La ideologia de l’economia

Els pilars neoliberals: història d’una hegemonia planetària

A través de la Institució Alfons el Magnànim es publica en el nostre àmbit ‘Els amos del món’, l’exhaustiu estudi de Daniel Stedman Jones en el qual explica el procés que va fer possible que la ideologia econòmica construïda per Friedrich Hayek i Milton Friedman acabara sent descaradament hegemònica. Una història covada moltes dècades abans de l’icònic i quasi simultani ascens al poder de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. 
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ens traslladem al mes de juliol de 1987, a una de les nombroses trobades que mantingueren les dues figures polítiques que capgiraren la història. A la Casa Blanca, Ronald Reagan rep Margaret Thatcher. El clima és absolutament afable, de complicitat personal. I d’una comunió política encara més sòlida, que es filtra en els sabonosos discursos a la premsa. El president nord-americà és a un any d’acabar el seu mandat, encetat el 1980. La premier britànica, titular de la cartera des de 1979, encara continuarà tres anys en el càrrec. 

Aquesta aliança transatlàntica, tanmateix, ja ha canviat el món: la fe absoluta dipositada en la doctrina neoliberal, en la confiança cega en les bondats dels mercats i la desregulació han fet forat. El neoliberalisme ha desplaçat en Occident el keynesianisme i la cultura del benestar com a ideologia preponderant. I encara havia de venir l’apoteosi de la caiguda del Mur de Berlin, la prematura “fi de la història” de la lluita ideològica preconitzada per Francis Fukuyama en un llibre publicat el 1992. És el punt àlgid del lliure mercat i d’un sistema que els líders demòcrates i socialdemòcrates posteriors o crisis tan serioses com la caiguda de Lehman Brothers del 2007 no van ser capaços d’erosionar. 

Una història que té Reagan i Thatcher com a figures icòniques. Els pilars, però, es posen moltes dècades abans, en el període d’entreguerres, sota el guiatge de l’economista austríac Friedrich Hayek. I les bases teòriques es consoliden durant els anys seixanta i setanta, amb la cèlebre escola de Chicago liderada per Milton Friedman. Un fil que ressegueix el llibre Els amos del món, de Daniel Stedman Jones, un volum que porta el subtítol “Hayek, Friedman i el naixement de la política neoliberal” i que ara acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim. Un volum que va veure la llum originàriament el 2012 amb el títol Masters of the universe.

Wall Street, 1929: guanya Keynes

Durant bona part del segle XX, les tesis neoliberals filles de l’herència liberal d’Adam Smith i l’èmfasi en la llibertat individual traslladada al terreny econòmic perden la batalla. A principis de la dècada de 1920, John Maynard Keynes comença a modelar una proposta per d’evitar les crisis econòmiques cícliques a través de la despesa pública. Paral·lelament, els primers liberals de l’escola austríaca, com ara

John Maynard Keynes.

Ludwig von Mises i un deixeble ben destacat, Friedrich Hayek, contraposen les seues teories a les de Keynes argumentant que el preu era un factor que enviava senyals totalment comprensibles a productors i consumidors impossibles de reproduir per als planificadors estatals. 
La Gran Depressió de 1929, provocada entre altres factors per una brutal caiguda de la borsa de Wall Street, amb origen en una desajustada correlació entre el valor de les accions i el valor real de les companyies, modifica els termes del debat. Els diversos nuclis de pensament liberal, com el mateix Hayek, els alemanys de l’escola de Friburg o la London School of Economics (LSE), amb Karl Popper com a cap visible, accepten fórmules d’intervenció per evitar les desviacions del mercat. 

El New Deal instaurat als Estats Units a partir de l’arribada a la presidència de Franklin Delano Roosevelt, l’any 1932, marca un abans i un després, amb polítiques d’intervenció estatal i d’instauració de les línies mestres de l’Estat del benestar que es perllongarà durant dècades.  

Keynes acabarà d’arrodonir la seua proposta amb el canònic La teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner (1936), la bíblia del keynesianisme. El llibre conté les receptes per evitar una nova recessió com la que havia tingut el seu epicentre a Wall Street i que, entre més factors, havia donat alè als totalitarismes que conduïren a la Segona Guerra Mundial. Bàsicament, Keynes pensava que, en cas d’alentiment o recessió econòmica, els governs hi podien intervenir a través de la política fiscal o de la inversió pública a gran escala. Neoliberals i keynesians coincideixen en el seu rebuig al comunisme soviètic, però discrepen emfàticament en les alternatives a aquell sistema.
En els anys posteriors al conflicte bèl·lic, el New Deal i el keynesianisme marcaran el rumb dels Estats Units i l’Europa occidental.

Des de ben aviat, tanmateix, va començar a covar-se la resposta. Els neoliberals, liderats per Hayek —pare fundador indiscutible del moviment i autor del molt influent Camí de servitud (1944)— i per un economista que destaca poderosament a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, s’articulen de manera seriosa i generen discurs contra el que ells consideren “col·lectivisme”. Concepte, segons Steadman, que “incloïa el totalitarisme nazi i soviètic, el liberalisme del New Deal i la socialdemocràcia britànica”. 

La decisiva reunión de la Mont Pelerin Society a Suïssa.

Reunits per Hayek a Suïssa, el 1947, el grup adopta el nom de Mont Pelerin Society. Aquest grup desenvolupa la fe indestructible en el mercat lliure i la despreocupació, expressada per Hayek, per les possibles desigualtats. “La desigualtat no importava, perquè la mobilitat social era possible, i, si algú perdia posicions, la seua pròpia iniciativa li donaria l’oportunitat de triomfar mitjançant intents repetits”, resumeix Stedman. I si algú no podia o no en sabia, el Govern no estava obligat a compensar la manca d’èxit dels fracassats. Un debat, sobre els individus que mereixen ser ajudats i els que no, que creua tot el debat ideològic del neoliberalisme. També s’obre pas la idea que sense llibertat econòmica no hi ha drets civils. I això explica l’entusiasme amb què Friedman valorava les reformes econòmiques al Xile d’Augusto Pinochet, operades per economistes formats a Chicago. De la dimensió moral i empàtica defensada per Adam Smith al segle XVIII, se n’ha perdut el rastre. 

Comptat i debatut, s’articula una estratègia, fins aquell moment balbucejant, de creació d’opinió a través d’una xarxa transatlàntica que incloïa empresaris afins, intel·lectuals i ideòlegs que tractarien d’introduir les seues idees entre periodistes i polítics agrupats en think tanks (laboratoris d’idees). Friedman seria el principal actiu d’aquest moviment, fins al punt de desplaçar el centre de gravetat a la Universitat de Chicago. Som als anys 50. I s’està inaugurant el que Stedman anomena la segona etapa del neoliberalisme, la que condueix a la irrupció en l’escenari de Thatcher i Reagan. Un article de Friedman de l’any 1951, “Neo-liberalism and Its Prospects”, entronitza el concepte.

Els pares fundadors: Friederich Hayek i Milton Friedman.

Un dels atractius del llibre de Stedman és la introducció de matisos i raons que expliquen l’ascens del neoliberalisme més enllà dels llocs comuns. D’una banda, l’Estat del benestar nord-americà no tenia el tarannà universal concebut pel laborisme a Gran Bretanya. Als Estats Units, les prestacions socials les administrava cada estat, la qual cosa provocava que en alguns indrets negres, agricultors i dones foren inicialment exclosos de les prestacions socials i d’atur. Mesura que comptava amb la complicitat dels congressistes demòcrates del sud. Així mateix, l’assistència mèdica universal concebuda per l’administració de Roosevelt mai no es va posar en marxa. De fet, la presidència de Barak Obama seria el primer intent seriós d’universalització. Els laboristes, a més, culminaren un procés de nacionalització de serveis públics com el Banc d’Anglaterra, el ferrocarril o l’electricitat que als Estats Units no tenia sentit perquè no hi havia quasi res a nacionalitzar.

Malgrat les possibles diferències, l’objectiu a banda i banda de l’Atlàntic era el mateix: “El projecte liberal i progressista no era revolucionari. Va nàixer per defensar la democràcia liberal i el sistema capitalista”, acota Stedman. L’Estat del benestar era el dic de contenció contra l’expansió de les idees socialistes. Amb el pas del temps, tanmateix, demòcrates i laboristes relaxarien el seu ideari mentre que el neoliberalisme l’enfortiria. 

L’autor d’Els amos del món subratlla que serà a partir de la influència de Friedman que el neoliberalisme accentuarà els seus postulats. A Hayek, de fet, el presenta com a més pragmàtic i menys dogmàtic que alguns dels seus contemporanis: així, era partidari de formes d’intervenció per garantir serveis socials i un mínim suport. Per a Friedman, l’única via per assolir els drets socials era el lliure mercat. La seua creença en l’individualisme és radical. I els esdeveniments històrics acabaren jugant a favor d’aquesta visió, segons el relat de Stedman.

Uns dels primers passos de Regan i Thatcher en començar a governar es faran per debilitar el poder dels sindicats

Aquesta visió del lliure mercat queda, durant molt de temps, lluny de ser hegemònica en la dreta. A Estats Units i Gran Bretanya es valoren els avanços i el benestar social i econòmic, però els corrents de fons comencen a entrebancar el consens keynesià. Al Regne Unit, entre la classe blanca treballadora i pobra, es cova l’odi racial. Els disturbis de Notting Hill del 1958 en són un exponent. L’abominable discurs antiimigració del parlamentari Enoch Powell, “Rius de sang”, de 1968, és una altra fita del nivell de penetració de les idees xenòfobes. El rerefons són els conflictes pels serveis socials i l’habitatge i la idea que els recursos havien minvat a conseqüència dels nous residents arribats des de les colònies. Era un pressupòsit fals: a la dècada de 1960, molta més gent emigrava als antics dominis de la Commonwealth (Canadà i Austràlia, sobretot) que entrava en Gran Bretanya.

Mentrestant, als Estats Units, sorgeixen les tensions i les lluites associades als drets civils de les minories racials i la guerra de Vietnam en un país en el qual la retòrica anticomunista del mccarthysme havia mostrat el camí pel que fa a la manipulació sense prejudicis del llenguatge per part dels think tanks neoliberals. 

Al capdavall, aquella fusió entre la ideologia econòmica i els valors conservadors “va aplanar el camí als posteriors èxits electorals de Ronald Reagan i la derrota d’un republicanisme liberal més internacionalista”, anota Stedman en referència a George H.W. Bush. Reagan, que es va convertir en governador de Califòrnia el 1966, va començar a fer carrera amb polítiques basades en l’individualisme neoliberal radical. Per la seua banda, Thatcher, un valor emergent en el Partit Conservador dels inicis dels 70, es va anar impregnant de les idees neoliberals a través de periodistes com Peter Jay, del Times, o Sam Brittan, del Financial Times. La xarxa per influenciar periodistes i polítics i, a través seu, l’opinió pública, funcionava ja a ple rendiment. Thatcher afegia noves bases econòmiques a la motxilla conservadora.

En paral·lel, el prestigi de les receptes keynesianes va perdent influència entre l’elit política com a via per solucionar els problemes de la societat, un declivi que també té a veure amb els efectes de la guerra de Vietnam i l’enorme despesa pública que va generar aquell conflicte. Amb l’arribada de Richard Nixon a la presidència, aquelles polítiques comencen a desarticular-se enmig d’intensos debats sobre polítiques monetàries, manteniment de la plena ocupació i control de la inflació, en els quals el pes de Milton Friedman, un economista molt hàbil a l’hora d’introduir eslògans en els debats, comença a créixer de manera decisiva. És el final de l’ortodòxia fiscal i de la gestió de la demanda. Entre altres qüestions, perquè Regne Unit i Estats Units entren en la dècada de 1970 amb greus problemes d’estagflació —combinació d’altes taxes d’atur, segons els estàndards de l’època, inflació alta i creixement baix o zero—, als quals no són alienes circumstàncies exògenes com la mateixa guerra del Vietnam o les fortes crisis del petroli de 1973 i 1979.

S’havia obert un buit polític, cada vegada més gran, pel qual s’obrin camí les tesis sobre l’alliberament dels mercats a través d’impostos més baixos, desregulacions i privatitzacions. Després d’una certa política expansiva, és un president demòcrata, Jimmy Carter, qui col·loca Paul Volcker el 1979 al davant de la Reserva Federal en substitució de G. William Miller, un keynesià “convencional”. Volcker seria nomenat també per Regan.

Abans d’això, Thatcher, que agafa les regnes del Partit Conservador el 1975, es marca com a objectiu afrontar el “problema” dels sindicats, en referència al poder de negociació i pressió que tenien les centrals aleshores. Tot plegat en un context d’incertesa econòmica i laboral (l’any 1976 la taxa d’inflació s’havia disparat fins al 26,9% i els índexs d’atur pujaven) que estava posant en la picota el Partit Laborista. Fins al punt d’haver de demanar un préstec al Fons Monetari Internacional (FMI) per evitar el col·lapse. En un congrés dels laboristes, el 1976, el primer ministre, James Callaghan, liquida el keynesianisme: “Solíem pensar que es podia eixir d’una recessió i incrementar l’ocupació per mitjà de les retallades d’impostos i l’estimulació de la despesa del Govern. Els informe amb tota franquesa que aquesta opció ja no existeix”.

L’anomenat “hivern del descontentament” de 1978 a 1979, i la retirada del suport al Govern per part del Partit Nacionalista Escocès, obliga el premier laborista, James Callaghan, a convocar eleccions. Thatcher serà la seua successora i podrà, per fi, articular una política que té com a prioritat el desmantellament del poder dels sindicats. Un any més tard, com s’ha dit, el cercle es tanca amb les eleccions guanyades per Ronald Reagan, que empra el primer mandat a articular desbocades desregulacions i retallades d’impostos. Als Estats Units, el poder sindical no era un gran problema, però hi ha una decisió d’un valor simbòlic brutal: una vaga de controladors aeris acabà amb 11.345 treballadors acomiadats per raons de “seguretat nacional”. Una altra idea-força de Reagan és que la desigualtat no és intrínsecament negativa.

Benvinguts al nou ordre mundial. Al sòlid i durador edifici polític els pilars ideològics dels qual havien estat bastint-se pacientment durant les dècades anteriors. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.