1 de maig

Una vacuna contra la pandèmia laboral del coronavirus

La crisi sanitària de la Covid-19 s'ha convertit en una autèntica pandèmia laboral. Amb l'Estat espanyol registrant en març la pitjor dada d'ocupació de la seua història, l'Organització Internacional del Treball ha estimat una pèrdua de 195 milions de llocs de feina al món. Una sagnia laboral a la qual se sumaran els processos de globalització, precarització i automatització del treball, així com l'impacte laboral de la reconversió verda de l'activitat productiva. En previsió d'un mercat laboral profundament comatós, EL TEMPS consulta diversos experts sobre quina vacuna aplicar per evitar l'empobriment dels treballadors i una taxa d'atur insuportable.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El tsunami sanitari del coronavirus ha ofegat l'economia mundial. Amb quasi la meitat del planeta confinat per contenir l'expansió del contagi, l'activitat productiva s'ha aturat pràcticament en sec. Els motors industrials s'han apagat o, en el millor dels casos, han funcionat al ralentí. Una onada imprevista que ha provocat una autèntica epidèmia d'acomiadaments. En març, de fet, l'Estat espanyol ha registrat la pitjor dada d'ocupació de la seua història. I les previsions són encara més esfereïdores. Segons les estimacions del Banc d'Espanya, la Covid-19 deixarà vuit milions d'aturats a l'Estat espanyol.

La tempesta laboral del coronavirus, tanmateix, s'ha unit a la pluja de laglobalització. La deslocalització empresarial i la progressiva desregulació del mercat del treball han esmicolat l'enyorada estabilitat laboral dels gloriosos trenta, el terme amb què s’identifiquen els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. «L'antic treball estàndard amb contracte indefinit, a temps complet, plena cobertura de la seguretat social i amb salaris capaços de desvincular de la pobresa a la treballadora, s'ha convertit en una raresa en l'actual mercat laboral. S'ha obert pas un nou model d'ocupació caracteritzat per la precarietat. El treball ha deixat de ser sinònim d'emancipació i dignitat per convertir-se en una paraula desproveïda de drets», explica Adoración Guamán, professora de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de València.

L'evolució d'un mercat laboral fordista amb feines estables en un món del treball caracteritzat per la incertesa, la temporalitat i, fins i tot, la segmentació entre assalariats va accelerar-se encara més arran de la depressió financera del 2008. «La pèrdua de més de 3,7 milions de llocs de treball entre 2008 i 2014 va pavimentar el camí per al desmantellament dels drets laborals. Aquesta senda cap a la precarietat, però, era evitable. No debades, fou la conseqüència de l'estratègia seguida per la Unió Europea per sortir de la crisi, la qual va promoure una devaluació interna (abaixada de salaris) a través de la reducció dels drets laborals, la limitació dels poders dels sindicats i l'extensió de les prerrogatives empresarials», desgrana.

En paral·lel a la devaluació interna, va accentuar-se la globalització de les cadenes de producció, les quals estaven sovint controlades per empreses d'abast multinacional. «La mà d'obra del sud global, amb un grau de precarietat social i ambiental molt més marcat, fabricava o recol·lectava els béns de consum, tecnologia, roba o aliments que arribaven a les nostres cases», segueix. I certifica: «El coronavirus ens ha colpejat, per tant, amb una realitat laboral degradada, la precarietat laboral com a norma vital i sense el matalàs que teníem l'any 2008, així com enormement dependents de l'explotació del treball al sud global». «Les repercussions socioeconòmiques d'aquesta catàstrofe sanitària tindran magnituds històriques. L'Organització Internacional del Treball, de fet, ha calculat que en el segon semestre d'enguany es destruiran 195 milions de llocs de treball. Això són xifres desconegudes des de la Segona Guerra Mundial», adverteix.

L'efecte d'aquest terratrèmol sanitari ha tingut rèpliques de magnituds devastadores a l'Estat espanyol. En el passat més març, quasi 900.000 persones van perdre la seua feina -sense comptar els nombrosos Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) que s'han executat. Una pandèmia laboral que requereix un doble tractament per evitar un futur empobriment de les capes assalariades i un increment estratosfèric de les xifres d'atur. «Cal diferenciar entre les necessitats immediates i les que sorgiran després de la crisi que encara s'està desenvolupant. A curt termini, els esforços dels diferents executius s'han de centrar a preservar l'ocupació; siga amb mesures generals com l'ERTO, o més particulars, com ara els rescats empresarials. La prioritat ha de ser protegir els llocs de treball», defensa Roy Cobby, investigador en Política Econòmica i de Desenvolupament del King's College London.

Els treballs del sector agroalimentari s'han reivindicat com a essencials durant la crisi de la Covid-19| Europa Press

En el cas d'aquelles persones sense feina, amb treballs informals o, fins i tot, per a falsos autònoms enormement precaris, apunta: «És fonamental oferir-los garanties universals, com ara la renda bàsica». «La proposta actual del Govern espanyol d'un ingrés mínim és una bona notícia, fins i tot avançada en l'àmbit europeu. Malgrat això, serà necessari ampliar-la per evitar un desastre. En circumstàncies normals, parlaríem d'una caiguda de la demanda. En aquest cas, però, existeix el risc d'una disminució de la capacitat de subsistència de les famílies», alerta.

«Cal celebrar qualsevol avanç en drets, per insuficient que sigui, com és laRenda Mínima Vital. Més que res perquè estableix un precedent relativament nou i ens ofereix una base a partir de la qual podem avançar en termes de quantia i cobertura», expressa Carlos Delclós, sociòleg a la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre la possibilitat que aquest ingrés fomenta la base d'una renda bàsica futura. Carmen Castro, economista especialitzada en models de benestar, és més contundent: «Ja no és possible mantenir-se de perfil. Les polítiques redistributives han d'estar en el centre de l'agenda. Urgeix desenvolupar una prestació monetària, individual, incondicional i de quantia suficient per a garantir el dret a la vida en condicions dignes».

L'atenció de les urgències, com ara la protecció dels llocs de treball i la garantia d'ingressos, s'ha de combinar amb polítiques de llarg abast. «Espanya és un dels països de l'OCDE amb la taxa d'atur estructural més elevada. Des dels anys setanta, mai no hem baixat del 8% i la creació neta de feina ha sigut negativa. Això és clarament insostenible i es deu a la dependència de sectors com ara el turisme i la construcció, així com a la caiguda concomitant de la indústria», diagnòstica Cobby, qui proposa «el retorn de la política industrial activa, amb un èmfasi particular en la transició energètica i la transformació digital».

Com a receptari per reindustrialitzar, recomana construir «xarxes sòlides de banca pública, espais de discussió compartits per investigadors privats i públics, i plans a llarg termini que seguisquen l'estil de Made in China 2025 o l'Industry 4.0 alemany». I suggereix: «També cal una relocalització de certes etapes de les cadenes de producció, l'aposta per infraestructures internes com ara el Corredor Mediterrani, la recerca d'alternatives turístiques amb més valor i la intervenció del mercat immobiliari». «L'habitatge, de fet, és un problema majúscul», coincideix Delclós, també investigador a l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, ubicat a Catalunya.

A l'Estat espanyol, el 37% de la població dedica el 40% del sou o més per abonar el lloguer quan els llogaters compten de mitjana amb uns ingressos anuals de 23.000 euros, segons l'enquesta de condicions de vida del 2018. «Cal desmercantilitzar l'habitatge i pensar-lo com a un dret universal igual que concebem la sanitat pública. A banda d'aquest canvi més sistèmic, s'hauria de controlar el preu dels lloguers, ampliar l'irrisori pes de l'habitatge social i eliminar les exempcions fiscals a les societats anònimes de cotització d'inversió immobiliària [a través de les quals gestionen els grans fons les seues carteres d'habitatges]», sol·licita, així com proposa una regularització de les persones migrants sense papers.

Europa Press

«Ens enfrontem al repte de sortir d'aquesta crisi econòmica per la via de la justícia social i ambiental, amb mecanismes que ens permeten sostenir vides que paguen la pena ser viscudes i respectant al màxim la planeta», intervé Guamán. «Per aconseguir-ho, s'hauria de plantejar el treball garantit com a element complementari i sinèrgic a la renda bàsica», expressa en reivindicació d'una mesura que assegura a tota la població en edat laboral i condicions adients de salut un treball per a la realització d'activitats comunitàries, de cura de les persones o de formació. «És el moment de revalorar el paper del sector públic, tant en la seua tasca de dinamització i reorientació de l'activitat econòmica de caràcter privat com en la creació d'ocupació de qualitat, combatent alhora precarietat i desocupació», sosté. «Avui és irrefutable la necessitat de crear ocupació en serveis orientats a cobrir necessitats socials no satisfetes», indica.

L'actual crisi sanitària, com assenyala Castro, «ha descobert a molta gent la vulnerabilitat i la necessitat de cuidar. I, per tant,és el moment de situar les cures com a eix central de la reorganització ecosocial». «L'objectiu ha de ser la configuració d'unsistema públic de provisió de benestar, reforçar la cobertura del sistema de cures i atenció a la dependència, amb ocupació pública i obrint espai comunitari des del qual compartir la responsabilitat social de les activitats identificades com a essencials per al sosteniment de la vida», reflexiona, així com sol·licita «dignificar les condicions de treball de les ocupacions que per fi hem identificat que són bàsiques i necessàries per a la vida, les quals estan fortament precaritzades i feminitzades, com ara l'atenció sociosanitària, l'alimentació, la neteja o l'ajuda i les cures a domicili». «És necessari, al seu torn, blindar la intervenció pública en la producció i distribució de recursos bàsics per a la vida, és a dir, en l'alimentació o en recursos energètics», incorpora.

Amb el doble propòsit d'assegurar vides dignes, combatre els processos d'automatització i robotització del treball, així com lluitar contra l'emergència climàtica, el think tank britànic Autonomy ha defensat la instauració d'una jornada laboral de quatre dies. Una fórmula que ha promocionat el secretari autonòmic d'Ocupació de la Generalitat Valenciana,Enric Nomdedéu, de Compromís, a través d'ajudes a les empreses que la instauren. «L'automatització i la desaparició progressiva de certs treballs és una oportunitat per reorganitzar tasques en determinats sectors perquè siguen assumibles en jornades laborals reduïdes», valora Cobby. «L'impacte d'una jornada laboral de quatre dies podria ajudar, fins i tot, contra el canvi climàtic en cas de combinar-se amb mesures addicionals com ara el treball remot», agrega.

«Actualment la distribució de la riquesa és regressiva», subratlla, així com ressalta el risc d'una acceleració de la depauperació de les classes treballadores a causa de la pandèmia del coronavirus: «Si les intervencions dels diferents governs se centren a rescatar empreses sense exigir-hi contrapartides de sostenibilitat o protecció laboral i en protegir als propietaris, s'estarà subvencionant els rics. En cas de no capgirar les polítiques que van aplicar-se en la passada crisi financera, ens enfrontem a un reforçament de la desigualtat que no afavoreix el creixement econòmic, tal com va afirmar el Fons Monetari Internacional». «La caritat voluntària no és suficient per reequilibrar les desigualtats que segurament apareixeran i finançar la necessitat imperiosa de reconstruir la capacitat institucional de l'Estat. Per això, i seguint el rastre d'economistes com ara Thomas Piketty, cal aplicar impostos a les rendes altes, grans patrimonis i empreses tecnològiques», demana.

Thomas Piketty

L'economista francès, fins i tot, proposa en el seu darrer llibre, Capital i ideologia (Edicions 62, 2019), la substitució de la propietat privada per una propietat temporal i social. El prestigiós intel·lectual progressista planteja com a mecanisme per aconseguir la propietat social que els representants dels treballadors ocupen la meitat dels seients en els consells d'administració, així com que es limite el dret de vot dels accionistes més importants. Una recepta que s'erigeix com a un dels nombrosos tractaments de xoc per vacunar-se d'una futura pandèmia laboral amb símptomes greus de desocupació elevada i major empobriment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.