La frase «estic en política per a forrar-me» ha estat adjudicada de manera errònia a l'exministre de Treball aznarista i expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, però retrata la seua ambició pels negocis durant la seua trajectòria política. D'ençà que va sortir en les gravacions del cas Naseiro, la primera causa que apuntava un presumpte finançament il·legal del PP primigeni, amb afirmacions com ara «m'he de fer ric» per adquirir un Opel Vectra 16 vàlvules, la biografia del business man de la formació de la gavina ha estat envoltada de sospites. L'escàndol de Terra Mítica o els contractes en B que van engreixar els comptes offshore del cantant Júlio Iglesias van esquitxar-lo sense conseqüències judicials, ni pràcticament polítiques. Zaplana, parafrasejant el famós artista musical amb passat futbolístic, va convertir-se en un truhan per als diners, en un senyor de negocis assenyalats per les ombres.
L'esclat de l'Operació Erial va mostrar amb tot luxe de detalls la cara B dels tripijocs econòmics de l'excap del Consell, erigint-se presumptament en el màxim protagonista d'una enrevessada trama, plena d'actors secundaris i suposats testaferros, de cobrament de comissions milionàries a canvi d'entregar en safata determinades concessions a l'aleshores influent nissaga Cotino. Tota una combinació de paradisos fiscals, personatges sinistres, empresaris amb fortunes forjades al caliu de l'administració pública i espies de pel·lícula que narra amb precisió de cirurgià i amb una prosa candidata a la qualificació de novel·la negra el periodista Francesc Arabí a l'obra Los tentáculos del truhan. La caída de Zaplana y la corrupción más allá del PP.
L'autor, qui presentarà el seu nou treball el pròxim divendres dia 16 de desembre al Col·legi Major Rector Peset de València acompanyat de Miguel Ángel Campos, periodista de tribunals de la Cadena Ser, prolonga la saga assagística iniciada amb La construcción de un régimen corrupto (Foca, 2019). I ho fa per disseccionar la caiguda de Zaplana i de la seua «multinacional de les comissions en B», per posar llum a la fosca xarxa de complicitats teixida per Zaplana als àmbits de la política, el periodisme, l'empresa i el poder judicial, per dibuixar un mapa de les fugues de corrupció que van produir-se al progressisme del País Valencià, especialment en els temps de requalificacions, amiguisme amb promotors immobiliaris i empatx addicte de la multiplicació econòmica del pa i els peixos que oferia la gallina dels ous d'or de la rajola.
Amb el rigor d'haver destapat diversos entramats corruptes des de les pàgines de Levante-EMV, Arabí recorda que el dopatge electoral no fou un element exclusiu del PPCV, sinó que va produir-se una estratègia de «diversificació del risc». «Aquests [en referència als constructors condemnats per finançar il·legalment els conservadors en els comicis del 2007 i el 2008] i altres empresaris no van fiar tota la seua aposta a la renda fixa, corporativa i segura del PP. Va haver-hi qui va col·laborar amb el PSPV. Per exemple, el propietari del Grup Axis, Jaime Febrer, representant i testaferro dels interessos de l'exvicealcalde de València, Alfonso Grau, i corruptor principal de la causa Assut, que s'investiga en el Jutjat d'Instrucció número 13 de València», relata.
A l'obra, de fet, desgrana «una aportació de Febrer a la campanya del candidat Joan Ignasi Pla [presidenciable del PSPV al País Valencià l'any 2003 i 2007]», la qual ascendia «aproximadament a un milió d'euros». La injecció dinerària va produir-se, segons explica Arabí, mitjançant diversos mecanismes, com ara la mercantil Edificaciones y Obras SL. «Els diners van canalitzar-se en part a través del PAI El Espartal de Xixona. L'empresa matriu del Grup Axis, Construcciones Valencia Constitución (CVC), va ingressar 950.000 euros a Espacios Urbanos de Jijona SL, la firma creada per desenvolupar el projecte. La promotora del pla va fer pagaments per 1,3 miliones d'euros a la mencionada Edificaciones y Obras SL, que, almenys, en teoria, actuava com a una societat interposada en la compra de terrenys i com assessoria jurídica, en virtut del contracte de presentació de serveis firmat amb el Grup Axis», inicia.
Encara que en el seu objecte social «no figurava cap activitat vinculada amb la publicitat», va cobrar, d'acord amb la xifra exposada per Arabí, «730.822 euros per aquest concepte en maig del 2007, en vespra de les eleccions». «Almenys una part d'aquests fons foren a parar a empreses amb relacions públiques amb el PSPV: Industria Gráfica Valenciana, Publipress Técnicas Asociadas y Cronosport SL. Aquesta última va rebre pagaments de Crespo Gomar SL, mentre que Gigante Edificaciones va abonar almenys 240.000 euros a firmes que treballaren en la campanya del partit. El PSPV va utilitzar la mercantil, al seu torn, per sufragar la campanya d'enviament de propaganda bústia per bústia d'Unió Valenciana en els comicis de l'any 2007, segons va desvelar el sumari Assut», assenyala.
L'altra firma marcada en roig a l'obra com a vehicle de l'aportació d'un dels presumptes capitostos de la trama Assut fou Crespo Gomar, una agència de comunicació que va sortir a la palestra mediàtica per haver estat vinculada a un finançament irregular del PSPV i del Bloc. De fet, diversos jutjats de Madrid, Benidorm (Marina Baixa) i Gandia (Safor) van investigar un suposat dopatge electoral dels socialistes que va quedar judicialment i des del punt de vista penal en res. «Va indagar-se si Crespo Gomar va cobrar a tercers (empreses de construcció) els serveis que, en realitat, havia prestat al PSPV i al Bloc. Aquesta falsa facturació hauria servit per blanquejar les aportacions als partits. L'assumpte va arxivar-se, però el cas Assut va atorgar, de nou, protagonisme a aquesta firma, a la qual van admetre els socialistes haver-hi pagat 400.000 euros per treballs i serveis al PSPV en aquella campanya», subratlla l'obra.
«El donatiu de Febrer a Blanqueries tenia una doble finalitat», precisa. I desglossa: «Per si les urnes es fotien i contra tot pronòstic retornaven els socialistes al govern autonòmic, i, en especial, perquè el líder del PSPV [en referència a Joan Ignasi Pla] i l'exresponsable de finances i aleshores vicepresident de Bancaixa, Pepe Cataluña, feren d'intermediaris per facilitar a Febrer la seua participació en el negoci de l'aigua de la ciutat [de València]». «Aquest interès demanava fer gestions per intentar que el promotor entrar en el capital d'Aigües de València, la concessionària del contracte de subministrament d'aigua potable a la capital i a la seua àrea metropolitana, en ambdós casos per un període de 50 anys», anota.
El promotor immobiliari, segons escriu Arabí, «considerava que l'empresa avui comandada per Eugenio Calabuig, a través de Foment Urbà de Castelló, oferia unes extraordinàries perspectives de negoci. I no s'equivocava. El negoci de l'aigua, la rendibilitat del qual està allunyada de cap dubte, i el seu caràcter estratègic, va provocar una enverinada lluita pel control accionarial d'Aigües de València que va durar dotze anys». Zaplana, de fet, va participar d'aquella iniciativa, fins i tot buscant que el seu amic Florentino Pérez, astre del capitalisme d'amiguets i president del Reial Madrid, entrara en el capital com a primer pas per executar l'operació somiada: una fusió amb el Canal d'Isabel II, l'empresa pública de la Comunitat de Madrid encarregada de gestionar el servei d'aigua i que el PP, seguint el receptari neoliberal, va intentar privatitzar.
Torró i la maniobra contra l'esquerra
En aquest thriller de superposició de trames reals, de teranyines que es connecten seguint la tradicional endogàmia dels grans casos de corrupció del País Valencià, sempre ben servits de connexions més o menys directes amb altres causes judicials, emergeix la maniobra que va impulsar l'exalcalde de Gandia i processat per malversació i frau en l'adjudicació dels serveis audiovisuals a una televisió controlada per empresaris força afins, Arturo Torró. L'antic batlle, una vegada va perdre la vara de comandament de la capital de la Safor, va buscar a la desesperada conservar la direcció de l'ajuntament a través d'una documentació que assenyalava al PSPV i al Bloc. Es tractava d'uns papers que demostrarien que l'agència de comunicació Crespo Gomar havia actuat de vehicle per canalitzar les donacions de constructores a la formació del puny i la rosa, així com a l'antiga casa dels nacionalistes valencians.
Torró ostentava aquesta documentació arran de la seua amistat amb Alberto Gomar, fill d'un tinent alcalde socialista de Gandia i president d'aquesta agència de comunicació, la qual va obtenir més contractes amb un sol mandat del PP que en la llarga etapa socialista al consistori gandienc. L'exdirigent popular a la comarca de la Safor, tal com conta Arabí, «va intentar cobrar una factura política a canvi de no exhumar aquesta documentació que va acabar en els jutjats [va presentar la denúncia l'exvicepresident del Consell i llavors referent dels populars valencians, José Císcar]». «Va traslladar primer a Compromís i després al PSPV [...] que mantindria tota aquesta documentació comptable a l'hivernacle si li tornaven la vara de comandament a través d'una moció de censura per destituir Diana Morant [aleshores, l'any 2015, acabada d'escollir alcaldessa i, en l'actualitat, ministra de Ciència] amb els vots valencianistes», indica.
L'empresari-exalcalde exigia, al seu torn, «la retirada d'una querella interposada pels socialistes per possibles irregularitats en una subvenció de 3,5 milions d'euros adjudicada pel popular quan era alcalde». O en paraules del periodista Francesc Arabí: «Un xantatge en tota regla al qual no accediren ni socialistes, ni nacionalistes». Tot seguit, però, el líder local del PP va complir amb la seua amenaça. Temps després apareixerien a l'escena mediàtica els contractes de Crespo Gomar amb consistoris en mans del PSPV, així com adjudicacions de diferents ministeris i de l'empresa estatal Acuamed a l'època de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Qüestions que quedaren arxivades als tribunals, però que l'autor d'aquesta obra rescata per contextualitzar, dintre d'un treball que té com a guia argumental la petjada de Zaplana, la influència d'un autèntic truà per als negocis i els contactes en les més altes esferes de poder.