-Quin paper haurien de jugar la sanitat i la salut pública davant la pandèmia? Explique en què es diferencien i què les caracteritza.
-En la gestió actual i futura de la pandèmia, la sanitat pública i la salut pública són dos àmbits essencials, però diferents. La sanitat pública tracta de diagnosticar i curar les malalties que pateix la gent, un terreny que pateix des de fa temps un procés crònic de mercantilització i infrafinançament al conjunt de l'Estat espanyol, així com és víctima de la medicalització i l'hospitalocentrisme. Per què? Doncs perquè és un model on gran part de la despesa va als hospitals, i a comprar tecnologies i medicaments, mentre que l'atenció primària i els serveis socials, que han de ser els punts cabdals del sistema sociosanitari, romanen precaritzats i amb pocs recursos. La salut pública, en canvi, tracta de prevenir la malaltia, alhora que protegir, promoure i recuperar la salut de la població, amb accions de salut laboral, ambiental o comunitària, amb vigilància epidemiològica o actuant enfront dels determinants socials de la salut per exemple. Però per fer aquesta tasca gegantina, la salut pública disposa d'uns recursos minsos (menys del 2% del pressupost, i bona part d'ell va a la despesa en vacunes), i una formació i un nombre d'especialistes molt limitat.
-En aquesta etapa de desconfinament, la qual estaria caracteritzada per l'assaig-error, els serveis de vigilància epidemiològica adquirien un paper encara més fonamental. Amb tot, sembla no haver-hi el personal suficient. La cap d'epidemiologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron, Magda Campins, apuntava: «Necessitem 2.000 rastrejadors i només hi ha 150». Com valora la resposta del Govern català els darrers brots?
-És una resposta reactiva i deficient. És reactiva perquè, més enllà de queixes polítiques sovint poc consistents i de la retòrica d'usar eslògans com «frenem el virus» o «aquest virus el parem unit», no es planifica, sinó que s'improvisa permanentment i les coses es fan tard i amb poca transparència. En són exemples el fet que fa poc s'hagi anomenat un director de la unitat de seguiment de la Covid-19 o la tardança de quatre mesos en crear un comitè d'experts que faci propostes per canviar el sistema de salut i les residencies. S'actua sense la capacitat de preveure ni de preparar-se davant de rebrots, quelcom que era previsible que pogués passar. I és també deficient perquè, quan sí que es revisen les possibles estratègies a fer com va proposar a la fi d'abril un informe de l'epidemiòleg Oriol Mitjà, no hi ha hagut la voluntat i el lideratge adients per actuar de forma ràpida i efectiva posant tots els mitjans necessaris en les millors polítiques. Per què no s'ha actuat? Segurament perquè després del confinament radical que va permetre baixar molt el nombre de contagis, molts polítics van pensar que tot estava ja «controlat», sense entendre que el problema no havia acabat, que la salut pública precisa d'un gran reforçament i de reformes estructurals molt profundes. El fet de tenir tan pocs rastrejadors per detectar, seguir i aïllar possibles contagis (n'hi ha un parell de centenars a tot estirar que caldria almenys multiplicar per 10), o el fet de disposar d'uns sistemes d'informació epidemiològica i de vigilància de les mesures de prevenció tan limitats com els existents, per exemple, en l'àmbit laboral, són dos símptomes que no es pren seriosament el paper clau de la salut pública.
-Per què no s'atorga a la salut pública el paper clau que hauria de desenvolupar?
-Crec que una raó de fons té a veure amb la visió mercantil i biomèdica de la salut, on la salut pública té un caràcter residual. El paper de la salut pública, és a dir, vigilar epidèmies, reduir desigualtats, prevenir accidents laborals o fer cribratges de càncer, entre moltes altres coses, és crucial, però sovint invisible. No debades, allò que no es veu, ni dóna guanys econòmics o polítics immediats no es valora ni sembla prioritari. Quan apareixen nous brots, normalment es creen més llits o bé hospitals de campanya, les quals són accions curatives necessàries. En canvi, no s'ha fet la imprescindible planificació preventiva. La visió mercantilista i d'immediatesa de la salut és doncs enganyosa i perillosa. Per què? Imaginem per un moment que se'ns digués que la neteja dels boscos o que tenir un parc de bombers no és quelcom rendible o que no cal reforçar-los perquè ara mateix no hi ha cap incendi. Pensaríem que estem bojos en exposar-nos a un risc molt seriós que podem evitar. Doncs bé, la pandèmia és com un macroincendi, i tot i que es va poder quasi apagar mitjançant un confinament radical i massiu durant moltes setmanes, a molts llocs queden brases enceses que cal identificar i apagar. El confinament radical només es converteix en una solució quan la pandèmia ja està massa descontrolada o bé quan la salut pública és tan dèbil com la que tenim i ja no podem fer res més. Davant de l'existència d'una salut pública on no es vol invertir i sembla que no calgui reforçar, la pregunta que ens podem fer és clara: on és la salut pública?
-Arran dels recents rebrots, l'atenció política i mediàtica s'ha centrat en l'actitud dels joves i en les accions centrades a la responsabilitat individual. Està d'acord amb aquesta mirada?
-Posar l'accent en fer recomanacions a la ciutadania bàsicament de tipus personal com s'està fent seria semblant a dir que davant l'epidèmia del tabac és la gent la que ha de tenir la responsabilitat de no fumar, quan han de ser els governs els qui apugin els preus del tabac, aprovin lleis restrictives, controlar la perniciosa publicitat de la indústria tabaquera, i facin campanyes intensives d'educació sanitària i promoció de la salut, especialment a la gent jove. Per millorar la salut col·lectiva i reduir les desigualtats generades per la pandèmia, no podem simplement dir que cada individu és el responsable del problema, i que cadascú s'ha de quedar a casa, tenir pocs contactes, usar la mascareta, mantenir la distància social i rentar-se sovint les mans. És imprescindible invertir en serveis sociosanitaris públics, universals i de qualitat, i és fonamental generar polítiques efectives i persistents de salut pública. Els grans mitjans d'informació habitualment reprodueixen la visió hegemònica d'acord amb el temps i èmfasi que es posa sobre determinats temes. Per exemple, parlen molt d'emocions, com ara de malalts, familiars i professionals, i d'accions individuals, així com de recerca biomèdica. Però parlen massa poc de la debilitat i el paper crucial que ha de tenir la sanitat pública i la salut pública. També tracten massa poc les causes profundes de tot el que envolta a la pandèmia, ja sigui el seu origen a causa de la crisi ecosocial que vivim, o de l'infrafinançament i mercantilització de la sanitat pública i la vergonyosa precarització dels seus professionals, o de la mercantilització de les residències i la inacció a fer polítiques sobre cures i dependència, o sobre els determinants socials i laborals de la salut, o de les desigualtats de salut existents segons l'edat, el gènere, la migració i la classe social.
-A Lleida, sindicats com ara la CGT i plataformes civils han denunciat les males condicions laborals dels temporers, fins i tot a l'inici de la primera onada del coronavirus. Al País Valencià, va produir-se un rebrot en una empresa agroalimentària que, segons els representants de CCOO, no havia complit amb les mesures de protecció necessàries. S'han ignorat aquestes qüestions per part de les autoritats corresponents?
-Sí, però és més que ignorància. S'està emprant un model d'acció erroni. S'aplica un model de salut mercantilitzat, com ara amb la ineficient externalització de tasques de rastreig encarregada a Ferroser, una filial de l'empresa Ferrovial, i se'ns diu que la salut de la població està determinada per la recerca bàsica, els grans especialistes mèdics, les tecnologies molt cares i els factors de risc individuals. I això no és cert. Tenim molta recerca científica de salut pública que ens mostra el paper crucial dels determinants polítics i socials de la salut. Un exemple és que treballar amb condicions laborals i vitals precaritzades determina molt negativament salut. Tal com ha passat a altres països, l'aparició de brots entre treballadors era previsible. Les desenes de milers de temporers migrats treballen en condicions laborals precaritzades, amb condicions vitals d'amuntegament i una mobilitat elevada, i, per tant, es troben en un context que afavoreix molt el risc de contagis. La seva precarització laboral és coneguda, però ha quedat oculta. Només quan els mitjans s'han fet ressò s'ha visibilitzat la seva existència, però, en tot cas, tampoc es parla de les causes de la situació. La inacció política ha provocat que no es realitzin massivament tests, així com s'ha actuat passivament a l'hora de fer una identificació exhaustiva de possibles contagis. També en la introducció de canvis estructurals que tenen a veure amb la seva pobresa, precarietat, amuntegament i exclusió social.
-Estem parlant, per tant, d'una major afecció del virus en persones migrades, treballadors i, com hem vist durant la primera onada de la pandèmia, en professions altament feminitzades. Tot i que el virus no entén de classes socials, sí que observem que les capes empobrides i que pateixen amb més intensitat la precarietat vital estan més exposades.
-La precarització de treballs on predominen dones, migrats, obrers i joves com ocorre a la sanitat, el treball de cures, el comerç, o la indústria alimentària, és molt elevat. L'any passat, per exemple, a l'Estat espanyol el percentatge de contractes indefinits nous en molts d'aquests sectors fou quasi residual. La paradoxa és que ara aquests treballs són anomenats «essencials» quan sempre han estat tractats com treballs «poc qualificats» per justificar sous molt baixos i unes condicions de treball pèssimes. Quins efectes té això? La precarietat és una epidèmia social tòxica que augmenta el risc d'emmalaltir i morir prematurament, tant pels que treballen en situacions precàries com per les seves famílies. La pandèmia de la Covid-19 precaritza encara mes una població ja molt precaritzada.
-Arran d'aquesta pandèmia, i com a resultat també de l'actual crisi ecològica, s'ha evidenciat que la humanitat estarà sotmesa en el futur a pròximes pandèmies. Per donar resposta a l'actual epidèmia com a les futures, com ens hauríem de preparar?
-És urgent enfortir d'una manera massiva i efectiva uns serveis sociosanitaris públics i de salut pública que es troben en una situació massa dèbil, amb uns professionals al límit de les seves forces, i un model que no és l'adient. No n'hi ha prou amb aplaudir als professionals, donar premis, o parlar retòricament de la importància de la sanitat pública, ni tampoc dir emfàticament i buida que cal crear una Agència de Salut Pública. Cal actuar ja: reforçar substancialment l'atenció primària, els serveis socials, i desprecaritzar la salut pública amb el desenvolupament de l'Agència de Salut Pública de Catalunya i el Centre Estatal de Salut Pública previst a la Llei General de Salut Pública espanyola. Cal invertir i reformar en profunditat el sistema perquè pugui planificar i preveure els molts problemes i necessitats de salut que se sumaran a l'impacte de la gravíssima crisi econòmica que ja tenim a sobre. D'altra banda, tenim també la certesa que vindran noves pandèmies, no solament perquè sempre n'hi ha hagut, sinó perquè tot indica que les causes de la pandèmia es troben al capitalisme globalitzat: una excessiva urbanització, una massiva agroindústria, el creixement massiu del turisme i dels viatges en avió, l'alteració global d'ecosistemes i la destrucció de la biodiversitat associada a la crisi ecosocial i climàtica que vivim. Així doncs, tot apunta a pensar que aquesta no serà l'última pandèmia, sinó que d'altres, i potser més virulentes, han de venir. Ho hem d'entendre i ens hauríem de preparar a consciència.
-Ara bé, n'és optimista? Tot i que durant les primeres setmanes s'apuntava a un canvi de paradigma en les actuals lògiques econòmiques, sembla que passats uns mesos hem retornat a les mateixes dinàmiques. Si fa no fa, sembla que no n'estem aprenent del sotrac de la Covid-19.
-Malauradament, em sembla que no estem aprenem massa. La pandèmia ha mostrat la nostra fragilitat com individus i com a societat. Hem vist que sense el treball essencial de molta gent treballadora sempre menyspreada no podem viure, i que la sanitat pública i el treball de cures és fonamental, però les inèrcies econòmiques, polítiques i culturals del món que vivim fan per canviar no sigui gens senzill. Cal canviar i cal canviar radicalment. O bé fem font radicalment a la crisi ecosocial i climàtica que vivim, o canviem les nostres vides quotidianes amb menys consum, una vida més solidària, la producció de béns de consum essencials i propers, i la creació d'una economia homeostàtica, que gasti molta menys energia i adapti el metabolisme ecosocial als límits biofísics de la Terra, o no tindrem futur. O canviem per transformar el món o ens situarem a la vora de l'abisme. O invertim en salut pública, en sanitat pública, i en serveis socials o no tindrem salut ni vida. En temps de «condició pòstuma», ha escrit la filòsofa Marina Garcés, cal cuidar-se, hem de cuidar-nos, a cadascú de nosaltres i a l'entorn que ens envolta.