La il·lusió dels primers moments plegats, dels somriures innocents que delaten l'enamorament i de les galtes roges en sentir el nom de l'estimada havien desaparegut del rostre d'alguns militants de Compromís. La coalició valencianista, una cooperativa política entre el nacionalisme del Bloc, l'ecosocialisme d'Iniciativa del Poble Valencià i l'ecologisme de Verds-Equo, havia aconseguit atraure nombroses persones de la societat civil a un projecte identificat com a oposició a les polítiques del PP. Es tractava d'habitants del País Valencià que sovint no havien militat en cap formació, de trajectòria de vegades a les lluites civils i que desitjaven unir-se a la coalició sense comptar amb el carnet dels tres partits que l'havien impulsat.
L'oportunitat per ampliar el múscul militant i, d'aquesta manera, eixamplar la base social del projecte més enllà de les fronteres de cada partit va aprofitar-se. Compromís va posar en marxa el procediment perquè les persones interessades pogueren adherir-se a la cooperativa política. Una decisió, així com el disseny d'òrgans que aixoplugaven al conjunt de la força política com ara el Consell General, que albirava, almenys, una federació de les diverses formacions aliades. Aquest pronòstic, tanmateix, va xocar amb les diferents visions envers la conformació orgànica de Compromís, la qual cosa va afectar les condicions d'influència i participació dels adherits. Arran dels entrebancs que s'hi van trobar, els adherits van impulsar una revolta que generava simpaties en diversos sectors del Bloc, especialment en les fornades dirigents més joves. Aquella protesta interna, amb tot, va finalitzar amb la fuga de rellevants figures adherides engreixant les files d'Iniciativa del Poble Valencià o del Bloc, o amb alcaldes importants de la Ribera Alta, com ara el batlle d'Alzira Diego Gómez, realitzant un camí regressiu de militant a simpatitzant de Compromís. La passió s'havia perdut. Només quedava la flama d'un amor conformista, amb menys visceralitat que adès.
Un símptoma d'alarma al conjunt de la coalició que va multiplicar les veus per repensar el projecte, per cosir amb didal i agulla els fils orgànics ajornats per la urgència imperiosa de gestionar els espais governamentals als quals s'havia accedit amb l'emergència electoral del 2015. Amb l'espai consolidat als comicis valencians i municipals del 2019, tot i suspendre en les assignatures pendents de penetrar amb més força a les comarques meridionals i quedar-se força lluny del somni humit de superar el PSPV, era l'hora de reflexionar. O, si més no, així s'hi va entendre per part del nucli dirigent del Bloc, encarnat per la coordinadora nacional Àgueda Micó i el conseller d'Educació, Vicent Marzà.
Enfront del risc d'una moquetització d'efectes perniciosos, de quedar-se estancats en la roda absorbent de la gestió quotidiana, amb indefinicions envers l'estratègia política i comunicativa de la cooperativa política, aquest sector del Bloc va proposar un congrés de refundació dels nacionalistes. La idea era evident: aconseguir que la formació valencianista recobrara aquell esperit de Compromís amb els adherits mitjançant una actualització ideològica. O dit d'una altra manera: el procés que va aturar-se sine die al conjunt de la coalició s'impulsaria al Bloc. L'estratègia, en cas d'encert amb l'enfocament de la renovació programàtica, era win-win, atès que reforçar una pota repercuteix al conjunt de la cooperativa.
El sobiranisme de les persones
L'actualització ideològica, la qual compta amb l'element simbòlic d'un canvi onomàstic que ha generat maror a l'interior de la formació nacionalista, està desgranada a la ponència política. Segons el document consultat per aquest setmanari, el text dirigeix el Bloc cap a un valencianisme sobiranista, entenent aquesta qüestió com al dret a decidir de la població a tots els àmbits de la vida i no sols en el camp estrictament nacional, i d'arrel popular, és a dir, que estiga imbricat amb força dintre del teixit associatiu i els moviments socials del País Valencià. Un apropament als valors compartits al conjunt de la coalició Compromís i que sintonitza, en diferents graus, amb els girs estratègics que estan afrontant les diverses esquerres nacionals dels territoris perifèrics singulars de l'Estat espanyol. «Els moviments de redreçament nacional d'esquerres han hagut de reformular les seues tesis, readaptant les seues formes de lluita i reivindicació, i valdre's de nous marcs explicatius que els facen útils per a continuar defensant els interessos del poble en un nou context global», argument els redactors a la proposta de ponència política.
Aquesta reformulació es produeix en un País Valencià immers de cap a peus en una globalització neoliberal que, a parer del grup redactor, comporta diversos reptes. «Una de les principals conseqüències de la globalització ha sigut el fenomen de les grans migracions transnacionals, de les quals al País Valencià en som ben coneixedors, com a societat no sols de recepció sinó també d'emissió. Les societats globalitzades són més plurals des del punt de vista de l'origen, la identitat, la llengua o la religió. El nostre país ha sigut sempre plural i complex, per ser terra d'acollida de diferents pobles, cultures i religions al llarg de la història. L'actual procés globalitzador, tot plegat, afegeix una major complexitat a la nostra realitat nacional», apunten.
«Al País Valencià, des dels inicis del 2000, fins i tot abans de la crisi, hem vist com la renda per càpita de les valencianes i valencians ha anat perdent posicions», recorden. I amplien: «La crisi ha sigut especialment dura amb la nostra gent, estant com ha estat el nostre model productiu centrat en el sector de la construcció i del turisme. I la deslocalització empresarial ha produït la marxa dels centres de producció de moltes empreses a altres països, la qual cosa ha afectat contundentment alguns sectors de la nostra economia fins ara estratègics, com el tèxtil, el calcer o el moble, alhora que també ha generat precarietat als països on s'instal·len els centres de producció, condemnant els treballadors i les treballadores a unes condicions laborals pèssimes».
Les actuals societats hiperglobalitzades, tal com assenyalen, «són societats sense sobirania». «Es tracta, fonamentalment, d'un buidatge de sentit del concepte democràcia. Si la democràcia és la voluntat del poble i si el poble, quan decideix per ell mateix, exerceix la seua sobirania, veiem com, des d'una perspectiva superficial, la pèrdua de sobirania és ni més ni menys que l'erosió de la capacitat dels pobles a decidir en democràcia i llibertat», afirmen. I complementen amb el context nacional valencià: «Si bé els valencians i les valencianes no som un estat nació, sinó que formem part de l'Estat espanyol, la Constitució espanyola i el nostre estatut d'autonomia ens confereixen sobre el paper la condició de subjecte nacional, nacionalitat històrica; condició que no té una translació real en la pràctica política i social del nostre país. En primer lloc, perquè manquem de sobirania formal. En segon, perquè el nostre autogovern no està prou consolidat per culpa d'un infrafinançament crònic que impedeix el seu adequat desplegament i una identificació encara insuficient per part del poble amb les nostres institucions d'autogovern», diagnòstiques, com critiquen «la deriva centralitzadora» espanyola.
Aquest món interconnectat, especialment pel que fa als fluxos financers, s'ha vist impactat per la pandèmia, que ha deixat, en opinió dels redactors, diversos escenaris: la degradació d'un neoliberalisme transformat en un còctel de fòbies variades, extrema dreta i conspiracions de tota mena, i l'evidència de «deixar d'entendre, des de l'esquerra, la relació capital-treball com la relació central de la nostra societat». «Tal com planteja la visió feminista, són les cures –és a dir, la vida– les que s'han de situar en el centre i les que han de guiar la manera d'establir les nostres relacions amb el capital, el treball, la política o l'oci. Parlem, doncs, d'un replantejament profund encaminat a produir canvis necessaris en el sistema, de manera que el treball no siga el condicionant total de la mateixa vida i del benestar individual i col·lectiu», indiquen com a eix d'actualització ideològica.
La renovació política del Bloc, d'acord amb l'exposat a la ponència política, s'afronta per donar resposta a l'emergència climàtica, la sociosanitària, la feminista, la social, la territorial, democràtica i lingüística. «Els nacionalistes valencians sempre hem sigut conscients de viure constantment en una emergència nacional, cultural i lingüística. Això ens ha portat a resistir i construir alternatives a la plena assimilació i uniformització del nostre poble dins la cultura predominant a l'estat, així com a lluitar pel nostre autogovern i per la pervivència de la nostra llengua. [...] En l'actualitat, el nostre poble i, en bona part, la resta de pobles del món sofrim una sèrie d'emergències que, segons les respostes que hi donem, marcaran el present i el futur de moltes generacions», assenyalen.
Com a resposta per atendre aquestes emergències, proposen l'adopció d'un model ideològic de sobiranisme democràtic. «En els anys 80 del segle XX, amb la fi de la dictadura i l'horitzó democràtic que s'obria, el valencianisme polític, com altres moviments de redreçament nacional d'esquerres, va posar l'accent en la qüestió del retrobament amb la llengua, la cultura i la història pròpies, amagades i tergiversades pels poders fàctics del règim durant dècades [...]. Cap a finals dels 90, el valencianisme polític [...] va transitar d'un nacionalisme etnolingüístic cap a un valencianisme autocentrat. Ara, amb el nou context hiperglobalitzat i les múltiples amenaces i conseqüències que aquest nou statu quo representa, proposem que el valencianisme polític transite cap a un nou model de nacionalisme que està demostrant-se exitós en altres indrets del món per a defensar el poble de les elits i refermar les estructures de país: el model sobiranista democràtic», defensen.
Entenen, de fet, que «la sobirania, l'empoderament del poble valencià, és l'element central sobre el qual hem de fer pivotar la nostra acció política». «Més sobirania entesa com més i millor autogovern. Això passa no solament per un finançament just o per l'autogestió de determinats àmbits competencials, sinó per la conscienciació més gran de la ciutadania en la importància i la utilitat de les nostres institucions d'autogovern i de la seua implicació en aquest», afirmen, així com «entenen», al seu torn, «més sobirania com a més democràcia» i «com a més justícia social». «No pot existir ciutadania real, ni democràcia real si els drets humans no estan garantits i les necessitats bàsiques cobertes», remarquen. «La perspectiva sobiranista democràtica obri la porta a una concepció del valencianisme en la qual les nostres reivindicacions i anhels se sumen i engloben altres moviments polítics», complementen amb referència al feminisme, l'ecologisme, el republicanisme, l'internacionalisme, l'antifeixisme i el cooperativisme.
En aquesta visió del sobiranisme com a paraigües de les diferents lluites, conceben «el valencianisme no com a un compartiment estanc d'idees que poden acompanyar, o no, altres corrents», sinó com al «fil conductor de totes les lluites per a aconseguir que el poble valencià visca millor». «No es pot entendre com a valencianista qui defensa un sistema neoliberal insostenible que amenaça el futur del nostre poble i del nostre entorn natural», puntualitzen. «Si el valencianisme té per objectiu la construcció nacional i popular del País Valencià i la millora de la qualitat de vida del conjunt del poble valencià, queda clar que el destinatari del nostre projecte són vora cinc milions de valencians i valencianes de procedències, llengües, identitats i maneres de pensar i sentir diferents», indiquen.
«Pot semblar una obvietat, però des del valencianisme polític no podem limitar-nos a oferir un projecte a les persones que ja es consideren valencianistes, o a aquelles que tenen un determinat sentiment de pertinença. El país que anem fent no és ni serà només un país de valencianistes o nacionalistes valencians, sinó un país de valencians i valencianes», determine. I ressalten: «Això suposa que ens hem d'adreçar, també, a persones que no se senten part del nostre projecte en l'actualitat. No fer-ho ens condemnaria a la marginalitat. Però tampoc podem condicionar el nostre projecte únicament a la seua acceptació dins de l'hegemonia cultural i política actual, perquè això ens faria inútils. Hem de trobar l'equilibri entre fer un projecte atractiu per als valencians i valencianes i ser útils en la transformació d'una realitat injusta».
Amb un peu al carrer
Amb el propòsit d'aconseguir aquests objectius i d'atorgar-li al valencianisme la condició de moviment popular, a la ponència planteja una nova figura dintre del futur Bloc: l'activista. «Una de les línies de treball ha de ser convertir la nostra organització en una eina d'activisme permanent. La pràctica de l'activisme en l'actualitat es limita, fonamentalment, als períodes de campanya electoral, i sol ser protagonitzat quasi en exclusiva per militants, i en tot cas, per alguns simpatitzants. Per ajudar a aquest objectiu proposem la creació d'una nova figura dins de l'organització: l'activista. La figura de l'activista s'oferirà a totes les persones que participen, en algun moment, en una acció de l'organització (per exemple, una campanya de defensa d'una política pública) i permetrà formar part d'una gran comunitat d'activistes que podran participar en altres campanyes o fins i tot proposar-ne de noves».
Aquesta figura està adreçada, tal com recullen a la ponència, «a les persones que s'identifiquen amb l'acció política de Compromís, però no volen estar afiliades a una organització política, ni tampoc es conformen amb un nivell de participació baix com el de simpatitzant». «Una altra de les maneres de generar noves vies de participació», agreguen, «és concebre la nostra organització com una plataforma». «L'objectiu del portal d'activisme ha de ser transcendir l'espai virtual i canalitzar la participació cap a accions de carrer, amb la col·laboració de la militància i dels col·lectius locals i comarcals. Ha de permetre mobilitzar la capacitat creativa i creadora del nostre entorn, permetent no només la participació en les campanyes proposades per l'organització sinó també en la creació i disseny d'aquestes», exposen.
A l'obertura del Bloc cap a la societat civil, la qual cosa connecta amb el caràcter assembleari que es vol atorgar als congressos nacionals en la ponència estatutària, se suma el propòsit d'establir vincles més forts i estrets amb els moviments socials. «La comoditat dels despatxos que proporciona la desactivació o el dirigisme dels moviments socials es paga molt cara al carrer. La tasca dels moviments socials és irreemplaçable i esdevé més que necessària quan partits propers als seus plantejaments accedeixen a quotes d'influència institucional [...] Hem de propiciar mecanismes estables de coordinació entre la nostra organització i els moviments socials. El contacte amb aquestes entitats no es pot limitar a les reunions puntuals que solen estar relacionades amb el debat d'alguna acció institucional. Cal planificar apostes de mitjà i llarg termini, estratègies compartides i plantejaments coordinats, per tal d'aconseguir els nostres objectius comuns», esgrimeixen. I exemplifiquen com a mecanisme de relació «facilitar la celebració d'espais de trobada entre les bases de la nostra organització i les dels moviments socials».
L'enfortiment del Bloc també es planteja a escala interna, amb mecanismes de suport i acompanyament als càrrecs públics, així com amb l'impuls d'equips que dissenyen polítiques públiques. «Un dels principals dèficits del debat polític actual i del funcionament de les institucions és la manca d'atenció sobre un aspecte fonamental: el disseny i l'avaluació de les polítiques públiques. Aquest dèficit també està present de manera evident en la majoria dels partits polítics i el nostre no n'és una excepció. Es destinen molts esforços en àmbits com la comunicació o la gestió orgànica, que són necessaris, però queden pràcticament sense atenció tasques fonamentals com les relacionades amb les polítiques públiques», raonen per proposar que diversos membres de l'executiva s'encarreguen d'identificar el talent per aquestes tasques a l'organització, enfortir els canals de col·laboració amb experts i laboratoris d'idees i, fins i tot, promoure l'avaluació d'aquestes polítiques públiques del bracet d'especialistes.
«Considerem una prioritat organitzar periòdicament convencions de polítiques públiques de caire sectorial. Aquestes convencions hauran de comptar amb la participació de persones expertes en la matèria i facilitaran la intervenció del conjunt de la militància en les deliberacions. L'objectiu de les convencions serà produir unes conclusions i uns materials de debat per a enriquir la nostra acció institucional amb polítiques públiques innovadores i transformadores», incorporen, al seu torn, que aposten per aprofundir en el municipalisme que ha caracteritzat els nacionalistes. De fet, i amb l'objectiu d'aconseguir una implantació local en territoris hostils com ara el Baix Segura o les comarques d'interior, aposten per campanyes electorals adaptades a les diferents realitats del País Valencià. «És fonamental que la pròxima executiva dissenye una estratègia d'implantació i creixement electoral que tinga en compte les diferents casuístiques territorials, que identifique la pluralitat territorial del nostre país», defensen.
Amb aquesta mirada, apunten que a les «zones densament poblades amb poca implantació i resultats electorals locals i autonòmics modestos [...] es necessitaran més atenció i recursos per part de la nostra organització, així com fórmules i estratègies noves i arriscades que busquen aliances amb actors de la mateixa zona i abordar qüestions polítiques específiques». A les «zones en risc de despoblament amb poca implantació i resultats electorals locals modestos, però autonòmics acceptables», on sovint hi ha «una actitud més positiva cap a la nostra organització», concreten que el paper del Bloc haurà de ser «donar suport i caliu a aquests territoris des de les institucions i buscar persones que ajuden a dinamitzar i iniciar un procés d'implantació que culmine amb la presentació de noves llistes electorals».
En zones «amb bona implantació, resultats bons però estancats o en risc d'empitjorament», l'estratègia, segons s'apunta a la ponència política, ha de ser la renovació total, amb l'atracció «de gent nova, buscar referents de lideratge al municipi que puguen fer-nos costat, implementar maneres innovadores de fer campanya, buscar nous nínxols de votants i noves propostes polítiques que puguen resultar d'interès per a la ciutadania». A les àrees del País Valencià amb bona implantació i resultats, en canvi, el propòsit serà estudiar per poder extrapolar-lo a altres ubicacions. «Així mateix, cal fer una especial menció a la creació i promoció de nous lideratges i la protecció i promoció dels existents», agreguen com a assignatura pendent. La recepta de l'equip redactar perquè el Bloc enamore a la societat valenciana.