POLÍTICA ESPANYOLA

Recentralització, ‘ma non troppo’

EL TEMPS ha consultat a tres experts juristes el seu parer sobre l’abast real que podria tenir, des del punt de vista de l’organització territorial de l’Estat, una majoria absoluta de PP, Ciutadans i Vox. El magistrat Joaquim Bosch, el catedràtic de dret constitucional Lorenzo Cotino i el professor de dret administratiu Andrés Boix hi diuen la seua.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un magistrat —el mediàtic Joaquim Bosch, portaveu al País Valencià del col·lectiu progressista Jutges per la Democràcia—, un catedràtic de dret constitucional —Lorenzo Cotino, de la Universitat de València— i un professor de Dret administratiu —Andrés Boix, de la mateixa facultat— analitzen en una conversa per a aquest setmanari com podria afectar, des del punt de vista territorial, una hipotètica victòria de les dretes el 28 d’abril.

 

—Una majoria absoluta de PP, Ciutadans i Vox comportaria un replegament seriós de l’Estat de les autonomies? Pensen que ens trobem davant l’ofensiva recentralitzadora més potent dels últims 40 anys?

—Joaquim Bosch: La situació actual evidencia la fallida de l’Estat autonòmic, que ha estat incapaç d’integrar les diverses visions interterritorials i plurinacionals. Això ha provocat tant la insatisfacció dels sectors més espanyolistes com la dels sectors nacionalistes del País Basc i Catalunya. Els uns no volen cedir per donar satisfacció a les aspiracions dels territoris més consolidats, mentre que els altres tampoc no plantegen cap solució que no siga la sobirania plena o compartida. Tot el que ha passat a Catalunya demostra la fallida de l’Estat autonòmic. En aquest sentit, els segments conservadors no dubten a mostrar el seu desig de transitar cap a un replegament, cap a una recentralització. Tinc clar que, si obtenen majoria absoluta, les dretes exploraran aquesta via. Ara bé, les majories reforçades que exigeix la Constitució dificultarien un trencament del sistema vigent.

—Lorenzo Cotino: Amb una majoria absoluta, què es pot fer? Modificar la Constitució, sens dubte que no. Però sí que es poden plantejar reformes que incidirien bastant en l’Estat autonòmic, tal com el coneixem ara. En matèria de finançament, un dels temes clau, poden fer-se retocs substancials sense la necessitat de reformar la Constitució. També podrien alterar-se alguns elements essencials de la llei electoral que reduirien la influència numèrica dels partits nacionalistes, així com reforçar el pes de l’Estat en determinades competències. Siga com siga, jo no circumscriuria el suport a aquests possibles canvis als partits de centre i de la dreta; el Partit Socialista té ànimes múltiples, una de les quals molt centralista. Pel que fa al cas concret de Catalunya, al meu parer demana una resposta individualitzada.

—Andrés Boix: Trobe que cal diferenciar entre les dinàmiques estructurals i les que depenen de conjuntures electorals puntuals. Dins de les dinàmiques estructurals, jo distingisc dos períodes. D’una banda, des de l’aprovació de la Constitució fins a la seua consolidació, al llarg de la dècada dels 80, en què es percep una tendència descentralitzadora que el Tribunal Constitucional, a més, protegeix jurídicament. L’any 1992, PSOE i PP pacten la igualació competencial de les comunitats que havien accedit a l’autonomia per la via lenta amb aquelles que hi havien accedit a través de la via ràpida. Tots dos partits consideren que aquesta equiparació representa la culminació de l’Estat descentralitzat, ja no pensen cedir més. En canvi, els nacionalistes catalans, bascos i gallecs volen anar-hi més enllà, fins que [l’any 1996] arriba [José María] Aznar i hi posa traves. El nomenament de magistrats del Constitucional amb un perfil més centralista indica el camí a seguir. El ben cert és que el clima d’opinió comença a variar a la segona meitat dels anys 90 i que l’Estat aconsegueix ampliar el seu marc competencial amb l’aval del màxim tribunal.

—I en quin punt som ara?

—A. Boix: Una majoria procliu no faria sinó accelerar un procés que ve de fa temps i que, en efecte, no se cenyeix exclusivament a la dreta: paga la pena recordar que la primera proposició de llei presentada per Units Podem, sobre emergència social, comportava l’adopció de 25 mesures urgents que significaven la retirada de competències de les autonomies. Els uns i els altres tenen la sensació que és l’Estat qui ha d’encarregar-se de les coses veritablement importants. Les autonomies han d’ocupar-se d’organitzar festes i de lluir banderetes i cotxes oficials, però d’allò que de debò importa —com ara la pobresa energètica o l’emergència habitacional— se n’ha de responsabilitzar l’Estat.

 

Lorenzo Cotino, catedràtic de dret constitucional de la UV: “Amb una majoria absoluta es poden alterar-se alguns elements essencials de la llei electoral que reduirien la influència numèrica dels partits nacionalistes”. / Eva Máñez

—De tots els partits d’àmbit estatal, Podem fou l’únic que va oposar-se a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Els de la dreta en propugnen de fa mesos la reactivació i amb una versió endurida. Hi concorren motius suficients?

—J. Bosch: Formalment sí que es podria fer, tot i que és un article que no s’havia aplicat mai i que té tantes interpretacions jurídiques com intèrprets hi ha. És un article molt obert, molt ambigu, però per aplicar-lo caldria que existira algun incompliment greu o alguna actuació que afectara greument l’interès general. I, segons el meu punt de vista, ara com ara únicament escoltem declaracions polítiques que massa sovint són cridaneres, no hi ha cap infracció de l’ordenament jurídic o cap vulneració greu —la Constitució remarca el terme “greu”— que justifiquen una intromissió de l’Estat en les competències transferides. L’any 2017 sí que van aprovar-se normes que avalaven la secessió unilateral, que eren contràries a l’ordenament constitucional i que suposaven una desobediència clara d’organismes de l’Estat com el mateix Tribunal Constitucional. Amb tot, caldria haver aplicat el 155 d’una altra manera, sense dissoldre el Parlament català i destituir el Govern. L’article 155 indica que el Govern donarà les instruccions escaients a les autoritats autonòmiques, no parla de substituir-les!

—Ara es cou un 155 molt més llarg i ni tan sols es descarta l’opció de nomenar un Govern des de Madrid.

—J. Bosch: Efectivament, es vol anar encara més lluny. Jurídicament, em semblaria molt i molt discutible, per bé que no sabem què en pensa el Tribunal Constitucional. Encara no s’ha manifestat sobre l’aplicació de l’anterior 155, cosa que deixa un marge d’actuació força ample.

Cotino: “Un Govern que volguera aplicar el 155 l'endemà de la presa de possessió hauria de ser molt creatiu a l’hora d’aportar els arguments necessaris”

—L. Cotino: Fa la sensació que el Constitucional no té pressa per resoldre aquests recursos [van presentar-ne el Parlament català i el grup confederal d’Units Podem], però tant de bo no tarde gaire, perquè aquestes resolucions serviran com a manual d’instruccions sobre com ha d’aplicar-se el 155. Els motius que fonamenten l’aplicació en 2017 eren claríssims, però hi ha dubtes sobre allò que es va decidir fer, malgrat que va ser un 155 asèptic i amb la finalitat de convocar uns comicis. Les declaracions sobre la seua pròxima aplicació no passen de ser, ara mateix, d’expressions polítiques enmig d’un ambient electoral. Els partits de centre i de dreta volen activar-lo de nou, però caldrà que hi haja motius suficients per emetre el requeriment pertinent. La creació d’una assemblea constituent a Catalunya —de la qual es parla darrerament— podria ser-ne un. D’incompliments de sentències del Suprem a Catalunya, en matèria lingüística, n’hi ha a cabassos, però trobe que no seria un motiu suficient. A la Comunitat Valenciana i les illes Canàries també se n’incompleixen moltíssimes.

—O siga que no seria tan senzill com diuen, aplicar-lo ara mateix...

—L. Cotino: Un Govern que volguera aplicar-lo l’endemà de la presa de possessió hauria de ser molt creatiu a l’hora d’aportar els arguments necessaris.

—A. Boix: El Constitucional ja hauria d’haver-se pronunciat sobre els recursos presentats. De raons per aplicar-lo, n’hi havia: s’havien produït “incompliments greus”, encara que no sabíem si això afectava “l’interès general”, que és l’altre motiu que el pot justificar. Estaria bé que, en la deliberació del recurs, el Constitucional matisara què vol dir aquest “interès general”. L’article 155 va ser copiat de la Constitució alemanya, però en aquell cas no figura aquesta referència a “l’interès general”. També caldria que el Constitucional delimitara què es pot fer i què no amb el 155. El marge que deixa la Constitució és amplíssim i mentre el Tribunal no s’hi pronuncie, el Govern de torn pot actuar com li vinga de gust.

—L. Cotino: Si el Tribunal observara que l’Estat es va excedir en l’aplicació, ja s’hi hauria pronunciat.

—A. Boix: Hi estic d’acord. Avui el fre és més polític que no jurídic. Un hipotètic Govern de dretes hi hauria d’actuar amb cautela, en aquest tema...

—Les declaracions de Casado i de Rivera no ho són gens, de cauteloses.

—A. Boix: Una cosa és la campanya electoral i una altra, de ben distinta, quan ocupes el Govern. Són ben conscients que un 155 poc raonat que anorree l’autonomia catalana podria provocar una reacció que no els interessa en absolut.

—No aplicar el 155 de manera ràpida i severa seria trair els seus electors. Casado ha dit que serà la seua primera mesura si arriba al Govern.

—J. Bosch: Sempre podrien dir que han canviat les circumstàncies, que l’escenari és diferent... En política, gairebé tot és justificable. Ara bé, no hem de descartar que a Catalunya es produïsquen episodis que així ho recomanen. La sentència de la sala segona del Suprem, per exemple, podria generar reaccions al carrer i el Parlament. La indefinició de l’article 155 no és gratuïta, denota una desconfiança envers les comunitats autònomes i deixa aquesta porta oberta perquè el Govern puga tallar de soca-rel situacions com la de 2017.

—L. Cotino: El 155 no s’ha desenvolupat mai per llei. Se’n podria haver fet una que explicitara que, en situacions excepcionals, el marge de discrecionalitat del Govern és gran.

—A. Boix: El 155 és una còpia evident de l’article 37 de la Llei Fonamental de Bonn, amb una única incorporació: la referència a “l’interès general”. Quan copies una cosa i hi afegeixes un matís, aquest matís és clau, perquè estàs palesant quina voluntat tens. El constituent espanyol va retocar l’article per fer-lo més ample.

—L. Cotino: De qualsevol manera, beneït siga el 155. Qualsevol Estat compost necessita mecanismes de resposta davant situacions d’excepció. Tant de bo no torne a succeir, però en el cas de 2017, la seua aplicació era de llibre. Una altra cosa és que se’n faça un abús.

—A. Boix: El dret, en general, són regles de joc que serveixen per gestionar conflictes. Funcionen bé si ajuden a resoldre els conflictes o a alliberar tensions, però si generen unes rigideses que t’impedeixen solucionar-los és perquè no és un bon dret o perquè s’aplica malament. Dit d’una altra manera, es va haver d’aplicar el 155 perquè abans no es van aprofitar les eines jurídiques que haurien pogut alliberar aquestes tensions.

—J. Bosch: El 155 s’ha revelat una arma política tan rellevant i poderosa que convindria redefinir les regles del joc des d’una perspectiva consensuada. Si no, continuarà sent un instrument partidista molt perillós del qual es podrà abusar. Calen uns mecanismes de control.

—A. Boix: Dit això, l’aplicació del 155 no va afectar el funcionament de Catalunya, cosa que demostra que el nivell real d’autonomia política és bastant reduït. Sí, molts funcionaris depenen de les comunitats, però això entra dins de l’àmbit estricte de la gestió. La capacitat d’actuació política és minsa i ha minvat encara més els darrers anys. Canvien els caps polítics de l’automomia pels de l’Estat i no passa res! N’hi ha que asseguren que Catalunya fa dos anys que està sense Govern, perquè el Govern no es dedica a governar... Doncs bé, Catalunya sense un Govern dedicat a governar fa exactament igual que Andalusia o el País Valencià amb un Govern que en teoria sí que governa. En el fons, les autonomies no són res més que estructures de gestió.

—Bé, els parlaments autonòmics legislen bastant.

—A. Boix: Sí, tot sovint és una legislació merament simbòlica, reiterativa de la de l’Estat, atès que no tenen espai per legislar sobre el que és important. Les comunitats són importants com a contrapoders de l’Estat, però disposen d’una capacitat de diferenciació de les seues polítiques escassíssima. Potser caldria no dramatitzar tant, amb el 155...

—L. Cotino: No hi estic d’acord. Ben al contrari, jo pense que haver-lo aplicat abans ens hauria estalviat molts problemes. Fa anys que llegim que, ocasionalment, el Govern britànic li retira l’autonomia a Irlanda. I tampoc no passa res. En el cas que ens afecta, les elits polítiques van enutjar-se per la pèrdua del poder que representava, però Catalunya no va enfonsar-se a partir de l’activació del 155, els serveis es van continuar prestant amb normalitat. Les escenes de violència que Espanya ha exportat per aquest conflicte, ens les podríem haver evitat si s’haguera aplicat el 155 abans de l’1 d’octubre.

—A l’ensenyament, Casado proposa un “sistema educatiu nacional” que tan sols deixe en mans de les autonomies la part administrativa, mentre Rivera exigeix un reforçament de l’Alta Inspecció.

—A. Boix: L’actual pla d’estudis ja preveu tot això...

—L. Cotino: A l’Alta Inspecció no se li coneix cap actuació. Quan ho ha fet?

—A. Boix: Ha d’actuar davant possibles incompliments i mai no se n’han produït. Hi ha uns currículums definits per l’Estat, que deixa un marge molt petit a les comunitats autònomes.

—L. Cotino: Això és una fal·làcia. L’Alta Inspecció únicament disposa de dos o tres funcionaris a cada comunitat autònoma i no exerceix com cal les funcions que té atribuïdes. Fins ara, tant els governs del PP com els del PSOE han donat ordres de no actuar-hi. Legalment, l’Alta Inspecció té unes competències enormes, però la funció inspectora recau, sobretot, en aquells que presten el servei. Amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania, o en llocs com el País Basc a l’hora d’impartir història, no s’ha controlat si els continguts eren els apropiats o estaven manipulats. No pot ser que en un manual d’història d’Espanya no aparega la paraula Espanya ni una sola vegada. Els currículums són els mateixos, però com es diu en castellà, cada maestrillo tiene su librillo, és important la persona que ho transmet.

—A. Boix: Hi ha una protecció constitucional del mestre...

—L. Cotino: D’acord, però la manipulació i l’adoctrinament no són permesos.

Bosch: “No hi ha la percepció de què la diversitat idiomàtica siga un patrimoni comú, per bé que la Constitució així ho reconeix”

—J. Bosch: Més enllà dels continguts, diria que el gran problema és la qüestió lingüística, en especial a Catalunya. En aquest cas hi ha visions que plantegen retrocessos significatius. Des del centre de l’Estat mai no ha agradat la immersió o la cooficialitat efectiva, d’un temps ençà hi ha una envestida contra tot això. Que dirigents polítics rellevants suggerisquen lleis uniformitzadores és nou, pensàvem que ja no passaria. No descarte aquest “sistema nacional educatiu”, perquè la irrupció de l’extrema dreta altera els plantejaments dels altres partits conservadors. Aspectes que ningú no qüestionava, com l’Estat autonòmic, són a l’ull de l’huracà per la pressió de l’extrema dreta. La democràcia del 78 no ha creat un sistema pluricultural ni plurilingüe: tu pots declarar al Suprem en romanès, en àrab o en suahili, però no en català, perquè això genera conflicte! No hi ha la percepció que la diversitat idiomàtica de l’Estat siga un patrimoni comú, per bé que la Constitució així ho reconeix.

—La immersió a l’ensenyament està en risc, doncs?

—J. Bosch: Podria estar-ho, tot i que hi ha dificultats insalvables des d’una perspectiva competencial.

—L. Cotino: En absolut, no seria especialment difícil.

—A. Boix: No, no seria tan complicat.

—J. Bosch: El conflicte polític seria impressionant, però.

—A. Boix: Encara que la competència és autonòmica, ja hem vist que el Constitucional ha permès que l’Estat ho decidisca pràcticament tot. Si l’Estat obligara a introduir el castellà com a llengua vehicular a Catalunya, dubte molt que el Constitucional hi posara cap obstacle.

—L. Cotino: N’hi hauria prou que una llei de rang estatal establira el castellà com a vehicular, seria bastant fàcil. De fet, diverses sentències del Tribunal Suprem ja han instat a garantir un percentatge mínim del castellà a l’ensenyament.

—A. Boix: La jurisprudència actual del Constitucional ho possibilitaria, però dubte que això siga compatible amb un model autonòmic mínimament avançat.

 

Joaquim Bosch, jutge: “La indefinició de l’article 155 no és gratuïta, denota una desconfiança envers les comunitats autònomes”. / Eva Máñez

—Casado també ha anunciat que convertirà el requisit lingüístic en un mèrit. Diu que un opositor de Palència ha de poder optar a una plaça de València sense conèixer la llengua cooficial.

—A. Boix: A Galícia, on des de l’època de [Manuel] Fraga està reconegut el requisit a l’ensenyament, [Alberto] Núñez Feijóo acaba d’avisar que pensa aplicar-lo al conjunt de l’administració! En aquest cas sí que hi ha jurisprudència del Constitucional segons la qual, en temes d’administració pública autonòmica, l’autoorganització depèn de la comunitat autònoma. Hi ha un informe molt bonic encarregat pel Govern del Botànic que recull tota la jurisprudència del Constitucional sobre la matèria. Aquest informe fa palès que l’Estat no pot actuar de manera injustificada i generalitzada. El Constitucional podria canviar de posició, això sí.

—J. Bosch: Si l’Estat imposara un sistema que impedira l’atenció al públic en la llengua pròpia o que els professors no tingueren l’aptitud lingüística suficient, s’estaria vulnerant el principi autonòmic i del repartiment competencial. El dret no és del funcionari de Palència, sinó del ciutadà o ciutadana del País Valencià de ser atesos en la seua llengua quan s’adreça a l’administració. Casado sobrevalora extraordinàriament els drets d’una persona de Palència alhora que lesiona els de les persones d’ací.

—A. Boix: El PP hauria de guanyar les eleccions a les comunitats autònomes amb dues llengües oficials i tenir la majori suficient per canviar-ne les lleis. No en són tantes, realment.

—L. Cotino: No tot és blanc o negre. Seria incomprensible que un Govern autonòmic no valorara el coneixement de la llengua pròpia. Una cosa així seria impossible de justificar. A Galícia hi ha un 80% de gallegoparlants...

—A. Boix: Des d’una perspectiva valenciana, jo voldria que els funcionaris foren els millors possibles i que saberen valencià, perquè és un element que els fa millors. Ha de ser un requisit sine qua non? Jo no ho veig necessari. Si els funcionaris de Palència són molt bons, que vinguen cap ací i que els donen un període de tres, quatre o cinc anys per aprendre el valencià. Si són tan bons, de segur que aprendran els pronoms febles. I, si no, haurien de perdre el lloc de treball.

—Ciutadans, que s’oposava als “privilegis” forals, acaba de tancar un acord amb UPN per presentar-se a les eleccions amb ells i el PP. Vox, però, continua clamant per la desaparició del concert econòmic. És viable la inclusió del País Basc i Navarra al règim comú sense reformar la Constitució?

—L. Cotino: No caldria tanta reforma, no. Tenen reconeguts uns drets històrics, però aquests drets no figuren a la Constitució. La Constitució reconeix l’existència d’un fil històric —és de les poques constitucions del món que reconeix l’existència d’uns drets anteriors que s’han de respectar— en un article que li va donar molt de joc a [Miguel] Herrero de Miñón. No crec que això canvie, fins i tot Aznar va enfortir aquests drets, però amb voluntat política s’hi podrien introduir canvis.

—A. Boix: És cert, però no crec que això estiga en perill.

—L. Cotino: No, però fa cinc anys tampoc no hauríem imaginat el Brexit ni la victòria de Trump.

—J. Bosch: Això seria durament contestat des del País Basc i Navarra. A més, no és una preocupació de la ciutadania espanyola. Hi ha una animadversió evident contra l’idioma o contra l’autonomia catalana, però no hi ha un gran debat sobre la fiscalitat basca i navarresa.

—L. Cotino: Perquè mai no s’ha atiat aquest tema. Va fer-ho Ciutadans en arribar a l’acord dels Pressupostos de l’Estat, però al llarg de 40 anys cap partit ni cap mitjà de comunicació no ha explicat com funciona aquest sistema.

—A. Boix: Perquè no els convé... [Riu.]

—L. Cotino: Si ho explicaren com cal, a la resta d’Espanya s’escandalitzarien!

—A. Boix: Resumidament, la resta d’Espanya paga els bascos i els navarresos perquè siguen espanyols. És una mena de caprici: “He de pagar per tenir aquesta part d’Espanya, i com que sóc ric, pague per tenir-la”. Total, com paguen els catalans... Si la gent se n’assabentara, no els agradaria gens ni mica, però com que al capdavall qui ho sufraga són els catalans, ja els estaria bé.

—L. Cotino: No només els catalans. Tot l’arc mediterrani. Si mires les balances fiscals, el color roig de la Mediterrània és molt cridaner.

—A. Boix: Una Constitució no hauria de diferenciar entre ciutadans. Tots han de tenir un estatut idèntic, independentment del lloc on visquen, del seu gènere o de la seua ideologia. Els drets històrics han provocat una discriminació evident. El cupo està bé? I tant, però tothom hauria de tenir la capacitat de tenir-lo.

—L. Cotino: Si s’explicara bé, no sols els partits de centre i de dretes voldrien liquidar el cupo. Els d’esquerres, també.

 

Andrés Boix, professor de dret administratiu de la UV: “Alemanya, sent més rica que Espanya, gasta menys de la meitat en les competències estatals, mentre les competències autonòmiques estan per sota dels criteris de l’OCDE en inversió per habitant”. / Eva Máñez

—L’Estat podria reduir la part de diners que traspassa a les autonomies per tal d’incrementar la seua?

—A. Boix: No és possible, el sistema se’n ressentiria. Alemanya, sent més rica que Espanya, gasta menys de la meitat en les competències estatals. En servei exterior, defensa... I en cossos i forces de seguretat de l’Estat, que allà són autonòmics i ací estatals, la despesa es multiplica per dos en el cas espanyol. Per contra, les competències autonòmiques estan per sota dels criteris de l’OCDE en inversió per habitant: en sanitat i educació, o encara pitjor, en serveis socials i dependència, on estem afonadíssims. Els ciutadans volen serveis de qualitat ben a prop, no l’ambaixada més luxosa de la UE a Kuala Lumpur, com passa ara.

—J. Bosch: Si hi ha una ofensiva recentralitzadora, de segur que afectarà al finançament. Un Govern conservador, òbviament, no augmentarà els recursos de les autonomies. Siga com siga, el conflicte de Catalunya ens hauria de fer repensar els nivells d’autogovern que volem i com els repartim. Fa uns anys, la comunitat de Madrid va voler retornar les competències de Justícia i la Generalitat Valenciana també s’ho va plantejar. Ja han transcorregut prou anys del cafè per a tots per saber si ha funcionat correctament o no. Jo diria que més aviat no. De fet, això potser explica les tensions territorials que veiem ara. No crec que la solució siga un Estat federal asimètric, sinó que cada autonomia precise quines competències vol assumir realment i quines no.

—La fusió dels ajuntaments menors de 2.000 habitants és una altra via que s’ha posat damunt la taula els últims anys. També s’ha parlat d’eliminar les diputacions. Ho veurem?

—L. Cotino: A Espanya hi ha més de 8.000 municipis, una cosa de bojos. El 80% d’ells són petits, raó per la qual es va prometre a [Angela] Merkel i [Nicolas] Sarkozy de fusionar-ne molts. Als pobles això resulta impopular perquè els toca la fibra sensible, però la racionalitat apunta en aquesta direcció. Colòmbia, amb la mateixa població que Espanya i un territori més del doble de gran, a penes compta 1.100 municipis. Pel que fa a les diputacions, és l’administració que presentaria menys resistències per a la seua eliminació. Pels partits que les controlen són molt llamineres, però la ciutadania no les percep com a essencials.

Boix: “Si es produeix una recentralització, serà pausada, tranquil·la, lenta. No hi ha tant a recentralitzar”

—A. Boix: La sensació és que, al País Valencià, les diputacions no tenen sentit. En canvi, a Galícia i Andalusia sí que els agraden molt. En funció del territori o de la realitat socioeconòmica poden resultar més interessants. Alemanya ha fusionat molts municipis —ha passat de 16.000 a 12.000— sense obligar ningú, com sí que pretenia la llei del PP de 2013, que va ser un fracàs enorme. Només se’n van fusionar un parell! A Alemanya cada land estableix una política d’incentius per a la fusió en base a unes regles pròpies.

—J. Bosch: Jo, que sóc de Cullera, no sé què podria passar si ens obligaren a fusionar-nos a Sueca! [Riu.] Malauradament, darrere de tot plegat hi ha un discurs antipolític, que critica l’excés de càrrecs públics. Ben mirat, però, la majoria de tots aquests regidors no cobren, no són professionals de la política. La diputació sí que és una figura antiga, que no té encaix en l’estructura actual. Caldria trencar l’esquema provincial i adequar-lo, en cada cas, a la realitat de cada territori.

—La conclusió és que no hi pot haver un procés involutiu tan gran?

—L. Cotino: Involutiu té una connotació negativa? Molta gent opina que estaria bé una centralització major... Les autonomies han generat duplicitats i caldria posar-hi remei. A Espanya la cooperació interterritorial no funciona tan bé com a Alemanya. Ara bé, seria de bojos concentrar massa poder en el centre i que tot estiga condicionat al resultat electoral de cada quatre anys. Ni el PP ni el PSOE no voldran fer-se l’harakiri.

—A. Boix: Si es produeix una involució, serà pausada, tranquil·la, lenta i en coordinació amb la deriva estructural de què parlava a l’inici. En el fons, no hi ha tant a recentralitzar. Què fa la Generalitat, al remat? Pagar els metges i els professors.

—J. Bosch: La competència entre les tres forces de dreta les ha dutes a una sobreactuació total. Em fa l’efecte que els canvis, en cas que guanyaren, serien de matisos i vinculats a allò simbòlic. Andalusia ens en dona pistes: hi ha canvis de matís, però els canvis transcendentals necessiten grans reformes estructurals que no són tan senzilles de dur a terme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.