La pandèmia del coronavirus s'ha convertit en una tragèdia de dimensions insuportables. Amb un registre superior als 101 milions d'infectats al món, l'emergència sanitària ha provocat que més de 2,1 milions de persones hagen perdut la vida a tot el planeta. A l'Estat espanyol, les xifres de morts són igualment esgarrifadores: d'ençà de l'inici de la crisi sanitària, s'han produït 57.291 decessos, als quals resten per sumar els causats per la saturació dels centres hospitalaris. Un drama també intens al País Valencià, qui acumula lamentablement 4.537 faltes, o Catalunya, qui compta dissortadament amb 9.386 morts provocats per un virus encara massa desconegut.
Tot i que el coronavirus no entén de classes socials, l'actual bretxa d'ingressos sí que condiciona l'afecció de la COVID-19. Si gran part de la població mundial compta amb unes condicions de vida properes a una situació de col·lapse, segons Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra, «el coronavirus exacerbarà encara més un planeta malalt per la desigualtat». Una advertència que l'expert realitza al seu darrer llibre, La salud es política. Un planeta enfermo de desigualdades (Icaria, 2021), on fa un al·legat empíric i a través de l'ampliació d'articles publicats anteriorment sobre com la salut està marcada per la política i, concretament, pels determinats socials de la salut que són modelats per les decisions governamentals.
«L'epidemiòloga social Nancy Krieger ha assenyalat amb encert que les persones incorporen i expressen biològicament les seues experiències de desigualtats econòmica i social, des de la vida intrauterina fins a la mort, produint-se així desigualtats socials en una àmplia gamma d'aspectes de la salut que es col·loquen a sota de la nostra pell», escriu junt amb els acadèmics Juan Manuel Pericàs i Eliana Martínez-Herrera. En aquell mateix text incorporat al llibre, s'assenyala que «des del punt de vista de la salut pública, l'atur pot qualificar-se com a una malaltia social crònica que ha pres caràcter epidèmic». «Si bé l'evidència científica no és totalment completa, pot dir-se que les conseqüències de l'atur sobre la vida i la salut de les persones són múltiples, una cataracta inabastable d'efectes social-sanitaris interrelacionats», complementen.
L'atur, segons avisen, «augmenta la desigualtat social, la pobresa, la inseguretat ciutadana, la xenofòbia i el racisme», així com provoca desnonaments «per l'impossibilitat de no poder pagar l'habitatge», «dificulta que els joves s'independitzen» o que «les dones es plantegen tenir fills quan ho desitgen». «També desmotiva i atura carreres professionals, deteriora les relacions familiars, augmenta la violència de gènere, redueix l'autoestima, crear desesperança i por, i, en general, augmenta el risc de tenir pitjor salut i qualitat de vida. Nombrosos estudis mostren com l'atur incrementa el risc d'emmalaltir, alimentar-se pitjor, comptar amb problemes d'ansietat i depressió, la qual és tres vegades més gran d'aquelles que treballen, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l'alcohol i el tabac, morir prematurament o suïcidar-se», desgranen. En els aturats sense prestació, el risc de sofrir problemes mentals, de fet, es multiplica per tres en cas de ser professional liberal i per set entre els obrers.
Si la desocupació és una «una malaltia social crònica», la precarietat «és un element corrosiu» dintre de les nostrades biografies vitals. Auspiciada «per les polítiques d'austeritat i les reformes laborals que han degradat i mercantilitzat les condicions de treball», l'expert de la Universitat Pompeu Fabra indica que «la precarització desestructura la vida quotidiana i impedeix planificar el futur, genera inseguretat i patiment, alineació, frustració, exili econòmic i desesperança, submissió i por». «La precarització és un determinant social dolent, tòxic per a la salut, que augmenta el risc d'emmalaltir i morir prematurament, no només per qui treballa en aquestes condicions, sinó que també per a les seues famílies», remarca. I exemplifica: «L'impacte sobre la salut mental és més gran, fins a 2,5 vegades més gran, en els treballadors precaris. La pitjor situació s'observa en les dones, els immigrants, obrers i joves, la precarietat dels quals és elevadíssima».
La manca d'ingressos, o l'existència d'un nivell de renda baixíssim, provoca efectes en l'esperança de vida. Segons recorda l'autor en un text incorporat a l'obra i escrit del bracet dels especialistes en salut pública Carles Muntaner i Montse Vergara, «les àrees més pobres de Glasgow compten amb una esperança de vida 28 anys menor que en les zones més riques d'aquesta ciutat escocesa». «Si les taxes de mortalitat de la població de raça negra durant la dècada dels noranta hagueren estat iguals a les de la raça blanca, s'haurien evitat 900.000 morts», anoten com a altre exemple de la incidència de les desigualtats en la salut. I subratllen: «En el barri de Harlem, al nord de Manhattan (Nova York), viuen al voltant de 115.000 persones, un 40% de les quals són pobres, i la majoria negres. Fa més d'una dècada dos metges del Harlem Hospital assenyalaren que les taxes de mortalitat dels joves Harlem sextuplicaven a les taxes dels joves dels Estats Units, i mostraren que és menys probable que els negres de Harlem arribaren als 65 anys que els habitants d'un país tan pobre com ara Bangladesh».
«Als Estats Units, l'1% més ric dels homes estatunidencs viuen de mitjana 14,6 anys més que l'1% més pobre, el qual compta amb una esperança de vida comparable a Pakistan o Sudan», reforça l'autor en el mencionat text junt amb Martínez-Herrera i Pericàs. Aquesta desigualtat en esperança de vida és evident, per exemple, a Barcelona. «Mentre barris com ara Torre Baró o Nous Barris compten amb una esperança de vida de 75 anys, Pedralbes o Tres Torres gaudeixen d'una esperança de vida de 86 anys», recorden, per sentenciar en un escrit anterior a la pandèmia del coronavirus: «Dades com les assenyalades ajuden a comprendre que l'epidèmia més devastadora del segle XXI, la malaltia més important del sistema capitalista, no és el càncer, la sida o les malalties cardiovasculars, sinó la desigualtat social i les greus conseqüències que generen en forma de desigualtats de la salut».
L'impacte desigual del coronavirus
L'actual model econòmic, el qual ha ampliat la bretxa entre les diferents capes socials i ha comportat una concentració alarmant de la riquesa en les persones més acabalades del planeta, ha estat un factor determinant, a parer de l'especialista en salut pública, per a l'emergència del coronavirus. «Els científics advertiren dels canvis socioecològics globals, que permeten que sorgisquen malalties infeccioses, estaven augmentant a un ritme sense precedents, o en paraules del microbiòleg premi Nobel Joshua Lederberg: 'l'amenaça més gran per al domini continu de l'home al planeta és el virus», rememora, així com rescata del calaix l'avís de l'Organització Mundial de la Salut en setembre de 2019: «El món està en risc de sofrir devastadores pandèmies o epidèmies de malalties regionals o mundials que no només causen la pèrdua de vides humanes, sinó que destrueixen les economies i creen un caos social».
«Les causes profundes de la pandèmia radiquen en la crisi eco social sistèmica en la qual es troba la humanitat: urbanització desmesurada, canvis en els usos de la terra, desforestació, pèrdua de la biodiversitat, creixement massiu de l'agroindústria, transmissió de malalties entre espècies animals amuntegades, creixement massiu del turisme i dels viatges en avió... Què hi ha rere tot plegat? Un procés sistèmic d'acumulació, creixement exponencial i desigualtat d'un sistema econòmic sense fre, com ara el capitalisme que, com mostren molts estudis científics, xoca frontalment contra els límits biofísics del planeta», raona Benach, qui remarca: «No es tracta d'una crisi ecosocial, ni climàtica; hi ha un projecte polític-econòmic que genera les condicions perquè aquestes crisis es produïsquen».
L'impacte de les epidèmies, però, no és igualitari. «La pandèmia de 1918-1919 va matar entre 50 i 100 milions de persones durant tres onades. Encara que durant dècades va adduir-se que va afectar-hi a tots els grups socials per igual, estudis recents han mostrat com la mortalitat de la població va variar més de 30 vegades entre països, ocorrent la gran majoria de les morts en els països pobres. I també com la mortalitat de les classes socials populars va ser major, ja que s'hi va observar que, malgrat la naturalesa virulenta del virus, la grip no va comportar-se d'una manera democràtica, sinó que es va produir una variació geogràfica significativa en la mortalitat associada a factors sociodemogràfics», assenyala. I agrega: «Quasi un segle més tard, durant la pandèmia de la grip AH1N1 de 2009, també va trobar-se que la taxa de mortalitat va ser tres vegades més gran en la quinta part més pobra d'Anglaterra que en la més rica, així com la mortalitat i l'hospitalització entre hispans i negres en Illinois, als Estats Units, va ser molt més elevada».
La COVID-19, segons subratlla l'autor de l'obra, «reuneix totes les condicions per considerar-la com a una pandèmia de desigualtat». «Es repeteix fins a l'avorriment que és essencial llavar-nos amb freqüència les mans per prevenir contagis. Però UNICEF assenyala que una de cada tres persones en el món no té accés a aigua potable, i que més de 300 milions d'africans no compten amb aigua corrent. La pandèmia està devastant als pobres del món, fins i tot quan el coronavirus no els ha afectat de ple», alerta l'especialista en desigualtats de salut.
«El virus no genera en si mateix desigualtats de salut, però la desigualtat social sí. La pandèmia constitueix una enorme amenaça per als grups de població i els barris més pobres i vulnerables de molts països, amb determinants socials de la salut fràgils i, fins i tot, calamitosos: habitatge, pobresa, precarització, manca de serveis bàsics, contaminants ambientals, aigua i alimentació, etc.», exposa sobre l'actual pandèmia de la COVID-19, per ampliar: «Pensem en aquells que són acomiadats de les seues ocupacions, els sectors laborals i els treballadors precaritzats que han d'anar-hi al treball exposant-se al dilema de perdre el treball o emmalaltir. El teletreball només ocupa a determinades feines, però no a netejadores, cambreres de pis, treballadores de les cures, caixeres i altres ocupacions força precaritzades i feminitzades, que compten amb pitjors determinants socials, ambientals i laborals de salut, els quals empitjoraran encara més amb el confinament». No debades, adverteix que «els efectes de salut mental [del confinament] no foren igualitaris, sinó que es concentraren en determinats col·lectius».
L'escut social desplegat, en la terminologia emprada pel Govern espanyol del PSOE i Unides Podem, ha estat, a parer de l'expert, insuficient per reduir l'efecte d'aquestes desigualtats. «Les mesures de salut pública més eficients per mitigar les desigualtats han estat l'establiment d'un mal gestionat ingrés mínim vital o l'allargament dels expedients de regulació temporal d'ocupació, els quals estan molt lluny de ser suficients», critica. I tanca a manera d'advertiment: «La pandèmia del coronavirus mata als més pobres de desigualtat. Al seu torn, la pobresa i la desigualtat mataran als més pobres».