Ençà i enllà

Emergència feminista

Aquest 8 de Març les dones estan cridades a la vaga. Després d’un període d’una certa desmobilització, el feminisme bull i incorpora saba nova. El manteniment i l’agudització de la desigualtat derivada de la crisi; el sotrac mediàtic que ha suposat el MeToo; la proliferació de novetats editorials que fan més accessible el discurs feminista; i, sobretot, la persistència de la violència encarnada en els assassinats masclistes i en episodis com el de la manada han revoltat les dones. Que tremole el patriarcat! 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Glòria Marín, professora jubilada i membre d’Elx pel Dret a decidir, recorda perfectament les jornades feministes que la coordinadora estatal va organitzar a Madrid i Còrdova, allà pels anys 1993 i 2000. Aquelles eren trobades per debatre i fiscalitzar els avanços socials assolits, i els que no; per posar en comú i mantenir l’esperit reivindicatiu. Passava, però, que “no s’hi incorporaven cares noves”. Aquelles jornades s’havien començat a celebrar l’any 1979 i en les convocatòries següents hi havia la mateixa generació de dones. “És a partir de les jornades de 2009, a Granada, que comencem a detectar un canvi: s’hi incorporen feministes noves, persones joves molt implicades en la causa”, explica Marín. D’aleshores ençà, assegura, la lluita feminista ha anat agafant impuls fins a recuperar al carrer el protagonisme que va tenir durant l’etapa de la Transició. 

La prova de foc serà aquest 8 de Març, en què les dones de 150 països estan convocades a fer vaga en protesta per la persistència de les desigualtats. La intenció és que aquesta siga una vaga total: a la feina, però també a la llar, que es visualitze la sobrecàrrega de tasques que les dones suporten. Una vaga a la islandesa. Les convocants persegueixen que la protesta d’aquest dijous marque un punt d’inflexió, que obligue els poders públics a prendre mesures efectives, que signifique un sotrac per a una societat que ha normalitzat la desigualtat. Els col·lectius feministes —molts i diversos, amb discursos diferents i en ocasions contraposats— han aparcat les seues diferències per fer causa comuna, per fer pinya. 

El rum-rum dels dies previs indica que aquest 8M pot ser un dia històric per a la causa de les dones. Les xarxes bullen. Rara és la llibreria que no té en un lloc preeminent un llibre sobre qüestions de gènere. Algunes veus ja parlen d’una nova onada de feminisme. Feminisme ha estat declarada paraula de l’any 2017 pel diccionari nord-americà Merriam-Webster. Alguns mitjans han parlat de l’Any de les Dones. Mai abans tantes dones no s’havien definit amb aquest adjectiu. Què ha passat per arribar fins aquí? Per què la causa feminista s’ha incorporat a l’agenda mediàtica? Què ha provocat que una nova generació de joves s’hi senten interpel·lades? EL TEMPS s’endinsa en la causa violeta per esbrinar-ho.

Glòria Marín, professora jubilada i membre d’Elx pel Dret a decidir: «El 8M no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida. Estem en un procés de bola de neu»

 

CRISI ECONÒMICA I EL GREUGE DE SER DONA

“Discutir sobre si aquesta és la quarta onada de feminisme o és encara el final de la tercera és una tema secundari. La qüestió és que alguna cosa està passant”, explica Sonia Reverter, membre de l’Institut d’Investigació Feminista de la Universitat Jaume I. Aquesta professora de filosofia considera que aquest ressorgiment no s’explica sense tenir en compte la crisi econòmica i el fet que “nosaltres hem estat més perjudicades”. Perquè, si bé les polítiques d’austeritat han afectat homes i dones, són elles les qui n’han eixit més malparades, en molts aspectes. Sobretot en el que té a veure amb les cures. Els retalls en serveis públics destinats a les cures infantils i en la Llei de Dependència (algunes prestacions van arribar a reduir-se fins al 85%) ha provocat que moltes dones hagen renunciat a la seua carrera laboral, totalment o parcial. Allà d’on els poders públics s’han retirat ha hagut d’aparèixer la figura femenina. Són elles, majoritàriament, les qui han esmorteït l’impacte del daltabaix econòmic. És el que l’economista i ciberfeminista Carmen Castro anomena la “reprivatització de les cures cap a l’àmbit familiar”, la qual cosa reforça “un model familiarista en què s’espera que siga a través de la solidaritat familiar que s’arribe a cobrir les necessitats d’atenció i cura dels qui integren el nucli de convivència”. I aquesta “solidaritat familiar” en molts casos l’encarnen les dones, en un país que ja de per si tenia un model d’estat de benestar molt feble i unes polítiques d’igualtat esquifides.

També en el camp laboral són elles les qui han patit un greuge més gran. En primer lloc, perquè els retalls en el sector públic i la paralització de les convocatòries de concursos públics han afectat sobretot sectors molt feminitzats com l’educació, la sanitat i els serveis socials. Menys mestres, menys infermeres i menys treballadores socials. En segon lloc, perquè, si bé en un primer moment foren els homes els qui més severament van patir la destrucció d’ocupació, ara la recuperació està deixant de costat les dones. Segons les dades de tancament de 2017, a l’Estat espanyol, un 42% dels desocupats eren homes, per un 58% de dones. S’ha de tenir en compte que durant la crisi el percentatge, amb petites variacions, era del 50%.

 

LA BRETXA SALARIAL

A tots aquests greuges cal afegir la persistència de la bretxa salarial. A l’Estat espanyol els homes guanyen més que les dones fent la mateixa feina. En concret, ells ingressen 12,23 euros per hora, per 10,64 que ho fan elles. Això suposa, al final d’any, que elles cobren el 87% del sou d’un home. O que, de cada jornada laboral, les treballadores fan 62 minuts gratis. A més a més, totes les investigacions demostren que la crisi no ha fet més que agreujar aquesta xacra. Des de l’any 2010, segons dades d’UGT, la bretxa salarial ha passat del 22,55% al 22,86%. L’increment pot semblar marginal, però no ho és pas si s’examina en números absoluts: en sou mitjà anual, la bretxa ha passat de ser de 5.744 euros a 5.941. És més, d’acord amb les dades d’UGT, la bretxa no sap de categories laborals: afecta amb intensitat diversa enginyeres i infermeres, forneres i professores universitàries. “Les dones, avui, som més precàries —lamenta Sonia Reverter—. Tot i que moltes institucions enarboren de fa anys la causa feminista, la realitat ens diu que en molts camps no hi ha hagut els avanços desitjats i reivindicats dècades enrere. No s’han donat els avanços promesos, i això genera cansament i enuig”. La periodista Natza Farré parla del “silenci generacional” de les dones de la seua edat. “La meua generació ens vam adormir —explica—. Com que les nostres mares havien fet un pas endavant, havien assolit drets i s’havien incorporat al món laboral, nosaltres ens vam apalancar i vam creure que no calia lluitar. El silenci ara s’ha trencat en adonar-nos que les millores no han estat substancials i que hi ha motius per recuperar la lluita de les nostres antecessores”.

La periodista Natza Farré parla del “silenci generacional” de les dones de la seua edat: «La nostra generació ens apalancàrem, pensàvem que ja estava fet, i hi hagué un silenci generacional»

 

DEL #METOO A LA ‘MANADA’

El passat octubre un article deThe New York Times va saccejar els Estats Units. El diari nord-americà explicava que el productor Harvey Weinsten havia assetjat i agredit sexualment almenys vuit dones. Els dies posteriors, el degoteig de noms no aturà: Ashley Judd, Mira Sorvino, Rosanna Arquette, Gyweth Paltrow. Un assetjador sexual de manual, per bé que la indústria del cinema l’havia deixat fer. A Hollywood, les malifetes de Weinstein eren un secret a veus. Tanmateix, l’article va generar una onada de repulsa. La fèrria impunitat amb què aquell depredador sexual havia actuat s’esmicolava. Les actrius de la meca del cinema començaren a donar noms d’homes que els havien perseguit o agredit. La caixa dels trons s’havia obert: Dustin Hoffman, Kevin Spacey... Era una xacra sistèmica, consentida. 

La resposta de les dones es canalitzà a través del hashtag#MeToo. L’efecte rèplica no es va fer esperar. Amb les seues denúncies públiques, les actrius de Hollywood havien donat credibilitat a un problema amagat. A les xarxes socials milers de dones començaren a utilitzar el hashtag per denunciar episodis d’assetjament a la feina, al carrer o a casa. Milers de dones trencaven el seu silenci per visibilitzar que l’acaçament, viscut en moltes ocasions com un incident privat, era en realitat l’expressió d’un masclisme estructural. Una onada de sororitat recorria el planeta. Les acusacions arribaven al món de la política, del periodisme... “En molts aspectes la mobilització del #MeToo m’ha recordat la campanya de ‘Jo també he avortat’ que fèiem les feministes —recorda Amàlia Alba, de Dones Progressistes—. Autoinculpar-nos era la nostra manera de solidaritzar-nos i de visibilitzar un problema. Crec que el #MeToo ve a trencar la impunitat social de la violència sexual”. “Les dones han trencat el seu silenci i el terra ha començat a tremolar”, resumeix Natza Farré.

Amàlia Alba, de Dones Progressites: «El #MeToo em recorda les campanyes de “Jo també he avortat” 
de l’inici de la democràcia».

Per quan el #MeToo esclatà, a l’Estat espanyol ja feia uns mesos que l’opinió pública s’havia escandalitzat amb la manada, aquella colla d’homes que havien violat una jove en les festes de Sant Fermí. Per a la investigadora Sonia Reverter, el #MeToo i totes les seues derivades ha actuat com a element aglutinador de la causa feminista. “El moviment feminista ha estat i és molt heterogeni. En la primera onada hi havia les sufragistes i les suffragettes; en la segona onada hi havia les feministes per la igualtat i les feministes per la diferència. Tanmateix, sempre ha existit un element comú en totes les agendes del feminisme: la violència contra les dones”. “El #MeToo —argumenta Reverter— ha posat en relleu aquesta violència i ha concitat la repulsa general”. De fet, el manifest encapçalat per Catherine Millet i Catherine Deneuve, entre altres, ha tingut una resposta de rebuig unànime també des de les sensibilitats feministes més transgressores. 

 

LA POPULARITZACIÓ

El fet que el #MeToo tinguera origen a Hollywood no és un fet intranscendent. Les denunciants són rostres coneguts, persones populars que, amb el seu missatge, arriben a un públic molt ampli. “Ja no es tracta només de teòriques, sinó de dones famoses. Això resulta molt atractiu per als mitjans. L’etiqueta feminista està a hores d’ara en molts àmbits”, constata Reverter. Emma Watson, Oprah Winfrey, Natalie Portman... són només algunes de les dones que encarnen la causa feminista. A casa nostra Letcia Dolera ha esdevingut el gran baluard, dins el món del cel·luloide. Sobre els escenaris, són molts els grups de música que en fan bandera. Alguns (i aquest és un de tants debats oberts) han volgut veure en les lletres de Beyoncé o Lady Gaga crides a la revolta feminista. No cal, però, anar tan lluny. A casa nostra les Kol·lontai o Roba estesa tenyeixen les seues lletres de violeta. Pensar que aquestes manifestacions culturals han estat les desencadenants seria fer-ne un gra massa. Al capdavall, d’actius i cantants feministes n’hi ha hagut sempre. Però tota pedra fa paret i la normalització que representa, a hores d’ara, l’existència d’aquests grups o els pronunciaments d’aquestes actrius no són un fet sense importància.

Sonia Reverter, membre de l’Institut d’Investigació Feminista de la Universitat Jaume I: «Les joves tenen menys por de dir que són feministes. Falta veure, tanmateix, si hi ha voluntat transformadora»

Com diu Bridget Christie en el seu Un libro para ellas, per ser feminista en el segle XXI no cal haver llegit Germaine Greer o saber què és l’epistemologia feminista, el cissexisme o el tecnotrasnfeminisme. Ja va bé si algú s’hi endinsa, però hi ha maneres molt més amables i menys exigents d’amarar-se’n. El perill, en aquest sentit, és que el feminisme esdevinga una pose, un attrezzo sense cap càrrega política ni voluntat transformadora. Una samarreta rosa amb un rètol de purpurina que diga “I’m feminist”, una reivindicació domesticada per un sistema, el capitalista, que té com un dels fonaments de la seua pervivència el mateix patriarcat. En definitiva, una moda. “Durant molts anys el terme feminista estava mal vist —explica Sonia Reverter—. Si preguntaves a les alumnes en classe, hi havia certa reluctància: ‘Bé, feminista potser no, però estic a favor de la igualtat’, contestaven. Feia la sensació que les feministes volien coses boges. Ara, en canvi, hi ha menys por de dir que s’és feminista. Ara bé, falta veure si hi ha alguna cosa més enllà, si hi ha un discurs prou potent per activar una transformació. No es tracta només de posar-se una samarreta o pujar una foto a Instagram”.

 

EL ‘BOOM’ EDITORIAL

Unit a això últim no es pot passar per alt el boom editorial que la qüestió feminista ha experimentat en els últims anys. La periodista Natza Farré és una de les escribes d’aquesta revolució. Ara Llibres està a punt de traure la setena edició de Curs de feminisme per microones, un llibre amb un punt sarcàstic, molt llegidor que explica, de manera planera, què és això del feminisme. “El feminisme s’ha transmès, normalment, amb llibres molt feixucs. Jo volia parlar d’un feminisme molt bàsic, del que ens afecta en el dia a dia —explica Farré—. Volia fer entendre que el feminisme lluita contra la discriminació quotidiana que patim pel simple fet de ser dona”. Des que el publicà, el setembre de 2017, Farré s’ha fet un fart de rodar pel país presentant el llibre. Fins i tot li han preguntat si n’hi haurà segona part. Com Farré també Bel Olid, escriptora i presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ha contribuït a eixamplar la difusió amb Feminisme de butxaca. Kit de supervivència

Hi ha més, però. Molt més, de fet. La qüestió feminista és un filó i la majoria d’editorials no volen perdre pistonada. A les prestatgeries de les llibreries, s’hi pot trobar de tot: des de les versions de fàcil consum de Feminista ilustrada, a assajos més feixucs com ara l’imprescindible Teoria King Kong, de Virginnie Despertes, en la seua versió en català. Laura Bates, per exemple, ha plasmat en el paper l’experiència derivada de la seua web Everyday Sexism Project, en Sexismo cotidiano; o Chimamanda Ngozi Adichie i el seu imprescindible Totes hauríem de ser feministes; o Lina Meruane i el seu Contra los hijos, on qüestiona els discursos culturals que promouen la preeminència dels fills; o Jessica Crispin i el seu provocador Por qué no soy feminista, on adverteix que, per tal de resultar acceptable per tothom, el feminisme ha esdevingut inofensiu. El debat feminista sempre havia estat en termes acadèmics, però mai com fins ara havia estat disponible per al gran públic. 

 

LES XARXES SOCIALS 

Aquesta emergència feminista tampoc no es pot destriar de l’efervescència que darrerament han tingut altres moviments socials alimentats per les xarxes socials. Les organitzacions socials, enteses canònicament, han perdut força en favor d’una mobilització més dispersa. Twitter, Facebook o Instagram contribueixen a fer xarxa, i permeten que individus de tot el món es reconeguen en una causa comuna. També les feministes més joves. La distància física no és un problema perquè les noves eines de comunicació, al servei de qualsevol causa, permeten entaular diàleg i reconèixer-se com part d’un col·lectiu amb inquietuds compartides. Avui dia, un mem feminista en to humorístic rebotat a través de WhatsApp pot tenir més impacte que una dissertació feixuga sobre els nous horitzons del feminisme. O com a mínim, desvetllar inquietuds que desencadenen, en última instància, un qüestionament del sistema patriarcal. 

En opinió d’Amàlia Alba, de Dones Progressistes, les xarxes han jugat en favor del feminisme, un moviment “poc jerarquitzat, que sol organitzar-se en entitats coordinadores o comissions”. “Són formes de comunicació molt adients per a la nostra realitat”, assegura. “A través de les xarxes operen els moviments socials i s’acceleren els processos associats. Passa amb el feminisme, com també ha passat amb l’independentisme o el 15M”, explica Núria Vergés, professora de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut Interuniversitari de Gènere de Catalunya i del col·lectiu Donestech.

Núria Vergés, professora de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut Interuniversitari de Gènere de Catalunya i del col·lectiu Donestech: «La diversitat del moviment permet establir aliances 
amb altres moviments»

 

UNA RESPOSTA AL CONSERVADORISME

Probablement l’actual embranzida de la causa violeta no s’explica sense l’onada de conservadorisme que recorre les institucions i que epitomitza Donald Trump, un president que representa els clixés més perniciosos de la masculinitat. “Assistim a una pèrdua de drets a nivell mundial”, afirma Amàlia Alba. La resposta es deixa notar a tot el món. El passat gener milers de dones envaïren els carrers de Washington per protestar contra l’agenda ultraconservadora del magnat republicà. Alhora, a l’Amèrica Llatina el moviment Ni una menys ha anat agafant força per burxar en la consciència col·lectiva d’aquest subcontinent. A l’Estat espanyol, recorda Glòria Marín, la reforma de la Llei de l’avortament que impulsà Gallardón va sacsejar els col·lectius feministes, que respongueren amb el Tren de la Llibertat. “La contrareforma de Gallardón fou un detonant per mobilitzar-nos. I no s’ha d’oblidar que fou l’única derrota important del PP en la passada legislatura”. D’aquell rampell conservador, de fet, va nàixer Elx pel dret a decidir, un dels col·lectius més actius de les comarques més meridionals del país.

 

UNA HETEROGENEÏTAT ENRIQUIDORA 

El feminisme és heterogeni. De fet, és aquesta heterogeneïtat la que dóna peu al naixement d’allò que les teòriques anomenen la tercera onada de feminisme. A partir dels anys 90 deixa de ser patrimoni de les dones blanques occidentals i emergeixen noves sensibilitats que reclamen ser escoltades. Apareix l’ecofeminisme, el transferminisme, el feminisme queer, el feminisme decolonial, els ciberfeminismes i el tutti quanti. És a partir d’aquest moment que es comença a parlar de “feminismes”, en plural. Avui dia qüestions com la regulació de la prostitució o la maternitat subrogada desperten debats aferrissadíssims entre dones. “Estem en un nou context de dobles militàncies que enriqueix i eixampla la base del feminisme”, assegura Glòria Marín. Núria Vergés, professora de sociologia de la Universitat de Barcelona està convençuda que la diversitat és un tret positiu perquè “permet establir aliances amb altres moviments”. “Estem en una societat postmoderna i el feminisme no se’n pot abstraure. Es qüestionen els binarismes i els essencialismes de gènere més que mai, es multipliquen les apreciacions de les interseccionalitats. Crec que és una oportunitat per treballar les particularitats”, assegura aquesta experta en ciberfeminisme

8M: PUNT DE PARTIDA

La convocatòria d’aturada desperta entusiasme entre les persones interrogades per EL TEMPS. “La vaga cal fer-la, clar que sí —exclama la periodista Natza Farré—. M’agradaria una vaga mundial per demostrar que si el món continua rodant és gràcies a nosaltres i que el podem aturar quan ens done la gana”. Què passa, però, si aquest dijous no totes les dones secunden la vaga? “La vaga del 8M és un pas fonamental en el camí, però no és un punt d’arribada sinó un punt d’eixida”, opina Glòria Marín, d’Elx pel Dret a decidir. “Estem en un procés de bola de neu que va creixent. Es donen totes les condicions perquè es mantinga viu”, assegura aquesta militant de llarg recorregut. “La mera convocatòria ja és, per ella mateixa, una presa de consciència per a la majoria de la gent. Encara que el seguiment no siga massiu, estic convençuda que ha fet que moltes dones prenguen consciència de la discriminació que pateixen” argumenta Sonia Reverter. I adverteix: “Hem d’aprofitar que el tema figura en l’agenda perquè no perda la força i es difumine la reivindicació, com va passar amb l’agenda feminista dels 70 i dels 80, que fou incorporada i descafeïnada per les institucions. Aquesta massa crítica que ara tenim podrà donar resultats si es polititza, no en el sentit de partits polítics sinó a nivell d’exigència de canvis”.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.