-Vostè s'estrena al món editorial amb Des de la trinchera. Microbatallas feministas, un assaig de mirada feminista sobre experiències de la vida diària. Com va sorgir la idea d'escriure aquest llibre?
Fa uns anys, amb els amics, parlàvem de qüestions relacionades amb el feminisme i del seu impacte en la vida quotidiana, de com, per exemple, hi havia enormes contradiccions entre els discursos i allò que et trobaves diàriament. D'aquestes contradiccions, d'aquestes discussions, sempre irrompia la broma: «Podries escriure alguna anàlisi, algun article». Jo sempre contestava: «Com escriure una anàlisi d'aquestes qüestions. O encara més: com plantejar-me escriure un llibre?». Tanmateix, comptava amb desenes de notes al mòbil, havia recollit dades, llegia gran quantitat d'obres sobre el feminisme, especialment perquè hi observava un biaix de gènere entre les meues lectures. Amb tot aquest material, vaig provar d'escriure un article llarg que, finalment, s'ha transformat en un llibre de xicotetes reflexions.
-L'obra, de fet, transita de l'anècdota personal a una anàlisi general de l'estat de la qüestió. Atès que les dones sempre estan més qüestionades quan intervenen públicament, tal com exposes al llibre, narrar aquestes experiències privades ho consideres un exercici alliberador?
Sí, la intenció era plasmar de manera tangible a l'obra el lema encertat que les qüestions personals són polítiques. Quan vaig reflexionar-hi sobre com encarar el llibre, la idea era, precisament, aquesta: partir d'anècdotes personals per fer-les públiques, perquè quan les dones fan públiques les seues experiències s'adonen que no es tracta de problemes de caràcter privat, sinó d'assumptes col·lectius causats per un sistema patriarcal que ens oprimeix. És alliberador? Doncs, la veritat, no ho sé. És cert que escriure en primera persona podria tenir un efecte terapèutic, però, al seu torn, em feia por obrir-me massa, que se'm qüestionara per les meues contradiccions.
-Aquesta por connecta amb la problemàtica que apuntes a l'obra: com les dones s'exposen en major grau a insults i critiques a les xarxes socials quan expressen opinions personals o, fins i tot, polítiques.
L'exposició sempre comporta unes conseqüències. Ahir estava llegint un informe de gendertrolling, en el qual es desgranava com grups ultracatòlics d'extrema dreta intimiden i assetgen a les dones en l'àmbit digital. L'estudi assenyala com diversos perfils compten amb un peatge ideològic de càstig, és a dir, s'ataca a persones per ser d'esquerres, per exercir el periodisme, la qual, malauradament, és una professió força menyspreada, i per ser dones. La diferència de gènere era evident perquè s'assetjava digitalment en referència a qüestions, per exemple, vinculades al cos.
-El masclisme, tanmateix, també està present als mitjans de comunicació.
Sí, però crec que cada vegada menys. Abans, quan s'exposava als mitjans de comunicació un assetjament, s'hi qüestionava si no era a punta de navalla o estava desproveït de violència. També s'aplicava certa condescendència quan s'explicaven abusos sexuals o es relativitzava que et pogueren tocar el cul a una discoteca. L'expressió habitual era: «Amb l'alcohol, ja saps». Crec que hi ha molts mitjans de comunicació i col·lectius de periodistes, com ara la Unió de Periodistes, que estan fent un molt bon treball per espolsar-se els prejudicis enquistats. El format de les tertúlies televisives, en canvi, és molt patriarcal. No hi ha debats argumentatius, de confrontar idees. L'objectiu és aniquilar a l'adversari ideològic. S'empra la humiliació com a estratègia.
-És cert que hi ha mitjans que cada vegada tenen més cura sobre les qüestions de gènere, especialment aquells amb una mirada progressista de l'actualitat. En el tractament dels crims sexuals, però, sembla que es reproduïsquen les mateixes pràctiques, com si entre la cobertura de l'assassinat de les xiquetes d'Alcàsser i Marta Calvo no s'haja avançat gaire.
La televisió, per exemple, opera amb unes lògiques periodístiques diferents. No debades, el funcionament dels mitjans audiovisuals està inequívocament lligat a l'espectacle i, per tant, és més fàcil l'aparició de diversos comportaments periodístics, com a mínims, sensacionalistes. És complicat resoldre-ho. Només amb formació i amb una vocació real de realitzar un tractament més acurat i rigorós s'hi pot solucionar. Ara bé, podrien haver-hi mecanismes reguladors, com per exemple l'existència d'un consell audiovisual de caràcter estatal que poguera sancionar determinats tractaments mediàtics excessivament sensacionalistes i constitutius de mala praxi professional. També crec que caldria extreure els feminicidis de la secció de successos. Mencione un exemple: quan assassinen a una prostituta en Albal, s'hauria d'encarar la informació explicant les causes de fons que poden haver motivat aquest crim, així com emprar aquest assassinat per exposar com es construeix la violència contra les dones.
-S'hauria, per tant, d'aplicar una connotació política a la secció de successos, això és, una mirada de la criminalitat vinculada a les causes socioeconòmiques i ideològiques que la provoquen? Dit ras i curt: contextualitzar els successos i no tractar-los sovint com a qüestions aïllades.
Sí, totalment. Sembla, de fet, que la premsa, fins i tot, progressista aplica un cert classisme en seccions com els successos o el cor. Aquestes seccions reprodueixen molts dels esquemes masclistes i, per tant, s'hauria d'aplicar un tractament amb perspectiva de gènere, així com vinculat als efectes que generen les desigualtats socials per a l'aparició de la criminalitat. No s'han de menysprear.
-La cobertura del judici de Maria Jesús, més coneguda com a Maje, una persona que suposadament va emprar el seu amant per assassinar la seua parella amb un mòbil econòmic, és un exemple, precisament, de doble vara mediàtica? Sembla estrany que si haguera estat un home el presumpte criminal, s'haguera posat l'accent de manera morbosa en totes les relacions sexuals que va mantenir la principal acusada, així com en els detalls d'aquestes.
Aquesta causa va servir per alimentar el tòpic de les dones males que conspiren per matar. És evident que les dones poden assassinar i que, en aquest cas, semblava haver-hi una conspiració rere el crim, però crec que s'ha de ser curosos amb el tractament de la informació i la contextualització d'aquesta. No servei de res que un diari es tenyisca de morat durant el 8 de març i després informe d'aquesta manera sobre aquest assassinat. Al final, semblava aplicar-se una doble vara de morbo que en altres casos no s'ha donat.
-Canviem de terç. A l'obra escrius: «El nostre sistema prioritza la productivitat a la salut mental i acaba convertint-se en un sistema que deshumanitza; si suprimim les emocions, suprimim l'empatia, i sense empatia ja som autòmats». Com pretén capgirar el feminisme aquesta qüestió?
Entenc el feminisme amb una mirada de classe i anticapitalista, perquè crec que és impossible deslligar-ho. No debades, considere que és molt complicat tenir una societat feminista 100% en un context capitalista, el qual compta amb unes lògiques d'acumulació, de recerca de més beneficis i productivitat que van contra la vida. El feminisme aporta mirades molt interessants, com ara la priorització de les cures. D'aquesta manera, exigeix a l'estat una xarxa pública de cures per evitar que es convertisquen en una càrrega per a les dones i els homes. Les cures, de fet, no han de ser una càrrega. Al contrari, ha de ser una qüestió que ens ha d'acompanyar durant tota la vida, estiguem malalts o no. També hi ha propostes com una jornada laboral de quatre dies. Al remat, s'intenta extreure els essers humans de l'actual lògica mercantilista en la qual estem immersos. O dit d'una altra manera: capgirar l'actual model en el qual vivim per a treballar.
-Tot i el potencial transformador del feminisme, hi ha certes branques de l'esquerra que consideren una errada la priorització dels discursos morats, i també ecologistes. Assenyalen que s'està apostat per les lluites identitàries.
Aquests discursos de certes branques progressistes que reivindiquen la priorització de la lluita obrera són bastant falsos. No debades, s'obliden que les dones també conformen la classe obrera. És una divisió, un debat bastant fals. El feminisme planteja un model nou en tots els sentits i, en certa manera, una lluita contra l'actual model capitalista. Encara més, el feminisme no és lluita identitària, atès que les dones representem el 51% de la població. Per què no es planteja com a batalla identitària reivindicar el model laboral en el qual l'home blanc amb granota blava era el protagonista?
-Hi ha la nostàlgia per part d'aquestes branques de l'esquerra d'un model laboral que estava, a més, sostingut per una enorme desigualtat de gènere, per la reclusió de les dones a les seues llars.
Sí, és la cadena de muntatge paral·lela a la cadena de muntatge de la qual parla Sílvia Federici, és a dir, d'aquelles dones que amb el treball a la llar sostenen el món. Aquest debat de la teòrica priorització de les lluites identitàries em sembla estèril. La divisió de la lluita de classes pot tenir altres explicacions com ara una aposta econòmica per la desindustrialització, la deslocalització empresarial i el foment d'una activitat centrada en el sector dels serveis. Quan ostentes treballs precaris i inestables, amb els quals cada poc temps has de canviar de feina, la solidaritat amb la resta dels companys és més complicada. És més difícil forjar llaços de solidaritat i empatia.
-La doble jornada, és a dir, la laboral i la domèstica, segueix recaient en major proporció amb les dones. Quina seria la fórmula per canviar aquesta persistent desigualtat en les tasques de la llar?
El canvi requereix, si parlem de parelles heterosexuals, una corresponsabilitat amb el treball domèstic i no adjudicar-ho com a una feina que recau inexorablement sobre les dones. Aquesta corresponsabilitat, a més, s'hauria de combinar amb polítiques públiques com ara una xarxa pública d'ocupació per al treball de la llar, la neteja i les cures, tal com proposa l'economista valenciana Carmen Castro. Tothom no té temps per acomplir les tasques domèstiques quan arriba del treball, i aquestes tasques no poden recaure sobre les persones migrades o dones amb menys recursos. No podem pretendre que aquestes dones amb menys recursos paguen els plats trencats de l'emancipació femenina. Una altra solució és la renda bàsica, de la qual no tinc una postura nítida.
-El tsunami feminista, el qual s'ha evidenciat cada 8 de març als carrers i les places d'arreu del món, ha comptat amb una reacció ultraconservadora, que a l'Estat espanyol s'ha materialitzat políticament amb l'extrema dreta Vox, qui ha emergit gràcies al suport d'un electorat marcadament masculí. Com s'evita que molts homes s'identifiquen amb aquests discursos?
Quan els homes se senten desemparats per determinades qüestions, és fàcil que caiguen en els discursos maniqueus de l'extrema dreta. El feminisme no és la culpable del sorgiment de l'extrema dreta, encara que una part de la reacció ultra és una conseqüència de la presa de posició d'un feminisme que expressa que no en passarem ni una més. Com es pot atreure els homes cap al discurs feminista? Crec que els homes han d'estar en el feminisme, no en primera línia, sinó que han de tenir els seus espais de canvi. Al final, si busques un canvi radical de la societat, has de comptar amb l'altra meitat de la població. Cal fer molta pedagogia i evitar aquells missatges que s'entenen malament, tot i que, de vegades, s'expandeixen per interessos ideològics o per una mala comprensió lectora. S'ha de fer pedagogia, com he comentat, però també s'ha de tenir clar que el feminisme no pot encarregar-se de tot.
-Els homes, per tant, han de fer un esforç per desconstruir les seues masculinitats dominants.
Igual que les dones feministes hem fet un esforç de desconstrucció i hem hagut de desaprendre i analitzar un munt de coses, aquest esforç també l'han de fer els homes. Crec, de fet, que cada vegada molts més homes són conscients de com l'entorn patriarcal empeny cap a la cultura de la violació, a considerar la dona com a un trofeu sexual.
-Una desconstrucció que podria evitar que els espais d'oci i de socialització lúdica, com ara les discoteques, siguen incòmodes per a les dones pel risc d'assetjament, per la cultura patriarcal que pressiona els homes per lligar cada vegada que surten de festa. A l'obra, no debades, relates com no és engrescador sortir a la discoteca per l'existència d'aquests hàbits.
El mercat d'oci s'ha fonamentat en una hipersexualització de les dones, les quals semblen que siguen un tros de carn, especialment quan gaudeixen de l'entrada gratuïta en detriment dels homes o quan les cambreres d'aquests locals són vestides d'una determinada forma en contraposició als cambrers. Açò no es tracta de puritanisme, com alguns assenyalen. No es tracta que tots vestisquen jerseis de coll alt. Aquesta crítica és absurda: es tracta que ningú toque sense permís a una dona, d'evitar que aquests espais d'oci siguen proclius als assetjaments. Tot i que vull pensar que aquestes situacions corrents de tocaments indesitjats han minvat per la pressió social, si preguntem a totes les dones que sortiren d'una discoteca, en cas que no hi haguera pandèmia, si els han tocat el cul, els han pessigat, els ha tocat una mamella o les han violentat d'alguna manera, les respostes conscienciarien força sobre aquesta problemàtica.