ENTREVISTA

«Si se salva del ‘cas Erial’, Zaplana mereixerà una medalla de la Generalitat»

Acaba d’eixir a la venda, però ‘Ciudadano Zaplana’ (Foca) ja ha exhaurit la primera edició. És el manual clau per conèixer l’expresident valencià, escrit per Francesc Arabí, el periodista que el coneix de més a prop. O, dit d’una altra manera, qui l’ha investigat més i millor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sagaç. Mordaç. Tenaç. Loquaç. Perspicaç. Els adjectius acabats amb ce trencada —la del seu estimat Barça— s’esgoten quan es tracta de definir Francesc Arabí (Gata, Marina Alta, 1970). El periodista valencià més lúcid del darrer quart de segle, capaç de catalitzar el seu immens cabal d’informació a través d’una prosa precisa, irònica i punyent que va proporcionar-li un estil propi. A l’era predigital ja era un influencer. Des de les pàgines del diari Levante-EMV, Arabí ha explicat com ningú les interioritats de la política valenciana i ha tret a la llum —fruit de les seues investigacions— allò que alguns pretenien amagar. El primer de tots, Eduardo Zaplana, a qui va marcar de prop. El llibre que ara publica és l’enciclopèdia de la religió zaplanista, un manual de capçalera per als seus admiradors i detractors.

 

—Començarem amb una pregunta arabiniana: Zaplana és a la corrupció allò que Da Vinci era al Renaixement?

—Sí. És polivalent, té molts registres i, com a bon comercial, una capacitat de metamorfosi brutal. Com Da Vinci, també va tenir un mecenes: el poble valencià. Zaplana va arbitrar uns mecanismes per a una època determinada, però avui n’arbitraria uns altres. Alguns diuen que una persona com ell no hauria estat possible en la política actual... I tant que ho hauria estat! S’hi hauria adaptat la mar de bé. Zaplana va ser l’arquitecte del règim del PP, els valencians van actuar com a promotors posant-hi els diners necessaris i Rafael Blasco va ser-ne l’aparellador. I després, és clar, va haver-hi molts manobres, molts obrers. La caiguda de Zaplana tanca el règim del PP valencià.

—El seu llibre és un llibre contra l’oblit, contra el blanquejament de la història. 

—No era una qüestió personal, però resultava molt cridaner. L’èxit de Zaplana no se circumscriu a la construcció del règim, sinó a la seua narració. Els silencis van fer-lo possible i els silencis han fet possible que es blanquejara el passat i que la seua figura política es mantinguera impol·luta.

—“La corrupción llegó cuando yo me fui”, repetia sempre.

—L’amnèsia col·lectiva forçada, l’oblit i el blanquejament és el rèdit de totes les inversions que va fer a curt, mitjà i llarg termini. Quan estava hospitalitzat en situació de presó preventiva, aquestes inversions van produir campanyes de pressió a jutges, fiscals i la UCO. Al capdavall, es tractava d’una UTE de complicitats. Molts han blanquejat el passat de Zaplana perquè el seu passat hi anava lligat.

—Zaplana, Olivas i Camps. Tres dels quatre expresidents del PPCV arrosseguen problemes amb la justícia. De tots ells, el més perillós per a l’erari públic era Zaplana?

—El més sofisticat. El creador de l’empresa va ser Zaplana, Camps va heretar-la i Fabra, la tercera generació, va liquidar-la. En termes polítics, Zaplana és un avançat al seu temps. Va saber llegir molt bé això de la “democràcia mediàtica”, que la política es dirimia més als platós de les televisions que no al Congrés dels Diputats o les Corts valencianes. D’escrúpols, no en va tenir. El fi sempre justificava els mitjans.

—Al diari Levante-EMV vostè va publicar infinitat d’informacions que qüestionaven l’aura deïficadora de Zaplana. La gent que li proporcionava tot aquell material, hi arriscava molt.

—Els crits es perceben més clarament que no els silencis, ni que siguen clamorosos, però alguna gent va jugar-se el seu lloc de treball denunciant tot allò que no li semblava ètic o legal. Aquest no és un llibre contra el PP: de fet, dirigents del partit, alguns dels quals molt notables, han participat prou en l’exhumació del zaplanisme. Hi apareixen anònimament, però són ben coneguts. 

—El títol del llibre condensa el paper clau de Zaplana en el procés d’expansió de Ciutadans, així com la seua obsessió pel control dels mitjans públics i privats. Hi ha hagut cap polític espanyol més preocupat de la seua imatge mediàtica? 

—Jo no en conec cap. Com si es tractara d’un estrateg militar, Zaplana va anar creant anelles concèntriques que el protegien. Això li possibilitava conservar el territori conquerit i guanyar-ne més. Amb els mitjans de comunicació va fer igual: en primera instància va lligar de prop Canal 9, però sobretot li interessava controlar els mitjans privats, que li podien donar més credibilitat. Diria que tots plegats vam sobrevalorar el paper de Canal 9. Era una televisió pornogràfica, un veritable No-Do, però des del punt de vista de l’efectivitat no va tenir un paper tan destacable. Canal 9 va ser, per damunt de tot, un altaveu de silencis.

—El cas Terra Mítica, el parc temàtic que Zaplana va idear a Benidorm, ja ha estat jutjat sense que ell ni tan sols hi haja estat imputat. És normal?

—Com a home intel·ligent, sempre va tenir cura de no estampar la seua signatura en segons quins documents. Però el gran mèrit de Zaplana no és aquest, sinó que tots aquells que han anat caient no l’hagen arrossegat en la seua caiguda. 

—A diferència del que li ha passat a Francisco Camps en el cas Gürtel.

—Efectivament. Aquesta és la gran diferència entre Zaplana i Camps.

—“Usted nunca podrá acreditar nada”, va dir-li Zaplana a qui era síndic socialista, Ximo Puig, amb relació al contracte en B del cantant Julio Iglesias amb la Generalitat. Vostè fins i tot va publicar el número de compte del paradís fiscal on es feien els pagaments...

—356115.000AA.

—... Se la sap de memòria! Però allò va quedar en no res, també.

—Aquesta va ser la gran prova de resistència del règim zaplanista, el seu particular test d’estrès. Si va ser capaç de superar-lo, què mes havia de passar? A banda de les evidències i de les certeses, les proves no sols estaven a la taula d’un periodista que va publicar més de 250 informacions al respecte, sinó que formaven part d’un sumari judicial. Va haver-hi un aïllament mediàtic brutal, tant a València com a Madrid.

—Comentava adés que Blasco va ser, d’alguna manera, l’aparellador del règim. És el secundari més important d’aquesta història?

—Per a mi, sí. Va ser clau en la construcció del règim, tenia una cultura política de què Zaplana no disposava. Provenia del FRAP i del PSPV-PSOE, coneixia molt bé el rival. Va ser fonamental a l’hora de trencar les línies d’oposició i de comprar voluntats. Va ser així com va liquidar les dissidències del moviment veïnal, associatiu i de les ONG. 

—Finalment, després de tantes peripècies, a Zaplana l’han enxampat pel cas Erial. Com li ha pogut succeir?

—És com si haguera tingut un accident a l’últim quilòmetre, a punt d’arribar a casa.

—Es creia invulnerable? Ha estat un excés de confiança? Adquirir pisos caríssims al comptat era una pista evident...

—Diria que la malaltia que travessa el va fer anar amb massa pressa i que va tenir, en efecte, un excés de confiança. És cert que ja estava assenyalat per l’operació Lezo, però la investigació del cas Erial s’inicia abans, i d’una manera rocambolesca.

—Creïble? És possible que Zaplana es deixara uns documents oblidats a la casa on havia residit i que el nou inquilí els posara a disposició de qui tocava?

—Ningú és perfecte. Zaplana tampoc no ho és, tot i que puga semblar mentida. Quants documents importants no deu haver deixat pel camí, al llarg de tants anys? Fins i tot el millor funambulista s’esvara un dia i cau.

—Què hauria estat de Ciutadans sense Zaplana? Quantes portes li ha obert a Albert Rivera?

—La participació de Zaplana en el procés de creixement de Ciutadans ha estat decisiva. Potser continuava sent un afiliat del PP, però en realitat ja no hi militava. La resposta de Rivera amb motiu de la detenció i posterior empresonament de Zaplana va ser eloqüent. Com diria ell mateix: “¿Oyen el silencio?”. 

—Quin futur judicial li espera a Zaplana? Se’n podrà escapolir, novament? Ja ha tractat, en va, d’anul·lar algunes gravacions clau, cosa que sí que va aconseguir en el cas Naseiro.

—Com ja ha passat en altres ocasions, no es tracta d’una tàctica ètica, sinó merament processalista. No nega els fets, no pot negar-los. Ho té molt complicat, perquè en aquesta ocasió cal tenir en compte la confessió del fiduciari [el testaferro uruguaià Fernando Belhot]. L’ha venut. Si se salva del cas Erial, Zaplana mereixerà una medalla de la Generalitat. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.