Les instal·lacions de la Institució Ferial de Madrid van convertir-se en un fort inexpugnable. 4.000 agents de la policia espanyola van tancar a pany i forrellat un recinte que ha acollit durant la primera quinzena de desembre la cimera mundial pel clima. Assenyalada pels moviments ecologistes més crítics arran dels patrocinis d'empreses multinacionals amb activitats contaminants, l'impacte mundial de la trobada ha situat durant els primers dies l'emergència climàtica a l'agenda pública. La Unió Europea, de fet, va encapçalar les negociacions amb la resta de potències planetàries per intentar fixar la neutralitat climàtica per a l'any 2050.
Malgrat l'amplíssim consens que ostenta l'emergència climàtica, l'objectiu de la Comissió Europea va fracassar per les reticències d'altres països amb governs ultraconservadors, com ara Polònia. Uns recels respecte de la veracitat científica de l'escalfament global que van propagar-se pels Estats Units durant les darreres dècades del segle XX. Emparats per una extensa xarxa de fundacions neoconservadores i lligats a interessos transnacionals privats, un reduït grup de científics van sembrar dubtes per intoxicar l'opinió pública estatunidenca. A partir de l'obra Mercaderes de la duda. Cómo un puñado de científicos ocultaron la verdad sobre el calentamiento global(Capitán Swing, 2018), aquest setmanari narra com va ocultar-se la veritat sobre uns dels reptes més importants que afronta la humanitat.
Tabac i armes nuclears
Frederick Seitz era un dels científics més distingits dels Estats Units. Assessor científic de l'OTAN durant la dècada dels 50, expresident de l'Acadèmia Nacional de Ciències i exrector de la Universitat Rockfeller, un dels centres universitaris d'investigació biomèdica amb més renom arreu del planeta, havia ajudat a construir la bomba atòmica. Amb 68 anys, però, Seitz agafaria nous reptes. Tot i haver-se jubilat, l'any 1979 va convertir-se en el director d'un programa d'investigació científica que comptava amb un pressupost de 45 milions d'euros. La recerca biomèdica era finançada per R.J. Reynols, una de les tabaqueres nord-americanes més importants de l'època.
Aquest programa, segons narra l'obra escrita pels historiadors científics Naomi Oreskes i Erik M. Conway, s'emprava per distraure l'atenció dels mitjans de comunicació respecte de les investigacions que relacionaven el consum de cigarretes amb malalties extremadament greus. «L'objectiu era combatre la ciència amb ciència, o, si més no, amb els buits i les inseguretats de la ciència existent i amb la investigació científica que poguera emprar-se per desviar l'atenció del fet principal», apunten ambdós experts al llibre.
La indústria del tabac, al seu torn, va optar per promocionar entitats de científics conservadors alineats amb les seues tesis. La jugada va aplicar-se en tota la seua esplendor quan van descobrir-se els efectes perniciosos del fum ambiental de les cigarretes, el qual afectava la salut dels fumadors passius. A l'operació, va jugar-hi un paper clau APCO, l'empresa de relacions públiques que va contractar a la dècada dels 90 la tabaquera Philip Morris per contrarestar els informes dels organismes governamentals contra l'anomenat segon fum.
L'APCO col·laborava amb el Projecte de Política Ambiental i Ciència, una organització impulsada pel físic anticomunista Fred Singer. Republicà veterà i vinculat amb George Bush pare i amb l'exsenador dretà per Virgínia, John Warner, estava associat a la neoconservadora Heritatge Foundation, la qual defensava l'explotació sense restriccions del petroli a la mar, la transferència de terres federals a mans privades, la reducció de les normes que regulen la qualitat de l'aire i menys traves per a la construcció de centrals nuclears.
El Projecte de Política Ambiental i Ciència, a més, estava afiliat a l'Institut de Valors en Política Pública de Washington, finançat per l'església de la Unificació del rector Sun Myung Moon. Amb un periòdic, Washington Times, i una editorial, Paragon House, aquesta rama eclesiàstica comptava amb el suport d'Eugene Wigner, assessor i mentor de Seitz.
Singer, en la seua tasca de científic que buscava desacreditar els treballs solvents respecte de les conseqüències d'ingerir passivament fum ambiental, va firmar articles amb Kent Jeffreys, un advocat que va ser ungit com a investigador adjunt per l'Alexis Tocqueville Institucion, de caràcter neoliberal. Jeffreys, de fet, era un lletrat del Partit Republicà, integrat a l'Institut Cano, a l'òrbita de la formació dels elefants, i defensor de «privatitzar els oceans per evitar la sobrepesca». L'Alexis Tocqueville Institucion també tenia, d'acord amb el llibre, «un estret contacte amb el principal economista de l'Institut del Tabac».
«Philip Morris va emprar també Heartland perquè distribuïra informes que ells mateixos els havien encarregat», assenyalen els dos autors a l'obra, així com citen que la tabaquera va aportar 50.000 dòlars a l'institut neoconservador. Altres fundacions com ara l'Institut de l'Empresa Competitiva, amb 125.000 dòlars, i l'Institut de l'Empresa Estatunidenca, amb 100.000 euros, s'han beneficiat de la filantropia interessada de l'empresa de cigarretes. A l'Estat espanyol, de fet, FAES, el think thank aznarista que va acollir negacionistes climàtics, va rebre 60.000 euros de la tabaquera entre 2013 i 2014, tal com va desvelar EL TEMPS en exclusiva.
L'Institut George C. Marshall, de tendència neoliberal i anticomunista, va ser un altre instrument de propaganda per al sector tabaquer. «Philip Morris podria proporcionar fons, a través de Federal Focus, a l'Institut George C. Marshall. Ells podrien abordar les conclusions sobre el fum de tabac ambiental. Crec que l'Institut Marshall tindrà una considerable credibilitat, ja que no rep fons d'empreses privades, ni de l'Estat. Només de fundacions com ara Federal Focus», segons afirmava el republicà James Tozzi, qui dirigia la Federal Focus, en un document intern exposat al llibre.
Aquesta entitat, precisament, va néixer per donar suport a la carrera armamentística nuclear defensada pels republicans amb l'objectiu d'imposar-se a la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. Els seus impulsors eren Seitz, qui va defensar la indústria del tabac; el físic i pare de la bomba d'hidrogen Edward Tellen, i Robert Jastrow, de l'Institut Goodard d'Estudis Espacials. Tots tres tenien una carrera científica lligada al món militar i compartien un anticomunisme fervent. Eren els abanderats de la Iniciativa de Defensa Estratègica, un pla auspiciat per l'ultraliberal Ronald Reagan, que consistia a instal·lar armes en l'espai per tombar qualsevol míssil balístic que arribara als Estats Units.
Com a falcons, s'hi oposaven a la teoria de l'hivern científic, la qual estava avalada per quasi la totalitat dels científics i que acreditava el canvi de temperatures fins a fer inhabitable la terra en cas de guerra nuclear. Un dels científics que va destacar en demostrar-ho fou el popular astrònom Carl Sagan, d'orientació progressista i ecologista. «En un calc de la tàctica seguida amb el tabac, instaren als periodistes a equilibrar els seus informes sobre la Iniciativa de Defensa Estratègica, concedint el mateix temps a les idees de l'Institut Marshall. S'invocava la doctrina de la imparcialitat», detallen els autors de l'obra.
L'Institut George C. Marshall estava connectat amb les grans indústries nord-americanes i amb les xarxes d'influència neoconservadores. No debades, havia percebut ingressos de la fundació Sarah Scaife, impulsada pel multimilionari republicà i empresari mediàtic Richard M. Scaife, i John M. Olin, vinculada a un industrial del sector químic. Aquesta entitat ha aportat diners darrerament a la fundació ultraconservadora David Horowitz Freedom Center, mecenes amb 130.280 euros de la formació ultradretana holandesa Partit de la Llibertat i caracteritzada per patrocinar campanyes contra les persones migrants. També va finançar l'Institut d'Estudis Estratègics John M. Olin, en el qual va treball el cosí de Seitz, Russell Seitz, qui va emprendre una campanya contra els consensos científics en matèria mediambiental.
Enfangar les evidències
William A. Nierenberg, físic defensor de la Guerra del Vietnam, antic assessor de l'OTAN en qüestions científics i emprenyat amb diversos companys seus per les crítiques a la investigació patrocinada per l'exèrcit nord-americà, fou un altre dels fundadors de l'Institut George C. Marshall. Aquest científic va presidir durant l'administració Reagan un comitè d'avaluació que havia d'analitzar les causes i les conseqüències de la pluja àcida. L'òrgan fou impulsat per l'executiu republicà arran dels dubtes interessats dels conservadors sobre l'evidència científica que assenyalava la contaminació industrial com a factor d'aquesta mena de precipitacions.
La Casa Blanca, de fet, va afegir a Singer dintre del comitè, qui va promoure una visió economicista del problema i va aconseguir elaborar un apèndix que qüestionava les conclusions de la resta de l'òrgan científic. Unes teories que foren emprades per la premsa econòmica per minimitzar la correlació entre contaminació i pluja àcida. Encara més, al llibre s'apunta com va ocórrer un fet irregular: «van fer-se canvis una vegada l'informe havia estat finalitzat i, almenys alguns d'ells, sense l'acord de tot el comitè; a més, foren modificacions que debilitaven el missatge». Els retocs van comptar amb l'aquiescència de Nierenberg i la participació activa de l'administració Reagan.
Aquest físic, al seu torn, va presidir un altre comitè científic impulsat per l'Acadèmia Nacional de Ciència l'any 1979, la qual havia d'analitzar els efectes de l'increment de les emissions de C02 a petició de l'executiu estatunidenc. En plena efervescència d'estudis que acreditaven el canvi climàtic i l'escalfament global, Nierenberg va organitzar un òrgan científic que elaboraria un informe per capítols i sense una visió unitària, un fet pràcticament inèdit. El comitè, a més, estaria migpartit: per una banda, els experts en la temàtica i, per una altra, els economistes, entre els quals hi havia Tom Schelling, qui va relativitzar el canvi climàtic amb l'argument que les modificacions de la temperatura podien ser solucionades a través de la migració.
L'informe, el qual tenia un biaix favorable a les postures dels economistes escollits, va ser rebatut per científics, els quals van destacar la seua manca de solvència. «El document, però, no acabaria al contenidor del fem. Va ser emprat per la Casa Blanca per contradir el treball científic que estava fent l'Agència de Protecció Ambiental», apunten. I agreguen: «La premsa, a més, va menysprear l'alarmisme de l'Agència de Protecció Ambiental i va adoptar la posició conservadora». El mateix New York Times va afirmar: «L'acadèmia va descobrir que, a causa que no hi ha cap manera política i econòmica realista d'evitar l'efecte hivernacle, cal preparar estratègies per adaptar-se a un món d'elevades temperatures». Com desmunten els autors, «l'acadèmia no havia descobert això. Ho havia afirmat el comitè», a més que «no es tractava de l'acadèmia, sinó de Nierenberg i un grapat d'economistes».
Nieremberg, junt amb els seus companys neocons Jastrow i Seitz, van firmar l'any 1989 a través de l'Institut George C. Marshall el seu primer informe amb atacs a la ciència climàtica. «La seua estratègia inicial no fou negar l'escalfament global, sinó atribuir-lo al sol. Replicant la tàctica de la indústria del tabac, afirmaven que l'informe esclaria la situació de l'escalfament global», narra l'obra. Aquests científics, segons els historiadors científics Naomi Oreskes i Erik M. Conway, van tergiversar-se la realitat per donar-hi aparença científica. Informes posteriors del Grup Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic van desarticular, de fet, totes les premisses de l'Institut George C. Marshall. El document, amb tot, va ser presentat per Nieremberg davant l'administració de Bush pare, qui va definir als autors com «els meus científics».
«Un grup de científics que no haurien tingut repercussió ni ningú els hauria donat crèdit, però que eren respectats i coneguts pels seus programes armamentístics en la Guerra Freda i per estar ben relacionats amb les esferes de poder de la Casa Blanca», assenyalen els dos historiadors. I recorden: «Aquests investigadors no tenien experiència científica en qüestions sanitàries ni mediambientals, però gaudien de poder i influència». «No desenvoluparen pràcticament cap investigació científica original durant més de 20 anys sobre els temes en els quals van intervenir», afirmen, però «empraven la seua formació científica per presentar-se com a una autoritat en la matèria i, mitjançant aquesta autoritat, intentaven desacreditar la ciència que no els agradava».
En tot el procés, «ni els periodistes ni, en general, el públic van ser conscients que no es tractava de debats científics, sinó que era simplement desinformació i formaven part d'una forma d'actuar que va iniciar-se amb la qüestió del tabac». El referent en el canvi climàtic Ben Santer, de fet, va ser una víctima amb conseqüències professionals i personals de l'estratègia dels científics neocons. Van publicitar articles amb acusacions totalment falses contra Santer, entre les quals va destacar un article al Wall Street Journal. Al diari econòmic, van atribuir-li haver fet canvis per «enganyar als responsables de prendre mesures polítiques i al públic». En realitat, Santer havia aplicat la revisió per pares, axioma fonamental del mètode científic.
Les estratègies dels mercaders del dubte climàtic foren, fins i tot, més agressives. Tal com documenta el llibre, Singer s'aprofitaria de l'edat avançada i la delicada salut de l'investigador referent del canvi climàtic, Roger Revelle, per interessos espuris. Ho faria per firmar suposats articles conjunts sense el plàcet final de Revelle. L'objectiu era aconseguir la firma d'un estudiós reconegut del canvi climàtic que avalara les seues postures escèptiques i així erosionar el consens existent.
El físic anticomunista i membre de l'Heritatge Foundation, finançada per corporacions i bancs com ara General Motors i Mobil Oil, també intervindria en la contranarració de la indústria de l'aerosol, afectada pels estudis científics que lligaven l'alliberament de grans quantitats de monòxid de clor a l'estratosfera per la descomposició de certs productes químics amb els forats detectats a la capa d'ozó. «Singer va reciclar la vella tàctica del tabac de refutar per desviació», indiquen els historiadors. «S'oposava al treball acumulat per centenars d'experts durant la dècada prèvia amb una conclusió que casualment era no fer cap mena de regulació», afegeixen.
Singer, amb el patrocini del neoconservador Institut Heartland, va organitzar l'any 2007 una revisió dels informes del Grup Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic, la qual no havia pogut acabar Nieremberg per la seua mort. La mateixa fundació sufragaria una conferència del físic anticomunista l'any 2008, on negaria que l'escalfament global fora un problema greu. L'Institut Heartland va rebre 686.500 dòlars de la petroliera Exxon Mobil entre 1997 i 2006. D'aquests diners, 140.000 dòlars estaven destinats directament a assumptes de canvi climàtic. Els germans Koch, lligats a l'extrema dreta nord-americana del Tea Party i amb interessos empresarials en el sector de l'energia, van aportar-hi 60.000 dòlars.
L'Institut George C. Marshall també va rebre donacions de la quinta empresa més contaminant del planeta. Entre 1997 i 2015, va percebre 865.000 dòlars, dels quals 495.000 tenien com a objectiu investigar sobre el canvi climàtic. La companyia energètica, de fet, havia desemborsat vuit milions d'euros en 2005 per a 40 organitzacions diferents que rebutjaven les proves acreditades sobre l'escalfament global. Entre els beneficiaris, grups d'experts neoliberals i conservadors, mitjans, columnistes de l'integrista Fox News i col·lectius religiosos. Una teranyina influent, que amb les intoxicacions d'aquests científics, vam sembrar dubtes falsos sobre l'evidència acreditadíssima de l'emergència climàtica, on la humanitat es juga la seua supervivència.