—Vostè havia estudiat, entre més, l’obra de Ramon Llull, la de Bernat Metge, el Curial e Güelfa... Però va voler acceptar l’encàrrec de Cal Carré. En el postfaci de La mort del rei Artús escriu que no ho hauria fet si no pensara que és un clàssic primerenc de la novel·lística europea.
—Doncs sí, perquè els últims anys que exercia em va tocar fer una assignatura per anar a les arrels europees de la literatura catalana. Aleshores, havíem de llegir el que passava a Europa. I llegint amb els alumnes La mort del rei Artús em vaig adonar que, més enllà de la cosa erudita, era un text que tenia valor per ell mateix, no veia per què no podia formar part del cànon de les grans obres literàries. Les coses medievals sempre s’han considerat una cosa de segona regional, i per això va sorgir aquesta actitud reivindicativa. I com l’editora de Cal Carré [Antònia Carré-Pons] és medievalista i també reivindica l’edat mitjana, ens hi vam posar.
—Anant a l’últim volum, L’aventura de Tristany i Isolda, la vostra edició difereix de la dimensió tràgica i fatalista que ens havia arribat a través de l’òpera de Wagner i de la traducció que Carles Riba va fer l’any 1921 de la versió de Joseph Bédier, del 1900.
—Doncs sí. Antònia Carré-Pons em va dir: «Fem un Tristany per fer-li la competència al de Carles Riba». Clar, fa cent anys d’això, les coses canvien, els gustos canvien. Aleshores, remenant vaig pensar a anar als orígens, als primers textos literaris francesos. Joseph Bédier era un gran erudit, un senyor molt savi, del XIX, un nacionalista francès, que pensava que no podia ser que el Tristany i Isolda de més èxit fos el de Wagner, que era un senyor nacionalista alemany. Bédier volia reconstruir la història, però no podia perquè els textos francesos antics s’havien perdut, només hi havia el de Tomàs d’Anglaterra. Llavors va pensar: «Jo faré de joglar i contaré la història com era». Això no podia ser perquè, si no tenim els textos, no tenim la història. La va reconstruir a partir dels testimonis alemanys, dels textos en llengua norrena, comuna a Islàndia i Noruega [un encàrrec a un frare del rei noruec Hákon Hákonarson]. Però el de Bédier és el Tristany i Isolda oficial a França, tractat com un clàssic pels francesos. Jo vaig anar als orígens i, com que dels textos originals només hi ha trossos, hi havia forats que vaig haver d’omplir traduint Bédier, que escriu molt bé. Es veu la diferència quan el tradueixo i quan ho faig amb autors medievals que escriuen en vers, amb unes convencions del segle XII.
—La de Bédier és una visió molt connectada al Romanticisme. En els textos coetanis hi ha una mirada molt més comprensiva envers l’adulteri i les raons dels amants, per les circumstàncies matrimonials de l’època.
—Bé, en l’edat mitjana l’adulteri estava prohibit, en les altes nissagues les herències anaven als fills legítims. Les monarquies ara són una cosa una mica decorativa i pintoresca però aleshores eren el nucli del poder, poca broma amb els adulteris. I l’Església hi pots comptar que també s’hi posava ferma. Però en la literatura l’amor feliç no atreu, ha d’haver-hi morbo, i la història de Tristany i Isolda va tenir molt d’èxit. S’havia d’acabar malament, que la gent ho sàpigues. Però... i el morbo? Totes les vegades que se’n sortien, quan Tristany matava els xafarders, quan Isolda pensava totes aquelles trampes per sortir de les situacions més bèsties... La història havia d’acabar, però els moments de felicitat clandestina són la glòria. I els novel·listes sabien que l’emoció ens agrada, no es fixen només en el fatalisme.
—«Vaig tenir clar que havia de congelar al segle XII la història de Tristany i Isolda», diu vostè al postfaci.
—Ara sí que haig de fer una mica de mestretites. En el segle XII escrivien en vers per un determinat públic, un moment àlgid en què va nàixer tota la literatura cavalleresca en francès. Immediatament després, el món va canviar, es van posar a escriure en prosa, perquè escrius per a un públic més ampli, pots amplificar més. La literatura en prosa va canviar el panorama i va intervenir més profundament la ideologia eclesiàstica, la idea de la cavalleria al servei de la religió, el misticisme... La mort del rei Artús, que és un text nascut amb prosa, és d’aquesta altra època. En canvi, Tristany i Isolda és d’abans d’això. Al segle XII respiraven diferent, era un públic de l’alta aristocràcia, un moment molt especial.
—L’aventura de Tristany i Isolda és un treball d’orfebreria, confegit sobre diferents fonts. I el resultat és una obra coherent, moderna pel que fa a la construcció del relat. De fet, comencem in media res, seguint el poema de Béroul, amb els amants ocultant el seu romanç al rei, i després anem omplint els buits, a l’origen del seu amor, el beuratge màgic...
—És que jo no podia fer miracles, el text no hi és, no me’l podia inventar. Llavors vaig traduir el que hi havia. Podia haver recorregut a les fonts de Bédier, a la traducció a la llengua norrena. Un erudit anglès va fer aquesta operació, traduint a la seva llengua la versió nòrdica, però resulta una mica ensopida. En canvi, Bédier té molta gràcia, empra les fonts però les barreja amb unes altres coses i li dona vida al text. Amb una mentalitat seva, censura les coses una mica escandaloses, de temàtica sexual. Ell ho fa noucentista, de bon gust, diguéssim, per això els trossos que tradueixo seus queden la mar de simpàtics. Després hi ha l’altre novel·lista, Tomàs d’Anglaterra, que era més sentimental, li agradava parlar de les penes. Mentre que a Béroul [poeta del segle XII que també va escriure aquesta història] li agradava més escriure sobre com els amants superen les dificultats.
—La història de Tristany i Isolda prové d’una llegenda celta que, al seu torn, inspira la història dels amors adúlters de la reina Ginebra i el cavaller Lançalot que trobem en La mort del rei Artús.
«Tristany i Isolda va ser un èxit. Per què? Home, perquè explicava històries d’amor adúlter. I el públic vivia aquest problema, perquè a vuit anys ja t’havien casat. Bé, esperant que fossis fèrtil. Quin amor podies tenir?»
—Sí. La història de Tristany i Isolda la difonien uns joglars que, originàriament, parlaven en francès, però eren bretons, gal·lesos... i tenien el rerefons del material folklòric celta al qual no tenim accés. No hi ha textos escrits en llengua celta sobre aquesta llegenda, però sabem que hi havia uns senyors que feien aquesta feina, i els joglars francesos, com Béroul, de qui no sabem res, imitaven aquestes fonts i creaven aquestes històries. Tristany i Isolda va ser un èxit. Per què? Home, perquè explicava històries d’amor adúlter. I el públic vivia aquest problema, perquè a vuit anys ja t’havien casat. Bé, esperant que fossis fèrtil. Quin amor podies tenir? Els trobadors, la fina amor, l’amor cortès, apareix en una societat que necessita una literatura que posi en circulació les aspiracions i els problemes que li preocupen. I Tristany i Isolda va ser la primera història. Quan es van inventar la «Matèria de Bretanya», que tot és més o menys coetani, entorn del segle XII, no hi havia històries d’amor. Llavors, apareix Lançalot, el millor cavaller i l’enamorat de la reina. La fórmula ja la tenien.
—La seua edició de La mort del rei Artur és molt completa, en el sentit que es conten moltes de les històries que associem al mite i que ens han arribat a través la literatura i el cinema.
—Però és el final de la història. No hi ha els orígens, el rei quan era petitet...
—Quan arrenca l’espasa Excalibur...
—Tot això s’ho van inventar al segle XX, no està en els textos medievals. Aquí hi ha les fonts angleses i les fonts franceses. El rei Artús se suposa que és anglès, britànic, hi ha tota la formulació anglosaxona que va per una banda. I aquests textos francesos que jo desenterro van per una altra. És igual; si agafes un text que és vàlid per ell mateix com La mort del rei Artús, doncs ja està. Aquesta és una novel·la de principis del segle XIII, en què hi ha uns episodis que havien tingut molt d’èxit els darrers setanta anys. Però s’havia de tancar la història. Doncs la tanquen.
—Amb la mort del rei.
—Efectivament.
—Hi ha una cosa curiosa en el llibre, l’explicació dels combats, on empra com un esquema, el mateix tipus d’expressions que es van repetint. Et trobes en diverses ocasions frases com: «Li clava un cop tan ferm al mig del cap que l’obre fins a les dents». Tenia això alguna influència de l’oralitat?
—És clar. Quan escrius una novel·la tens uns precedents, t’inspires en altres novel·les. Aquestes novel·les no tenien precedents, tenien l’èpica, les cançons de gesta, literatura formulària. L’èpica són uns relats orals que es construeixen cada vegada que es representen, no s’escriu res. I com funcionen? El poeta, l’aede —això serveix també per a l’Odissea—, té unes formes, uns repertoris, i els van adaptant. Aquest recurs formulari sobreviu, és una de les fonts d’inspiració de les novel·les. I les batalles és el moment de fer això, sobretot en el que més els agradava, l’enfrontament d’un cavaller armat de dalt a baix contra un altre. Llavors, no hi ha molta variació: xoquen, les espases es trenquen, o no; els escuts es trenquen, o no... Les possibilitats són poques. Ara acabo de traduir una novel·la de Chrétien de Troyes que explica una dotzena de combats. I tots són la mateixa cosa amb variacions; en un es trenca una llança, en un altre les dues... És clar, aquest és el primer dels escriptors amb malícia moderna. Altres pensen que al públic ja li està bé amb la repetició dels llocs comuns. Això fins que arriba el Tirant lo Blanc, on les batalles les prenen directament dels clàssics, ja és una altra cosa. Però durant tota l’edat mitjana van així, si no hi ha un escriptor bo al darrere.
—Aquests llibres són una lectura molt plaent, però li he de confessar que he gaudit especialment de Galvany i el Cavaller Verd, una obra d’autor anònim que va fascinar J. R. R. Tolkien. Narrativament, em sembla un text molt modern.
—És d’una altra època. Ja estem al segle XIV, el Middle English, ja funciona la llengua de Geoffrey Chaucer, un escriptor colossal. Chaucer és un home culte, ha llegit Boccaccio, ha introduït en la literatura fonts clàssiques. L’anònim de Galvany i el Cavaller Verd és un home culte, que té uns referents literaris més propers. Tolkien, que era professor de literatura medieval, molt nacionalista també, veu l’esperit anglès en aquesta obra. La finor del gentleman, aquesta capacitat irònica i autoirònica... Una actitud molt distanciada i subtil. I alhora meravellada davant de les coses sorprenents. Una recepta d’una altra època, d’un altre ambient. Aquí el cavaller es veu sotmès a una seducció que no vol. És com molt modern, maliciós en relació amb les relacions més primàries que esmentàvem abans.
—Ha dit que està treballant en una traducció de Chrétien de Troyes. Fins on abastarà aquesta immersió de Lola Badia en la«Matèria de Bretanya» en català?
—No en soc una gran fan, detesto tota aquesta mistificació al voltant del greal, em posa molt nerviosa. Doncs m’he compromès a traduir el primer conte del greal [es refereix a Erec i Eneida], aquesta cosa que se li va ocórrer a Troyes, però va morir abans d’acabar-la. Això és el mal, que l’han estat continuant fins abans-d’ahir. En traduiré aquesta, però Antònia Carré-Pons ha embolicat més gent; ara sortirà —a càrrec d’Anton M. Espadaler— El bell desconegut, d’un autor, Renaut de Beaujeu, del qual no sabem gran cosa. Aquesta és una novel·la que també té la seva cosa, ja la llegireu. És artúrica, però el problema de l’adulteri va per uns altres camins.