Converses

Oriol Mitjà i la virilitat de país

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De tant en tant, a Catalunya apareix un heroi nacional. El gendre perfecte. Pep Guardiola, Josep Lluís Trapero, Oriol Mitjà. La seva emergència va lligada a un fet clau en la història del país. El millor Barça masculí de la història, els atemptats de Barcelona, la pandèmia de la COVID-19. Hi sol haver una mena d’ingerència espanyola que complica la gesta de l’heroi: el Reial Madrid del pinxo Mourinho; la inoperància del Ministeri de l’Interior en la resposta als atemptats; la gestió militar, centralista i pro-Íbex del govern més progressista de la democràcia espanyola. Per solucionar aquests impediments, l’heroi català haurà de tirar de modèstia, professionalitat i rigor. De la mà esquerra, el cap fred i el cor calent.

Guardiola, Trapero i Mitjà encarnen una masculinitat catalana ideal. La professora de la universitat gal·lesa de Bangor, Helena Miguélez-Carballeira, ha estudiat els orígens d’aquesta concepció de l’home català. Ho fa al text “Virilitat de país: discursos sobre masculinitat, nació i poder polític”, inclòs al primer volum de l’antologia d’articles Terra de ningú: perspectives feministes sobre la independència (Pol·len Edicions). Miguélez-Carballeira explica que la masculinitat catalana contemporània es va configurar en reacció a l’imaginari viril impulsat a Espanya després de la pèrdua de Cuba i Filipines.

En La España invertebrada (1922), el filòsof José Ortega y Gasset va atribuir la caiguda de l’imperi espanyol a la influència de regions feminitzades com ara Catalunya o Euskadi: “Hace falta recuperar la libido nacional con un programa de energía unificadora, central, de totalización. Cultivar el talento de carácter imperativo, ser emperador de uno mismo e imperar en los otros por medio de la fuerza o la persuasión”. El 1954, continua la professora, Jaume Vicens Vives el contestaria a “Virilitat de país”, al llibre Notícia de Catalunya, defensant un model de masculinitat catalana basada en principis més lligats a la burgesia, capgirant aquelles característiques que Ortega y Gasset considerava efeminades i reivindicant-les com a una altra manera d’entendre la masculinitat. “L’acte de virilitat més gran d’un poble és la conquesta de la terra que el nodreix”, concloïa.

És el que va fer Trapero i ara Mitjà: protegir els seus davant de l’energia unificadora, central, de totalització, de l’espanyolitat. Tal com apuntava Patrycia Centeno a Fot-li Pou, líders catalans com ara Jordi Cuixart o David Fernàndez s’han caracteritzat, i han estat lloats, per adoptar una forma feminitzada de comunicar-se políticament, quelcom injust si es té en compte que les líders són penalitzades quan exhibeixen aquests mateixos atributs. Amb tot això no vull dir que els homes catalans siguin millors que els espanyols, o que siguin més feministes: n’hi ha prou en mirar la bretxa salarial a Catalunya, el nombre de dones al capdavant d’institucions polítiques i a les empreses, o les xifres sobre feminicidis, agressions físiques i sexuals, així com sobre assetjament –amb casos sonats dins els partits independentistes– per veure que Catalunya dista molt de ser una societat igualitària.

Tot i així, el marc nacional i de configuració de masculinitats ens ofereix una manera d’entendre la construcció mediàtica de la figura de l’Oriol Mitjà, tan per part dels seus detractors com dels seus defensors. Mitjà és un investigador amb un prestigi inqüestionable: és un dels pocs a l’Estat que té una beca ERC, atorgades pel Consell Europeu de Recerca, i ha estat decisiu en la lluita contra la malaltia del pian, que va camí d’ésser la segona que s’eradica. Moltes de les crítiques que ha rebut, en què se l’acusa de vedette alarmista per cridar l’atenció dels partits polítics independentistes, diuen més del sistema partitocràtic català i espanyol, que premia la lleponeria tant dins dels partits com des dels mitjans, entitats de la societat civil i universitats, que no pas de les accions i declaracions de l’epidemiòleg.

Per la seva trajectòria professional, és lògic que Oriol Mitjà sigui un dels experts assessors del govern en la gestió de la pandèmia. I és per això que és convenient que la seva acció sigui avaluada amb rigor. Això passa per no entronitzar-lo, i és aquí on els estereotips sobre la masculinitat i el lideratge en temps de crisi descrits a l’inici poden crear una imatge distorsionada de la seva figura. Tal com escriu Nira Yuval-Davis, en temps de crisi, els nacionalismes atorguen als homes el paper defensor de la mare pàtria, mentre que les dones simbolitzen la nació i són les encarregades de reproduir-la, tant a nivell biològic com cultural, passant les tradicions. Així doncs, el millor que podem fer en relació a Mitjà és tractar-lo com el que és: un excel·lent epidemiòleg que treballa amb un equip per frenar una epidèmia.

Primer, perquè ell no és infal·lible: les seves propostes de seguiment del la COVID-19 mitjançant l’explotació de dades mòbils han de ser estudiades per experts com l’entitat X-Net, que ha elaborat un seguit de propostes per emprar-los de forma que no vulnerin els drets democràtics. Segon, perquè l’eradicació de la pandèmia és una feina en equip. Tal com escriu l’activista afroamericana Charlene Carruthers a Sin concesiones. Preceptos negros, queer y feministas para movimientos sociales (Consonni, 2019), el risc de divinitzar els líders és que no aconsegueixin construir relacions i fomentar més líders, de manera que el treball que han fet fins llavors, un cop fora, s’aturi en no haver-hi ningú més que pugui desenvolupar-lo.

Catalunya n’ha tingut un precedent en els presos polítics i exiliats, on, per una banda, ells han tingut més visibilitat que elles. I, per l’altra, perquè el seguiment acrític, fins a cert punt religiós, de la figura d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Jordi Cuixart ha deixat les seves organitzacions orfes de política propositiva i de lideratges. Quelcom semblant va passar amb els advocats homes del procés, Xavier Melero, Jordi Pina i Andreu van den Eynde, elevats com a oracles jurídics durant l’espectacle mediàtic que van ser els judicis. Advocades com Olga Arderiu i Marina Roig van quedar relegades a un segon pla, malgrat haver d’enfrontar-se, a més de l’espanyolisme de Manuel Marchena, al seu masclisme.

El risc d’elevar Mitjà a la categoria de màrtir no s’entendria sense l’inestimable contribució de l’espanyolisme dels podemites, socialistes, Ciutadans, membres de Vox i populars. L’epidemiòleg ha qüestionat sense embuts la política de contenció del virus feta pel Govern espanyol. Una política on el component patriòtic n’ha estat l’element central, amb publicitat que crida a la unitat del poble i amb la rellevància de l’exèrcit en la seva gestió. L’enfocament ha estat bèl·lic, quelcom que, com bé han assenyalat força analistes feministes –i en certa manera el president alemany Frank-Walter Steinmeier–, passa per alt que per solucionar una pandèmia no cal ni agressió ni punitivisme, sinó cura i protecció. Així, la lògica militar, un sector altament masculinitzat, passa per davant de la comunitària, i amaga que bona part de la contenció del virus –a la sanitat, a la neteja– l’estan fent dones. A més a més, la mentalitat militar-patriòtica implica atacar per terra, mar i aire, els qui dissenteixen d’aquest discurs únic, com és el cas de Mitjà. La maquinària política, mediàtica i científica s’ha llançat en tromba a desacreditar-lo. Perquè amb la unitat d’Espanya no s’hi juga, i menys en temps de guerra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.