Món

L'efecte Greta Thunberg

El temps corre i el risc d’un escalfament global irreversible es fa com més va més amenaçant. A pesar dels compromisos polítics adquirits, l’any 2018 va marcar un nou rècord històric d’increment en les emissions de CO2. Greta Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys, encapçala un moviment social d’abast mundial, el Friday for Future, que vol sacsejar les nostres consciències.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Menuda, cara redona, ulls ametllats i dues trenes tibants a banda i banda. De nacionalitat sueca, filla de pares artistes i diagnosticada amb la síndrome d’Asperger. Així és Greta Thunberg, l’adolescent de 16 anys (tot i que n’aparenta menys) que ha esdevingut una celebritat mundial per la seua perseverança a l’hora de reclamar respostes polítiques al desafiament de l’escalfament global. La seua precocitat ha enlluernat el món. En menys d’un any ha esdevingut la líder d’un moviment global que ha estat batejat Friday for Future. Una celebritat exprés que ha captivat l’opinió pública mundial i que és reverenciada pel mateix papa Francesc. Una líder prematura del moviment ecologista.

A internet, si tecleges el seu nom, apareixen 20,2 milions d’entrades. José Bové, el famós sindicalista i ramader francès que durant un temps simbolitzà l’altermundisme arrelat a la terra, en té 1,2 milions. Fa dues setmanes Time va situar-la en portada, vestida de verd, el rostre en la penombra, el gest inquisidor. Per a la revista nord-americana, aquesta sueca és una de les líders d’una generació que truca a la porta. “Fustigar els poderosos ha esdevingut part de la rutina d’aquesta jove de 16 anys”, deia Time en aquell número, en què Thunberg compartia espai amb actrius, nens prodigi, activistes pels drets civils o cantants.

 

Una líder involuntària

Filla d’una mare cantant d’òpera i un pare actor, Greta Ernman Thunberg va nàixer a Estocolm el 3 de gener de 2003. Feia només dos mesos que a l’Atlàntic un vaixell de nom Prestige s’havia partit en dos i havia provocat una de les més grans catàstrofes mediambientals que es recorden a Europa. Aquell 3 de gener les autoritats franceses es preparaven per rebre les primeres taques de fuel arrossegades pels corrents marins.

Als 11 anys, després d’estudiar l’escalfament global a l’escola, va caure en una depressió. “Vaig sentir que tot era insignificant i que no tenia sentit anar a l’escola si no hi havia cap futur”, relatava Thunberg a Time. Va deixar de menjar durant una bona temporada i va perdre fins a 10 quilos. Per aquell temps, la jove sueca ja havia estat diagnosticada d’Asperger, un trastorn de l’espectre autista que habitualment afecta la manera com aquestes persones interaccionen amb el món. Ella no se n’amaga i en fa bandera. L’asperger, diu, “em fa veure les coses de forma diferent a la resta. Percep les mentides més fàcilment. Ser diferent no és una debilitat. És una fortalesa en molts sentits perquè et permet restar al marge de la multitud”.

Aquella depressió es tornà acció un temps després. Inspirada pels supervivents de la matança en un institut de Parkland (Estats Units) va decidir fer vaga cada divendres. “Em vaig prometre a mi mateixa que faria tot el possible per canviar les coses”. En lloc d’atendre les seues obligacions escolars, va plantar-se tota sola davant el Parlament de Suècia amb un cartell que deia “Vaga escolar pel clima”. Era l’agost de 2018 i aquella vaga solitària va concitar més i més adhesions, primer a Estocolm, després en altres capitals europees fins a convertir-se en un moviment d’abast mundial. Empesos per les xarxes socials i atrapats pel magnetisme de la figura inspiradora de Thunberg els Friday For Future esdevenien una mobilització d’abast planetari. El 15 de març, data de la convocatòria de la primera vaga mundial per lluitar contra el canvi climàtic, 1,5 milions de persones de 133 països van sortir al carrer per reclamar a la classe política decisions valentes. Alguns d’aquells manifestants pararen tot el dia, d’altres mitja jornada; la majoria unes hores per unir-se a les manifestacions. Però entre els qui hi prengueren part hi havia molts joves pertanyents a l’anomenada generació Z, és a dir, els nascuts a partir dels 2000. Com quan Al Gore va estrenar Una veritat incòmoda, allà pel 2006, el canvi climàtic tornava a situar-se en el centre del discurs públic. Poca broma.

El perquè d’aquest sobtat reviscolament de la qüestió és difícil d’explicar. Del que no hi ha dubte és que la magnètica personalitat de Greta Thunberg hi ha jugat un paper essencial. Perquè Thunberg és molt més que una adolescent exòtica d’aspecte acriaturat. En pocs mesos ha estat cridada a participar en els fòrums polítics més prestigiosos i és una de les aspirants a convertir-se en el Premi Nobel de la Pau per a l’any pròxim. El desembre passat va prendre la paraula en la Conferència de l’ONU sobre canvi climàtic que es celebrava a Polònia; un mes després va cantar les quaranta als multimilionaris i poderosos líders reunits al Fòrum de Davos, a Suïssa; el passat abril va estar a la Cambra dels Comuns de Londres. En aquella mateixa gira —que va fer en tren, per evitar contribuir a la contaminació generada pels avions— va fer una parada a l’Europarlament, on va fer sortir els colors a la Unió Europea.

Perquè Thunberg no és políticament correcta. En absolut. Diu les coses tal com són sense importar-li si l’interlocutor es sent incòmode. “Protesto contra el canvi climàtic perquè a ningú sembla importar-li el que està passant. Ningú sembla que estiga fent res”; “la nostra civilització és sacrificada per l’oportunitat que un nombre molt minso de persones continue guanyant grans quantitats de diners”. Una tirallonga de sentències que han convertit Thunberg en una mena de Pep Consciències, una veu incòmoda que ens recorda com de maldestres som en això de preservar el planeta i, com ella recalca, la nostra pròpia civilització. “Continua treballant —diuen que li va dir el papa Francesc quan el passat abril es trobaren a la plaça de Sant Pere—. Continua, endavant!”. Aquest mes eixirà a la venda Canviem el món, la versió en català d’un llibre que recopila les seues intervencions. No one is too small to make a difference era el títol original.

Divendres climàtics

Lucas Barrero és un dels qui s’ha sumat al Friday for Future. Natural de Huelva, va traslladar-se a la Universitat de Girona per estudiar ciències ambientals i biologia. “Volia fer la doble titulació perquè m’interessa la interacció de totes dues coses”, explica. A casa nostra, Girona ha estat capdavantera a importar aquest moviment de protesta. L’embranzida del jovent ha estat més potent que no en altres indrets. El 18 de gener van fer la primera jornada de protesta davant la seu de la Generalitat de Catalunya i des d’aleshores no han parat de fer accions per somoure l’opinió pública. La darrera i més sorollosa va ser la vaga pel clima convocada el passat 25 de maig a nivell mundial.

“A l’octubre vaig llegir-me l’informe de l’IPCC que advertia dels riscos que suposaria per al planeta una pujada de la temperatura d’entre un grau i mig i dos graus. Després es va rebutjar l’informe de més de 2.000 científics. Per a mi va ser la gota que va fer vessar el got. Des d’aquell dia vaig decidir que m’havia de mobilitzar”, explica Barrero. “Hem de posar el focus sobre aquest problema. És urgent fer-ho ja”, afig aquest estudiant, que es felicita en veure que el terme crisi climàtica està fent forat entre els mitjans de comunicació i l’opinió pública. Les mirades a voltes displicents, a voltes paternalistes de la gent cap als Friday for Future han anat transformant-se en respecte. Darrerament, els iaioflauta o la Intersindical de Catalunya els han fet costat. A mitjan maig, a instàncies del Friday for Future, la Generalitat va declarar l’emergència climàtica a Catalunya.

Que l’actual conjuntura requereix una acció urgent és cosa sabuda. Les evidències científiques cauen com una llosa sobre la consciència mundial. Els llums d’alarma fa temps que fan pampallugues. En el transcurs de dos segles la temperatura mitjana del planeta ha augmentat 1,1 graus per damunt de la mitjana preindustrial. L’increment és important en termes absoluts però més significatiu és encara vist en perspectiva. La velocitat a la qual canvia la temperatura del planeta és desconeguda fins a la data: unes 414.000 voltes més ràpid que en els darrers 600.000 anys.

La mar és un altre dels indicadors que adverteixen que ens aboquem cap al precipici. Segons han calculat els científics, des de 1800, el nivell del mar s’ha incrementat 25 centímetres. D’aquests 25, 10 van correspondre a l’última dècada. Segons l’IPCC, si el 2100 la temperatura s’ha incrementat 1,5 graus, el nivell del mar pujarà mig metre. Pot semblar una xifra com qualsevol altra però no ho és. Obligaria milions de persones que viuen prop de les àrees costaneres a desplaçar-se. Al primer món, un escenari com aquest distorsionaria la vida de milers de persones; als països subdesenvolupats i, sobretot, a les illes, suposaria un problema irresoluble. A les illes Kiribati el procés d’emigració s’ha incrementat notablement. Aquests 33 illes enmig de l’oceà Pacífic tenen risc sever de quedar submergides per l’aigua.

Punt de no retorn

Ens cremem, lentament i progressivament, quasi de manera imperceptible, com la granota que es deixa bullir en una aigua que s’escalfa a poc a poc. “Climate change is coming”, podríem dir a mode de lletania inspirada en Joc de trons. El món científic, com la nissaga dels Stark, ho repeteixen, insistents. Els senyals d’alarma són cada volta més perceptibles: estius que es fan més llargs, episodis climàtics extrems... “El gran problema són els tipping points, punts d’inflexió a partir dels quals l’alteració d’un element afecta el conjunt de l’ecosistema irreversiblement —expliquen Héctor Tejero i Emilio Santiago, coautors de ¿Qué hacer en caso de incendio? (Editorial Capitán Swing)—. Per exemple, a partir d’un determinat grau de descongelació de la capa de gel de Grenlàndia se n’activaria la descongelació total, cosa que alhora significaria un augment del nivell de la mar de set metres”. La catàstrofe. Un Armageddon climàtic que comprometria l’espècie humana. La insistència a fer habitables altres planetes no sembla, en aquesta conjuntura, una opció tan forassenyada.

No fer res res, doncs, no sembla una opció acceptable socialment i humanament. “El que fem els pròxims 12 anys serà determinant per al futur del planeta”, adverteix l’ambientòleg valencià Andreu Escrivà. És el temps, explica l’autor del popular llibre Encara no és tard, de què disposem per evitar que les temperatures s’incrementen entre 1,5 i 2 graus, un augment que seria catastròfic i que podria situar-nos en un d’aquells punts de no retorn de què parlen Tejero i Santiago.

“Han passat 27 anys des de la Cimera del Clima de Rio de Janeiro. D’allí es va eixir amb el consens que era indispensable actuar ja. Des d’aleshores s’han succeït conferències internacionals, cimeres, trobades i simposis i la realitat és que les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que són les responsables de l’escalfament global continuen augmentant”, es lamenta Maria Garcia, portaveu d’Ecologistes en Acció a Catalunya. “La perpetuació d’un model econòmic basat en unes polítiques i un consum expansiu”, és, segons Garcia, la clau de volta de tot el problema. La promesa que va eixir de la Cimera de París (any 2015) d’evitar un increment de les temperatures de 2 graus té gust de poc per als moviments ecologistes, que fa temps que adverteixen que molts acords internacionals acaben convertint-se en paper mullat.

 

Emergència climàtica

Els fets donen la raó als qui, com Garcia, són escèptics a propòsit de la sinceritat dels compromisos adquirits per la classe política. D’ençà que la qüestió de l’escalfament global es situà en el centre de l’agenda mediàtica i política, s’ha avançat ben poca cosa numèricament parlant, com recorden Héctor Tejero i Emilio Santiago en ¿Qué hacer en caso de incendio? La primera dada per al desànim és que la meitat de totes les emissions de CO2 produïdes des de la revolució industrial s’ha produït els últims 30 anys. La segona, que en els últims set anys s’ha emès el 10% de tot el que s’ha emès des de 1750. La tercera i encara més colpidora dada és que l’any 2018 va marcar un nou rècord històric d’increment en les emissions de CO2: 37,1 gigatones, una xifra que suposa una pujada del 2,7% respecte a 2017. “Ens cal una reducció dràstica de les emissions o no hi serem a temps —adverteix Maria Garcia d’Ecologistes en Acció—. Estem en una posició en la qual ja no podem parlar de transició ecològica sinó d’emergència climàtica. Cada volta ens aproximem a l’iceberg a més velocitat”.

“Ens trobem en un moment clau de la nostra història. Necessitem posar-nos en marxa ja”. Qui així parla és Sara Gil, una estudiant de ciències ambientals de 22 anys que, de València estant, s’ha involucrat en els Friday for Future. Cada divendres, des de l’1 de març, es mobilitzen per visibilitzar el problema a la plaça de la Mare de Déu. Aquell dia ella va acudir-hi amb una pancarta amb un missatge senzill però contundent: “No tenim un planeta B”. A voltes lligen fragments de discursos de Greta Thunberg; en altres ocasions, textos de collita pròpia. “Greta és un referent però tampoc no la idolatrem”, aclareix. De moment els Friday for Future a València van aconseguir que tots els partits polítics amb l’excepció de Vox, es comprometeren, abans de les eleccions, a declarar l’emergència climàtica també al País Valencià.

 

Més que una moda

L’atractiu mediàtic de la figura de la jove de trenes tibants és innegable. Una xiqueta sense pèls a la llengua, amb un missatge senzill i alhora convincent, una piconadora sobre les consciències dels homes de vestit gris i corbata de ratlles que es mouen entre catifes. Un personatge gairebé messiànic, que, per la via de les xarxes socials i l’efecte imitació, ha activat una mobilització que difícilment podrien haver assolit les plataformes ecologistes. Com en tants altres camps, la mobilització espontània i articulada a través dels dispositius mòbils ha avançat per la dreta les estructures clàssiques

I això és, en última instància, una arma de doble tall: perquè si bé la determinació de l’adolescent sueca ha captivat el món i ha permès que el focus polític i mediàtic torne a situar-se en l’escalfament global, no és menys cert que correm el risc que la seua figura eclipse el missatge. “Els lideratges personals tenen un component mediàtic molt atractiu”, corrobora Jordi Mir, membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra. “El personatge de Greta em genera molta admiració. S’ha de ser molt valenta per posar-se davant de persones tan poderoses i expressar-se com ella s’ha expressat ”—afig l’ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà—. Però no podem caure en misticismes i en el procés de veneració d’una líder, fonamentalment perquè estem posant en joc la integritat moral d’aquesta persona. A més, el problema és que si Greta diu alguna cosa que no és certa o té un error, serà utilitzat pels negacionistes per refermar-se en les seues posicions”.

Hi ha el risc que tot plegat siga només una moda passatgera, un esclafit juvenil? Jordi Mir fuig de visions pessimistes: “Tota mobilització té un component de moda, des de l’antifranquisme a l’independentisme. De moment, els Friday for Future han mostrat cert vigor, tot i que a casa nostra una mica menys perquè les institucions públiques s’hi han posicionat al costat, amb la qual cosa es desactiva el conflicte que sol ser el motor de les mobilitzacions”. Arribats a aquest punt, diu Mir, caldrà veure si el moviment es consolida i esdevé una mobilització massiva. “Poden passar dues coses. O que, després de mobilitzar-se, s’impose el discurs de ‘no hi ha res a fer’ o, per contra, que aquests joves acaben polititzant-se. Ja va passar que molts dels qui s’involucraren en el 15-M havien participat anteriorment en les manifestacions contra el pla Bolonya”.

 “Hi ha el risc també d’utilitzar el discurs contra tota la classe política d’una manera maniquea —diu Andreu Escrivà—. No s’haurien de passar per alt les responsabilitats individuals, del canvi d’actitud que cadascú de nosaltres podem assumir. Si hi ha una emergència climàtica, també ens competeix a nosaltres. Hem de canviar la nostra forma de consumir o viatjar. La gent ha d’assumir que potser no hauria d’utilitzar tants vols de baix cost o que no pot canviar de vestuari cada nova temporada. Hi estem disposats?”.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.