La ciutat de Larraix, l’antiga Lixus, és una ciutat constreta per una planificació urbana desordenada i una presència dels edificis desigual en funció del racó de la localitat on et trobes. A la zona costanera, molt més turística, s’hi erigeix l’Hotel España, davant la plaça de l’Alliberament (abans plaça d’Espanya), herència del protectoral espanyol que es va imposar durant la segona dècada del segle XX. La perifèria és prou diferent, amb carrers sense asfaltar i cert barraquisme, però el contrast amb el món rural de la província és encara més acusat. És en aquesta perifèria de la perifèria, a les viles que envolten Larraix o la regió de Kénitra, on es concentra la producció del fruit vermell i d’on vénen les dones que es dediquen a la recollida de maduixa als camps de Huelva.
La Hasnae, nom fals que emprem per preservar la identitat de l’entrevistada, treballa a la delegació de Larraix d’una empresa espanyola. Després d’advertir a El Temps que no pensa jugar-se el sou per dir segons què, explica que tenir feina en aquest sector és un privilegi si ho compares amb les condicions que tenen les treballadores de la indústria tèxtil o del servei domèstic i que ella, després de 15 anys de feinejar a la mateixa empresa, té una posició que no l’obliga a estar-se al camp de sol a sol. A més, afegeix, viure al món rural en comptes de fer-ho a la ciutat, com és el seu cas, és una avantatge si el teu objectiu és fer de temporera a Huelva. “A les dones de ciutat no ens agafen”, explica ella.
A efectes pràctics, no hi ha res escrit sobre el que fa elegible una temporera. A totes les dones amb les quals hem tingut l’oportunitat de parlar, una dotzena llarga, l’ens encarregat de la selecció, l’Agència Nacional de la Promoció de l’Ocupació i les Competències (ANAPEC per les seves sigles en francès) els demanava que aportessin les partides de naixement dels seus fills per constatar que tenien criatures menors al seu càrrec. Una manera d’assegurar el seu retorn. La majoria d'elles prové del món rural, són analfabetes i només parlen darija, l'àrab col·loquial marroquí. Ni tan sols en tots els casos s’exigia tenir experiència prèvia en la recol·lecció de maduixes. Uns atributs, tots ells, que les fan molt més vulnerables als camps del sud d’Andalusia. Tot i que l’exposició als abusos no és un risc exclusiu de les treballadores que creuen l’Estret.
La realitat marroquina: mateixes denúncies de maltracte per menys diners
Oumaima és el pseudònim que utilitzarem per a una dona d’uns 40, divorciada i amb un fill de 16 anys que viu a una localitat prop de Kénitra. Enguany va provar sort, juntament amb gairebé mig centenar de dones més per anar a treballar a Huelva: li van exigir el carnet d’identitat, un certificat de divorci i 100 dirhams pels costos associats al tràmit, uns nou euros. Una xifra que no hauria d’haver pagat i que podria ser un indici de corrupció del funcionari local. Finalment no la van triar al·legant que havien optat per contractar totes les dones que ja havien estat seleccionades l'any passat. Cosa que, segons ha pogut comprovar El Temps, com a mínim no va ser el cas en una empresa. L’experiència no podia haver estat un pretext: l’Oumaima treballa al camp des dels 14 anys, abans que l’edat legal es fixés i ascendís a 15, 18 per feines perilloses. Ha passat per quatre empreses des d’aleshores, amb un parèntesi mentre va romandre casada i fins que es va separar el 2007, i té quinze anys d’experiència acumulada en total.
En l’anomenat Procés de Barcelona, iniciat el 1995, es va signar un compromís amb la mirada posada en el 2010 per l’establiment d’una zona de lliure comerç entre la Unió Europea (UE) i diversos països no comunitaris del Mediterrani, entre els quals hi havia el Marroc. Les negociacions per la liberalització agrícola amb la monarquia alauita van començar el febrer de 2006 i es van estendre fins el desembre de 2009. Entre aquests anys, l’executiu marroquí va engegar el que va batejar com a “Pla Verd”, un programa amb què provar d’atraure inversió estrangera i que, entre d’altres coses, preveia la transferència de terres de propietat pública a propietat privada. Particulars i empreses marroquines retenien la propietat de la terra i el control de la gestió de bona part del dia a dia, però les companyies de capital estranger, espanyoles, però també americanes, holandeses o fins i tot mexicanes, es feien (i es fan) càrrec de tot allò relacionat amb l’exportació als mercats internacionals. Són els anys en què es passa de cultivar taronja a cultivar maduixa, una activitat, la segona, molt important a dia d’avui a les províncies de Larraix o Kénitra i que dona feina a un número molt important de dones de la regió.
Ayachi Kazali, veterà sindicalista a Larraix de la central sindical més important del Marroc, la Unió Marroquina del Treball (UMT), fa cinc cèntims a El Temps de la situació de les dones que treballen al camp marroquí. El primer problema i el principal, segons Kazali, són els obstacles dels empresaris a la llibertat sindical. “Sense la possibilitat d’organitzar-se”, sosté el sindicalista, “les treballadores de la maduixa s’exposen a les hores extra no remunerades, als insults, a l’assetjament sexual, a la prohibició d’anar al lavabo i a haver d’esperar molta estona abans que vingui el transport que les durà a casa un cop acabada la jornada”. Una problemàtica, la de mobilitat, que s’estén molt més enllà del sector agrícola: els conductors tendeixen a sobrecarregar els vehicles, sovint transport pel bestiar, amb l’objectiu de fer més caixa, i els accidents acaben sent tan habituals com mortals. Una situació que, tot i les millores dels últims anys, encara continua implicant un perill molt seriós per les vides de la mà d’obra del camp. I tot això per uns 73 dirhams diaris, l’equivalent a menys de 7 euros per dia treballat.
Khadija Zighighi, presidenta de l’associació Shaml, dedicada, entre d’altres coses, a formar i donar suport a les dones del camp de la província de Kénitra, va encara més enllà que Kazali. Assegura que, mentre el programa va durar, van haver de fer-se càrrec de dones que havien quedat embarassades després que els seus caps a l’empresa abusessin sexualment d’elles, motiu pel qual la família les repudiava. Shaml duu a terme una tasca de mediació amb les famílies perquè no les rebutgin. Una situació agreujada pel fet que als camps hi ha nenes amb edats compreses entre els 12 i els 14 anys, però també vídues o casades, la immensa majoria analfabetes. La possibilitat de tirar endavant denúncies és molt remota: “Els honoraris d’un advocat de pagament poden ascendir a una quantitat d’entre 3.000 i 5.000 dirhams, i la majoria dels advocats d’ofici no donen la talla”, sosté Zighighi. La indefensió d’aquestes dones és absoluta.
Fronteres de la desigualtat
L’Oumaima explica que aquesta és l’única forma de vida per a ella: “Sóc analfabeta, no tinc diners per pensar en algun projecte. Al meu poble no hi ha res a fer”. Cada dia es lleva a les quatre de la matinada i surt a dos quarts de sis de casa, a dos quarts de set arriba a la feina, esmorzen en vint minuts i comencen a treballar a les set. Les porten a treballar en furgoneta que comparteixen amb entre 25 i 40 persones en funció del dia, menys si hi ha dones que no poden sostenir el ritme i l'exigència de la feina. Li pagaven uns 60 dirhams al dia el primer any, uns cinc euros i mig, que ara han ascendit a 70 dirhams per jornada. Assegura que el seu cap les tracta relativament bé, si fa cas del que li arriba d’altres finques i afirma que mai no ha patit abusos més enllà de les pressions per ser més productives. Diu que la feina és dura, que si estan cansades o malaltes han d’anar-se’n a casa i no els hi paguen: “La setmana passada vaig treballar només dos dies i no em pagaran la resta. Així funcionen les coses aquí”.
I per tot això, la promesa d’una feina de temporera a Huelva, on en teoria et paguen uns 40 euros diaris, és una via de salvació per moltes d’aquestes dones. Amb aquests diners ajuden la seva família i aixequen una casa en condicions, per exemple.
La Dikra, pseudònim per a una dona que va presentar-se al procés de selecció per anar a treballar al camp andalús, fa anys que està divorciada de la seva exparella. “Els meus germans van a la seva i a mi em toca fer-me càrrec dels meus pares, molt grans i malalts, i els meus fills menors”. “Si li passés res a la meva família no tindria diners per comprar medicines”, explica angoixada. No entén perquè han trucat a les seves companyes i a ella no: al Marroc treballa tot el dia per uns 6 euros, mentre que a Huelva això és el que cobraria per una hora. Al ser preguntada si ha sentit a parlar dels abusos als quals se sotmet a algunes de les dones marroquines que creuen l’Atlàntic, ella ho té clar: aquí pateix, la seva única sortida és anar allà, a treballar a l’Estat espanyol. L’Oumaima, com la Hasnae o la Dikra, sostenen que de Huelva només els arriben testimonis de jornaleres sobre les seves bones experiències. “La situació és més o menys la mateixa aquí que allà”, afirma el sindicalista Ayachi Kazali, “però com a mínim a Huelva cobren més”.
L’investigador Íñigo Moré, autor del llibre The Borders of Inequality (University of Arizona Press), Les Fronteres de la Desigualtat, recorda que la frontera entre el Marroc i l’Estat espanyol és, en realitat, la frontera amb l’Àfrica sencera. L’economia espanyola, segons la comptabilitat del PIB, ha tingut en alguns moments un volum idèntic a l’agregat de tot el continent africà. Això significa que el valor de béns i serveis que produeixen més mil milions d’africans a l’any ha estat igual o menor al que produeixen 40 milions d’espanyols. Per Moré, això explica perquè en el seu moment venien els cayucos i les pasteres, explica la migració i, “per suposat”, afirma, explica la situació laboral que en aquest moment es dona al sector. “Espanya és l’últim país abans que l’Àfrica, i el que tens aquí és una expressió més o menys estructurada d’aquesta desigualtat”, conclou l’economista.
Aquesta publicació s’ha produït amb la contribució financera de la Unió Europea. El contingut d’aquest document és responsabilitat exclusiva de Fundació Surt i no reflecteix necessàriament la posició de la Unió Europea.