L’estiu passat, mentre es dirigia cap al Gamla Stan —centre històric— d’Estocolm junt amb la seua família, Núria Vidal va creuar el diminut illot on hi ha el Parlament suec. Vidal, que va viure-hi quasi bé vuit anys —els primers com a exiliada— coneix bé la ciutat. A les portes d’aquell edifici de façana renaixentista, va fitar la figura d’una jove, una xiqueta més aviat, que portava una pancarta on hi havia escrit “Vaga escolar pel clima”. En aquell moment, no li va prestar gaire atenció. No sabia que aquella doneta de mirada penetrant es convetiria, mesos a venir, en la promotora d’un gran moviment social que, impulsat per l’entusiasme del jovent, reclama a la classe política accions reals i contundents per combatre el canvi climàtic. “No hi ha planeta B”, proclamen, no sense raó.
Potser sense voler-ho, Greta Thunberg ha esdevingut una icona mundial. Les seues concentracions, cada divendres, a les portes del Parlament suec, primer solitàries, van anar cridant l’atenció de cada volta més i més gent, sobretot adolescents i universitaris. Més gent s’hi afegí i les xarxes socials s’encarregaren d’amplificar aquella acció. Molta gent, arreu del món occidental, se sentí interpel·lada per l’obstinació d’aquella criatura. Es va produir un efecte papallona de manual: una petita acció va desencadenar una reacció d’abast planetari. Els Friday for Future començaren a replicar-se a moltes altres parts del globus. El 15 de març d’aquest any, data de la convocatòria de la primera vaga mundial per lluitar contra el canvi climàtic, 1,5 milions de persones de 133 països van sortir al carrer per reclamar a la classe política decisions valentes. Tot plegat fa d’aquest un moment força interessant: a les nombroses evidències científiques que s’acumulen sobre l’existència de l’escalfament climàtic, s’hi suma, ara, un clam planetari per passar a l’acció. “Rebel·lió o extinció!”, bramen, alhora que reclamen a la classe política que declari l’estat d’emergència climàtica.
Pioners contracorrent
“Aquesta onada de gent jove em sorprèn i m’emociona”, diu Núria Vidal, que en l’actualitat compta 74 anys. Aquest divendres, a pesar dels problemes de mobilitat derivats d’una infecció, té previst eixir al carrer per exigir als polítics que prenguen decisions concretes contra el canvi climàtic. S’unirà a una gernació mundial que ha estat convocada a un dia de vaga per clamar per unes polítiques que preserven el planeta. A l’Estat espanyol, 300 són les entitats convocants a la mobilització, que s’estén arreu del globus. Els promotors aspiren que la d’aquest 27 de setembre esdevinga la mobilització de més ampli abast que haja tingut mai lloc.
Probablement Greta Thunberg tindrà un paper protagonista en aquesta diada. La seua figura ha esdevingut un catalitzador. La seua popularitat —amb tot el que això té de positiu i de negatiu— ha esdevingut inqüestionable, com també el seu paper inspirador de tot aquest rebombori mediambientalista. Una mena de Pep Consciències que ha aparegut en el lloc oportú i en el moment adequat. Un personatge popular que ha generat simpatia i certa veneració. Però, de persones entossudides a salvar l’ecosistema, n’hi ha hagut moltes. Persones que des de l’anonimat van lluitar per una causa ecologista, quan aquest mot no generava les adhesions que concita ara. EL TEMPS ha volgut aplegar el testimoni de quatre persones que entre la dècada dels 70 i 80 van protagonitzar moviments de protesta i que foren pioners de la lluita ecologista al nostre territori.
De sa Dragonera a l’Ebre
“Malauradament hem perdut molt de temps. Les generacions anteriors de joves, perquè potser tenien altres prioritats igualment legítimes, no estaven per aquesta qüestió. Però ara sembla que, en part gràcies a la figura de Greta, el jovent s’està mobilitzant amb molta força”. Qui així parla és Xavier Pastor, que fou president del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) entre els anys 1974 i 1979, tot just quan aquesta entitat de referència a les Illes va començar a fer les seues primeres passes. Aquesta associació va nàixer, en primera instància, amb la intenció de protegir les aus, però no van passar ni dos anys abans que s’adonaren que calia ampliar el seu àmbit d’actuació: al capdavall, sense ecosistemes, les aus tampoc no tindrien on fer niu ni vida.
Salvar els paratges naturals més valuosos de la voracitat desenrotllista dels 70 esdevingué una prioritat. Entre ells, sa Dragonera, un illot situat a l’extrem sud-occidental de l’illa, al terme municipal d’Andratx, on una empresa havia obtingut el permís de l’Administració per construir un complex residencial i hoteler. “Aquella paralització fou una fita molt important”, explica Pastor, qui no s’està de rememorar l’ocupació que el 7 de juliol de 1977 havien protagonitzat una gernació de joves procedents del grup anarcoecologista Talaiot Corcat. Aquella fou una acció que va causar molt d’enrenou mediàtic.
“Ells eren més partidaris de l’acció directa. Nosaltres estàvem més per la via de convèncer els partits polítics d’esquerra que calia aturar aquella destrossa urbanística —diu qui era president del GOB—. La mobilització al voltant de sa Dragonera va fer que moltes persones s’adonaren que el ritme urbanitzador era insostenible”. Més de 10.000 persones, de fet, van arribar a manifestar-se pels carrers de Palma per mostrar la seua oposició a aquella depredació. Aquella mobilització va salvar l’illot, però sobretot, indica Pastor, “va provocar una reacció del legislador. Al Parlament es van aprovar lleis de protecció del territori que han permès mantenir paratges com la platja del Trenc o l’Albufereta”.
Com Pastor, Manolo Tomàs sap bé com és el procés de desvetllar la consciència mediambiental de la població. Natural de Tortosa, amb els seixanta complits, ell ha estat i és un dels pilars de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, l’organització que, gràcies a una mobilització popular inqüestionable, ha estat capaç, fins en dues ocasions, d’aturar el transvasament de l’aigua de l’Ebre cap a altres conques. És, també, l’organització que ha provocat, potser indirectament, un sentiment de pertinença i unitat entre la població de les terres de l’Ebre que no havia existint fins ara. I això ho han aconseguit picant pedra, moltíssima pedra. “Entre el 80 i el 86, estàvem mal vistos, ens resultava molt difícil, des dels arguments mediambientals, penetrar en la gent. Érem un grup molt reduït”, explica Tomàs sobre les primeres protestes que van fer després que es feren minitransvasaments a Tarragona.
“Però aleshores passaren dues coses: vam comprendre que la problemàtica del Delta no es podia entendre si no es mirava la globalitat del riu. Així que convocàrem una cimera de gent de tota la conca, de Saragossa, Navarra... i ens adonàrem que el nostre discurs tenia mancances —continua Tomàs—. En segon lloc, les promeses d’inversió que es van fer pels minitransvasaments a Tarragona no es van complir. Tot plegat va provocar que l’estat d’opinió canviara”.
Fou a partir d’aquell moment, i coincidint amb l’embranzida del govern de Felipe González per fer un transvasament cap al sud, que la Coordinadora començà a prendre volada. “Intentàvem explicar amb molts arguments a la gent que el problema mediambiental afectaria directament la seua vida”, diu. Talls de carretera, caminades amb torxes... van servir per congregar la ciutadania. Una carambola al Senat, finalment, va arraconar aquell projecte que capitanejava Josep Borrell.
El moviment de defensa del riu, tanmateix, encara va continuar madurant. “Ens adonàrem que el transvasament no era una qüestió de partits polítics, sinó un anhel dels poders econòmics”. Fou aleshores quan es va donar carta de naturalesa a la fundació Nueva Cultura del Agua, en què participaven tots de professors, aliats, que dotaven d’un argumentari científic a favor de la preservació. “Calia l’aliança entre l’acadèmia i l’activisme”, explica Tomàs. Per quan el govern de José María Aznar va presentar la seua proposta de Pla Hidrològic Nacional, la defensa del riu havia esdevingut un moviment sòlid i compartit, i amb capacitat, fins i tot, d’influir a Brussel·les, que sempre es va mirar aquella obra megalòmana amb reticències.
“El moviment és bo; el que no és bo és quedar-se aturat. El que hem après a les Terres de l’Ebre és que la gent ha modificat la consciència no amb discursos i llibres, sinó quan s’ha mogut, s’ha sentit responsable i que es comptava amb ells”, explica Tomàs, que va iniciar el seu activisme encara a finals dels 70 i principis dels 80, coincidint amb la posada en marxa de les centrals nuclears. Les centrals foren, de fet, un dels esperons per al sorgiment i consolidació del moviment ecologista. L’any 1980 es creà, a Catalunya, la Coordinadora d’Ajuntaments per a una Moratòria Nuclear (CAMON) i el 1987 es va celebrar la I Conferència catalana per a un futur sense nuclears, dues fites entre les moltes que durant aquella dècada es van celebrar al voltant d’aquesta energia bruta.
De les nuclears a la pluja àcida
També per a Núria Vidal la preocupació per l’impacte d’aquesta energia bruta fou un dels ganxos per vincular-se als moviments ecologistes. La seua, de fet, era una vida compromesa. De ben jove, havia participat en la Caputxinada de 1966 i va prendre partit, en els anys posteriors, pels moviments universitaris d’oposició al règim. Ja llicenciada en biologia, però perseguida pel franquisme, va optar per exiliar-se a Suècia el 1975, on es va amarar de la preocupació que, en la societat sueca, hi havia amb relació a la sostenibilitat del planeta. No s’ha de passar per alt, de fet, que fou allà on es va celebrar, l’any 1972, la Cimera d’Estocolm, considerada el detonant del sorgiment de l’ecologisme internacional.
A la seua tornada a Catalunya, Vidal sumà les seues forces al Comitè Antinuclear de Catalunya i contribuí a crear Acció Ecologista, organització de la qual va sorgir Las Petras, un grup pioner ecofeminista. “Allò fou trencador perquè ja plantejàvem la qüestió de les cures i la desigualtat. Ara això tothom s’ho sap, però aleshores resultava completament innovador”. Iniciaren també una campanya anomenada “Barcelona estalvia energia”, “on parlàvem de metabolisme urbà”. “Aleshores ja advertíem que el creixement il·limitat era insostenible, que havíem de canviar el nostre estil de vida de dalt a baix i prendre consciència de l’impacte que sobre el planeta tenia l’acció humana”, recalca aquesta veterana. El seu, però, admet, era “un discurs minoritari”, amb una “incidència nul·la” sobre la societat civil i l’acció política.
Com a Catalunya, també al País Valencià les centrals nuclears, i molt especialment la instal·lació de Cofrents, foren un motiu de preocupació. No l’únic, però. La lluita pel Saler o per la conversió de l’antic llit del Túria en un parc urbà han esdevingut les fites mediambientalistes més reconeixedores de l’etapa de represa democràtica. També, però, en les àrees més perifèriques sorgiren moviments de protesta que responien a problemàtiques particulars que tenien el seu origen en una idea mal entesa de progrés: marjals que s’assecaven per construir urbanitzacions; carreteres que dividien espais naturals; o fonts energètiques que posaven en risc el territori.
Fou aquest últim el cas de la pluja àcida que va afectar l’interior nord de Castelló a la dècada dels 80 i que va desencadenar una reacció social sense precedents en aquesta zona. Com van demostrar estudis posteriors, la central tèrmica del municipi aragonès d’Andorra, instal·lada el 1979, emetia partícules que tenien efectes molt greus sobre les persones i també sobre els boscos. Només durant els primers quatre anys després de la detecció del problema, es van haver de tallar 30.000 arbres als Ports, una circumstància que —unida a la falta de resposta de l’empresa, Endesa— va sollevar la comarca. “A partir del Grup Ecologista de Vilafranca va nàixer una Coordinadora Comarcal de Joves que començà a conscienciar sobre aquest problema”, explica Josep Maria Zapater, qui va estar directament implicat en aquella mobilització que va dur a l’acció els petits municipis d’aquesta comarca, que arribaren a manifestar-se pels carrers de Castelló el 1987 en un clam multitudinari.
Al principi, aquelles protestes van caure en sac foradat, i així els ajuntaments afectats van acabar interposant una querella criminal contra Endesa per un delicte ecològic. Finalment, el 1994 les parts arribaren a un pacte pel qual l’empresa es comprometia a aplicar mesures correctores, alhora que s’establien indemnitzacions per als territoris afectats per la pluja àcida. “La gent es va sentir interpel·lada; era un problema que ens afectava directament”, explica Zapater, qui considera que la pressió social va ser fonamental per desactivar aquell problema. “L’ecologisme, com el feminisme, és imprescindible per fer avançar la societat”, assegura Zapater, que ara, integrat en el col·lectiu de iaioflautes de Castelló, ha fet costat al jovent dels Friday for Future. “Tenir èxit és molt difícil perquè les forces que volen mantenir l’statu quo i continuar consumint i contaminant il·limitadament són molt fortes. Ara bé, tinc esperança en la capacitat transformadora de les persones”, explica.
Veus des de l’experiència
“Fa 40 anys en un estudi que van realitzar Oxford i Greenpeace ja vam advertir com d’important era prendre mesures contra el canvi climàtic —es lamenta Xavier Pastor, de 69 anys, qui fou director de l’organització mediambientalista a nivell de l’Estat espanyol fins a 2001—. Però, com que era una qüestió etèria, o potser perquè no la vam saber vendre, no es va actuar. I el problema és que arrosseguem una inèrcia i, a hores d’ara, el màxim a què podem aspirar és a frenar el procés”. Amb tot, per a Pastor, qui també fou responsable d’Oceana per a Europa, les mobilitzacions d’aquesta setmana aporten un bri d’esperança: “Miraculosament, arran de la Greta, s’ha aconseguit mobilitzar el jovent”.
Tanmateix, totes les persones alerten del perill d’estar davant un miratge. Ho adverteix, per exemple, Manolo Tomàs, de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. “Hi ha el perill que s’utilitze la Greta com flor d’un dia. Que una xiqueta aconseguisca galvanitzar la consciència de tanta gent és molt important. Ara bé, hi ha sectors polítics i industrials de dubtosa sensibilitat que li estan donant suport, amb el perill que això suposa”, exposa Tomàs, qui aquest divendres està preparat per sortir al carrer junt amb els seus col·legues de lluita per reclamar accions contra l’escalfament global. També ho farà Núria Vidal, lluitadora incansable, a Barcelona: “Encara que siga en cadira de rodes!”, remarca. Vidal exigeix a la classe política mesures concretes, accions pràctiques. “Hem d’anar alerta perquè les declaracions d’emergència climàtica no resten buides de contingut”, adverteix i afig: “La revolució serà ecologista o no serà”. •