La tornada del PP a la plaça de Bous de València fou un exercici reparador de nostàlgia. Després d'una llarga travessia per l'oposició encara persistent, els conservadors valencians volien retornar per unes hores a l'època de vi i roses del partit de la gavina al País Valencià, a l'etapa en la qual dominaven de manera aclaparadora la majoria de les institucions valencianes. En aquell retrobament en un escenari que havia servit sovint per a exhibir múscul i fortalesa envers els seus competidors a les urnes, la portaveu del PP a l'Ajuntament de València i número dos de l'organització autonòmica, María José Català, va reivindicar el paper de l'exalcaldessa de la ciutat, Rita Barberá. «Va situar València com a la millor ciutat del món», va exclamar.
Aquella lloança era l'armistici dels populars amb la nissaga Barberá, atès l'enfrontament que va produir-se quan el PP comandat per Isabel Bonig va aplicar una política d'intolerància contra la corrupció en demanar que l'exalcaldessa deixaria el Senat per la seua imputació al cas Taula. La petició dels populars valencians va empipar profundament la família, qui va recriminar el PP que faltara sola i desemparada del partit al qual va dedicar la seua vida. L'enuig amb la formació dretana va provocar que durant els mesos previs a les eleccions valencianes i municipals del 2019 la família realitzara moviments cap a Vox. Rita Corbin Barberá, neboda de l'exalcaldessa, va ingressar, fins i tot, en les files del partit ultraconservador i xenòfob.
L'arribada del president de la Diputació d'Alacant, el neozaplanistaCarlos Mazón, a la direcció del PPCV va coincidir amb un gir dels populars per tancar la ferida amb la família Barberá. La reconciliació va escenificar-se amb peticions del grup municipal popular per nomenar-la alcaldessa honorífica, amb les glosses al seu llegat de diferents dirigents del PP i, especialment, amb la incorporació d'Asunción Corbín Baberá, neboda de l'exsenadora conservadora i imputada a l'Operació Assut, com assessora dels dretans al consistori del cap i casal del País Valencià. Una maniobra política que va enterbolir-se quan l'instructor del cas Taula va processar fa escassos mesos a l'equip municipal de Barberá per presumptament blanquejar diners destinats a sufragar la campanya electoral del PP en les eleccions municipals a València del 2015. La interlocutòria també tancava la instrucció i enviava a judici el presumpte dopatge electoral dels populars a la capital valenciana durant els comicis del 2007 i del 2011, el qual va nodrir-se de suposades donacions en B de constructores.
La decisió judicial va encendre les alarmes al PP valencià i, en conseqüència, va presentar-se un recurs per evitar el judici als 49 exregidors i antics assessors presumptament implicats en el blanqueig de diners de la campanya electoral de l'any 2015. Una al·legació judicial que va ser acceptada la setmana passada per la secció quarta de l'Audiència Provincial de València. Amb un raonament contrari a l'opinió del jutge instructor i de la Fiscalia Anticorrupció, la sala presidida pel magistrat Pedro Castellano apreciava que «de cap manera pot sostenir-se més enllà de l'espai de la mera sospita, que els apel·lants van rebre els diners bruts proposats i van consumar amb aquesta acció l'injust típic característic del delicte imputat».
A la interlocutòria, els togats aprofundien en la seua argumentació amb una diferenciació entre els anomenats diners negres i aquells que només es poden qualificar de «bruts». «El primer sol ser producte de la denominada economia submergida i el seu emblanquiment o introducció en el circuit legal dels diners no és constitutiu de delicte. El càstig previst en l'article 301 del Codi penal correspon a la segona qualitat dels diners, als diners bruts sorgits de la comissió d'un delicte previ que es blanqueja amb posterioritat a través d'una de les formes descrites en el tipus penal [és a dir] per ocultar o encobrir el seu origen o per ajudar a la persona que haja participat en la infracció a eludir les conseqüències legals dels seus actes», descrivien.
La resolució firmada per Castellano va comptar amb un vot particular de la magistrada Clara Bayarri, qui, d'entrada, recriminava al jutge instructor la redacció de la seua interlocutòria de processament: «La interlocutòria a la qual s'ha presentat recurs és fosca, confusa en la seua redacció, i la tècnica narrativa escollida tampoc és l'adequada. Això determina que la seua lectura siga complexa i ens puga dur a l'extracció de diferents conclusions, la qual cosa justifica les discrepàncies en la seua valoració entre els meus companys de tribunal i la meua». «Des de la meua valoració jurídica, i malgrat els defectes de redacció», contraposava, «la interlocutòria és completa».
La magistrada, de fet, desmuntava amb una afirmació l'argumentació de la sala en assenyalar que els togats havien examinat la interlocutòria de processament com a una sentència emesa després de celebrar-se un judici, la qual cosa era incorrecta per no valorar l'escrit dintre de la seua fase judicial correcta. «No pot exigir-se, d'aquesta interlocutòria, que incloga en els fets les inferències del jutge instructor, qui no ha celebrat judici, ni ha valorat la prova de manera conjunta, i, per això, no pot extraure's de tal absència formal i merament locativa, una destipificació de facto determinant de la revocació de la resolució dictada», desarticulava. La sentència de Castellano, a més, incorria, segons va publicar El Plural, en errades, ja que al·legava una jurisprudència inexistent. En la resolució s'apuntava que «la denúncia anònima en Fiscalia manca de cap valor segons reiterada jurisprudència», quan existeixen nombroses sentències del Tribunal Suprem que ho emparen.
Representant de la dreta judicial valenciana, adscrit a la conservadora Associació Professional de la Magistratura i, segons les fonts judicials consultades, a l'òrbita ideològica d'un PP que va donar-li suport per accedir a la presidència de l'Audiència Provincial de València, Castellano acumula en la seua llarga trajectòria judicial resolucions marcades com a polèmiques. El togat va exercir de ponent en un altre conflicte legal envers una causa de corrupció que afectava el PP i, particularment, l'expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps. Amb una interpretació contrària a la sostinguda per la Fiscalia Anticorrupció i l'Advocacia de la Generalitat Valenciana, va considerar que no hi havia «cap propòsit delictiu» en l'acord de creació de la Fundació V Trobada Mundial de les Famílies, un organisme impulsat per la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de València i la Diputació de València del bracet de l'Arquebisbat de València per organitzar la visita del pontífex Benet XVI a València l'any 2006.
La lupa judicial durant la instrucció va situar-se envers la irregularitat de més d'una desena de contractes firmats per la fundació. Una de les claus per determinar si les adjudicacions havien contravingut la normativa legal era dilucidar si l'entitat era de naturalesa pública o privada. L'Audiència Provincial de València asseguraven en aquella resolució signada per Castellano: «Presumir que els creadors de la fundació van dotar-la de formalitat privada per eludir els controls públics no es compadeix bé des d'un punt de vista lògic amb la presumpció simultània d'imputar als autors la intenció d'abonar en el futur els deutes amb la seua consegüent visibilitat, igual que amb l'interès perquè en la seua composició foren presents totes les institucions públiques més representatives de la ciutat, i, per descomptat, l'estament eclesiàstic, del qual depenia en bona part l'assenyalament de les fites que pogueren demandar les autoritats eclesiàstiques del Vaticà, naturalment part essencial, decisora i influent en la missió de la fundació».
El caràcter polèmic de la decisió, més enllà de la interpretació envers si hi havia o no una actitud delictiva, provenia de les afirmacions que s'hi plasmaven. A les crítiques per una «extensa i desmesurada duració» de la instrucció, la qual va tenir cinc anys de vida, se sumava una defensa de l'impacte d'aquest gran esdeveniment religiós i de la seua conveniència: «És notori i de públic coneixement l'immens nombre de persones assistents directament als mateixos i l'ingent seguiment que va tindre a través dels mitjans de comunicació, amb la consegüent i paral·lela projecció mundial de la imatge de la ciutat de València, venint doncs a prestar la fundació un irrefutable servei públic finalment auxiliada en els seus costos pel Govern autonòmic».
El magistrat conservador també va ser protagonista d'una resolució de l'Audiència Provincial de València que va absoldre l'any 2014 a un grupuscle neonazi que va emmagatzemar armes, com ara un llançagranades. Batejada com a Operació Pánzer, la Guàrdia Civil va desarticular en 2005 una presumpta trama ultradretana que suposadament feia negocis amb armes provinents de l'exèrcit espanyol i efectuava accions de proselitisme neonazi. En aquella causa judicial, constaven com a imputats diferents referents de la ultradreta valenciana, com ara Pedro Cuevas, assassí del jove antifeixista i valencianista Guillem Agulló. A les diverses intervencions de la benemèrita van confiscar-se, a banda de material de propaganda neonazi, armes com ara bolígrafs pistola, punys americans, pistoles, catanes, navalles, ballestes, escopetes o el citat llançagranades.
Els 18 presumptes integrants de l'anomenat Front Antisistema, nom que rebia el grupuscle neonazi sobre el qual pivotava aquest presumpte entramat, van alliberar-se de la condemna perquè els magistrats van aplicar la teoria de l'arbre enverinat, és a dir, que si la prova inicial que ha servit per a engegar la investigació està contaminada, ho estarà la resta del procediment. Els togats van interpretar, amb Castellano al capdavant, que els enregistraments efectuats per desmuntar la trama no estaven justificats. O en paraules dels jutges: «No existeix cap indici objectiu de comissió de delicte que permeta vulnerar el secret de les comunicacions».
A la sentència, els magistrats apuntaven, seguint aquesta línia argumental, que la investigació va veure la llum per l'existència de dues pàgines web que venien armes prohibides, no il·legals, això és en paraules dels membres de la secció quarta de l'Audiència Provincial de València, «armes la tinença de les quals no està inicialment penada». En la seua resolució judicial, tanmateix, van deixar de banda la resta de proves aportades per l'institut armat a l'hora de sol·licitar l'autorització de les intervencions policials. Els togats qualificaven, entre ells Castellano, «de simple sospita» els indicis que van motivar la recerca de la Guàrdia Civil. L'absolució d'aquests membres de l'extrema dreta valenciana va derivar en episodis esperpèntics, com ara quan l'Audiència Provincial de València va ordenar retornar-li a Cuevas el material neonazi i les armes confiscades per l'institut armat.
«Aquesta mateixa sala, presidida pel jutge Pedro Castellano, ja va absoldre en 2005 al grupuscle neonazi Armagadeon», va denunciar Toni Gisbert, secretari d'Acció Cultural del País Valencià i portaveu de la plataforma Acció Popular contra la Impunitat, qui va preguntar-se: «És un fet casual aquesta coincidència?». La secció quarta de l'Audiència Provincial de València, encapçalada per Castellano, va absoldre els 18 ultres neonazis acusats d'associació il·lícita i de tinença il·legal d'armes amb l'argument que d'una simple sospita policial sense proves va passar-se a una acusació. Aquella recerca policial va versar en la propaganda neonazi d'aquests extremistes i en els sabotatges que hauria efectuat la Hermandad Nacional Socialista Armagadeon. També va centrar-se en el paper de l'empresa de seguretat Fare Quadratto S.L, assenyalada de manera indiciària com a element d'entrenament i mecenatge de les activitats contra el sistema democràtic espanyol.
El grupuscle, amb connexions amb l'entramat feixista d'Itàlia i de Croàcia, havia reivindicat atemptats contra la seu del PP en Alboraia (Horta), del PSPV a Manises (Horta) i d'Esquerra Unida del País Valencià a Xirivella (Horta). Es tractava d'una escissió, precisament, del Front Antisistema, el qual provenia d'antics membres del grupuscle amb diverses agressions a la seua esquena, Acción Radical. Alguns dels membres encausats estaven lligats als hooligans d'extrema dreta de les graderies de futbol. «Havien realitzat cursos d'ensinistrament en armes, material de defensa i maneres de respondre si eren detinguts», va assegurar després de l'operació policial, Segundo Martínez, aleshores cap superior de la policia espanyola a València. L'absolució d'aquests ultres neonazis fou una de les primeres decisions judicials polèmiques del magistrat Castellano.