Els aplaudiments de les vuit de la vesprada s'han convertit en una cita ineludible per a la majoria de la població. Enmig d'una pandèmia que compta malauradament cada dia centenars de morts, la música i les palmes són l'agraïment emocionat dels ciutadans cap al treball dels professionals sanitaris, així com una exaltació directa o indirecta -depenent dels casos- de l'única xarxa de seguretat mèdica quan venen mal dades: la sanitat pública. Tota una vacuna, encara que possiblement temporal, per mitigar les temptacions d'aplicar les tisores al sistema mèdic i d'entregar més parcel·les a les corporacions i assegurances privades.
Al consens aparent que s'ha establert per reforçar la sanitat pública, amb propostes per blindar aquest dret constitucionalment per part de Compromís, s'han sumat altres veus que han advocat per excloure els interessos privats de la salut. Fins i tot, des de l'àmbit liberal. «Aquesta pandèmia ens ha revelat que la sanitat gratuïta, sense condicions d'ingressos, de professió, el nostre estat del benestar, no són costos o càrregues, sinó béns preciosos, uns avantatges indispensables (...) i que aquest tipus de béns i serveis han d'estar fóra de les lleis del mercat», va expressar el president de França, Emmanuel Macron, en una de les seues al·locucions televisives amb motiu de l'emergència sanitària de la Covid-19.
Un plantejament d'abast profund que recordava la fugaç crida de l'expresident francès, Nicolás Sarkozy, per «refundar el capitalisme» durant la convulsió financera global del 2008. «Les crisis sistèmiques, com l'actual amb la Covid-19, permeten l'adopció de canvis profunds, tal com va ocórrer després de la II Guerra Mundial amb la consolidació dels estats del benestar. Amb la pandèmia del coronavirus, fins i tot un neoliberal com ara Macron, s'ha adonat de la necessitat d'un estat del benestar ben finançat i intocable en aspectes com ara la salut», exposa Carles Muntaner, catedràtic de Salut Pública, Infermeria i Psiquiatria de la Universitat de Toronto, al Canadà. «Això implica gaudir d'una sanitat 100% pública en finançament, gestió i provisió», puntualitza.
«Quan venen mal dades i ens cal una resposta rigorosa, universal i de país per resoldre l'actual emergència sanitària, només la sanitat pública resol la papereta», afirma Antoni Barberà, portaveu de la Marea Blanca a Catalunya, qui reivindica «el dret a la salut i, per tant, el dret a la vida com a un dret d'entitat democràtica i moral superior respecte del dret de propietat privada». «Aquesta crisi sanitària, de fet, ha evidenciat de manera contundent la ineficàcia dels sistemes privats amb l'exemple paradigmàtic dels Estats Units», anota l'activista mèdic.
A la potència nord-americana, de fet, cada persona contagiada de coronavirus ha de desemborsar entre 20.000 i 35.000 dòlars per rebre assistència hospitalària. «Si comparem el nostre model públic i universal amb el sistema fetitxe de la sanitat privada, podem veure ràpidament les diferències», ressalta Justo Herrera, professor d'Organització d'Empreses a la Universitat de València i exdirector general de Recursos Humans de la conselleria de Sanitat i antic sotssecretari del Ministeri de Sanitat, ambdues vegades amb la socialista Carmen Montón com a responsable. «El model americà, basat en assegurances privades, impedeix la gestió coordinada i la detecció primerenca dels casos, segons els mateixos epidemiòlegs nord-americans. No debades, hi ha gairebé 30 milions de persones sense assegurança mèdica o que comptem amb assegurances que impliquen copagaments per consultes i tractaments. Als Estats Units, per tant,moriran més persones arran de no tenir diners per rebre atenció mèdica, així com el control del contagi serà gairebé impossible amb un volum tan important de persones movent-se al marge del sistema sanitari», adverteix.
Com a membre de l'equip que va permetre la reversió de l'hospital de gestió privada d'Alzira (Ribera Alta), assegura: «Estic totalment convençut que l'única manera de defensar el dret a la salut, reconegut a l'article 43 de la Constitució, és una gestió de la sanitat 100% pública de debò». I explica: «Això significa que no només ha de ser finançada amb diners públics, sinó gestionada al 100% per l'administració pública. Compartisc l'opinió de l'exministra i exconsellera Montón, qui planteja qualificar el dret a la salut com a fonamental a la Constitució, i no només com a dret social, en el moment que es produïsca una reforma constitucional». «Seria la prova del cotó per a determinar aquells que elogien hui la sanitat pública de manera honesta i aquells que ho fan de manera mesquina», afirma.
«La sanitat ha de ser 100% pública i universal, és a dir, no ha d'excloure a ningú», coincideix Pamela Pereyra, professora de Salut Pública i investigadora en Desigualtats de la Salut a la Universitat d'Alacant. «Existeix suficient evidència que aquells països amb una major inversió en sanitat pública obtenen millors resultats en salut, com ara una major esperança de vida. També redueixen les morts evitables», raona. I proposa: «S'ha de blindar mitjançant les lleis una sanitat pública universal, de gestió 100% pública. Això suposa, per exemple, derogar normatives estatals com ara la Llei 15/97, la qual ha permès la privatització generalitzada. O evitar que torne a haver-hi lleis com ara el decret RD16/2012, que retirava la universalitat de la sanitat i provocava l'exclusió sanitària de col·lectius vulnerables, així com va introduir els copagaments farmacèutics per a jubilats».
Parasitació privada
La sanitat pública espanyola amb cobertura universal va néixer l'any 1986. Impulsada pel Govern espanyol del PSOE, el qual estava presidit per Felipe González, fou, segons reivindica Herrera, «una de les grans aportacions al nostre marc de drets i llibertats». Aquesta llei, però, va néixer en un context ideològic advers. «Fou la darrera normativa de sanitat amb un caràcter reformista i associada a l'Estat del Benestar que va impulsar-se a Europa», narra Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra. «En la dècada dels 70 i els 80, el poder econòmic observa com la seua taxa de guany ha experimentat una aturada i, per tant, es busquen nous mercats per obtenir beneficis. Sota la coartada ideològica del neoliberalisme, les empreses privades s'endinsaran en la sanitat pública espanyola», exposa Àngels Martínez Castells, economista amb investigacions a l'àmbit sanitari.
«Catalunya fou un dels territoris en els quals es va produir un desenvolupament precoç d'aquests processos de mercantilització de la sanitat», segueix Benach. «Des de feia moltes dècades, hi havia una concepció privada de la sanitat, en la qual les fundacions privades, eclesiàstiques i el món empresarial van tenir molt d'espai», exposa. La llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya aprovada l'any 1990 va recollir aquest esperit, així com va suposar una primera experiència en la introducció de la iniciativa privada en la sanitat pública. «En 1991, de fet, es produeix el primer intent estructurat per avançar en la privatització i mercantilització de la salut a través del conegut Informe Abril [en referència a l'exministre franquista Fernando Abril Martorell, qui va presidir la comissió parlamentària de la qual va sorgir el document]», assenyala.
Aquell informe, segons relata l'investigador, «si bé no va prosperar, es va tractar del primer intent formal d'estendre idees de tipus mercantil en la sanitat que progressivament s'anirien estenent com si d'una infecció es tractés». O dit d'una altra manera: va construir els fonaments per a la llei estatal de 1997, la qual permetia l'entrada del sector privat a la sanitat pública. Aprovada per l'executiu espanyol del PP, encapçalat aleshores pel conservador José María Aznar, va aportar el marc legislatiu idoni per al Consell del popular i actualment imputat a l'Operació Erial, Eduardo Zaplana, qui va convertir el País Valencià en el laboratori de la privatització de la gestió sanitària a l'Estat espanyol. La Comunitat de Madrid, amb la neoliberal Esperanza Aguirre al capdavant, va seguir els passos del seu correligionari valencià.
Al caliu del paraigua de la denominada col·laboració pública-privada, els diferents executius valencians del PP van externalitzar diversos serveis com ara les ressonàncies magnètiques, les llistes d'espera, l'hemodiàlisi o el transport ambulatori. «Formava part de l'estratègia d'obrir nous nínxols de mercat dintre de la sanitat pública», indica Martínez Castells, qui agrega: «L'estratègia de mercantilització de la sanitat va funcionar gràcies a la creença de la ineficàcia del sector públic i l'eficiència més gran del sector privat. Aquesta afirmació, però, és falsa. A Anglaterra, per exemple, va elaborar-se un estudi en el qual s'apuntava que la gestió privada tenia un cost d'entre un 7% i un 11% superior a la gestió pública».
El sobrecost de la gestió privada respecte de la pública, tal com ha explicat aquest setmanari, també s'ha donat al model concessional valencià. Segons apuntava un estudi de la Fundació BBVA publicat l'any 2013, «no existeix evidència que les fórmules de concessió administrativa sanitària, aporten avantatges en termes d'una gestió més eficient dels serveis i uns menors costos de prestació per a un mateix nivell de qualitat». «Les dades que es coneixen de l'experiència pionera, posteriorment replicada en la mateixa Comunitat Valenciana i, més recentment, en la Comunitat de Madrid, disten molt d'aportar conclusions positives», sentencien.
Els investigadors de la fundació de l'entitat bancària citaven, a més, una altra anàlisi del Model Alzira, del qual s'extreia «una conclusió demolidora: el projecte original mai hauria sigut viable de no ser per la renegociació del contracte de concessió (el rescat) que va suposar un cost elevat per a l'administració pública». «Arran de les xifres, [els autors] afirmen que en cap cas fou un èxit financer, així com la seua anàlisi demostra l'existència de majors costos i de pràctiques de gestió burocràtica no visibles», afegeixen. Una ineficàcia, que segons l'obra La batalla per la sanitat valenciana (Institució Alfons el Magnànim, 2019) del periodista Sergi Castillo, va traslladar-se a serveis com ara el pla de xoc contra les llistes d'espera o als tractaments oncològics. En ambdós casos, la privatització representava un sobrecost respecte de la gestió directa.
«El model batejat com a col·laboració pública-privada és un exercici de parasitisme de la sanitat pública i dels seus recursos econòmics per part de la sanitat privada. Al mateix temps que s'infrafinancen serveis i manquen dotacions de recursos per a la sanitat pública, s'està concertant amb la sanitat privada, com, per exemple, amb plans de xoc quirúrgics, realització de proves diagnòstiques, tractaments de radioteràpia o diàlisi», analitzat Pereyra. «[La col·laboració pública-privada] no és més que un parany que permet desviar diners públics a empreses privades sota el lema que el sector públic no funciona. Arran de la Covid-19, estem veient que el sistema públic no només funciona de manera eficient, sinó que és l'única via per a protegir a tota la població sense cap criteri d'exclusió», sosté.
Com a exemple de la ineficiència de la gestió privada, l'especialista en Desigualtats de la Salut i Salut Pública de la Universitat d'Alacant cita el sobrecost detectat a les ressonàncies magnètiques. «Hi ha un informe de la Sindicatura de Comptes que conclou que la privatització de les ressonàncies magnètiques és més cara per a les arques públiques que comptar prestar-ho de manera directa. L'estalvi potencial anual, segons l'òrgan auditor, oscil·laria entre 3,3 i 16,7 milions d'euros, un estalvi gens menyspreable que es podria utilitzar per escurçar les llistes d'espera», anota. I insisteix: «L'externalització dels serveis de salut, siga ressonàncies, hemodiàlisi o de qualsevol altre tipus, no és més que un mecanisme d'extracció de recursos públics cap a beneficis privats». «També hi ha evidències que els serveis privatitzats tenen menys recursos assistencials, menys personal i obtenen pitjors resultats de salut», subratlla.
Als sobrecostos i uns indicadors sanitaris deficients, s'afegeixen altres possibles factors negatius. «Les externalitzacions comporten, a més, riscs de ruptura de servei per problemes laborals que, de vegades, no depenen directament de l'administració, així com incorporen el mateix risc del mercat, és a dir, que l'empresa contractista faça fallida o que es realitzen canvis accionarials que repercutisquen en l'acompliment del contracte», complementa Herrera, qui esmenta també un problema de fiscalització del concessionari: «A la Comunitat Valenciana, s'hi produeix una paradoxa: una empresa, la qual genera pràcticament el 100% dels seus ingressos a través de contractes públics de concessió administrativa, no rendeix comptes a la ciutadania sobre on acaba aquests diners». I preconitza: «El model de privatització de la sanitat és incompatible amb els principis d'igualtat de drets i universalitat. Crec que és el moment de tancar l'experiment fallit de la gestió privada de la sanitat pública».
«Cal internalitzar els serveis privatitzats», concorda Muntaner, qui denuncia que amb les denominades col·laboracions públiques-privades «la frontera entre públic i privat queda enfosquida per la preferència de l'opció privada». «A Catalunya, el sistema sanitari públic s'ha privatitzat a poc a poc mitjançant externalitzacions innecessàries. El contribuent ha estat finançant negocis grans i petits que debiliten el sistema sanitari i empobreixen les treballadores a través de contractes precaris», argumenta. Des de la Marea Blanca catalana comparteixen el propòsit de revertir les privatitzacions: «No tolerem que s'extragui un ral més de la sanitat pública cap a les companyies privades». «Si bé defensem un model de sanitat 100% pública, el nostre objectiu més pragmàtic és traçar una línia divisòria entre la sanitat pública i les clíniques privades. Tota la xarxa pública s'ha de gestionar des de l'administració pública», sol·licita Barberà.
Degradació pública, benefici privat
Malgrat la defensa més urgent d'internalitzar els serveis mèdics privatitzats durant les darreres dècades, la plataforma sanitària adverteix que la vigència d'una doble xarxa pública i privada en la provisió de la sanitat «comporta desigualtats». «L'existència d'una doble xarxa d'assistència sanitària reflecteix l'interès de les companyies sanitàries per garantir la seua taxa de benefici mitjançant la mercantilització de la salut. Les retallades que ha experimentat la sanitat pública tenen múltiples conseqüències, entre elles la falta de contractació de personal sanitari que comporta l'augment en les llistes d'espera. Això empeny a una part de la població a contractar assegurances privades. És un negoci rodó», indica Pereyra. «La degradació de la sanitat pública sempre beneficia la sanitat privada», rebla Barberà.
«Segons les dades de l'última Enquesta Nacional de Salut (2017), només un 15% de la població té una cobertura sanitària mixta. Tot i que una part de la població compta amb una doble cobertura, quan pateixen alguna patologia greu sempre acudeixen a la pública. És a dir, el sistema privat s'utilitza principalment per a evitar les llistes d'espera en l'atenció especialitzada de l'assistència pública i no perquè és una millor atenció, més eficient o amb millors resultats», il·lustra Pereyra. «Els segurs privats només tenen clients sans. Quan alguna persona té una patologia greu, la deriven a la pública», apuntala Martínez Castells.
La crisi sanitària pel coronavirus ha sigut, precisament, un exemple de tot plegat. Les clíniques privades han cobrat 800 euros -segons va publicar Voz Pópuli- per proves diagnòstiques sobre la Covid-19, han derivat pacients infectats a la pública i han presentat Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) en plena pandèmia, així com hospitals privatitzats de la Comunitat de Madrid han intentat aplicar un copagament als malalts crònics per l'enviament dels seus medicaments, tal com va desvelar eldiario.es. En un moment en el qual hi ha una manca de capacitat per realitzar els tests necessaris, Analiza, l'empresa responsable del laboratori de l'hospital privatitzat de Dénia (Marina Alta), va presentar un ERTO. La denúncia d'Intersindical Valenciana va aturar-lo.
«Mentre el sistema públic es deixava la pell en intentar salvar vides, els professionals sanitaris a través, per exemple, de l'Associació de Facultatius Especialistes de Madrid clamaven contra la sanitat privada per posar-se de perfil», ressalta Herrera. «L'existència d'una doble xarxa d'assistència sanitària és una contínua font de desigualtat i de sobrecostos per a la sanitat pública. Fins i tot, en el cas de les clíniques d'estètiques. Sovint les deficiències per les seues operacions ha de corregir-les el sistema sanitari públic», incorpora Martínez Castells. I tanca: «La sanitat, tal com ha demostrat amb més clarividència la crisi del coronavirus, ha de ser 100% pública».