El coronavirus ha emmalaltit l'economia global. La frenada en sec de la producció pel confinament, de la qual només van lliurar-se els serveis essencials, ha refredat amb intensitat el creixement econòmic del planeta i ha provocat una autèntica sagnia al mercat de treball. L'Organització Internacional del Treball, no debades, ha pronosticat una epidèmia laboral per al segon semestre de 2020: la pèrdua de 195 milions de feines. «Els treballadors i les empreses s'enfronten a una catàstrofe, tant en les economies desenvolupades com en les que estan en desenvolupament», va advertir fa setmanes Guy Ryder, director general de l'organització internacional.
Els símptomes d'aquesta profunda grip laboral van manifestar-se amb les dades d'atur de març. A l'Estat espanyol, quasi 900.000 persones van perdre el seu lloc de feina sense comptar l'efecte amortidor dels Expedients Temporals de Regulació d'Ocupació. Al País Valencià, l'escenari tampoc era esperançador, ja que s'havia convertit en la segona autonomia amb un major increment de la desocupació. Només Andalusia havia experimentat un augment superior. La tendència s'ha confirmat amb les dades de maig, les quals s'han publicat aquest dimarts. El territori valencià ha registrat una pujada del 0,1% de l'atur, malgrat que la desocupació s'ha reduït en sectors com ara la construcció i la indústria. Dos brots verds dintre d'un panorama força ennuvolat. L'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques ha estimat una contracció del PIB valencià del 3,2%, tot i que les darreres previsions apunten a un retrocés d'entre el 12% i el 13%, amb una taxa d'atur que fregaria un insuportable 20%.
Aquesta institució valenciana va elaborar, precisament, un diagnòstic de l'evolució futura de l'economia autòctona. També va assenyalar diferents tractaments de xoc per a un pacient amb patologies històriques: un reforç de la inversió en Recerca i Desenvolupament, l'aposta per la col·laboració pública-privada, la digitalització del teixit productiu, la relocalització d'activitats productives, la modernització de l'Estat del Benestar o un creixement basat en l'economia del coneixement.
Un conjunt de receptes complementàries a l'anàlisi clínic de l'economia valenciana que ha elaborat la Fundació Nexe, un centre de pensament d'arrel valencià. L'estudi, al qual ha accedit aquest setmanari i que es presenta aquest dimecres de manera telemàtica, està redactat per tres càrrecs de la coalició valencianista: el secretari autonòmic d'Ocupació, Enric Nomdedéu; el seu assessor i economista, Joan Sanchis, i l'expert en finançament autonòmic i director general de Tributs i Joc, Rafael Beneyto. Tot i que no ha signat el document titulat L'economia valenciana i les polítiques d'ocupació després de la Covid-19. Nous horitzons de progrés i estratègies de transformació, Francesc Gamero, secretari autonòmic d'Hisenda per Compromís, també n'ha contribuït.
Precarietat patològica
Si les persones amb patologies prèvies o amb problemes de salut estan més exposades a patir amb major severitat el coronavirus, les autonomies amb estructures productives dèbils són més vulnerables als xocs econòmics, com ara el causat per la Covid-19. El País Valencià, segons l'estudi de la Fundació Nexe, n'és un exemple. «L'economia valenciana presenta tota una sèrie de característiques estructurals que la fan més vulnerable a les variacions del cicle econòmic. En altres paraules, el model productiu valencià presenta una baixa capacitat de resiliència. No debades, compta amb una dificultat manifesta per absorbir els efectes dels xocs, que solen tenir una intensitat més elevada que a la resta de l'Estat, especialment quan aquests afecten la demanda», analitzen.
Les raons que expliquen aquesta vulnerabilitat són diverses. «En primer lloc, podem parlar de causes de caràcter bàsic, com ara la baixa inversió en estoc de capital i coneixement, la reduïda formació de l'empresariat, el predomini d'estratègies competitives a través dels preus, l'elevada temporalitat i precarietat laboral, una renda per càpita inferior a la mitjana estatal, l'estancament demogràfic, envelliment i augment de la població dependent, i la debilitat de les finances públiques per sostenir serveis bàsics, com ara sanitat i educació», descriuen. I complementen: «D'altra banda, es poden identificar les següents característiques vinculades a l'estructura productiva: predomini dels sectors de demanda dèbil i mitjana, així com de la petita i mitjana empresa; elevada dependència de la construcció i del turisme, les quals són activitats amb hipersensibilitat al cicle econòmic; debilitat del sector industrial, amb algunes excepcions, i adaptabilitat i capacitat innovadora limitada, un fet que es tradueix en baixa resiliència».
Generalitat Valenciana emprenedora
Amb l'objectiu de reduir la feblesa de l'economia valenciana, alts càrrecs apunten que «la trajectòria de canvi passa ineludiblement per una reorientació del model productiu cap a activitats econòmiques menys sensibles al cicle econòmic, que puguen elevar la productivitat i configurar un model més resilient». I suggereixen: «Caldria estimular el trànsit de totes les activitats cap a posicions en la cadena de valor que siguen capaces de capturar un major valor afegit, així com és imprescindible impulsar activament els processos d'automatització i desenvolupament de la intel·ligència artificial, com a mecanismes d'increment de la productivitat i d'implantació de sistemes de producció més flexibles i innovadors».
Com a complement, de fet, plantegen que l'economia valenciana experimente «una transició completa cap a activitats que es puguen considerar prioritàries, que oferisquen més productivitat, més estabilitat laboral, un cert grau d'autosuficiència (material sanitari, alimentació, energia) i que, en definitiva, constituïsquen els fonaments d'un nou model econòmic, que necessàriament contemple també les dimensions ambientals i socials». O dit d'una altra manera: capgirar un model excessivament dependent d'activitats vulnerables a l'emergència climàtica i l'actual societat del risc com ara el turisme.
«El turisme de masses és necessàriament un model obsolet, poc rendible econòmicament i extremadament agressiu amb el territori i les infraestructures. A més a més, presenta una elevada sensibilitat al cicle econòmic i als eventuals xocs externs en múltiples àmbits», critiquen, per proposar un sector turístic fonamentat per principis com ara «la sostenibilitat, la recerca d'un model més convivencial, el rebuig a la massificació i a la competència via preus». El document de la Fundació Nexe, fins i tot, va més lluny: defensa la «utilització estratègica del turisme com a font de recursos econòmics, els quals es puguen derivar a la reorientació intel·ligent del model productiu». «És innegable que l'activitat turística ha de formar part d'una estratègia econòmica solvent i arrelada al territori», subratllen.
Com a alternativa al turisme depredador, una de les respostes que han emergit, particularment amb la crisi de la Covid-19 i arran d'episodis traumàtics com ara el tancament de factories automobilístiques, ha sigut la reindustrialització. «Aquesta alternativa certament pot ser i és popular, bàsicament perquè refereix a un moment passat d'èxit, perquè ens convida a recuperar l'autèntica economia valenciana, i, a més, és una resposta senzilla, clara», indiquen, abans d'assenyalar els dubtes a la vareta màgica de la reindustrialització: «La indústria, tot i ser un sector indiscutiblement clau i necessari, difícilment ens pot oferir una resposta integral als reptes que hauria d'afrontar el canvi de model productiu».
«Sabem que el volum d'ocupació generat és cada vegada menor, especialment davant l'automatització de processos i la digitalització. Això implica que, tot i que la productivitat pot ser més elevada, la redistribució d'aquesta afavoreix d'una manera molt considerable les rendes de capital, mentre que les rendes del treball, aquelles que poden contribuir a incrementar el consum i propiciar una millor distribució de la riquesa, queden cada vegada més desplaçades», avisen. I insisteixen: «La indústria, com s'ha entès de manera tradicional, difícilment ens serveix per a donar resposta a alguns reptes ambientals o socials. Les condicions de treball sovint són dures, repetitives, perilloses, masculinitzades; l'ús de recursos és intensiu; es generen espais segregats a les ciutats; la dependència exterior és elevada, etc. En aquest sentit, resulta necessari moderar les expectatives de les polítiques clàssiques de reindustrialització».
Aquest posicionament, però, no impedeix que els autors defensen un reforç de la política industrial, la qual ha estat tradicionalment abandonada pels apòstols del neoliberalisme. «Caldria adoptar un enfocament de política industrial més transversal, més qualitatiu que quantitatiu, valorant la interconnexió de la indústria amb altres sectors com els serveis avançats o l'agroalimentari, així com reforçar l'àmbit d'actuació dels clústers», proposen. I afegeixen: «S'han d'evitar la temptació de fer passos enrere en la internacionalització de les empreses valencianes. Ara bé, és evident que cal redefinir les lògiques econòmiques hiperglobalitzades, apostant per un grau més elevat d'autosuficiència i acurtant les cadenes de producció per a fer-les més sostenibles. Cal, doncs, avançar cap a una relocalització selectiva o globalització regionalitzada, que permeta als territoris i a les unitats econòmiques, com ara el Corredor Mediterrani, generar riquesa de proximitat i al mateix temps garantint la seua obertura cap a l'exterior».
Comptat i debatut, des de la Fundació Nexe «aposten per capturar les fases de major valor afegit en les activitats turístiques i de serveis, avançar cap a una nova política industrial més transversal i territorialitzada, impulsar processos d'automatització, intel·ligència artificial i tecnologies obertes, afavorir una reorientació estructural d'activitats, a mitjà i llarg termini, cap a noves activitats emergents, basades en el coneixement i respectuoses amb l'entorn i amb les persones». També proposen la implementació d'un Nou acord verd valencià «amb inversions directes significatives en matèria de transició ecològica i impuls a noves activitats sostenibles i arrelades al territori» i «aprofitar el dinamisme dels espais urbans com a catalitzadors de la innovació i dels processos de transformació, connectant-los i vertebrant-los amb la resta del territori».
«Una alternativa atractiva per instrumentar aquesta reorientació estratègica de l'economia i el suport a noves activitats emergents, pot ser l'establiment d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública. Aquest seria finançat amb recursos propis de la Generalitat, encara que podrien estudiar-se fórmules mixtes per a facilitar la cooperació i la participació d'altres agents. L'objectiu principal seria la participació en activitats empresarials privades que es puguen considerar d'interès estratègic, a través, prioritàriament, de participacions directes en el capital de les empreses», suggereixen. «Es tractaria d'emular pràctiques públiques ja desenvolupades en països nòrdics o asiàtics, que han mostrat ser eficients per a reorientar l'estructura econòmica d'una manera intel·ligent», argumenten, així com indiquen que podria nodrir-se fiscalment «de gravar activitats no prioritàries amb certa capacitat d'obtenció d'ingressos, com, per exemple, mitjançant una taxa turística».
L'estabilitat laboral com a innovació
A la creació d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública, se suma l'aposta dels tres alts càrrecs i economistes de la coalició per reforçar la innovació empresarial a través del foment de l'estabilitat laboral. «Si analitzem les dades de la Unió Europea, es conclou que les millores en qualitat d'ocupació milloren les taxes nacionals d'ocupació del 60 % al 64 % i redueixen les de desocupació del 10 % al 6 % al llarg d'un període de deu anys», argumenten per fonamentar la seua postura, al seu torn, que critiquen les regressives reformes laborals adoptades a partir de l'any 2007. «Hi ha bones raons per a la correlació entre qualitat laboral i taxa d'ocupació; entre d'altres, els vincles entre capital humà i creixement econòmic i la seguretat laboral, que augmenta la producció i la participació en el mercat de treball», ressalten.
«La conclusió, per tant, és que les empreses es beneficien de perseguir la qualitat d'ocupació. Les ocupacions de major qualitat, a més, han demostrat major capacitat de recuperació durant la darrera crisi econòmica i els països amb major qualitat d'ocupació, com els nòrdics, n'han sentit menys les conseqüències», insisteixen, així com proposen per aconseguir-ho «una qualificació a tots els nivells que aposte per les noves necessitats, l'increment de la mida (real o per mitjà de clústers i xarxes de cooperació) de l'empresa valenciana, una menor rotació laboral, una negociació col·lectiva innovadora adaptada a les noves necessitats del mercat i dels consumidors, i noves regulacions laborals que contemplen de forma ordenada i amb seguretat jurídica les emergents modalitats de treball».
Com a mesura estrella en l'àmbit laboral, la qual compta amb experiències pilot incentivades per part de la Conselleria d'Economia, encapçalada pel valencianista Rafael Climent, esmenten la reducció de la jornada laboral a quatre dies o 32 hores setmanals. «Es tracta d'una mesura agosarada, d'ampli abast, que permet posar en qüestió allò que no funciona (presentisme, baixa productivitat relativa, precarietat, atur, malalties laborals, manca de conciliació, escletxa de gènere) i dibuixar nous escenaris en què el creixement de l'economia se situa exclusivament al servei de les persones», indiquen, així com argumenten que les experiències pràctiques, com ara a les plantes de Microsoft al Japó o als sectors financers i tecnològics de Nova Zelanda, apunten a un «increment de la productivitat, l'atracció de talent i dels volums d'ocupació».
Al document publicat dintre dels fòrums de debats de la Fundació Nexe, la reducció de la jornada laboral està emmarcada en un paquet de mesures sobre el mercat del treball, en el qual s'inclou «facilitar i regular noves alternatives al treball presencial, com ara el teletreball i noves metodologies d'organització interna més eficients i flexibles», «propiciar ritmes de treball més saludables, horaris més racionals, i assegurar el dret a la desconnexió» i «impulsar nous espais públics que propicien un nou model de treball cooperatiu, flexible, i que actuen com a nodes de generació de sinergies al territori entre distints agents: ciutats, empreses, treballadors».
Aquest manual de mesures per garantir l'estabilitat laboral i, de retruc, incrementar la productivitat empresarial compta amb una perspectiva feminista i d'assegurar rendes als treballadors. No debades, s'hi defensa «avançar en la implantació d'ingressos vitals mínims, desvinculant el treball dels ingressos, lluitant contra la feminització de la pobresa laboral, i valorant activitats sovint no remunerades, com ara les cures i l'economia reproductiva». L'objectiu, al capdavall, és «encaminar la formació i l'ocupació als sectors clau de la recuperació, que són aquells vinculats amb un nou model productiu que tinga en compte sectors com ara el sociosanitari, les cures, els culturals i creatius o l'economia verda».
Engreixament fiscal
Els autors, amb tot, són conscients de la manca de recursos que atresora la Generalitat Valenciana, especialment a causa de l'infrafinançament crònic i el maltractament sistemàtic de l'Estat espanyol. Segons un informe publicat aquest dimarts per l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, el País Valencià disposarà de menys recursos que la resta d'autonomies per emprendre polítiques que permeten sortir del xoc econòmic de la Covid-19. «En el cas concret de la Comunitat Valenciana, les despeses en serveis públics fonamentals per habitant se situen en la mitjana (99,7%), però per a aconseguir aquest nivell que aproxima els serveis als disposats en altres regions, aquestes despeses absorbeixen el 87,6% dels ingressos nets de l'autonomia», adverteixen.
Amb el propòsit d'incrementar la capacitat fiscal de la Generalitat Valenciana, els alts càrrecs plantegen que l'Estat espanyol hauria de «millorar l'equilibri vertical en el repartiment dels recursos tributaris entre nivells de l'administració pública; eliminar l'statu quo, ja que distorsiona l'equilibri horitzontal entre comunitats autònomes; establir la població de dret com a criteri per al repartiment dels recursos; substituir els fons de convergència per un nou fons d'anivellament perquè les diferències entre comunitats autònomes siguen mínimes, i augmentar la corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes, amb una major capacitat normativa, de gestió i recaptació als tributs de major pes, com ara l'IRPF i IVA».
Tot i que els majors ingressos provindrien de l'administració estatal, també reivindiquen altres figures fiscals que podria instaurar l'actual Govern del Botànic, com ara revisar els tributs que graven la riquesa, l'impost sobre el patrimoni, la implantació de l'impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques, i la creació de l'impost sobre els grans tenedors d'habitatges. «Cal impulsar, al seu torn, una nova fiscalitat mediambiental amb figures com un impost sobre les estades turístiques, l'impost sobre les grans superfícies comercials, l'impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica i sobre les emissions portuàries de grans vaixells, l'impost sobre l'emissió d'òxids de nitrogen a l'atmosfera produïda per l'aviació comercial, cànon eòlic, etc.», suggereixen. La instauració d'una taxa a les begudes ensucrades, entre altres mesures, conformen l'ofensiva fiscal per finançar la vacuna progressista per curar un model productiu valencià afectat per diverses patologies cròniques.