València va viure fa lustres una època d'esplendor artificial. Els balcons es preparaven per a rebre la visita del sant pare Benet XVI, les zones marítimes s'enllestien per acollir les regates entre velers i els carrers de la ciutat es transformaven en una pista de competició entre els bòlids de la Fórmula 1. Tothom situava la capital valenciana al mapa. El cap i casal brillava per la seua façana de grans esdeveniments i grans projectes, la qual estava sostinguda pel fang de la bombolla de la rajola.
La cara B d'aquell èxtasi auspiciat pel PP, amb l'alcaldessa Rita Barberá i el president Francisco Camps com a principals protagonistes, va ser una factura endimoniada. No només per l'impacte social i urbanístic d'aquella aposta estratègica en detriment d'altres models de ciutats, sinó en el cost que va suposar per a les arques públiques, especialment pels episodis denunciats de malbaratament i, fins i tot, de presumpta corrupció.
Aquells temps de vi i roses, d'urbanisme a la carta dels grans senyors de la construcció, així de creixement immobiliari desenfrenat, han reaparegut aquesta setmana als jutjats valencians. A la Ciutat de Justícia de València, ha arrancat el judici per la peça A de la macrocausa Taula, corresponent al suposat finançament il·legal de les campanyes del 2007 i del 2011 del PP de València. O dit d'una altra manera: de la formació que capitanejava l'aleshores alcaldessa Barberá.
La peça judicial va néixer de la confessió de l'exassessor del PP de València, Jesús Gordillo. L'expersona de confiança del partit de la gavina va aportar en 2016 documentació a la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil que mostrava l'existència d'una mena de versió municipal de la trama Gürtel, és a dir, com els populars haurien acudit dopats a les eleccions locals del 2007, 2011 i 2015. La proteïna irregular per guanyar musculatura eren les aportacions il·legals que haurien fet empreses contractistes de l'Ajuntament de València.
El canalitzador d'aquests fons d'origen suposadament il·lícit eren les empreses organitzadores de la campanya dels dretans. L'encarregada dels muntatges electorals del 2007, Laterne, va abonar 233.401 euros per a un míting que va celebrar l'aleshores líder de l'oposició i, més tard, president del Govern espanyol, el conservador Mariano Rajoy. Com si es tractara d'una reproducció de les anotacions de l'extresorer dels dretans, Luis Bárcenas, sobre els sobresous suposadament abonats a la cúpula del PP, el pagament està reflectit a la documentació amb la inscripció misteriosa «M.Rajoy».
La causa, en un primer moment, va saltar als mitjans per la popularització de la tècnica del barrufeig, és a dir, per la hipotètica col·laboració de fins a vora 50 càrrecs del PP de València, entre els quals hi havia assessors i regidors, per ingressar xicotetes quantitats de diners allunyades dels circuits legals amb la intenció de llavar-los i reintroduir-los. Aquesta part va arxivar-se en una polèmica interlocutòria. La responsabilitat dels senyors de la rajola i dels adjudicataris que haurien fet donacions irregulars va quedar prescrita. Com també la relativa a les agències de comunicació que van organitzar les campanyes de 2007 i 2011, Laterne i Trasgos, respectivament.
El judici s'iniciava amb Alfonso Grau, exvicealcalde de València, condemnat per suborn i un dels principals investigats de la trama bipartidista Assut, com a encausat estrella. Grau està acusat dels suposats delictes de malversació i suborn. Els altres processats són l'exsecretària del grup municipal del PP i persona de confiança de Barberá, Mari Carmen García-Fuster; l'exregidor del PP, Eduardo Santón; i José Salinas, exdirector de la fundació València Turisme. Tots quatre estan assenyalats per la justícia per desviar 1,7 milions d'euros a través de tres entitats municipals per a sufragar les despeses electorals dels conservadors en 2007 i 2011.
La Fiscalia Anticorrupció i l'acusació popular, exercida per la coalició valencianista Compromís, demanen nou anys de presó per a Grau. Ambdues parts, al seu torn, sol·liciten que Salinas i Santos resten entre reixes cinc anys. En el cas de Fuster, una de les persones més properes de Barberá fins a la seua mort, la pena reclamada és sensiblement inferior: és de només un any.
Sisme judicial
Les sessions judicials van arrancar sense sorpreses. Els agents de la Guàrdia Civil confirmaven el finançament irregular dels conservadors i apuntaven que «els diners il·lícits podrien haver superat els dos milions d'euros». «Tant per a 2007 com per a 2011, hi ha empreses i fundacions que fan aportacions a les organitzadores de les campanyes electorals del PP. Les empreses tenien interessos econòmics amb l'ajuntament», explicava un dels uniformats.
Les defenses dels acusats, en canvi, al·legaven que els fets pels quals se'ls assenyala estan prescrits. «En 2007, hauria prescrit el delicte; en 2011, el meu representant no hi va participar; i en 2015, és inexistent», esgrimia el lletrat de Grau. «S'està faltant a la realitat dels fets que han ocorregut a la causa. A Grau, se'l va citar a declarar dues vegades, una en setembre de 2016 i una altra en 2017. Nosaltres parlem d'un delicte de malversació continuat i la seua prescripció és de 15 anys», va raonar el fiscal, amb l'aquiescència de l'acusació popular de Compromís.
Quan s'esperava que la clau de volta de judici versara sobre la interpretació de la sala de la prescripció dels delictes, la sessió d'aquest dimecres ho ha canviat tot. Gordillo, qui amb la seua confessió va destapar la caixa dels trons del dopatge electoral del PP de Barberá, canviava la seua versió. Tot i que advertit en reiterades ocasions pel magistrat de les possibles conseqüències d'explicar un testimoni fals, l'exassessor del PP ha denunciat pressions de la benemèrita, ha exculpat Grau i ha negat que l'exdirigent popular li donara ordres per a pagar de manera irregular les campanyes dels conservadors.
Gordillo s'ha retractat de la seua afirmació sobre el paper de l'exvicealcalde com a intermediari perquè els contractistes del consistori injectaren diners al PP. De fet, en un gir de guió absolutament esperpèntic, ha sostingut que va denunciar aquelles presumptes il·legalitats per coaccions sobre la seua família. Segons el seu nou relat, un home sense identificar va entregar-li una documentació, la qual havia de fer-li-la arribar al fiscal. «Vaig dir-li que no i em va ensenyar una foto dels meus fills», ha narrat. Sense mirar-la, diu que va donar tota aquella paperassa a Valencia Plaza.
«La versió de Gordillo no s'ajusta a la realitat, per dir-ho suaument. Va ser ell, efectivament, la persona que va entregar a una periodista d'aquest periòdic la documentació que acredita el presumpte tripijoc electoral de la campanya del 2007, encara que no va ser ell qui la va entregar a la Fiscalia. Gordillo va acudir a la redacció amb dues bosses plenes de papers, més de mil folis amb factures, albarans, contractes i correus electrònics. Allí va explicar amb detall el contingut dels papers i va assenyalar quins eren els més rellevants», desmunta el rotatiu digital implicat a la denúncia dels fets. «València Plaza va decidir llavors, davant l'evidència que podien ser la prova de delictes greus, portar les dues bosses plenes de documentació a la Fiscalia», agreguen.
La maniobra verbal de l'exassessor del PP ha generat somriures als acusats i, especialment, als seus advocats, com ara a José María Corbín, qui exerceix de lletrat de García-Fuster. El cunyat de Barberá, antic assistent legal de Fuerza Nueva i amb una ideologia inequívocament ultradretana, és un dels actors protagonistes dintre del cas Assut, el qual està interconnectat amb la peça A de la macrocausa Taula. Gordillo va acusar Corbín de cobrar peatges a través d'una filial de Laterne a les empreses que volien rebre adjudicacions del consistori governat per la germana de la seua dona. De fet, va participar junt amb Grau de la constitució d'aquesta firma emprada per a canalitzar les donacions.
El focus no il·luminarà els contractistes
Abans del terratrèmol provocat per la giragonsa declarativa de Gordillo, similar al tomb protagonitzat per l'autoproclamat ionqui dels diners, Marcos Benavent, per intentar salvar l'expresident valencià Eduardo Zaplana del seu judici a la trama Erial, els senyors de la rajola de València i altres contractistes habituals de la corporació municipal van aconseguir alliberar-se dels flaixos dels fotògrafs. La prescripció va complir amb un manament comú a les causes de presumpta corrupció: el focus no il·luminarà els empresaris.
L'instrument suposadament escollit pels populars per transportar les presumptes comissions dels adjudicataris de l'Ajuntament de València en la campanya electoral de l'any 2007 va ser la companyia Laterne, encapçalada per l'empresari Vicente Sáez. La firma estava estretament lligada als conservadors no sols per actuar com a organitzadora dels muntatges per demanar el vot dels dretans, sinó per tenir treballadors que havien ocupat càrrecs de confiança a les files del PP i per l'amistat del seu propietari -ja desaparegut- amb Grau.
Segons consta a la interlocutòria de processament d'aquesta peça judicial, una de les empreses que va contribuir a la suposada caixa B dels populars va ser Agricultores de la Vega de Valencia (SAV), una mercantil amb un passat ja farcit d'ombres. La mercantil consta en la documentació judicial amb una donació de 450.000 euros, dividida entre una de 300.000 euros i una segona de 150.000. Les entregues van produir-se mentre es beneficiava anualment de contractes per valor de 30 milions d'euros. SAV va guanyar en 2005 el megacontractate de la neteja viària i de la recollida de la brossa de València junt amb FCC i Secopsa. Totes tres van repetir en la renovació contractual del 2020.
Les seues companyes de viatge en la prestació d'aquest servei també van contribuir presumptament a sufragar els actes electorals del partit de la gavina en 2007. Secopsa, dirigida en el seu moment per un militant del PP, va entregar dues aportacions de 150.000 i 225.000 euros mentre en el període 2006-2008 va facturar quasi 100 milions d'euros al consistori de la capital del País Valencià, segons la interlocutòria de processament. La firma ha estat rebatejada com a Fovasa i és propietat del Grup Gimeno, el president del qual va ser condemnat per finançar il·legalment el PPCV dintre d'una de les branques de la Gürtel valenciana. La UTE empresarial Rulv Valencia, on participava Secopsa, va desemborsar altres 100.000 euros.
L'altre membre de la coalició econòmica que va assolir aquella adjudicació és FCC, amb un historial ple de taques per aparèixer a la comptabilitat en B de Bárcenas. Amb una contractació pública que va superar els 30 milions d'euros durant el període 2006-2008, va donar 200.000 euros a l'organitzadora de la campanya del PP. El Grup Rover Alcisa, assenyalat a les declaracions de l'exdirigent popular Ricardo Costa, hauria aportat 60.000 euros, i Pavasal, una de les grans contractistes de l'Ajuntament de València, va fer dues entregues: una de 150.000 euros i una segona de 90.000 euros, sempre d'acord amb la interlocutòria de processament.
Lubasa, amb diversos noms durant els lustres posteriors i propietat de la família Batalla, és una altra de les presents a la llista. Habitual dels grans projectes del PP com ara Terra Mítica o la construcció de l'hospital d'Alzira, hauria abonat 350.000 euros a través de dues donacions. Un dels capitostos d'aquesta família va estar condemnat per dopar il·legalment la gavina valenciana dintre del cas Gürtel. Luján, una altra firma esquitxada pel cas Taula, va donar 20.600 euros, i Nou Litoral, la promotora de Juan Bautista Soler, va aportar 360.000 euros.
La llista de presumptes contribuents a la caixa B dels populars a València és complementada per de Urbana Ducat amb 30.000 euros, PKL Real State amb 30.000 euros, CMC amb 178.150 euros, Edival amb 50.000 euros i Ágora Patrimonial amb 30.000 euros. En 2011, la nòmina de contractistes que van engreixar la musculatura econòmica de la campanya electoral va reduir-se sensiblement. Les empreses que hi van persistir haurien fet les seues donacions mitjançant Trasgos, una agència de comunicació lligada al sector democratacristià del PP. No debades, Enrique Pérez Boada, integrant d'aquesta facció dels populars, va gaudir d'un seient a l'òrgan directiu de la firma.
«L'any 2011, l'entramat d'empreses constituït al voltant de Laterne havia desaparegut. En aquest cas, per a finançar la campanya per a les eleccions municipals de València, Grau, portaveu del grup municipal popular i designat com a coordinador de campanya a la ciutat de València, va contractar amb Antonio Puig, administrador de l'empresa Trasgos Comunicación SL», relata la interlocutòria de processament. Puig, de fet, va actuar d'assessor en la visita del pontífex Benet XVI a València l'any 2006 i havia fet treballs per a les institucions catòliques del País Valencià. El Grup Trasgos va facturar 2,7 milions d'euros a l'Ajuntament de València en l'etapa de Barberá, així com va pescar contractes de la Generalitat Valenciana del PP, tal com va destapar EL TEMPS.
SAV i Secopsa hi van repetir. Les contractistes municipals, d'acord amb la resolució judicial, van aportar 118.000 euros a l'agència que s'encarregava d'organitzar la campanya del PP. FCC, segons la investigació policial, també hauria participat amb 52.699,98 euros. Les nounades serien Ocide Construcción, amb 53.100 euros, i Bertolín, amb dues aportacions de 53.100 i 41.300 euros. EL TEMPS va desgranar com Secopsa havia aconseguit licitacions per valor de 30 milions d'euros entre 2010 i 2012. En el període mateix, SAV va captar-ne per valor d'11 milions d'euros, Ocide Construcciones per vora quatre milions d'euros i Bertolín quasi 13 milions d'euros. FCC, per la seua banda, només va facturar 414.194,30 euros.
Togues conservadores i arxius polèmics
Si la causa judicial va quedar-se desproveïda dels contractistes per la prescripció, aquesta branca del cas Taula seria desbrossada de la part més mediàtica per decisió d'una sala presidida pel magistrat conservador Pedro Castellano. Amb un raonament contrari a l'opinió del jutge instructor i de la Fiscalia Anticorrupció, els togats van apreciar que «de cap manera pot sostenir-se més enllà de l'espai de la mera sospita, que els apel·lants van rebre els diners bruts proposats i van consumar amb aquesta acció l'injust típic característic del delicte imputat».
A la seua resolució judicial, van establir una diferenciació entre els anomenats diners negres i aquells que només es poden etiquetar de «bruts». «El primer sol ser producte de la denominada economia submergida i el seu emblanquiment o introducció en el circuit legal dels diners no és constitutiu de delicte. El càstig previst en l'article 301 del Codi Penal correspon a la segona qualitat dels diners, als diners bruts sorgits de la comissió d'un delicte previ que es blanqueja amb posterioritat», van exposar.
La interlocutòria, però, comptava amb el vot particular de la magistrada Clara Bayarri. «No pot exigir-se, d'aquesta interlocutòria, que incloga en els fets les inferències del jutge instructor, qui no ha celebrat judici, ni ha valorat la prova de manera conjunta, i, per això, no pot extraure's de tal absència formal i merament locativa, una destipificació de facto determinant de la revocació de la resolució dictada», desarticulava. La sentència, a més, incorria, segons va publicar El Plural, en errades, ja que al·legava una jurisprudència inexistent. El Tribunal Suprem, amb tot, va validar el tancament de la causa. Va ser un dels míssils de desmuntatge que ha encaixat una peça que tremola després de la giragonsa sobtada i d'última hora de Gordillo.