Hem perdut a Ausiàs March. Cavaller i senyor de Beniarjó, és una figura fonamental de la literatura valenciana del segle XV i un dels grans poetes europeus de la baixa edat mitjana. La seua obra transformà la tradició lírica i fou reconegut ja en vida com un autor destacat. Abandonà bona part dels convencionalismes de la poesia trobadoresca i construí una veu pròpia. La influència dels seus poemes travessà els segles i convertí el seu nom en una de les referències principals de la cultura valenciana, sobretot a partir de la Renaixença.
Josep Piera va dir que «la vida d’Ausiàs March, fins fa poc, era feta de silencis i d’oblits, més que no de paraules, de documents, de fets recordats». Una bona part d’aquells silencis s’ha anat omplint gràcies a la documentació conservada i als estudis realitzats per experts com Jaume J. Chiner Gimeno i Ferran Garcia-Oliver, consultats per escriure aquestes línies. Tot i això, un dels oblits que encara queden és ben gran, i dona títol a aquest article.
Per què ignorem on es troben actualment les seues restes? Ausiàs March va deixar escrit que volia ser soterrat a la sepultura familiar dels March a València, situada a la capella de Sant Marc i Sant Iu de la catedral. El principal problema és que Ausiàs elegí pel repòs etern un preciós espai que tenia els dies comptats dècades abans de la seua mort. Començaria a ser desmantellat pocs mesos després de ser soterrat, en la gran reforma que suposaria la construcció de l’últim tram de la catedral, i encara no sabem què es va fer del seu cos.
Malauradament, les incògnites entorn de les restes dels March tornen a tindre actualitat mentre Sant Jeroni de Cotalba, un dels espais més vinculats al llinatge, es troba al centre del debat patrimonial arran del projecte de Castilla Termal per convertir el conjunt en un hotel balneari de cinc estreles. Diverses associacions alerten que la cripta dels March que allà es troba no està catalogada ni protegida específicament en el pla, fet que podria suposar una altra desaparició irreversible de la memòria espacial dels March i, per tant, de la memòria col·lectiva de tots els valencians.
Condensar la qüestió de la carn d’Ausiàs March exigeix analitzar el lloc que el poeta elegí per ser soterrat, el moment en què desaparegué l’espai arquitectònic que contenia el panteó i el destí material de les restes humanes quan aquell espai fou afectat per les obres. Cap d’aquestes tres qüestions es resol fàcilment, però podem posar un poc de llum a la foscor. Aquest article és en realitat la mostra d’un treball —encara inèdit— que extrau el que sabem del cas i contrasta tres hipòtesis: la permanència in situ, la reubicació dins de la catedral i el trasllat fora del temple, concretament junt amb la seua família directa, a Sant Jeroni de Cotalba.
«En los vas de la capella dels March»
El 29 d’octubre de 1458, Ausiàs March atorgà testament a València davant del notari Berenguer Cardona. Hi deixà escrita una indicació inequívoca: volia sepultura «en lo cementeri de la Seu de València, en los vas de la capella dels March, en la claustra de la Seu prop lo capítol». Sis dies després revocà aquell testament i n’atorgà un altre, però mantingué la voluntat funerària. Moriria el 3 de març de 1459, després d’afegir unes últimes disposicions al testament. Sabem qui estava amb ell i tenim fins i tot l’inventari dels objectes de sa casa, situada al carrer de les Avellanes de València, a poc més de 100 metres de la catedral.
Les investigacions de Mateu Rodrigo Lizondo sobre l'heràldica del temple, de Germán Andreu Chiva Maroto sobre les obres de l’Arcada Nova i de Claudia Monzó Calero sobre les capelles medievals de la Seu han sigut imprescindibles per reconstruir aquell espai i la seua transformació. La capella de Sant Marc i Sant Iu era un panteó familiar. La seua història coneguda es remunta a 1341, quan l’oncle avi patern d’Ausiàs March, el canonge Berenguer March, fundà a la Seu un benefici sota l’advocació de sant Marc i sant Iu. Rodrigo proposa, amb cautela, que l’escut de tres marcs de la Porta dels Apòstols de la catedral de València podria correspondre-li. Poc després hi feu construir la capella i hi fou soterrat. El 1414, els marmessors de Pere March, pare d’Ausiàs, pagaren al mestre Pere Balaguer 212 sous per una tomba de pedra instal·lada allí.
Oblideu-vos de l’entrada principal de la catedral de València tal com la conegueu ara. La torre del Micalet era exempta, estava separada de la resta de la catedral, i darrere d’ella, en l’espai que ara ocuparia la “primera” arcada —coneguda com “Arcada Nova”— hi havia un claustre. La capella dels March estava a la crugia oriental d’eixe antic claustre, prop de l’actual capella del Sant Calze. Concretament, una part del seu solar quedà ocupat després per la capella de Sant Lluís de Tolosa —quan es va executar la voluntat pòstuma d’Alfons de Borja—, hui capella de Sant Pere. Lluny de la lauda commemorativa de mitjan segle XX que encara hui es pot veure a la catedral, al costat de la Porta de l’Almoina.
També hi ha vestigis materials. Dos sepulcres medievals atribuïts a membres dels March que podeu visitar qualsevol dia a la capella de Sant Dionís i Santa Margarida, allunyats del seu emplaçament original. En uns treballs fets en 2013, a més, aparegué un escut dels March en una finestra de l’antiga capella de Sant Lluís, un indici més de la presència familiar en aquell sector. Així, tenim delimitat l’espai que Ausiàs havia escollit per a l’eternitat. Un espai que, en realitat, estava a punt de deixar d’existir.
Un descans etern de huit mesos i mig
La gran ampliació de la catedral fins al Micalet era un projecte antic, documentat almenys des de 1426. El 1458, una indulgència pontifícia donà un nou impuls a les obres. Ausiàs atorgà el seu primer testament només 76 dies després de la primera perdonança vinculada a l’ampliació. És molt possible que coneguera el projecte general, ignorem si sabia que la capella familiar seria afectada tan prompte.
La cronologia és reveladora. El 10 de setembre de 1459, 191 dies després de la seua mort, començaren els enderrocs per construir l’Arcada Nova, en el sector on segles després s’alçaria l’actual Porta dels Ferros. El 20 de novembre, un fuster fou contractat per preparar portes i cintres necessàries per a desmuntar les estructures del claustre. I l’endemà arriba la notícia clau: el 21 de novembre es retiraren les reixes i la fusteria de les capelles de Sant Marc i Sant Dionís per reutilitzar-ne els materials. Havien passat 263 dies des de la mort d’Ausiàs. El 10 de gener de 1460 es col·locava la primera pedra de l’Arcada Nova. El primer aniversari de la mort del poeta encara no havia arribat. La construcció de la capella de Sant Lluís de Tolosa tornaria a actuar sobre part del mateix solar.
La data fixa un límit precís. Si el poeta fou soterrat on havia ordenat, només pogué reposar huit mesos i mig, com a màxim, dins d’una capella que conservara la seua configuració. I després? La documentació deixa de seguir el seu cos i el de la resta de membres de la nissaga March que l’acompanyaven.
Què feren amb els ossos?
L’hereu universal directe designat per Ausiàs March, Jofre de Blanes, donzell de la petita noblesa valenciana i nebot de Joana Escorna —segona dona d’Ausiàs—, era plenament actiu i habitant a València quan la capella dels March començà a ser desmantellada. Entre l’inici dels enderrocs de l’Arcada Nova, 191 dies després de la mort del poeta, i la retirada de les reixes i la fusteria de la capella de Sant Marc, al cap de 263 dies, és versemblant que la desaparició de la capella familiar de la catedral de València plantejara als responsables de l’herència la qüestió del destí de les despulles.
Una primera possibilitat és que les restes continuaren in situ. El vas podria haver quedat sota les noves estructures si no interferia amb les fonamentacions, potser en una zona central de la futura capella de Sant Lluís. Però el sector patí noves reformes durant segles. Encara que els ossos sobrevisqueren a 1459, podrien haver perdut el seu context molt temps després.
La segona opció és la que compta amb els paral·lels documentals més pròxims: un trasllat dins del mateix conjunt catedralici. Sabem que les obres de l’Arcada Nova obligaren a moure altres sepulcres. El 1468, per exemple, un monument funerari situat fora de la porta de la Seu fou traslladat a conseqüència de les obres. També sabem que un sepulcre —del qual ja hem parlat abans— atribuït a Bertomeua March, germanastra de Pere March, aparegué el 1961 fora de l’emplaçament original de la capella familiar, en l’àmbit de l’antic fossaret de Sant Pere. Com a mínim, alguns elements funeraris dels March foren desplaçats.
En l’estudi de Mercedes Gómez-Ferrer al voltant del monestir de Sant Domenec de València podem trobar un precedent especialment cridaner. Pocs mesos després de la mort d’Ausiàs, el seu hereu, Jofre de Blanes, participà en la construcció de la nova capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Predicadors de València —actual Capitania General—. Les obres afectaven una capella amb dret de sepultura de la família del jurista Mateu Benet. La viuda no autoritzà l’enderroc fins que s’acordà expressament traslladar les restes del seu marit i preservar la memòria funerària familiar en un nou espai. És difícil trobar un paral·lel més pròxim. El mateix Jofre de Blanes amb els diners que havia heretat d’Ausiàs i el mateix Francesc Baldomar que dirigia les obres de la catedral intervenien, el 1460, en un cas en què una reforma arquitectònica obligava a decidir què fer amb un mort recent. La comparació confirma que una exhumació seguida d’una reinhumació era una solució que es practicava en la València dels anys d’Ausiàs March.
La continuïtat del benefici de Sant Marc aporta una altra pista. El 1485 continuava jurídicament actiu. Tot i que la capella originària havia desaparegut, els successors de l’hereu d’Ausiàs encara exercien drets de patronat. Cal aclarir que un «benefici» era una dotació econòmica amb un clergue titular; la capella podia ser demolida i el benefici podia continuar existint perquè les seues obligacions litúrgiques podien sobreviure a l'espai físic on havia nascut, així que no demostra necessàriament l’existència d’una nova sepultura. Més clara és una notícia posterior recollida per Sanchis Sivera, mencionada per Chiner i estudiada per Monzó: a finals del segle XVII consta «el altar de sent March junt a les fonts babtismals», prop del Micalet, al rerecor de la nau de l’Evangeli, després de la capella de la Santíssima Trinitat. Vinculada als March o no, desapareixeria en les successives reformes de l’edifici.
I on queda Sant Jeroni de Cotalba?
A la cripta dels March en el monestir de Sant Jeroni de Cotalba s’hi localitzaren, el 2015, restes de dotze individus. Amb quasi total seguretat, entre ells hi ha familiars directes del poeta. Davant de la destrucció de la capella dels March a la catedral de València huit mesos i mig després de la seua mort, la hipòtesi del trasllat a Cotalba resulta suggestiva, ja que es tractaria d’un espai funerari proper i estretament relacionat a Ausiàs. Pere March, pare d’Ausiàs, estigué profundament vinculat al monestir i, si es complí la seua voluntat, hi fou reinhumat després d’haver mort a Balaguer. Isabel Martorell i Joana Escorna, les dues esposes d’Ausiàs, també hi foren soterrades a Cotalba, com també, segons la hipòtesi arqueològica, un fill nonat.
Ens trobem que el mateix poeta havia demanat que els ossos de Joana Escorna foren traslladats des de Cotalba fins a la sepultura dels March a la catedral, si s’obtenien els permisos necessaris. Un altre membre del llinatge, Arnau March, soterrat a Foios, fou exhumat i conduït a la capella familiar de la Seu cap a 1410. Exhumar i reinhumar no era, per tant, una pràctica aliena als March.
Podrien haver portat Ausiàs a Cotalba, junt amb son pare i les seues dues dones, quan desaparegué el seu primer lloc de descans? És possible, però dur-lo allí hauria significat apartar-se de la voluntat testamentària que ell havia expressat, i s’han trobat sepultures d’altres familiars que van romandre a València. Un trasllat dins de la catedral sembla més probable que l’eixida cap al monestir, però són necessaris més estudis. Amb la documentació que tenim ara mateix, no es pot descartar categòricament l’escenari.
Una memòria en el lloc equivocat
Estem davant d’una pregunta que no és nova. La referència més llunyana que hem localitzat es troba, precisament, a un poema —pel joc de daus de la vida—. Data de 1859 i és obra de Víctor Balaguer i Cirera. Dedicat a Ausiàs March, fou premiat als Jocs Florals de València d’aquell any, i diu: «Si 'l lloch sabés de ta ignorada tomba / jo hi aniria en romeria santa». El 1869, la Diputació de València inclogué Ausiàs en un projecte de panteó d’hòmens il·lustres i plantejà localitzar-ne les restes. El 1882, Joaquín Rubió y Ors demanava «descubrir las cenizas del gran poeta».
La paradoxa és que la memòria pública d’Ausiàs March a València ha estat marcada per les equivocacions. El 1950 es col·locà a la catedral una lauda commemorativa en un lloc que la investigació posterior ha descartat com a emplaçament de la tomba. Al carrer de Cabillers, una altra placa afirma des de 1918 que allí estava la casa on morí el poeta, quan la reconstrucció de Jaume J. Chiner situa la seua última residència al pròxim carrer de les Avellanes. Tenim, així, plaques en llocs erronis i cap senyalització als espais que la recerca considera correctes.
A 70 quilòmetres, Sant Jeroni de Cotalba —lloc de memòria de la família més directa del poeta— afronta una transformació per un negoci privat, que ha tornat a posar sobre la taula fins a quin punt protegim, o deixem de protegir, els espais vinculats als March. Potser algun document encara no localitzat permetrà un dia seguir el rastre dels ossos. Potser una futura intervenció arqueològica donarà una resposta que ara no tenim. Mentre s’investiga què feren amb Ausiàs March quan començaren a desmuntar el lloc que havia elegit per a l’eternitat, només ens queda dignificar els espais que sí que sabem que va tocar en vida.
Víctor Benavides Escrivà, doctor en Història per la Universitat de València