L'esquerra, a debat

“La dreta molts cops se serveix de la democràcia, però no serveix la democràcia”

El portuguès Boaventura de Sousa Santos és un dels sociòlegs referents de l’esquerra europea i internacional. Part del Fòrum Social Mundial, recentment l’editorial Icària li ha publicat en castellà. El primer, ‘Izquierdas del mundo, ¡Uníos!’ (Icària, 2018),  reflexiona sobre el paper de l’esquerra en el món actual. L’altre, ‘Aprendizajes globales’ (Icària, 2019) és una crida a atendre als coneixement del que ell anomena sud global. De totes dues coses va conversar amb EL TEMPS durant la seva estada a Barcelona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per què fa servir la metàfora d'Alícia al país de les meravelles?
És una metàfora que faig servir des de fa molt temps per explicar l'espant amb què, a vegades, un sociòleg o un científic social ha d'afrontar les realitats que veu avui en dia. Estan passant coses extraordinàries. Crec que un ull sociològic, imaginatiu, crític, ha de mantenir la capacitat d'espant. No deixar-se banalitzar per la banalitat de l'horror. Coses que semblen normals, però que cal, realment, rebre-les amb espant. Per fer-ho, cal anar sota terra, veure un altre món i intentar mirar com Alícia per intentar mirar com és aquesta nova realitat monstruosa a la qual ens enfrontem. Ella es va espantar davant coses diferents, de com els animals es comportaven, com parlaven, quins interessos tenien.

Quina és aquesta realitat monstruosa?
És la normalitat on, realment, la idea de la convivència democràtica i dels valors socials de la Revolució Francesa ja no és completament incontestables. Estem, a Europa i el món, en un cicle reaccionari. Les veus d'extrema dreta parlen nítidament d'un retorn a un passat anterior a 1789. Per a mi aquesta és la diferència entre un reaccionari i un conservador. Un conservador accepta els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, però, els vol portar amb cautela donant més importància al concepte de llibertat i menys al d'igualtat. El reaccionari no, és racista, sexista i pensa que això ha de ser així per sempre i que el colonialisme ha estat quelcom molt bo.

Vostè defensa que, per encarar això, hem d'adoptar les epistemologies del Sud Global...
Crec que és necessari un canvi epistemològic. Penso que Marx estava errat. En la tesi onze sobre Ludwig Feuerbach, formula la tesi que els filòsofs, fins al moment, s'havien encarregat d'entendre el món i que, a partir de llavors havien de transformar el món. Penso que, en aquell moment, tenia raó. Avui ja no. Penso que avui tenim, de nou, la necessitat d'una nova comprensió del món abans de transformar-lo. Han estat tantes les derrotes del segle XX en termes d'emancipació social que hem de veure que amb aquests ulls no anirem gaire lluny. Comencem el segle XX amb dos grans models de transformació social, la revolució social i la reforma social. Diferents, però ambdós lluitaven per una societat millor. El segle XXI el comencem sense cap d'ells. Això és una derrota històrica molt gran. Ni la revolució està a l'agenda política, ni tampoc la reforma. El que hi ha a l'agenda és el contrareformisme de l'extrema dreta. Per tant, cal pensar de nou i pensar diferent.

Com?
Jo ho anomeno les epistemologies del sud global. És a dir, el coneixement que nosaltres, des d'Europa, hem menyspreat. És a dir, el coneixement de la gent popular, la que no està a les universitats, que no és intel·lectual ni lidera partits. La gent que ha patit les injustícies i discriminacions que han produït les tres grans formes de dominació modernes que són el capitalisme, el colonialisme i l'heteropatriarcat. En aquesta resistència, els col·lectius silenciats i marginats han produït, realment, coneixement. El que passa és que nosaltres no els hem prestat atenció perquè, des del segle XVII, privilegiem el coneixement científic. Com que aquells que viuen als barris, als suburbis. no són científics, el seu coneixement ha estat malaguanyat. Aquest malbaratament ha estat fatal per a nosaltres. No hem après a viure amb ells, a compartir amb ells la vida. Perquè coneixem sobre ells, per a ells, però no amb ells. No hem sabut aprendre i descobrir amb ells. Això és el que hem de fer ara. No és tant donar la veu, ells tenen veu, sinó obrir espais perquè puguin ser escoltats. No imagineu la quantitat de coneixement que hi ha al món de gent que no va a la universitat.

Quines accions se'n poden treure d'aquí?
Primer, totes les nostres universitats haurien de ser descolonitzades. Són un lloc magnífic i que cal defensar, en especial la pública, però són un lloc on s'ensenya el coneixement dels vencedors de la història. El coneixement dels vençuts mai apareix a la universitat. Els nostres herois són, sovint, herois que van matar a milers d'indígenes. Per això cal descolonitzar les nostres universitats i tota l'educació i les nostres institucions. Tenen un racisme i sexisme institucional que venen de la idea que hi ha una manera científica d'explicar les coses. Normalment, aquesta manera no és més que un monopoli de les poblacions europees i nord-americanes i dels homes blanc.

La segona tasca és que cal que la vida política i les ciutats estiguin organitzades per poder mostrar la veritable diversitat cultural. Nosaltres, quan incloem altres grups a la societat, ho fem d'una manera excloent. Aquí tenen els senegalesos que, per les persones de Barcelona, són gairebé sinònim de venedors de carrer irregulars que perjudiquen els negocis. Jo els he vist cantar les cançons sufís que tenen a Senegal al MACBA. Llavors veus que són una altra mena de persones, de coneixement. Amb una idea de molta més densitat cultural del que significa vendre al carrer. Nosaltres classifiquem les persones de manera reductora. Hi ha molt a fer. Els partits polítics haurien de ser molt més interculturals del que són.

Parla de plantejar noves batalles. Com es fa això en un context de retrocés de les idees per les quals vostè defensa que cal lluitar?
Estem en un cicle reaccionari. No hi ha cap dubte que hi ha hagut una derrota de les polítiques emancipatòries. La història és així, hi ha cicles de victòria i cicles de derrota. El gran problema, normalment, és que pensem que les victòries són irreversibles i no és així. A Brasil, la gent pensava que totes les transformacions socials que havien estat proposades per Lula da Silva mai recularien, però ho han fet. Realment estem en un període de lluites defensives. Els moviments socials no lluiten per nous drets, lluiten per mantenir el que tenien fins ara.

Això és bo?
No, és necessari. Cal comprendre la gent que pensa que la millor defensa seria l'atac. Però, si mires les persones del carrer, les persones amb fam, hi ha coses absolutament fonamentals que cal fer. Has de promoure la salut pública, donar menjar a qui té fam. Has de fer coses senzilles que no són socialisme ni comunisme, però són les condicions necessàries perquè la gent visqui una vida digna. La major part de la població del món lluita per la dignitat en condicions indignes.

Suposa assumir una derrota...
Per ara. Les derrotes, com les victòries, no són definitives. Mai hauria pensat que Europa respondria a la crisi dels refugiats tal com ho està fent. Sempre havia pensat que la responsabilitat colonial d'Europa l'obligaria a ser més conscient de la seva responsabilitat històrica. I no, aquesta gent és tractada com subhumans. És una derrota, però les derrotes, des del punt de vista de la militància, no poden ser vistes amb pessimisme. Ens els joves veig molt pessimisme. Veig una mica d'optimisme en l'àrea ambiental, però, realment hi a més pessimisme i es va cap a una vida més hedonista - aquells que poden.

Sembla que l'esquerra no està en un bon moment, ni tan sols per defensar aquests mínims...
Crec que tens raó. Hi ha hagut molts errors a l'esquerra i cal fer autocrítica. Jo l'he fet. Una autocrítica contra el dogmatisme i el sectarisme que ha minat que les diferents famílies de l'esquerra s'uneixin i s'articulin d'una manera pragmàtica per aconseguir certs objectius. Per parar l'extrema dreta i el neoliberalisme. Ara bé, no podem oblidar que hi ha una ofensiva imperialista per part dels Estats Units. Aquí, a Europa, amb prou feines es nota però a poc a poc anirà a més. Amb el Brexit, per exemple. Vivim un període de gran rivalitat, fatal i mortal, entre els EUA i la Xina. Un imperi ascendent i un de decadent. Quan es dona aquest xoc, en el passat ha produït dues guerres mundials. És possible que hi hagi molta violència en un futur. L'extrema dreta europea està alimentada, per exemple, directament per aquesta intervenció imperial dels EUA. Els diners nord-americans estan per darrere dels think tanks que s'estan creant a Europa. Steve Bannon és, tan sols, la persona més visible. Crea instituts arreu per promoure diputats euroescèptics arreu. És molt més fàcil per als EUA negociar individualment amb els països que no pas amb la UE. Dels grans països de la UE, un és un aliat històric dels EUA, el Regne Unit, i l'altra és Alemanya que és l'únic que pot competir. Aquí hi ha derrotes, i això es nota a l'Amèrica Llatina. Els líders de l'Amèrica Llatina van cometre molts errors, però la manera com s'estan pagant és horrible. A Brasil, tot es podria haver resolt amb una victòria de la dreta, sense necessitat de l'impeachment. Per què el van fer? Bàsicament perquè els EUA volen tenir accés als recursos naturals. El mateix passa a Veneçuela.

On situa els límits de l'esquerra vostè?
L'esquerra és un gran conjunt de famílies que, en el cas del capitalisme, s'han posat de costat del més vulnerabilitzats per aquest. Pot ser que no estiguin en contra del capitalisme, però, com a mínim, han exigit un capitalisme de rostre humà, com la socialdemocràcia. Per a mi, aquests són partits d'esquerres. Altres, al contrari, han vist que no hi ha solució i que la solució ha d'estar fora del capitalisme, ha de ser anticapitalisme. Pel que fa al colonialisme, la millor esquerra ha tingut sempre una proposta anticolonial, o a poc a poc l'han construït. El mateix amb el sexisme. És cert que avui, amb el 8M, no podem dir que sigui un moviment només d'esquerres, però l'origen és a l'esquerra. És un grup que, històricament ha estat del costat correcte de la història.

Li preguntava perquè vostè proclama una unitat de l'esquerra. Per què cal aquesta unitat? Té alguna funció?
Té la funció, per exemple, de sostenir el govern portuguès. L'únic d'Europa on mana l'esquerra amb un cert consens de la societat. No dic que la societat no tingui problemes, és de les societats amb més vagues d'Europa. Però, no són armilles grogues, són grups organitzats amb demandes molt concretes i institucionalment organitzades. Distingeixo de la unitat de l'esquerra pragmàtica de l'anomenat centreesquerra. L'esquerra sempre ha tingut més facilitat d'unir-se amb alguns grups de dretes que amb altres grups d'esquerres. Durant molt temps, el més gran enemic dels socialistes no eren els capitalistes, sinó els comunistes. I al revés. Això és el que anomenem sectarisme. Això s'ha d'acabar. Per què? Perquè el feixisme està entrant. Quan socialistes i comunistes es mataven a Alemanya va ser quan va arribar Hitler. I no va fer cap distinció, els envià a tots a morir. Aleshores, realment cal distingir allò que ens separa d'allò que ens uneix. Cal veure si el que ens uneix és prou per a barrar el pas a l'extrema dreta. Cal crear una cultura d'unitat sense vendre l'ànima. El centreesquerra és la unitat de la dreta amb l'esquerra. El PSOE amb el PP. Si és el PSOE amb Podemos, em sembla bé. Encara que sigui una aliança molt concreta i limitada. Crec que els partits d'esquerres han d'aprendre a parlar els uns amb els altres. Sovint, no són capaços d'això, són molt sectaris.

Entén, llavors, que l'esquerra més radical ha de cedir al reformisme per fer un front antireaccionari?
El problema és que les paraules revolucionari i reformista ja no funcionen avui. No és com fa 100 anys, quan vam desenvolupar aquests conceptes i hi havia un marc socialista molt més marcat. Això, avui, no existeix. Per tant, no pots dir què és reformista i què és revolucionari. A no ser que pensi que el fet revolucionari és el que busca una revolució armada, però no està a l'agenda política. Per tant, no és una qüestió de reformisme. És una qüestió de veure allò que ens uneix i allò que ens separa. Per exemple, el Partit Comunista de Portugal està en contra l'OTAN. El Partit Socialista hi està a favor. Això no és prou important perquè els dos no es puguin entendre sobre la seguretat social o l'educació pública i la salut pública. No. Malgrat aquesta diferència, ells poden posar-se d'acord per defensar el sistema nacional de salut. Això és el que cerco i el que els polítics haurien de buscar. Per això, però, cal una altra cultura política, cal consultar les bases, cal més democràcia participativa als partits.

Hi ha qui ha plantejat que, davant l'auge de l'extrema dreta, cal, no tant un front d'esquerres, com sí un front antifeixista que incorpori sectors liberals o de la dreta democràtica. Què en pensa?
Depèn dels països. Hi ha països on, realment, no podem identificar una dreta democràtica. Quan aquesta dreta existeix, tenim necessitat de dos fronts: un de democràtic i un d'esquerres. El front d'esquerres no elimina la possibilitat d'un front democràtic més ampli. El problema, avui, és que no veig moltes forces de dretes democràtiques en molts països. Si agafes el cas de la dreta llatinoamericana, veus que ha afavorit totes les intervencions de l'imperi. La dreta, molts cops, se serveix de la democràcia, però no serveix la democràcia. No té una idea democràtica genuïna. La fa servir quan li és útil, però, quan no li és útil, la fa fora. La dreta nord-americana està tan compromesa amb el capital financer que veu el seu món a partir de les reaccions del mercat. Que la dreta pensi que quan hi ha unes eleccions el més important és saber la reacció dels mercats, és una perversió de la democràcia. Els mercats no voten.

Diu que l'esquerra ha estat poc humil. Per què?
L'esquerra ha estat poc humil perquè pensa que quan està al poder no en sortirà mai. Pensa que, finalment, la majoria del poble, que és pobre, és d'esquerres. La majoria del poble és pobre, però no necessàriament d'esquerres. A Brasil hem vist com pot ser que, els que votaven a Lula, si no el podien votar, votaven a Bolsonaro. En segon lloc, l'esquerra, quan està al poder, es comporta com si fos un poder a la manera antiga. És a dir, en una societat capitalista, colonialista i sexista, no es poden comportar com la dreta. Per exemple, amb la corrupció. No podem imaginar que la corrupció de l'esquerra sigui tractada als jutjats com la de la dreta. No, la tolerància amb l'esquerra ha de ser zero. Si hi ha algú corrupte, ha de ser expulsat. La corrupció de l'esquerra sempre està més fortament castigada, fins i tot per part del poble. Sempre ha pensat que l'esquerra era la que no és corrupta i ha de canviar les coses. D'altra banda, quan governa, es comporta també com una casta i, ràpidament, es fa part de l'oligarquia. Això és un error. Per això els partits del futur han de tenir democràcia participativa interna per decidir com es formulen les agendes i es decideixen els candidats.

Dins de l'esquerra hi ha hagut qui ha proposat que aquesta havia de sostenir un discurs patriòtic o antiimmigració. Com ho veu?
Hi estic totalment en desacord. L'esquerra cal que sigui pro fronteres obertes, idealment. Si no és possible, ha d'acollir el màxim de gent possible. Per què això és una posició d'esquerres? És simplement una qüestió de justícia històrica. Aquesta gent està arribant aquí a causa de l'explotació violenta del capitalisme. Com és possible el nostre confort? Va ser possible perquè les nostres empreses explotaven de forma brutal les colònies. Després de les independències, a través del neocolonialisme. Especialment el colonialisme francès. Realment, acollir és una responsabilitat històrica. A més, és d'una miopia total, perquè estem en un moment de falta de joves. Aquests joves estan als camps de refugiats.

Per què hi ha una esquerra que fa aquest discurs?
Per captar vots, per no espantar la gent i per atreure gent de centre. Fer això, per a mi, és un suïcidi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.