i garatges a València, li ha suposat, de moment, una pena de sis anys i mig. A ell, però, també li resten encara dues peces recentment unificades que sumen 3 milions d’euros desviats en una vintena d’expedients de subvencions a ONG aprovats entre els anys 2009 i 2011 i la no construcció de l’hospital d’Haití. El volum del cas, amb prop de 47.000 fulls dividits en 145 toms, ha fet que la seua evolució fora més lenta. Amb tot, la jutgessa Nieves Molina va dictar el 22 de febrer passat l’obertura de judici oral, i ara cal trobar dates lliures a l’Audiència provincial. Hi ha més d’una vintena d’acusats i cal quadrar el calendari de tots els lletrats, motiu pel qual no és descartable que la vista s’ajorne fins al primer trimestre de 2019. A Blasco, la Fiscalia li demana 16 anys de presó, i la Generalitat, 17 anys i sis mesos. Mentrestant, gaudeix d'alguns permisos esporàdics —de tres dies— en atenció al seu bon comportament com a presidiari. Es podria concloure, per tant, que és millor presidiari que no conseller.

Camps va confiar-li a Rafael Blasco, conseller que va arribar a compatibilitzar aquest càrrec amb el de portaveu del grup popular de les Corts, la seua estratègia de defensa pública pel 'cas dels vestits'. Ara resideix al centre penitenciari de Picassent, on encara passarà alguns anys més. / EFE

Cas Brugal’

FEM, FEM I MÉS FEM

La corrupció no era tan sols transversal geogràficament. El cas Brugal, focalitzat a les comarques alacantines, demostrava que tampoc no coneixia famílies. I és que a les tres potes d’aquest macrosumari conviuen zaplanistes i campistes en feliç harmonia. Entre ells amb prou feines si es dirigeixen encara ara la paraula, però coincidien a l’hora de fer tractes —i trampes— amb els mateixos empresaris. Principalment, dos: Ángel Fenoll, el rei del fem a Oriola, i Enrique Ortiz, amo i senyor de la ciutat d’Alacant i un dels principals contractistes de la Generalitat, també present en la peça de Gürtel que jutja el finançament il·legal del PPCV. N’ha reconegut la culpabilitat.

L’epicentre del cas Brugal és, efectivament, Oriola. Els tractes de favor de l’exalcaldessa Mónica Lorente per tal que el multimilionari concurs de recollida del fem a la població recaiguera en Fenoll, que al seu torn ajudava Lorente a les campanyes internes —pel lideratge del PP local— i municipals. Amb diners i treballadors que afiliava a la formació per tal que decantaren la balança en favor d’ella. Prop de 40 acusats —entre els quals, tot l’equip de govern que acompanyava Lorente— i unes jornades maratonianes per davant. En concret, 94, que tindran lloc entre el 19 de febrer i el 19 de desembre d’enguany a la seu de què l’Audiència provincial disposa a Elx (Baix Vinalopó).

Francisco Camps amb Mónica Lorente.

Lorente era contrària a Camps i devota del zaplanisme imperant al sud del país. Amb tot, l’expresident valencià mai no li va retreure la proliferació d’episodis de corrupció a la ciutat. Potser perquè el predecessor d’ella, José Manuel Medina, sí que era campista declarat i també tenia problemes amb la justícia, relacionats amb un constructor local que li prestava els seus vehicles particulars i la seua residència. Luis Fernando Cartagena, un altre exalcalde oriolà que arribaria a ser conseller amb Eduardo Zaplana, va acabar empresonat per apropiar-se 49.000 euros que unes monges de la població havien donat a l’Ajuntament amb finalitats socials. D'antecedents penals, l'alcaldia d'Oriola n'arrossega uns quants.

Les escoltes telefòniques ordenades amb motiu del concurs del fem d’Oriola van destapar un altre cas de corrupció relacionat amb el fem: el del pla de residus de la comarca del Baix Segura, on el ventall d’implicats s’ampliava al president de la Diputació alacantina, el molt zaplanista José Joaquín Ripoll, enemic íntim de Camps. La causa afecta Fenoll i Ortiz, que, segons el sumari, a canvi de gestionar el fem de la comarca, hauria regalat a Ripoll dues vivendes de luxe per valor de 475.000 euros cadascuna. De fet, el president de la corporació provincial, a qui no se li coneixien moviments bancaris amb la seua targeta, fou arrestat 12 hores per la policia en el marc d’aquesta operació.

José Joaquín Ripoll, aleshores president de la Diputació d'Alacant, rep un reconeixement de mans de Francisco Camps al Saló de Corts del Palau de la Generalitat. 

Aquesta segona peça és tan extensa i intricada que ni la jutgessa d’instrucció d’Oriola, on és el cas, no se’n sap avenir. Costa de precisar amb exactitud si es tracta d’una sola causa o si cal disgregar-la en diverses. És la que transita més a poc a poc, i Ripoll té motius per felicitar-se’n. Assaboreix al màxim la llibertat actual sabent que podria acabar en presó pels delictes de suborn, frau, tràfic d’influències, revelació d’informació privilegiada i activitat prohibida a funcionaris que se li presuposen. En apartar-se de la presidència de la Diputació i del PP provincial, el seu partit va compensar-lo amb la presidència del Port d’Alacant, entitat que va dirigir tres anys.

Els tentacles del cas Brugal són tan profunds que la investigació va conduir a la ciutat d’Alacant, on els alcaldes Luis Díaz Alperi i Sonia Castedo, bons amics d’Ortiz, van dissenyar el pla general d’ordenació urbana (PGOU) en connivència amb l’empresari. La proposta elevada per l’arquitecte Lluís Cantallops va ser desestimada en no satisfer els interessos de la “polla insaciable”, com s’autodenomina Ortiz en una de les gravacions interceptades per la policia. Va ser rellevat per un altre de més dúctil.

Les vacances a bord del seu iot, el viatge a Creta d’Alperi en el seu jet privat i el cotxe de la marca Mini i el viatge a Andorra que va regalar a Castedo no van ser suficients perquè l’un i l’altra plegaren. Com a aforats, el seu procediment se seguia al Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV), on se sentien més protegits que no en un tribunal ordinari. Camps havia inclòs Alperi a la llista de les Corts per salvaguardar-lo d’uns altres casos que s’instruïen i que l’afectaven directament. En especial, el del desfalc a l’empresa pública gestora de Mercalicante. Perquè no fora menys que ell, Castedo també va figurar a la llista autonòmica de 2011, fins al punt que va ocupar-ne el número 1. Gràcies a aquesta cuirassa, l’aleshores alcaldessa va poder retenir la vara de comandament fins a la vespra de Nadal de 2014, quan va dimitir a través d’un missatge penjat a la xarxa social Facebook. La seua situació, llavors, ja resultava insostenible. Tot i ser pressionats de manera insistent per un Alberto Fabra que se sentia incòmode enmig de tants imputats, Alperi i Castedo no van renunciar a les actes de parlamentaris, respectivament, fins a l’abril i el maig de 2014.

Francisco Camps amb l'aleshores alcaldessa Sonia Castedo i el seu predecessor, Luis Díaz Alperi, durant una visita a la ciutat d'Alacant. / EFE

Les converses i fotografies obscenes incloses en aquesta branca del cas Brugal van deixar completament nus els seus dos principals protagonistes. Tres, si hi comptem Ortiz. La causa està força avançada. El 23 de febrer, el magistrat de l’Audiència provincial Manrique Tejada va dictar l’obertura de judici oral. El fiscal anticorrupció d’Alacant —l’implacable Felipe Briones— i l’acusació popular —l’advocat d’Esquerra Unida, José Luis Romero— ja han formalitzat els seus escrits d’acusació, en què demanen que els dos ex-primers edils siguen condemnats pels delictes de suborn, tràfic d’influències i prevaricació. Ara toca que les defenses redacten els seus escrits de conclusions.

Després serà el jutge Tejada qui establesca les dates del judici, que podria ser enguany o, a tot estirar, en el decurs del primer semestre de 2019. Siga com siga, no és descartable que coincidesca, així com alguna altra vista pendent, amb el calendari electoral de l’any vinent. L’entorn de Castedo està convençut que serà declarada innocent, asseguren que no hi ha proves suficients en contra seua i que serà absolta. Caldrà veure si aquest optimisme és fundat o si, per contra, acaba a la presó, on el fiscal anticorrupció pensa que hauria de passar els pròxims 10 anys. La mateixa pena que Briones ha demanat per a Alperi. La multa sí que és diferent en cada cas: 126,5 milions d'euros per a ella i 63 milions per a ell. Almenys, això sí, han rebut la bona notícia de la negativa del magistrat a incloure —tal com sol·licitava el fiscal Briones— un informe del consistori local segons el qual els terrenys en possessió d’Enrique Ortiz s’haurien revaloritzat al voltant d’un 500% en cas que el PGOU teledirigit per ell haguera prosperat.

 


El ‘cas Castellano’ i el ‘cas Emarsa’

FOC I AIGUA

Si la corrupció va escolar-se per les escletxes de la Conselleria d’Immigració i Ciutadania que dirigia Blasco amb un pressupost ben baix, per què no havia de fer-ho per la de Governació, igualment reduïda quant a recursos disponibles però molt llaminera a l’hora de gestionar, per exemple, els contractes d’extinció d’incendis?

Precisament aquest apartat va aprofitar Serafín Castellano, a qui Camps va lliurar la cartera després d’haver completat el trànsit del zaplanisme irredempt al campisme més ortodox. L’empresa d’extinció d’incendis Avialsa oferia sucosos regals al conseller a canvi dels milionaris contractes de què era beneficiària. La mercantil, controlada per Vicente Huerta, va rebre de la Generalitat més de 33 milions d’euros entre 2008 i 2014, amb una pròrroga addicional de dos anys que li suposava vora 12 milions d’euros més. Tot just quan Castellano, a instàncies d’Alberto Fabra, ja havia abandonat la Conselleria per passar a ser delegat del Govern espanyol i secretari general del PPCV.

Camps conversa amb Serafín Castellano durant l'època en què va ser síndic parlamentari popular, el pas previ a la conselleria de Governació. / EFE

La detenció de Castellano, a penes cinc dies després de les eleccions de 2015 que van significar l’adéu dels populars, va comportar la seua destitució immediata de totes les responsabilitats que ostentava. Com havia informat puntualment el diari Levante-EMV, el conseller havia estat obsequiat amb un rifle valorat en 1.800 euros i havia acudit a diverses caceres sufragades, també, per l’empresari Huerta. Castellano podria ser condemnat pels delictes de suborn, falsedat documental, prevaricació i delicte fiscal.

Actualment el procediment està en fase d’investigació. El jutge que porta el cas a l’Audiència espanyola va prorrogar 18 mesos les diligències a fi que totes les parts —la Fiscalia Anticorrupció i les persones físiques (26) i jurídiques (13) afectades— puguen preparar els seus arguments i que se celebren les comissions rogatòries que ha sol·licitat a Portugal, Itàlia i Xile. Aquest termini s’esgotarà el febrer de 2019, però si ho considera oportú, encara podria ampliar-lo.

Castellano arrossega també una segona causa pels presumptes tractes de favor a les empreses del seu amic i constructor José Miguel Pérez Taroncher, mort el 2016. Amb tot, la causa continua amb els seus hereus, atès que un dels seus fills figurava com a titular d’una de les dues empreses investigades. Castellano s’enfronta ací a delictes de suborn, neteja de capital, malversació i falsedat documental.

L’aigua és l’antítesi del foc, però a l’hora de fer negocis tèrbols, pot resultar tan o més abrasiva. Que li ho diguen, si no, als 24 acusats del cas Emarsa, el judici de la peça principal del qual va quedar vist per a sentència el proppassat 14 de desembre. S’hi investiga el forat de 23,6 milions d’euros de la depuradora de Pinedo (al terme municipal de València), gestionada per aquest consorci públic.

En les seues conclusions, la Fiscalia va incrementar la petició de pena per al principal acusat del PPCV, l’exalcalde de Manises (Horta) i ex-vicepresident de la Diputació de València, Enrique Crespo. Si a l’inici de la vista sol·licitava per a ell 14 anys de presó, en escoltar totes les parts va apujar la xifra a 24 anys per la comissió de tres delictes: prevaricació, falsedat en document oficial i malversació de cabals públics. A ulls del fiscal, Crespo, que ostentava la presidència d’Emarsa, va esquivar tots els controls a fi de desviar els diners públics a través d’un entramat.

A la dreta, Enrique Crespo, en aquell moment alcalde de Manises, acompanya Francisco Camps en la seua visita al centre hospitalari d'aquest municipi. / EFE

A més, també demana que tots els acusats abonen els 23,6 milions d’euros saquejats i prop de 12 milions més per tal de pal·liar els efectes nocius dels seus actes sobre les arques públiques.

 


Del ‘cas Palau de les Arts’ al ‘cas IVAM’

CORROMPRE LA CULTURA

Eduardo Zaplana va acudir a fitxar-la amb tanta pompa i ostentació com va poder. A colp de talonari, com si es tractara d’un president de club de futbol. Volia els millors al Palau de les Arts i va decidir que la intendent havia de ser-ne l’austríaca Helga Schmidt. Després de 15 anys al capdavant del recinte operístic, la seua màxima responsable és acusada de dos delictes greus, malversació de cabals públics i prevaricació, així com d’haver sigut cooperadora necessària d’un delicte de falsedat en document oficial. Enrique Moreno, exdirector financer del Palau que més tard va estar al capdavant de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), també seurà al banc dels acusats, igual com dos empresaris que van externalitzar la captació de patrocinis i l’advocat Pablo Broseta, que va mitjançar en uns treballs d’impremta que van encarir-se sobre manera.

La Fiscalia demanaper a Schmidt una pena de 7 anys i 6 mesos de presó, i per a Moreno, de 8 anys. En connivència amb els empresaris José Antonio Noguera Puchol i Joaquín Maldonado Rubio, van crear una empresa externa dedicada a captar patrocinadors per al Palau, malgrat que aquest recinte ja comptava amb un departament dedicat en exclusiva a això. Schmidt, sota el seu nom de soltera (Helga Pittioni) figurava com a consellera de la mercantil resultant, Patrocini de les Arts, que va aconseguir signar cinc contractes. De la seua banda.

Francisco Camps amb Helga Schmidt a la sala principal del Covent Garden londinenc el dia que van presentar el Palau de les Arts ala capital britànica. / EFE

Un cop s’ha dictaminat l’obertura de judici oral, és el moment que les parts preparen els seus escrits. Es desconeix la data en què podria celebrar-se la vista definitiva, però la feina principal ja és feta. Schmidt, que va ser detinguda per la policia en el marc d’aquesta operació, també va fer-se famosa per les dietes tan elevades que facturava a la Generalitat: tal com va informar Esquerra Unida, només entre 2005 i 2011 va rebre 391.200 euros en manutenció. De fet, fins la seua detenció i posada a disposició de la justícia, la intendent del Palau residia al luxós hotel Las Arenas.

A un ritme molt més lent va la causa relacionada amb les irregularitats comeses per Consuelo Ciscar, elevada per Camps a la direcció de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). El juliol passat, el jutjat d’instrucció número 21 de València va prorrogar 18 mesos la investigació a fi que la policia poguera analitzar tota la documentació existent. Ciscar, esposa de Rafael Blasco, no és l’única persona de la nissaga familiar investigada a la causa: també figura com a tal el fill del matrimoni, Rafael Blasco Ciscar, artísticament conegut com Rablaci. S’enfronten a possibles delictes de malversació de cabals públics, prevaricació administrativa i falsedat documental.

Francisco Camps i Consuelo Ciscar a l'etapa en què ell era conseller d'Educació i Cultura i ella, directora general de Promoció Cultural. 

Aquest cas se centra en el presumpte pagament de sobrecostos a l’hora d’adquirir obres i publicacions per a l’IVAM sota el mandat de Ciscar. La Fiscalia entén que la directora va aprofitar la seua condició per tal de promocionar la carrera artística del seu fill amb els mitjans amb què comptava el museu.

Si els terminis no s’allarguen més, a la primavera de 2019 podria reprendre’s el procediment. En qualsevol cas, l’obertura de judici oral no es dictaria fins ben entrat aquell any, i la celebració de la vista difícilment seria abans de 2020. Així doncs, és molt probable que vegem de nou Blasco assegut al banc dels acusats —per les dues peces del cas Cooperació encara pendents— abans que no la seua esposa i el seu fill.

 


Taula’, la mare de tots els casos

LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

És la causa de causes. La que afecta l’Ajuntament de València i el grup municipal del PP; la Diputació de València i la que era la seua firma de capçalera, Imelsa; Ciegsa, l’empresa de la Generalitat Valenciana encarregada de la construcció dels centres escolars del País Valencià... Una maquinària molt ben greixada de saqueig de fons públics que els investigadors van batejar, per les reminiscències històriques, amb el nom de Taula. Per la Taula de Canvis, evidentment.

Hi ha tant de material a investigar i que encara ni tan sols s’ha pogut estudiar que resulta imprevisible conèixer el nombre exacte de causes que se’n derivaran. De moment, n’hi ha sis.

En primer lloc, la més senzilla i mediàtica, la referent a la neteja de capital en el grup municipal del PP de València a fi de fer front a la campanya municipal de 2015, quan Rita Barberà optava al seu setè mandat com a alcaldessa. Els regidors i assessors del grup van aportar 1.000 euros de la seua butxaca que posteriorment haurien sigut compensats amb la mateixa quantitat, en diners negres, procedent de les comissions aportades per les empreses contractistes. I és que el finançament il·legal no va morir amb Gürtel.

Nou dels deu regidors del grup —tots excepte l’independent Eusebio Monzó, que gràcies a això ostenta ara les funcions de portaveu— són investigats per aquests fets. Barberà, que també hauria participat en l’operació de neteja coneguda com a pitufeo, va perdre el carnet de militant i l’escó al Senat. Va morir el novembre de 2016 en patir un infart en un hotel de Madrid enfrontada per aquest cas a qui havia estat la seua mà dreta al consistori, Alfonso Grau.

Francisco Camps amb qui va ser vicealcalde de València, Alfonso Grau.

Tots els components són acusats dels delictes electoral i de neteja de capital. Les penes no serien excessives, però l’erosió que això provoca als populars de la ciutat és notable. Després que els nou edils es negaren a abandonar la seua acta, es va rumiar la possibilitar d’expulsar-los i que passaren a ser no adscrits, una decisió que va ajornar-se però que es consumarà així que resulten processats, cosa que passarà aviat. El PP es quedarà, per tant, amb un sol regidor a la ciutat de València, fins no fa gaire el seu gran emblema de gestió municipal al conjunt de l’Estat. És la ciutat on milita Camps, que va atacar públicament tots aquells que dubtaven de l’honorabilitat de Barberà. 

La causa del pitufeo ja acumula dues pròrrogues. El magistrat del jutjat d’instrucció número 18, Víctor Gómez, va atorgar 11 mesos més de termini a les parts per preparar el més que probable judici, que perfectament podria coincidir amb la precampanya electoral de 2019.

La segona peça del cas Taula, la B, correspon a la contractació de personal fictici a sou d’Imelsa. Els zombies d’Imelsa, se’n diu, i compta amb 47 persones investigades.

La tercera branca del cas, que porta la lletra C, se centra en els negocis particulars d’Alfonso Rus, concentrats a Xàtiva, la ciutat on va ser alcalde al llarg de dues dècades. El jutge investiga la possible neteja de comissions a través de tres empreses radicades al Brasil. Rus fou la persona a qui Camps va concedir el control del PP provincial. Era, de fet, el baró més afí a ell. Bon amic de Rafael Blasco, Rus va conformar amb ell una mena de parella de fet. Tots dos estaven obertament enfrontats a Serafín Castellano. Al marge de les batalles internes, els unia el padrí de tots que era Camps.

Alfonso Rus era el baró provincial més afí a Francisco Camps. Va controlar, de 2007 a 2015, la Diputació de València i el PP provincial. / EFE

La peça quarta, la D, investigarà la contractació del call center de la Diputació, un servei vinculat a Mariano López, sogre de qui era gerent d’Imelsa i persona de la confiança plena de Rus: Marcos Benavent, l’autoproclamat “yonqui del dinero”. El seu paper, de fet, ha estat clau a l’hora de poder desembullar una mica la corrupció latent a la Diputació de València.

La peça E té com a objecte el presumpte cobrament de comissions a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de València, que dirigia Eva Alcón, l'esposa del vicealcalde, Alfonso Grau. Per exemple, gràcies a la rehabilitació dels ponts històrics, de les Torres de Quart i de la cripta arqueològica de Sant Vicent Màrtir. Perquè, de negocis, també se’n poden fer sota terra.

Per últim, la peça F investiga els sobrecostos —podrien haver superat els 1.000 milions d’euros— de l’empresa pública Ciegsa i el seu possible paper com a finançadora de les campanyes del PPCV. Máximo Caturla, que va ser-ne el màxim responsable i després va emigrar a la Diputació de València, és al bell mig de la causa. En aquest cas també s’ha detectat la presència de zombies: si més no, de 24.

Francisco Camps observa la signatura d'un contracte de Ciegsa per part de qui era conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, i del gerent d'aquesta entitat pública, Máximo Caturla (amb corbata roja). / EFE

Com ha quedat dit, però, els camins del cas Taula són inescrutables. Les causes poden ampliar-se i les peces separades, esgotar les lletres de l’abecedari.

 


‘Cas Valmor’

DERRAPAR A L’ÚLTIM REVOLT

Ni un euro havia de costar la Fórmula 1, segons Francisco Camps. Al voltant de 300 milions d’euros va acabar costant-li a l’erari públic. I, el que encara és pitjor per als interessos de l’expresident, els problemes de debò amb la justícia li poden venir per ací. 

Per tal que el gran premi anual de Fórmula 1 —que havia de celebrar-se de 2007 a 2014, amb una pròrroga fins a 2019, però per raons d'estalvi econòmic va deixar de celebrar-se el 2013— no suposara una despesa significativa, Camps va idear la creació d’una empresa que se’n faria càrrec. Va buscar tres bons amics —José Luis Olivas, president de Bancaixa; Fernando Roig, president del Vila-real CF i de l’empresa taulellera Pamesa, i Jorge Martínez Aspar, expilot de motociclisme— que van crear la mercantil Valmor Sports SL, la qual havia d’abonar el cànon anual corresponent i fer front a la resta de despeses. En paral·lel, ells serien els beneficiaris de la recaptació de cada prova.

El negoci mai no va ser tal i Valmor va deixar d’abonar el cànon a partir del segon exercici. La Generalitat va assumir-ne el pagament mentre Valmor, que havia rebut tres préstecs de l’Institut Valencià de Finances (IVF), Bancaixa i el Banc de València, va veure’s incapaç d’organitzar la prova.

A partir de 2009, la Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, propietària de l’empresa Circuit del Motor i Promoció Esportiva, que alhora gestionava el circuit de Xest, va involucrar-se de ple en l’operatiu necessari per a la celebració de la cursa anual. Al mateix temps, RTVV adquiria els multimilionaris drets d’emissió televisiva, a fi que la figura de Camps hi poguera lluir en tota la seua esplendor.

El fiasco de la Fórmula 1 va culminar amb la compra de Valmor per un euro, ja sota el mandat d’Alberto Fabra. Aquella operació va implicar que la Generalitat es responsabilitzara del deute —proper als 35 milions d’euros— que arrossegava l’empresa.

La justícia investiga tant la seua creació com la venda posterior per un euro. Camps i Aspar ja han estat citats com a investigats, així com la consellera de Cultura, Turisme i Esport que va signar aquella adquisició tan ruïnosa per als valencians: Lola Johnson, a qui Camps havia fitxat per a la política procedent de la direcció de Canal 9, la televisió pública més política de l’Estat. Tots tres havien de declarar el 24 de gener, però van sol·licitar més temps per a revisar amb deteniment la informació ingent que consta a la causa. Camps havia denunciat “indefensió”. Finalment, el jutge ha reclamat la seua compareixença per als dies 15 a 18 de maig.

Lola Johnson jura el càrrec de consellera de Cultura, Turisme i Esport. Camps va fitxar-la de RTVV, on exercia la direcció de Canal 9.

En una interlocutòria dictada el 30 de novembre passat per la jutgessa Beatriz Sobremonte, titular del jutjat número 2 de València, la magistrada divideix la causa en dues peces clarament separades entre si.

Per una banda investigarà la posada en marxa del gran premi —constitució de l’empresa Valmor inclosa— i, per l’altra, l’absorció d’aquesta per part de Circuit del Motor, que és qui efectivament va comprar-la per un euro.

La causa amenaça la persona d’Alberto Fabra, successor de Camps que va donar el vistiplau, com a president del Consell, a la compravenda en qüestió. Però, sobretot, neguiteja enormement Camps mateix, que fins ara ha aconseguit escapolir-se de tots els casos de corrupció en què s’havia vist immers.

Aquesta possible derrapada a l’últim revolt, quan ja veia a prop la meta de la seua cursa, és molt dolorosa per a ell. Perquè intueix que podria pagar la malvolença acumulada des de sectors diversos. Aquest afer i el possible obriment d’una altra causa sobre el finançament electoral de la campanya electoral de 2008 són, a hores d’ara, els dos assumptes que li generen més maldecaps a qui va presidir la Generalitat entre els anys 2003 i 2011.

 


L'adéu que mai no arriba

EL DINOUSAURE DE MONTERROSO

Dijous 24 de gener, el dia que Francisco Camps hauria d’haver declarat pel cas Valmor si no s’haguera decretat l’ajornament de la seua compareixença, no va ser un dia fàcil per a ell. Ni així no va poder tenir un dia plàcid.

Les Corts valencianes, aquelles que va controlar a cor què vols, en què més de la meitat dels seus diputats s’aixecaven a aplaudir-lo sorollosament així que feia acte d’aparició a l’hemicicle, van demanar-li que renunciara al lloc nat que ocupa alConsell Jurídic Consultiu (CJC) en qualitat d’expresident. Cobra un sou anual de 58.000 euros, als quals cal afegir els prop de 50.000 de la seua secretària i els 34.000 d'un xofer.

El PPCV va ser l’únic grup parlamentari que no va votar a favor d’aquest requeriment. Els populars, dirigits per Isabel Bonig, van optar per l’abstenció. Sabien que la petició no era ferma, perquè la decisió final d’abandonar l’òrgan consultiu depèn de Camps, però alhora hi havien de marcar distàncies. Les informacions que havien sorgit els dos dies anteriors, amb les declaracions incendiàries d’Álvaro Pérez i Ricardo Costa, no els podien deixar indiferents. Per això van escollir la tercera via que significava l’abstenció.

Aquella jornada, a Bonig se la va veure especialment nerviosa. Va delegar en l’exconsellera María José Català la tasca d’oferir els grups una esmena de substitució per la qual s’iniciaren els tràmits per “despolititzar” el CJC i reformar a fons l’estatut dels expresidents per eliminar segons quins privilegis. Una proposta que va ser rebutjada pels altres quatre grups.

Francisco Camps saluda els periodistes concentrats a la porta del Consell Jurídic Consultiu, on exerceix com a membre nat, l'endemà de la declaració de Ricardo Costa a l'Audiència espanyola. / EFE

En 2011, Bonig fou designada per Camps consellera d’Infaestructures, Territori i Medi Ambient. Amb prou feines van coincidir un mes a l’executiu, perquè ell va dimitir en obrir-se el judici oral pel cas dels vestits. Amb tot, li deu la promoció política i l’estima que l’expresident sempre ha sentit per ella. Quatre anys abans, en campanya electoral, encisat per la seua força com a candidata a l’alcaldia de la Vall d’Uixó (Plana Baixa), on aconseguiria la majoria absoluta en dues cites consecutives, Camps ja havia anunciat que li guardava responsabilitats més importants: “Gaudiu-la, perquè d’ací a molt poc vindré me l’enduré”.

I se la va endur. Més endavant, un cop Alberto Fabra no va poder continuar en el Consell i va obrir-se el meló de la successió, ella estava molt ben posicionada per fer-se amb les regnes de la formació i del grup parlamentari. Tenia el suport de Barberà, que va defensar-la fins que Bonig va demanar que el grup de les Corts votara a favor de la seua renúncia com a senadora.

Qui li havia de dir a Bonig que es distanciaria tant dels seus dos principals defensors al si del PPCV. Amb Barberà va acabar enemistada, i amb Camps podria passar igual.

El proppassat 31 de gener —en el transcurs d’un esmorzar informatiu que va protagonitzar a València i en què va ser presentada per la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría— Bonig va negar-se a avaluar de l’1 al 10 la gestió de Camps com a president del PPCV i de la Generalitat. En resposta a una pregunta formulada per EL TEMPS, va mostrar-se ambígua.

—No voy a valorar la labor del presidente con un 1, un 2, un 5 o lo que sea. Políticamente, el presidente Camps hizo muchas cosas buenas por la Comunidad Valenciana y por este partido, pero también hizo cosas que no estuvieron bien. De las cuestiones jurídicas, nada que decir, porque de ello se encargarán los tribunales.

Abans, en la seua al·locució, havia subratllat la importància estratègica del territori valencià —i de Galícia, Navarra i les Illes Balears— a l’hora d’aturar l’expansió del nacionalisme i l’independentisme i havia atacat sense embuts les formacions que actualment piloten el Consell. Va alertar del risc que À Punt, la nova televisió pública valenciana, “implante idees nacionalistes” entre la ciutadania i va criticar la “imposició de la política a través de la cultura” que, al seu parer, practica l’Executiu valencià.

“El problema no és [Vicent] Marzà ni [Mónica] Oltra ni Compromís, sinó el president [Ximo] Puig, que admet aquestes polítiques”, va reblar Bonig, que va oferir al secretari general del PSPV —com ja ha fet més d’una desena de vegades— els vots del seu partit perquè governe en solitari, sense Compromís i Podem. “Els complexos no els tenim els valencians, sinó els partits polítics que veuen en el procés separatista català el seu paradís”, va etzibar. Un discurs molt campista que denota les arrels tan fortes que va plantar l’expresident. El seu ideari frontista no ha marxat, com tampoc els casos de corrupció que van germinar a la seua època. I és que, com el dinousaure de Monterroso, cada matí, quan Bonig es desperta, observa que Camps encara és allà. •

Fotomuntatge de Toni Payà. 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.