L’aigua clara i neta. Les imatges dels canals de Venècia són insòlites: l’aigua habitualment tèrbola que transcorre per l’interior de la ciutat ha esdevingut pràcticament cristal·lina. S’hi pot veure el fons i fins i tota alguna mola de peixos que van d’un costat a l’altre, per unes vies nàutiques que fins fa unes setmanes eren ocupades per góndoles i turistes. Des del 7 de març passat que els habitants de Venècia tenen prohibit eixir de casa seua. Els turistes fa més setmanes que van deixar de desfilar pels seus carrerons, advertits per l’aparició dels primers casos de coronavirus, que de fet van obligar a precipitar el final del seu populós Carnestoltes.
Les aigües transparents, netes de Venècia són la cara B de l’emergència sanitària que viu Europa. El parada turística ha tingut un efecte benèfic d’una magnitud proporcional per al medi ambient. I el mateix passa amb la resta d’activitats econòmiques: menys gent anant a treballar, menys fumerals escopint partícules contaminants, menys persones desplaçant-se a centres comercials... signifiquen també menys contaminació per al planeta. Durant l’etapa de quarantena, la Xina va reduir les emissions de CO2 en un 25%, segons informava fa una setmana el portal britànic CarbonBrief, especialitzat en informació sobre el canvi climàtic.
També a casa nostra l’aturada laboral ha començat a tenir efectes benèfics per al medi ambient. Encara és prompte per disposar de dades concretes sobre emissions de partícules contaminants a l’atmosfera, però alguns indicadors ja evidencien certes millores. La reducció del tràfic rodat està provocant una millora notable en la qualitat de l’aire en els àmbits urbans. Diumenge de la setmana passada, algunes de les estacions amb que l’Ajuntament de València mesura la contaminació de l’aire van registrar descensos en els nivells de les partícules en suspensió de fins el 84%. A Barcelona, dilluns, a les 10 hores del matí, les estacions de Gràcia i l’Eixample (les dues que habitualment registren uns valors més alts), que habitualment registren valors de al voltant de 60 microgrames de diòxid de nitrogen per metre cúbic, es quedaren en 30 micrograms. Segons dades de la Generalitat, entre dilluns i dimecres, les concentracions de diòxid de nitrogen (NO2) van baixar d'un 50%.
A Espanya el transport és el principal contaminant de l’atmosfera. A Europa, el segon. La disminució en els índexs de contaminació podrien fins i tot incrementar-se si acaba decretant-se una paràlisi general de l’activitat econòmica, com va passar a la província de Wuhan. “Si els grans emissors acaben aturant l’activitat, molt possiblement acabem apropant-nos a la reducció establerta en l’acord de París”, explica Adrián Fernández, responsables de mobilitat de Greenpeace. “No hauríem d’oblidar que la contaminació atmosfèrica mata anualment 10.000 persones a Espanya”, recorda l’ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà.
“Es tracta d’un fenomen puntual, per a un canvi real caldrien mesures estructurals molt potents”, explica Damià Gomis, director del Laboratori Interdisciplinar sobre Canvi Climàtic de la Universitat de les Illes Balears. La majoria de veus consultades coincideixen amb Gomis en que es tracta d'un miratge i temen, de fet, que es produisca un efecte rebot en el mitjà termini, a mesura que es recupere l’activitat econòmica, és a dir, que continuem contaminant tant com fins ara. “No combatrem el canvi climàtic amb un virus”, va advertir a principis de setmana António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, durant una roda de premsa per presentar un informe de seguiment dels impactes de la crisi climàtic. De fet, Adrián Fernández tem que les urgències socials i econòmiques que emergiran una volta superem l’alerta sanitària desdibuixen la importància de l’emergència climàtica. “Cal mantenir i implementar les polítiques del Green New Deal. No es poden retardar les inversions necessàries per fer la transició ecològica que necessitem per complir amb els acords internacionals”, adverteix aquest representant de Greenpeace.
Alegrar-se de la reducció de les emissions de partícules contaminants podria resultar, en un context d’alerta sanitària, en què cada dia es comptabilitzen milers d’afectats i desenes de morts, una frivolitat majúscula. Tanmateix, la dràstica reducció d’emissions també invita a algunes reflexions a propòsit del model de creixement econòmic actual. “Quan tot passe, serà oportú que ens plantegem el nostre model de vida”, suggereix Fernández. De la mateixa opinió es Andreu Escrivà, autor d’Encara no és tard: claus per entendre i frenar el canvi climàtic: “la qüestió mediambiental no és substancialment diferent a la qüestió laboral o econòmica en relació al coronavirus: la pandèmia està provocant una parada brutal de la forma de funcionar. El que hem de fer, quan tornem a posar la maquinària en marxa, és decidir si volem que la maquinària continue en la mateixa direcció o volem que gire cap a un altre lloc”. En aquest sentit, durant la darrera setmana es multipliquen les veus que adverteixen que pandèmies com les del coronavirus estan íntimament relacionades amb un model de creixement (demogràfic i d’ocupació d’espais naturals) massa predador per a la capacitat de càrrega del planeta. El covid-19, doncs, seria un avís.
L’aturada econòmica, siga com siga, està tenint efectes benèfics per al medi ambient. “Seria bo que la gent isquera d’aquesta situació amb una consciència reforçada sobre cap on vol anar. Del que es tracta ara seria de mantenir els efectes benèfics generats pel coronavirus, però sense els efectes nocius del coronavirus -explica Andreu Escrivà-. I en aquest punt caldrà assumir que les renúncies, els sacrificis i l’esforç que hem de fer per lluitar contra el canvi climàtic és infinitament menor que el que estem fent ara”. No s’ha de perdre de vista que, segons l'informe Stern, prendre les mesures de mitigació necessàries per estabilitzar el clima suposaria una despesa de al voltant de l'1% o del 2% del PIB mundial. En canvi, no fer res i mantenir les coses com fins ara, podria tenir un cost d'entre un 5 i un 25% del PIB.
En un món en què cada volta més veus advertien de la necessitat de reduir els nostres desplaçaments, els nostres viatges, els nostres hàbits de consum... el covid-19 ens ha aplicat una mena de teràpia de shock, una teràpia que ens obliga a reduir la nostra activitat; ens aboca, en definitiva, a parar un ritme de vida habitualment frenètic i expansiu. La qüestió, doncs, és quin sistema eixirà d’aquesta crisi, però també quins models de vida. “Això és com les persones que tenen sobrepès i passen una grip o una gastroenteritis i de sobte perden 3 o 4 quilos -explica, a mode d'exemple, Andreu Escrivà-. Després, poden fer com si res, i tornar-los a guanyar o bé aprofitar el punt d’inflexió per mantenir-se en un pes que és més saludable i els genera més benestar".