Programa cultural del PP per a les eleccions valencianes de 2003, les primeres que va guanyar Francisco Camps. Extracte literal: “Prenent com a punt de partida l’arrel grega de la paraula eufòria, podem dir que és un estat d’ànim propens a donar i rebre. Aquesta és la raó per la qual proposem aquesta ciutat viva, harmònica i humana en el nostre programa cultural. La creació d’aquesta ciutat de l’esperança, que estarà ubicada a Castelló, es caracteritzarà per desprendre l’energia necessària per crear. Serà la ciutat de les arts del futur, la ciutat que farà real la utopia. L’arquitectura, que per a nosaltres és art de viure, es converteix en harmonia, i la cultura produeix una ciutat empírica: viure en art, viure l’art. En aquest sentit, la Ciutat Eufòrica integrarà els mecanismes que possibiliten intercalar els tractaments termals amb les més noves propostes culturals que puguen afavorir no només la relaxació i consecució de l’harmonia interior, sinó també el desenvolupament de les facultats artístiques i culturals de l’individu.”
Marcos Benavent, intitulat elionqui dels diners, hauria estat un digníssim director del recinte, però la Ciutat de l’Eufòria —com finalment van denominar-la els capitosts del PPCV— mai no va fer-se realitat. A Déu gràcies.
En aquell programa electoral hi havia unes altres ciutats que mai no van passar del plànol. Com la Universitat de l’Espectacle, que havia de tenir com a finalitat “formar professionals i investigadors del fenomen teatral i de totes les àrees de la comunicació que estiguen relacionades amb el món de l’espectacle”. O l’Heliotropión, un parc d’energia solar que havia de fusionar “creació i tècnica”. O la Ciutat de les Arts Escèniques, un altre bluf patrocinat per la prestigiosa Irene Papas que va extingir-se per complet en febrer de 2015, en dissoldre’s la fundació homònima, en què treballava —amb un sou de 2.700 euros al mes— Gloria Bas, cunyada del mateix Camps.
Quan girem la vista enrere i copsem els anys de megalomania i balafiament del PPCV, sempre convé tenir present que aquella tragèdia grega encara podria haver assolit una dimensió superior. Molt superior. Trobar-hi aquest consol ens farà pair-ho més bé.
La lectura prèvia dels programes electorals dels populars valencians en els anys de vi i roses hauria de ser obligatòria, per tant, abans d’endinsar-nos en la lectura de La ciudad de la euforia, el llibre que el periodista Rodrigo Terrasa —que treballava a la delegació de València d’El Mundo i des de 2015 ho fa a la seu central de Madrid— acaba de publicar a Libros del KO.
Una narració reeixida perquè hi desfilen, com si es tractara d’una passarel·la de moda, els protagonistes principals i secundaris —tot sovint, d’allò més pintorescos— d’un sarau que semblava no tenir fi. Una crònica dels anys de disbauxa complementada per diversos testimonis protegits que un dia van gosar plantar cara a la corrupció i que ara, ací, expliquen el que els va comportar. Algú d’ells no dubta a admetre que se’n penedeix.
L’origen del llibre es remunta a una entrevista que Terrasa va efectuar a l’escriptor Ferran Torrent amb motiu d’Un dinar un dia qualsevol, la novel·la que va veure la llum de 2015 i en què l’escriptor de Sedaví es capbussava en els baixos fons de la corrupció autòctona.
En aquella conversa, Torrent comentava que la corrupció valenciana havia excedit, fins i tot, els límits de la imaginació. “Han passat tantes coses, i tan increïbles, que si volgueres fer un relat novel·lat, quedaria tan exagerat que ningú no se’l creuria... La realitat valenciana es molt més brutal que qualsevol ficció”.
El llibre de Terrasa se centra en l’etapa de Camps (2003-2011) i la ressaca posterior. Tanmateix, gairebé no incideix en la d’Eduardo Zaplana (1995-2002), que va capitanejar l’arribada del PPCV a la Generalitat. “Segurament hauria d’haver aprofundit més en la figura de Zaplana, però no el conec tan de prop i ja existeix Ciudadano Zaplana, el llibre de Quico Arabí”, afirma Terrasa. “Zaplana és qui prepara la pista, i Camps, qui fa la festa boja, allò que m’interessava destacar”.
“Zaplana és qui prepara la pista, i Camps, qui fa la festa boja, allò que m’interessava destacar”
De tots els “paràsits” —tal com els defineix— que apareixen a La ciudad de la euforia, el predilecte de Terrasa és Ángel Fenoll. “A penes el coneixia i li he agafat molta estima”, diu,“em sembla un personatge absolutament fascinant”. El pas per l’hemeroteca i la lectura dels sumaris en què està implicat li ha permès endinsar-se en el seu macroabocador il·legal situat al llindar d’Oriola i Múrcia, el zoològic que hi albergava, el delicte electoral pel qual va ser condemnat, la videoteca infinita amb què després subornava els polítics... EL TEMPS va dedicar-li el seu dossier de portada del número 1.494, publicat en gener de 2013. “Va passar de recollir ferralla pels carrers d’Oriola a convertir-se en el nostre Tony Soprano”, resumeix Terrasa.
Fenoll és només un dels personatges inefables que, ordenadament, transiten per les pàgines del llibre. Cada anècdota, cada imatge surrealista i cada declaració desafia l’extravagància de la que acabem de llegir. Els posats amb triquini de l’empresari Enrique Ortiz a un hotel Andorra o les seues fotos amb l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, amb pijama; els acudits made inCarlos Fabra que el president de la Diputació de Castelló enviava en cintes de casset a José María Aznar; l’aparició zen de Marcos Benavent a la Ciutat de la Justícia el dia que acudia a declarar; les promeses de Ferraris i platja als veïns de Xàtiva que efectuava Alfonso Rus; la coincidència de Zaplana i Rafael Blasco a la infermeria de la presó de Picassent...
“En qualsevol cas, no pretenia que el llibre fora una caricatura dels valencians, una simple paròdia”, matisa Terrasa. “Sabia que hi havia gent que ho havia passat molt malament, raó per la qual vaig contactar amb l’Agència Antifrau a la recerca de testimonis protegits que explicaren les seues vivències”, subratlla. Els quatre testimonis que hi aporta estan distribuïts de tal manera que signifiquen un bany de realitat enmig del confeti i els canapès. “És la part més interessant de totes, la que justifica el llibre.”
Més Camps? Més eufòria?
Ara que Francisco Camps es postula per ser el candidat del PP a l’alcaldia de València i que el president autonòmic del partit, Carlos Mazón, considera que ha arribat el moment de “fer-li un reconeixement”, toca preguntar-li a Terrasa si veu viable un retorn de l’expresident a la primera línia política i, també, si la societat valenciana, després de tots aquells esdeveniments, està vacunada contra el virus de la corrupció massiva.
“L’operació de blanqueig de la figura de Camps, amb el que ha significat per a la Comunitat Valenciana, em sembla vergonyant”, diu Terrasa
“No, no crec que hi estem vacunats”, lamenta Terrrasa. “Tant de bo fora així, però quan observes la plaça de bous de València plena de gom a gom [el 3 d’octubre, en l’acte final de la convenció estatal del PP], o quan escoltes com Pablo Casado reivindica el llegat de Rita Barberà, sense cap mena d’autocrítica, em fa ser molt pessimista”, continua. “I pel que fa a Camps, ell es ven com una víctima dels mitjans de comunicació, i alguna gent compra aquest discurs... L’operació de blanqueig de la figura de Camps, amb el que ha significat per a la Comunitat Valenciana, em sembla vergonyant.”
El llibre impugna l’actitud contemplativa amb què els valencians van assistir a tots aquests excessos. I ho enlluerna amb detalls tan curiosos com la glamurosa festa organitzada en 2007 per la marca selecta Prada al Mercat Central de València: aquell dia, els esmòquings van exhaurir-se a la ciutat i alguns periodistes van haver de desplaçar-se a Castelló de la Plana per llogar-ne un.
I és que la premsa, deixa intuir l’autor, va caure rendida als braços dels governants del moment, que van ser capaços de transmetre la idea que votar el PP era sinònim de bon valencià.
“Hi ha casos puntuals en què es va fer una bona feina, però, en general, els mitjans vam fer tard”, apunta Terrasa. “Quan la merda va començar a brollar, molts ja sospitàvem que Blasco i [Juan] Cotino tenien un comportament sospitós, però si et conviden a una festa de Prada, veus la Fórmula 1 des d’un veler de la Copa de L’Amèrica i menges canapès cada dia... dur la contrària era com discutir la felicitat”.
La ciudad de la euforia podria tenir, pròximament, una adaptació audiovisual. Els 13 capítols de què consta podrien transformar-se en una sèrie exitosa.Sexe, mentides i cintes de vídeo, com la famosa pel·lícula, seria un títol ben apropiat. Una sensacional orgia en què els escrúpols es guarden a l’armari.