La pandèmia del coronavirus ha agafat amb el peu canviat als governs de tot el planeta. Tot i comptar amb les experiències prèvies dels seus veïns de frontera, la majoria dels països només han reaccionat dràsticament quan tenien l'aigua al coll. El confinament de la població, llevat d'excepcions com ara Holanda, s'ha convertit en la mesura predilecta per reduir l'expansió dels contagis, així com per limitar l'estrès d'uns sistemes sanitaris públics en risc real de col·lapse. El fre de mà a l'economia i a la vida social han sigut inevitables per evitar un desastre en vides encara més elevat.
L'impacte d'aquest virus desconegut i amb taxes de letalitat superiors a la grip comú ha obert una esquerda al consens econòmic predominant. Amb l'objectiu de combatre amb major recursos l'expansió de la Covid-19, s'ha nacionalitzat temporalment els centres mèdics privats i s'han qüestionat de manera transversal les sagrades regles de l'ortodòxia pressupostària. Fins i tot, s'han produït afirmacions amb un to certament crític amb els trets que han definit l'actual globalització econòmica. «Cal reflexionar sobre una millor organització de la cadena de valor, sobre una relocalització de certes activitats estratègiques», va apuntar fa setmanes el ministre de Finances francès, el liberal Bruno Le Maire, amb un esperit aparent d'esmena sobre la deslocalització d'empreses a tercers països.
«La crisi sanitària ha obert una finestra d'oportunitat per a la relocalització d'activitats productives, és a dir, per replantejar-se l'estratègia empresarial de competir a través de la reducció dels costos», apunta el catedràtic d'Organització d'Empreses i director de la Càtedra d'Economia del Bé Comú a la Universitat de València, Joan Ramon Sanchis, qui afegeix: «És l'ocasió idònia per abordar l'ajornat canvi de model productiu». «La millor manera de competir és a través de la innovació, el desenvolupament, la investigació, el disseny i la diferenciació. Cal aprofitar l'impacte d'aquesta pandèmia per reflexionar sobre la importància de recuperar el teixit productiu valencià», reclama.
Una recuperació que, a parer d'Elies Seguí, director acadèmic de la Fundació Nexe, membre del Centre d'Investigació de Gestió d'Empreses i professor de la Universitat Politècnica de València, «s'ha de concentrar en la part de més valor afegit de la cadena». «No té gaire sentit la relocalització d'activitats intensives en mà d'obra», puntualitza. I assenyala: «L'emergència del coronavirus obri un escenari propici per a la relocalització d'activitats productives, especialment si hi ha una decisió política posterior de declarar certes activitats, com ara la sanitat, estratègiques».
L'exministre d'Indústria, Turisme i Comerç entre 2008 i 2011 del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero i professor del Departament de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid, Miguel Sebastián, no ho contempla. «La deslocalització executada és una inversió concentrada fonamentalment en països menys desenvolupats, la qual s'ha adoptat per motius d'eficiència econòmica. La pandèmia no canviarà aquest plantejament. De fet, la proposta d'una relocalització d'empreses no té massa sentit», afirma. I amplia: «La pandèmia que patim és una situació transitòria i no serà repetible de manera freqüent. D'aquesta crisi epidemiològica, s'ha d'extraure la lliçó d'actuar ràpid. En cas d'una altra, els governs actuaran amb més celeritat». «Les mesures dràstiques s'acordaran abans», ressalta.
«El debat és complex i oportú, però no realista», tèrcia José Luis Hervas, catedràtic d'Organització d'Empreses de la Universitat Politècnica de València i director del Pla Estratègic de la Indústria Valenciana. «Les cadenes de subministrament estan muntades de manera que no tot depèn dels costos. No hi ha tanta diferència de cost entre Polònia o Portugal respecte de la Xina, en cas d'afegir la logística de dur el subministrament. El problema és que la Xina està especialitzada en una sèrie de productes i processos. El 90% dels llums LED es fabriquen allí. El mateix ocorre amb les bateries, els cascos de moto o altres coses. Canviar això és molt complicat. Les cadenes de subministrament globals responen també a aquestes variables i no solament al cost», raona.
A conseqüència de la interconnexió global de les cadenes de valor, indica que el debat ostenta «més oportunisme i patriotisme que lògica econòmica». «L'únic debat important gira al voltant del consumidor», opina. I reflexiona: «Continuaràs comprant un Iphone encara que es produïsca a la Xina? Segurament, sí. És el consumidor qui ha d'exigir fair trade [començ just en l'argot econòmic], així com els països avançats imposar taxes als productes que no estiguen fabricats en condicions de sostenibilitat i eco-eficiència. Aleshores, sí que es produirà un canvi gradual i real en les cadenes de subministrament. Però seguim amb béns que estan fabricats al Vietnam i no a Elx».
Desmantellament industrial
La derivació de les cadenes de subministrament global cap a tercers països va produir-se amb més intensitat al País Valencià a l'inici de la dècada dels 90. En aquell moment, i tal com ocorre en l'actualitat, l'estructura productiva valenciana estava concentrada en determinats punts del territori. «El País Valencià s'ha caracteritzat tradicionalment per l'existència d'un desequilibri territorial, amb una marcada dicotomia entre el litoral urbanitzat i densament poblat, i un interior pobre agrícola, rural i en vies de despoblament. El procés de terciarització i el fort desenvolupament turístic de les últimes dècades del segle passat van aguditzar aquest contrast», explica Xavier Molina, catedràtic d'Organització d'Empreses de la Universitat Jaume I a l'obra Un model productiu des del territori: cap a la clusterització de l'economia valenciana, editat per la Fundació Nexe.
«Existeix, d'altra banda, una sèrie d'espais al voltant de ciutats mitjanes i petites (Ontinyent, Alcoi, Ibi, Elx, Elda...), on s'ha desenvolupat una indústria tradicional de béns de consum, basada en l'empresariat autòcton, l'existència recursos locals i una forta tradició artesana, d'acord amb el model que s'ha denominat d'industrialització endògena. Podem identificar aquests espais com a clústers», complementa al llibre sobre una estructura productiva lligada a districtes industrials com ara el calcer a les comarques del Vinalopó, el taulell a la zona de la Plana de Castelló, els joguets a l'Alcoià o el tèxtil en les àrees d'influència d'Alcoi i Ontinyent (Vall d'Albaida). L'especialista en clúster, a més, inclou Catalunya com a referent en polítiques per impulsar aquestes aglomeracions empresarials.
.jpg)
L'estructura particular de la indústria valenciana, segons Seguí, «va ser resultat, en gran manera, de les polítiques impulsades durant els anys 80 per part del Govern valencià, especialment a través de la xarxa d'instituts tecnològics». «Això va permetre suplir la manca de mida de les empreses autòctones», anota. «Aleshores, i gràcies a l'acció de l'Institut de la Xicoteta i Mitjana Indústria de la Generalitat Valenciana, l'administració va possibilitar a les firmes poden compartir recursos. Aquella política va ser fonamental per al desenvolupament tecnològic i per facilitar la col·laboració entre les microempreses i pimes valencianes dintre d'aquests clústers locals», complementa Sanchis.
Tot i les possibilitats econòmiques que oferia l'existència de clústers per a les companyies valencianes, l'acceleració de la globalització econòmica va produir una deslocalització (i progressiu desmantellament) de les activitats productives ubicades al País Valencià. Un bon grapat d'indústries, no debades, van ser seduïdes pels costos inferiors que oferien països del sud-est asiàtic. Exemples com ara Indústria Joguetera (Injusa) a Ibi, una població famosa per produir aquestes productes ubicada a la comarca de l'Alcoià, o la firma de calçat Panamà Jacks, d'Elx (Baix Vinalopó), foren alguns dels exemples més cridaners.
«El procés de deslocalització, però, no va ser causat, en la seua totalitat, per la globalització econòmica. Al País Valencià, per exemple, fou conseqüència de les polítiques dutes a terme pel PP, el qual estava convençut que el desmantellament de la indústria valenciana era positiu», assegura Sanchis, qui defensa: «S'ha demostrat que va ser una errada. La millor manera de competir no era mitjançant la reducció de costos gràcies a la mà d'obra barata». «En cap moment, va donar-se suport des de l'administració», contraposa Hervas. I replica: «Va donar-se per temes de qualitat i problemes amb els mercats finals. I, globalment, la deslocalització va ser relativament menuda».
A Catalunya, segons una radiografia del Centre de Cooperació Internacional de la Universitat de Lleida de l'any 2006, la deslocalització de l'activitat productiva va afectar companyies multinacionals que s'havien instal·lat al territori en diferents etapes del segon terç del segle XX. «Les empreses transnacionals instal·lades a Catalunya arribaren en dues grans onades: la primera als setanta, quan arribaren firmes per accedir al mercat espanyol protegit, químiques i farmacèutiques; i la segona, als anys vuitanta, per accedir al mercat europeu, d'automoció, electrònica de consum», apunten. Alguns dels exemples més paradigmàtics de deslocalització foren les plantes de Samsung i Philips. Catalunya, no debades, va concentrar la meitat dels llocs de treball perduts a l'Estat espanyol per les deslocalitzacions entre el 2003 i 2007, segons un estudi de la Fundació Ortega y Gasset.
«És la diferenciació, estúpid!»
La innovació, la robotització, la digitalització i l'automatització en els processos productius, però, ha comportat una progressiva relocalització de les companyies, especialment als Estats Units. L'any 2013 els nord-americans comptaven el retorn de 300 firmes. Una relocalització que també s'ha donat a l'Estat espanyol. Marques valencianes, com ara Indústria Joguetera (Injusa), van instal·lar-se a les seues ubicacions originàries. L'aposta per la innovació va ser clau en la companyia joguetera. «Ens vam adonar que o apostàvem per la innovació, la tecnologia i la qualitat del producte o ens quedàvem fora», confessaven en 2016 a El País.
La relocalització experimentada en diverses factories, segons Seguí, «mostra que la tendència s'ha capgirat». «En els darrers anys, s'ha experimentat un procés de relocalització de la producció. Empreses tèxtils de la Vall d'Albaida, sabateres de les comarques del Vinalopó o jogueteres de l'Alcoià que van marxar a tercers països han acabat tornant. Els avantatges de la deslocalització s'han diluït. La relocalització és una aposta emergent, especialment arran dels processos de digitalització i impuls de la indústria 4.0», analitza. «Al País Valencià, s'ha produït una relocalització empresarial gràcies a l'existència dels clústers, on aquestes companyies compten amb una xarxa de clients, proveïdors i indústria auxiliar que no troben en tercers països», destaca. «És la clau d'èxit de la indústria valenciana», insisteix.
«Aquesta relocalització existeix, però no és massa significativa», opina Hervas, amb una visió més escèptica. «En l'actualitat, predomina una estratègia híbrida. Per exemple, una butaca de relaxament pot estar fabricada a València, però compta amb una mecànica interna importada de la Xina. O llums d'aquest país asiàtic que són embalades i acabades a Riba-roja de Túria (Camp de Túria). Per a productes de mitjana-alta qualitat, hi ha moltes opcions perquè la cadena de producció estiga concentrada al 100% en el territori. Un exemple és el sector ceràmic de Castelló. El calçat, en canvi, és un 50% produït al nostre territori i l'altra meitat pells importades d'Àsia». Malgrat tot, sí que comparteix amb Seguí els beneficis que aporten els clústers: «Són una eina fantàstica de desenvolupament industrial. Potenciar-los és fer indústria i país».
Sanchis, en coincidència amb la resta d'experts valencians, advoca perquè «l'administració fomente la creació de clústers locals, que imiten experiències com les del taulell a Castelló». «S'haurien de reutilitzar els polígons industrials per incloure-hi parcs tecnològics que propicien el naixement de clústers locals. Tenim, no debades, l'oportunitat d'impulsar una relocalització basada en aquests pilars d'innovació, la qual podria, a més, reduir a mitjà termini els nivells d'economia submergida de les comarques del Vinalopó», preconitza, així com suggereix incentius fiscals a les empreses que aposten per aquest mena d'estratègies i processos productius. «Els incentius fiscals poden ser positius si ho enfoques cap a la sostenibilitat i la promoció d'activitats d'innovació, els quals tindran un retorn posterior important», argumenta.
Un dels districtes industrials que ha aconseguit la relocalització d'empreses i s'ha convertit en un dels punts econòmics més dinàmics del País Valencià és la Foia de Castalla. «Ibi va veure com una part de la seua indústria joguetera emigrava cap a la Xina i ara compta amb llista d'espera als polígons de tota la zona», ressalta Hervas, qui defensa un catàleg de mesures com ara «sòl disponible, equipat i barat; ajudes per a la contractació de personal i ampliació real de plantilla; potenciar els instituts tecnològics i l'Agència Valenciana d'Innovació; continuar aplicant la llei d'Indústria, o atraure multinacionals». «L'atracció d'aquestes grans empreses multinacionals es treballa molt bé a Catalunya i el País Basc. Cal recordar que cada transnacional que s'instal·la du la seua cadena de subministrament. Només cal pensar amb la Ford al País Valencià», amplia.
«Si som capaços de generar un substrat, especialment amb clústers, en el qual puguen germinar aquesta mena d'empreses, les oportunitats de relocalització i atracció de companyies són moltíssimes. La política clúster és importantíssima», expressa Seguí, qui apunta que la conselleria d'Economia Sostenible, encapçalada pel valencianista Rafael Climent, «està treballant en aquesta direcció». «La manca de recursos per l'infrafinançament, però, ens atorguen menys marge per implementar polítiques industrials com les de Catalunya», lamenta. I proposa: «La crisi sanitària del coronavirus hauria de servir per buscar la captació de companyies de biotecnologia roja en zones dinàmiques i emprenedores com ara València i Alacant».
Aquesta política d'atracció de companyies d'equipaments sanitaris, a parer del director acadèmic de la Fundació Nexe, «s'hauria d'impulsar a escala estatal». «La pandèmia del coronavirus ha de servir per catalogar com a activitats estratègiques les relacions amb la salut pública. Això estimularia la localització d'aquesta mena de firmes», demana, tot i afirmar que «seria més positiu articular-ho des d'una mirada europea». «D'aquesta pandèmia, hem d'extraure diverses conclusions respecte del model d'industrialització que tenim a Espanya. Per exemple, la recerca i el desenvolupament s'ha considerat sovint com a un luxe, la qual cosa és equivocada», indica Sebastián, qui remarca: «Una de les grans lliçons que s'ha d'extreure d'aquesta crisi sanitària és la importància de la ciència».
«Viurem un període en el qual retrocedirà la globalització i es produirà un replegament en les cadenes de subministrament», assegurava Federico Steinberg, investigador del Reial Institut Elcano i professor del Departament d'Anàlisi Econòmic de la Universitat Autònoma de Madrid, en una trobada telemàtica organitzada per l'Associació de Directius i Executius d'Aragó, la qual va celebrar-se aquest divendres. L'oportunitat de la relocalització empresarial, tot i les seues complicacions, oberta de bat a bat.