Les trajectòries vitals del cantant Julio Iglesias i de l'expresident valencià Eduardo Zaplana estaven predestinades a trobar-se. En algun moment de les seues biografies, pel seu caràcter i per la seua manera d'actuar, Iglesias i Zaplana havien de coincidir per forjar una d'aquelles amistats, a priori, a prova de bombes. Ambdós, com a bons taurons per als negocis, amb un olfacte empresarial aplicat a altres facetes de la vida, eren conscients del rendiment que atorgava les amistats lleials.
Zaplana, de fet, ho hauria pogut aprendre de les lletres filosòfiques d'Iglesias. «Pocos amigos son de verdad/cuántos te halagan si triunfando estás/pero si fracasas bien comprenderás que/los buenos quedan, los demás se van», cantava l'exfutbolista, qui sempre ha repartit consells vitals als seus oients. Qui sap si per això l'exministre de José María Aznar solia comportar-se com un truà i com un senyor amb els seus amics. Amb els seus enemics, en canvi, ja eren un altre cantar.
Aquesta lletra fa temps que podria ressonar al cap de Zaplana arran d'aquelles antigues amistats que semblen abjurar de la seua antiga relació amb l'expresident valencià per intentar estalviar-se l'entrada a presó i assolir una condemna amb una pena força més reduïda. Perquè la causa Erial, la suposada trama de suborns que presumptament capitanejava Zaplana, és un recorregut per les seues amistats més fidels, on està implicat judicialment bona part del seu cercle més reduït.
Hi ha amics empresaris com ara Francisco Pérez López, més conegut com a Paco Gasofa; està la seua secretària, Mitsuko Henríquez; hi ha el seu excap de gabinet quan ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco García; està l'exdiputada del PP a les Corts Valencianes amb qui va tenir «una relació personal», Elvira Suárez; i està Joaquín Barceló, alies Pachano, considerat un dels seus homes de palla i amic de la infància de Zaplana. No debades, ambdós van ser integrants de l'anomenada Penya Picarol, fundada en 1991 i planter de càrrecs de l'exministre.
Tots estan involucrats en una causa on es dirimeix les presumptes comissions percebudes per Zaplana a canvi d'haver manipulat suposadament les adjudicacions de la ITV i del Pla Eòlic a favor de la família Cotino, el patriarca de la qual combinava una llarga trajectòria política com a director de la policia espanyola, conseller o president de les Corts Valencianes amb els negocis a sectors com ara les residències de la tercera edat. Aquests pagaments haurien estat camuflats a paradisos fiscals i posteriorment rentats a l'Estat espanyol mitjançant diverses operacions.
«Dia històric»
El calendari marcava març de 2003. José Luis Olivas, aleshores president de la Generalitat Valenciana de manera interina i posteriorment condemnat per frau, acudia a la inauguració de la Ciutat de la Justícia. «És un dia històric», proclamava. Més de dues dècades després aquell mateix recinte judicial acollia Olivas, Zaplana i la resta de processats per la trama Erial en un altre dia assenyalat en roig a la història contemporània valenciana. No debades, es tancava el cercle de la corrupció valenciana lligada a les sigles de la gavina.
El primer expresident valencià del PP, el rostre inicial d'una llarga hegemonia dels populars a les institucions valencianes, seia al banc dels acusats. Ho feia després de diversos intents frustrats d'arrancada del judici i amb un historial d'escàndols que havia esquivat amb una habilitat només atribuïble a mags del baló com ara Alexia Putellas o Leo Messi. A pesar que la seua veu va escoltar-se a les gravacions del cas Naseiro, la primera espurna de presumpte finançament irregular del PP, Zaplana va sortir sense cap esgarrinxada d'aquella polèmica. Als àudios, reconeixia el seu afany per enriquir-se, encara que fora actuant d'intermediari en la venda d'uns terrenys.
L'escàndol que més semblava tacar-lo van ser els pagaments en B al cantant Julio Iglesias a través de firmes radicades en paradisos fiscals, desvelats per Francesc Arabí, un periodista insubornable amb una tesi de la religió zaplanista que ha exhibit a través de les pàgines dels diaris i de dos llibres. Entre frases com «Eduardo, et vull», pronunciada per Iglesias, el Govern valencià va abonar al cantant, per representar els interessos valencians a la resta del món, 3,7 milions d'euros en B extra respecte de la quantitat que figurava al contracte oficial. Zaplana, en un dels seus tradicionals driblatges, va regatejar el cop de la massa de la justícia.
L'altra finta, amb ruleta, bicicleta i cua de vaca inclosa, va exhibir-la enfront de les sospites que emergien de la construcció del parc temàtic Terra Mítica a la ciutat de la qual va ser alcalde, a una Benidorm (Marina Baixa) que va governar gràcies a un episodi rocambolesc de transfuguisme. «El senyor Conesa deia que es repartia els diners amb Zaplana. Vaig veure com Conesa introduïa la borsa al cotxe», confessaven els empresaris Antonio Moreno i José Herreros, implicats a la causa, al diputat socialista José Camarasa.
Vicente Conesa era un empresari i vell amic de Zaplana, d'aquells que ja havien obtingut contractes irregulars de l'Ajuntament de Benidorm durant el seu mandat, com ara la redacció del mapa verd i sonor de la ciutat. La confessió d'ambdós empresaris va girar-se en contra del parlamentari socialista, qui va experimentar una persecució mediàtica per denunciar un indici de corrupció. Zaplana va saber escapolir-se d'aquelles acusacions. Anys més tard, tanmateix, Terra Mítica irrompria a les pàgines de tribunals dels periòdics per la condemna a dos exdirectius del recinte recreatiu i a una llarga nòmina d'empresaris per frau fiscal. Conesa apareixia a la llista.
El ionqui dels diners i l'arbre enverinat
Encara que el seu nom va protagonitzar aparicions per les contractacions de la trama Gürtel o per les converses del cas Lezo, Zaplana només s'ha afrontat judicialment a l'Operació Erial. Ara bé, ha intentat jugar les seues cartes -possiblement sense recórrer al seu últim as a la mànega- per impedir la fotografia d'estar assegut davant d'un tribunal. L'ombra de l'expresident valencià, no debades, va planar sobre el canvi d'actitud de l'autoproclamat ionqui dels diners, Marcos Benavent, a la causa Taula. Del seu penediment i col·laboració amb la justícia va evolucionar a la petició d'arxivament de la investigació.
Amb un nou advocat vinculat a l'òrbita del PP, Benavent, principal protagonista de la macrocausa Taula que va fer tremolar els fonaments del conjunt de l'organització popular al País Valencià, va demanar la nul·litat de la prova inicial amb la qual va arrancar aquesta macroinvestigació. Al·legava que les gravacions entregades van ser manipulades junt amb el seu antic sogre, i també una ruptura de la cadena de custòdia per part de l'exconsellera Rosa Pérez, d'Esquerra Unida del País Valencià, qui va entregar els àudios a la Fiscalia.
L'exgerent d'Imelsa feia, al seu torn, una tercera petició inquietant: anul·lar les proves confiscades en el registre comés per la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil al despatx del seu anterior lletrat, en el qual va trobar-se la documentació que va permetre arrancar l'Operació Erial. Aquestes tres sol·licituds buscaven dinamitar ambdues investigacions amb el mateix principi judicial. Es tracta de la doctrina de l'arbre enverinat, que consisteix en el fet que si les proves s'aconsegueixen de manera irregular, s'entén que el conjunt de la causa està contaminada i, per tant, cal arxivar-la.
En la sessió prèvia d'aquest dijous a l'Audiència Provincial de València, la defensa de Zaplana insistia en la nul·litat de la causa perquè, a parer seu, la prova que va desencadenar la recerca judicial estava tacada. L'advocat de l'exministre valencià feia referència als anomenats com a papers del sirià, uns documents que havien estat en un habitatge propietat de Zaplana i que un ciutadà de Síria va entregar a Benavent. La benemèrita va trobar-los al despatx de Ramir Blasco, l'anterior lletrat del ionqui dels diners, en un registre dintre del cas Taula.
La representació legal de l'expresident insistia a situar aquell registre i, en conseqüència, l'obtenció d'aquests documents, lluny de les garanties processals, però el fiscal Pablo Ponce responia que aquells escorcolls van estar motivats per unes indagacions policials i atresoraven tots els avals judicials. De fet, la confiscació d'aquests papers va estar ratificada per una sentència de l'Audiència Provincial de València dintre de la macrocausa Taula i l'advocat Blasco mai n'ha expressat disconformitat. El president del tribunal, el magistrat conservador Pedro Castellano, amb un historial marcadament polèmic d'absolucions, va desestimar les al·legacions del lletrat de Zaplana. Ara bé, va matissar: seria una qüestió de fons reservada per a la sentència final de la trama Erial.
L'altra derrota de la defensa de l'exministre del PP fou amb l'intent d'aconseguir el trasllat del judici a l'Audiència Nacional. Al caliu d'altres procediments, com ara quan va enviar-se a Madrid les sessions sobre el saqueig de la depuradora Emarsa per haver-se efectuat la infracció penal a Andorra, l'advocat va esgrimir sense èxit que els suposats delictes de suborn «s'haurien consumat a Luxemburg» i que el presumpte blanqueig de capitals no va produir-se a València. «Es paga», en referència als suborns, «perquè s'han predeterminat adjudicacions, i es produeix a València», va argüir el representant del Ministeri Públic. Castellano va atorgar-li la raó.
La vida no segueix igual
Si durant la instrucció la unitat entre les defenses dels encausats va ser absoluta, amb la frase «la vida segueix igual» de Julio Iglesias sonant de fons, l'adveniment del judici i, més concretament, l'horitzó de les reixes de la presó va provocar que alguns dels antics amics de Zaplana entonaren la popular frase de «si t'he vist, ja no ho recorde». Les lleialtats i els t'estime per a sempre que habitualment sonen de matinada amb més copes al cos de les necessàries van esvair-se com aquells episodis nocturns que la ressaca t'impedeix recordar nítidament.
El silenci, la tradicional omertà, s'havia trencat. Segons va publicar eldiario.es, els empresaris José Cotino i Vicente Cotino, ambdós nebots del difunt expresident de les Corts Valencianes, l'últim amb una condemna judicial a sobre per finançar il·legalment el PPCV en el marc de la xarxa corrupta Gürtel i una segona pels tripijocs fiscals comesos en una operació junt amb l'expresident Olivas, han mostrat la seua predisposició a un pacte de conformitat amb la Fiscalia.
La voluntat d'acord d'ambdós membres de la nissaga Cotino no era tan estranya. La seua relació amb Zaplana no atresorava els vincles personals que hi havia amb altres processats a la causa, com ara amb Joaquín Barceló i Juan Francisco García, els quals també han manifestat la intenció de col·laborar amb la justícia, segons va informar el rotatiu digital mencionat. Si Barceló hauria exercit com a una mena d'home de palla en cap a la trama, l'exdirector de relacions institucionals de Terra Mítica que apareix a diferents societats presumptament emprades per a canalitzar les comissions, García hauria desenvolupat el paper de guardià de les operacions com a president de la mesa de contractació que hauria avalat les adjudicacions de les ITV a la família Cotino.
La sessió del passat dijous va il·lustrar qui restava encara del costat de Zaplana i aquells que semblen abandonar velles amistats per abraçar els beneficis dels pactes amb la justícia. Els Cotino, Barceló i García van seure en una banda, així com Henríquez, Olivas i Paco Gasofa ho van fer més a prop de l'expresident valencià. Les defenses dels acusats que negocien reduccions de condemna van callar mentre la resta de lletrats van esprémer al màxim la jornada per plantejar al·legacions que tractaren de tombar sense èxit la celebració del judici. «És una qüestió de fons», fou la frase més repetida pel magistrat Castellano, president del tribunal.
Amb la Fiscalia sol·licitant dinou anys de presó pels presumptes delictes de pertinença a organització criminal, blanqueig de capitals, suborn, falsedat en document mercantil i prevaricació, amb la investigació assenyalant-lo com al presumpte principal beneficiari d'una suma de comissions que supera els vint milions d'euros, els pactes dels antics companys Barceló i García apropen Zaplana a vestir en pijama de ratlles. I més quan la gestora de les societats, Beatriz Garcia Paesa, neboda del famós espia esquitxat pel cas Roldán, i l'encarregat d'administrar els diners, l'uruguaià Fernando Belhot, fa temps que decidiren alçar la catifa i actuar com a pentitos. Tanmateix, amb l'historial de Zaplana, mai s'ha de descartar un truc de màgia legal que li proporcione l'absolució.
L'expresident disposa de la fidelitat d'homes com ara Francisco Grau, el seu comptable, una persona que va ostenta la secretaria del consell d'administració de la CAM gràcies a la seua intersecció. Les declaracions orals dels acusats serviran per a testar la lleialtat a l'exministre, per corroborar els pactes de conformitat. O dit d'una altra manera: seran el moment d'encendre la música (o qui sap si s'ha produït una marxa enrere per un as a la mànega imprevist) amb aquella cançó d'Iglesias. Perquè qui té un amic, té un tresor, però qui el perd es queda sense una fortuna ben valuosa, desproveït d'una eina que té funcions d'escut envers les masses judicials.