Molt Honorable condemnat

L'ex-president de la Generalitat Valenciana i de Bancaixa, José Luis Olivas, ha estat condemnat per frau fiscal i per manipulació documental. Assetjat per diverses causes de corrupció i presumpte responsable de l'enfonsament del sistema financer valencià, els tripijocs amb el nebot de l'ex-president de les Corts Valencianes i finançador del PPCV, Vicente Cotino, rematen el viatge a l'infern judicial del lloctinent d'Eduardo Zaplana. Es tracta del primer ex-cap del Consell sentenciat a un any i mig de presó.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La democràcia valenciana és com una jugada de pòquer. Si per a formar aquesta mà fan falta quatre cartes iguals i una diferent, els ex-presidents valencians compleixen amb la regla. Per un ex-cap del Consell socialista i sense cap sospita de corrupció -Joan Lerma-, hi ha quatre del PP que o bé estan imputats o bé gaudeixen d'un historial amb ombres per provocar un esglai judicial en qualsevol moment. Alberto Fabra està assetjat pel cas Valmor; Francisco Camps està esquitxat a Gürtel, Taula i la F-1; i Eduardo Zaplana té un historial plagat de sospites relacionades amb els negocis de Terra Mítica i els realitzats amb el seu benvolgut amic Julio Iglesias.

Amb tot, la carta més tacada del pòquer és José Luis Olivas. L'ex-president popular és l'únic que està a un pas de vestir de blanc i negre. Aquest divendres la justícia valenciana ha condemnat l'ex-mandatari a un any i mig de presó per frau fiscal i manipulació documental per no haver-hi declarat una comissió per assessorar l'empresa familiar dels Cotino. Una nissaga amb la qual va fer diversos negocis des del seient de president de l'extinta Bancaixa i amb la qual també comparteix la primera afiliació política: Juan Cotino va començar a militar a l'UCD com va fer-ho Olivas.

Natural de Motilla de Palancar (Conca) i llicenciat en dret per la Universitat Complutense de Madrid, Olivas va picar-li ben prompte el cuquet de la política. I com a conservador tradicional va apuntar-se al partit del propietari del despatx on treballava. Aquest advocat no era un altre que Emilio Attard, un dels personatges més truculents de la denominada Batalla de València.

A les primeres eleccions democràtiques de 1979, el jove advocat va obtenir una acta com a regidor a la ciutat de València. Un càrrec, però, que va aprofitar per guanyar protagonisme al partit. Tant, que va participar com a director general de Pressupostos en el Consell preautonòmic liderat per l'ucedista Enrique Monsonís entre 1980 i 1982.

Francisco Camps, José Luis Olivas i Eduardo Zaplana en un acte de campanya de 1995.

L'esfondrament del partit impulsat per Adolfo Suarez, però, fa que s'aparte durant un temps de la política. Adscrit al col·legi d'advocats de València, Sueca i Madrid, troba feina com a lletrat a la Federació d'Hostaleria de la patronal valenciana. El líder dels empresaris valencians en aquell moment és Vicente Iborra, relacionat amb Attard.

Olivas, però, continua poc de temps allunyat de la primera línia política. I només cinc anys després de deixar l'UCD concorre com a número dos de la llista d'Aliança Popular, l'embrió del PP, a l'Ajuntament de València. Una aposta que es confirma redona quan gràcies al pacte entre Unió Valenciana i els populars, Olivas assumeix la regidoria d'Hisenda al primer equip municipal encapçalat per Rita Barberá. El trampolí perfecte per retornar a la Generalitat Valenciana.

Deixeble de Zaplana

La progressió d'Olivas dintre del PP és meteòrica. L'any 1993, a dos anys del triomf de Zaplana a les eleccions valencianes, és designat com a secretari general del partit de la gavina. Un càrrec que li permet convertir-se en la mà dreta de Zaplana, en el seu lloctinent. La confiança de l'ex-alcalde de Benidorm amb Olivas és total. Que participe junt amb el seu cap en la reunió amb els dirigents d'Unió Valenciana Vicente González Lizondo i Filiberto Crespo per tancar l'anomenat Pacte del Pollastre és la mostra més evident.

José Luis Olivas i Eduardo Zaplana.

Tot i ser un home de lleis, Olivas retorna a l'administració valenciana gestionant, de nou, una àrea econòmica. Aterra al departament d'Hisenda, però aquesta vegada no com a director de pressupostos sinó com a conseller de la matèria. A la següent legislatura, suma competències i es converteix en vice-president de la Generalitat Valenciana. Els passos previs al seu gran moment de glòria: quan és nomenat president en substitució de Zaplana, que fa les maletes cap a Madrid quan José María Aznar el crida per assumir el ministeri de Treball i Afers Socials.

Les sospites, però, brollen durant els seus primers anys com a conseller. L'aparició d'un fax polèmic d'Olivas enviat a Joaquín Farnós, en aquell moment conseller de Sanitat, provoca un escàndol. La promesa del dirigent del PP de facilitar a Farnós una requalificació d'un solar de Benicàssim, el qual es beneficiava de la posada en marxa del projecte Castelló Cultural, obliga a paralitzar un dels grans projectes del seu padrí polític. Si més no, és la seua primera ensopegada.

Olivas també s'enfronta a una querella d'UGT que adverteix d'una pràctica que es generalitzarà en els anys posteriors de govern del PP: la utilització de l'administració pública com si es tractara d'una agència de col·locació. El sindicat denuncia la contractació il·legal d'un dels xòfers de Zaplana i de la seua parella. L'escrit, però, és arxivat. Com també ho és el cas Naseiro, la causa mare de la Gürtel, ja que replica el mateix model: donar llicències urbanístiques a constructores a canvi de comissions que nodrien els fons del partit. Només cal substituir permisos per adjudicacions per observar el paral·lelisme. La campanya de descrèdit del jutge que investiga el cas, Luis Manglano, i els moviments judicials a les clavegueres de l'Estat de determinats dirigents del PP, com ara l'alacantí d'adopció Federico Trillo, provoquen el soterrament d'una causa iniciada per unes gravacions vinculades al narcotràfic.

Banker del PP

Abans d'arribar a dirigir Bancaixa, Olivas va posar-hi la primera pedra perquè el sistema financer valencià viatjara cap a la seua desaparició. Com si es tractara d'una crònica d'una mort anunciada, el dirigent popular va impulsar una nova llei de caixes que va convertir aquestes entitats en un simple instrument al servei dels polítics de torn. La fórmula, aprovada amb l'objectiu d'evitar situacions com la negativa de les caixes a finançar el desig de Zaplana de construir una nova universitat a Elx, va poblar de càrrecs polítics els consells d'administració de les entitats. La llei va augmentar els percentatges de representació per aconseguir una majoria afí.

La seua arribada a la presidència després de la marxa de Zaplana a la Villa y Corte va suposar un problema intern al PP. Les aspiracions de Francisco Camps, designat pel dirigent murcià com a successor, xocaven amb els seus desitjos. Però Zaplana va aconseguir una jugada a tres bandes per deixar ben nugada la seua herència. Va reunir José Joaquín Ripoll -el conseller més lleial al seu bàndol- Camps i Olivas. En la trobada va preguntar-li a Olivas, com si es tractara del geni de la làmpara, quin càrrec volia. I ell va contestar-li de forma clara: «President d'una institució financera». Amb el vestit de mag enfundat, l'ex-alcalde de Benidorm va nomenar-lo president de Bancaixa. Una maniobra perfecta per apartar de la presidència de l'entitat Julio de Miguel, que s'havia oposat a injectar més diners al ruïnós parc de Terra Mítica, la nineta dels ulls de Zaplana.

Fet i fet, Olivas va convertir-se en el màxim exponent de l'assalt dels polítics a les entitats financeres territorials, ja que era inèdit col·locar un polític com a president d'una caixa. Els resultats d'aquella operació van deixar Bancaixa i el Banc de València -dominada accionarialment per la primera- al límit de l'abisme. L'empatxada de rajola que va provocar una diarrea financera letal; la concessió de crèdits a empresaris propers al PP -com ara els milionaris préstecs atorgats al hòlding empresarial de la família Cotino-, i la complicitat amb les aventures megalòmanes del Consell de Camps van dictar la sentència de mort d'ambdues entitats.

Aquest joc de la ruleta va acabar amb la banca en fallida. Ni la pilota i endavant de fusionar Caja Madrid i Bancaixa -dues caixes infestades d'actius tòxics- va evitar el desastre. Al contrari: va contribuir a empitjorar-lo. Fruit d'aquella complicitat amb els empresaris afins al règim del PP, Olivas s'ha convertit en un habitual dels jutjats. Acumula imputacions per la fallida del Banc de València i Bancaixa.

Rodrigo Rato, president de Bankia, Francisco Camps i José Luis Olivas.

Si la gestió d'Olivas va propiciar la caiguda del Banc de València, la senya d'identitat financera de la burgesia local, els negocis amb el futbol de la caixa valenciana també van impulsar la caiguda d'altre símbol del País Valencià: el València Club de Futbol. L'advocat Andrés Sanchis va denunciar-lo per un suposat delicte societari en l'ampliació de capital oferida als socis del club. Que fóra la fundació de l'equip i no el públic en general els destinataris de la venda d'accions era contrari al que s'havia promocionat. L'operació d'adquisició de títols de l'entitat esportiva va realitzar-se gràcies a un crèdit de Bancaixa atorgat quan Olivas presidia la caixa d'estalvis.

Un comissionista?

Amb les sospites a sobre pel seu paper d'intermediari en l'escàndol de Benicàssim, Olivas pot convertir-se en presidiari per actuar de comissionista. Tot i que formalment està condemnat per l'intent del grup empresarial dels Cotino d'estalviar-se els impostos de la factura de 580.000 euros que va cobrar per assessorar l'empresa -unes tasques no realitzades-, les declaracions del judici van traure a la llum la seua activitat comercial. No debades, Olivas va embutxacar-se més de mig milió d'euros mentre reestructurava i cancel·lava deutes a societats amb interessos del clan encapçalat per l'ex-president de les Corts, Juan Cotino, imputat a la trama Gürtel.

Si Olivas no va superar a Camps en ser el primer ex-president valencià en seure al banc dels acusats, sí que ha aconseguit sent el primer Molt Honorable condemnat. Un descens als inferns judicials que no ha assumit. Olivas va ser atès a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València abans de prestar declaració davant la Guàrdia Civil per l'operació Coral. Era l'any 2015, i el polític que havia jugat a ser banquer havia estat detingut per la concessió de crèdits milionaris atorgats per Bancaixa al Grupo Gran Coral, amb interessos econòmics al carib. Dels 500 milions que van prestar la caixa, s'estimava que 130 s'havien desviat als paradisos fiscals d'Andorra i Suïssa. Segons Publico.es, l’ex-president gaudia de tres comptes al país helvètic amb un total de 6,2 milions d’euros.

Un dia abans d'aquesta operació policial, Olivas no havia acudit a la cita dels ex-presidents valencians a les Corts Valencians. Hi eren tots: Lerma, Zaplana, Camps i Fabra. Ell, però, va declinar assistir-hi. Sembla que Olivas va tindre aquell moment el pressentiment de convertir-se en l'única carta del pòquer d'ex-caps del Consell condemnada per corrupció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.