El col·lapse dels hospitals, la transmissió forassenyada del virus i les xifres insuportables de morts havien quedat enrere. La pandèmia del coronavirus seguia sent un malson indesitjat, però la corba epidemiològica que marcava l'evolució dels contagis s'havia aplanat gràcies a un llarg confinament. Amb l'objectiu de reactivar una economia extremadament depenent de sectors com ara el turisme i l'hostaleria, les autoritats espanyoles van dissenyar un polèmic procés de desescalada fins a endinsar-se en la nova normalitat, és a dir, en una etapa caracteritzada per la convivència amb el virus i la mascareta com a element primordial de defensa contra possibles infeccions. L'objectiu era evitar el descontrol dels rebrots. En cas de no aconseguir-ho, l'ombra d'un segon aïllament domiciliari emergiria al debat públic.
Si durant la primera onada del coronavirus van evidenciar-se les conseqüències de les retallades als centres hospitalaris, en la nova normalitat s'han reflectit els efectes de la contenció fiscal aplicada en àrees sanitàries com ara l'atenció primària i la salut pública, les quals s'encarreguen de detectar nous infectats i rastrejar els contactes per controlar el brot. «Necessitem 2.000 rastrejadors i només en tenim 200», va advertir aquesta setmana Magda Campins, cap d'epidemiologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron, a Barcelona. Era una de les nombroses seqüeles que ha deixat l'epidèmia que va patir la sanitat espanyola durant la darrera dècada: l'austeritat pressupostària.
Vestida amb bata blanca i amb la calculadora com a bisturí, Amnistia Internacional ha fet una anàlisi clínica de com, precisament, la sanitat espanyola va perdre vitamines i proteïnes financeres entre 2009 i 2018, així com ha comparat l'estat mèdic dels diferents sistemes sanitaris autonòmics en matèria pressupostària i de ràtios de professionals per habitant. I n'ha extret un diagnòstic rotund: «Les mesures d'austeritat adoptades en el context de la crisi econòmica van provocar un enfonsament de la despesa sanitària. Malgrat la progressiva millora des de llavors, seguim sense recuperar la inversió sanitària pública que teníem fa deu anys. Com a conseqüència, el dret a la salut està en risc a Espanya».
«Aquestes polítiques han provocat un empitjorament de l'accessibilitat, l'abast i la qualitat de l'assistència sanitària, i han generat molt patiment, especialment en les persones de rendes més baixes, i dins d'aquest grup, en les persones amb malalties cròniques, és a dir, aquelles amb discapacitat, tractaments de salut mental i d'edat avançada», amplien. I agreguen: «Tot i que Espanya ha incrementat la seua riquesa, és a dir, el producte interior brut en un 8,6% durant els darrers deu anys, no s'ha produït un augment equivalent en la despesa sanitària pública, sinó tot el contrari: s'ha vist reduïda en un 11,21% respecte del 2009». Una disminució de la inversió sanitària que s'ha donat en un escenari de creixement de la despesa sanitària privada, la qual ha experimentat un increment del 16,28%.
L'aplicació de la tisora al pressupost sanitari ha comportat, segons l'informe de l'organització internacional, una reducció del percentatge que representa en el PIB la despesa sanitària, el qual ha passat de suposar un 8,98% en 2009 a un 8,87% en 2017. «Si ho comparem amb la resta dels estats de la Unió Europea, Espanya està per sota de països com Alemanya, que dedica un 11,25% del seu PIB a la despesa sanitària el 2017. També de França que inverteix l'11,3%, Suècia l'11%, Àustria el 10,4%, Bèlgica el 10,3% i Països Baixos un 10,10%», indiquen. L'Estat espanyol només presenta millor indicador que països com ara Estònia, Xipre, Lituània, Luxemburg o Romania, els quals destinen percentatges inferiors al 6,5%.
Si s'analitza la despesa per habitant entre la resta d'estats membres de la Unió Europea, l'Estat espanyol es posiciona en la part intermèdia de la classificació. Amb una inversió de 147 euros menys per habitant respecte de fa una dècada, l'administració espanyola dedica en diners corrents 2.221,11 euros per habitant. «Si comparem la inversió sanitària per habitant amb la resta de països d'Europa l'any 2017, es troba en una posició intermèdia, amb països que destinen més de 5.000 euros per habitant, com Suècia (5.206 euros), Dinamarca (5.134 euros), Luxemburg (5.082 euros) i Alemanya (4.459 euros) i altres que destinen menys de 1.000 euros per habitant, com Lituània, Hongria, Letònia, Croàcia, Bulgària i Romania», apunta l'organització a favor dels drets humans, qui subratlla: «Durant el mateix període, Suècia ha incrementat la inversió en un 74,78%, Estònia amb un 66,18%, Lituània en un 53,78%, Alemanya en un 33,26%, Àustria en un 23,82% i Finlàndia en un 24,29%».
«Espanya incompleix les seues obligacions internacionals en matèria de salut, per les quals es compromet a avançar de manera progressiva en el compliment del dret de tota persona a gaudir del més alt nivell possible de salut física i mental. En un context com el que ens trobem, això sembla més greu que mai: no volem més dècades perdudes», ha criticat Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional a l'Estat espanyol. «De manera urgent, les autoritats han de revertir la tendència de desinversió en el Sistema Nacional de Salut i incrementar els recursos humans i materials per a assegurar el compliment progressiu del dret a la salut», exigeix. No debades, i com recull l'informe, l'Estat espanyol només aconsegueix unes ràtios superiors en personal mèdic d'atenció primària per habitant que països de rendes més baixes com ara Eslovènia, Polònia, Letònia, Hongria, Grècia i Bulgària.
Tisora autonòmica
Els diferents governs espanyols que s'han produït durant la darrera dècada, tant del PSOE com del PP, no són els únics que han aplicat l'austeritat pressupostària en matèria sanitària. Les autonomies, tot i que sovint pressionades per la manca de finançament estatal i per unes regles de dèficit més exigents que les estatals, també s'han sumat a les retallades en el sistema sanitari, del qual n'ostenten la competència. Segons Amnistia Internacional, Catalunya ha reduït un 12,37% la despesa pública sanitària consolidada entre 2009 i 2018, així com la davallada al País Valencià ha sigut del 8,09%. Les Illes Balears són l'únic territori que obté un saldo positiu, amb un increment de l'1,76%. En aquest cas, la diferència entre l'etapa de govern del PP i l'actual executiu progressista és notable. Els conservadors, no debades, van aplicar retallades del 14,56% i 21,19% en els anys 2010 i 2012 respecte de la partida de 2009. El bipartit conformat pel PSIB i Més per Mallorca van realitzar augments de la despesa pública consolidada del 4,42% i del 5,30% en 2017 i 2018, respectivament.
En despesa sanitària pública per habitant, però, les tres autonomies de l'àmbit lingüístic català registren dades negatives, tot i que, de nou, les Illes Balears aconsegueix millor nota amb una reducció d'aquest capítol del 6,70% respecte de l'any 2009. A Catalunya, la disminució ha estat del 13,17% i al País Valencià del 7,43%. El Principat compta amb el dubtós honor de ser la segona autonomia amb una major reducció, malgrat que durant 2017 i 2018 s'ha incrementat un 0,84% i un 0,95%, respectivament. En el cas de la Generalitat Valenciana, s'observa un clar contrast entre l'etapa del PP i la legislatura botànica. No debades, l'any 2011, 2012 i 2013 la despesa sanitària per habitant va reduir-se un 5,27%, un 13,04% i un 5,72%, respectivament, en relació amb l'any 2009. En canvi, en 2018 i 2019 s'han produït augments del 2,61% i l'1,02%, respectivament.
En l'àmbit de la salut pública, el qual resultat fonamental per lluitar contra la pandèmia del coronavirus, el País Valencià i Catalunya suspenen. Tot i que ambdós executius han intentat corregir les retallades anteriors, registren una reducció respecte de l'invertit en 2009, del 21,06% en el cas del Principat i del 20,95% per part del territori valencià. Les Illes Balears, com amb la depesa sanitària consolidada, compta amb una tendència positiva gràcies a un augment espectacular del 171,78%.
L'arxipèlag també té una dinàmica pròpia en la despesa sanitària destinada a concerts amb empreses privades. Segons l'informe d'Amnistia Internacional, aquest capítol de la inversió mèdica ha experimentat en la dècada 2009-2017 un creixement del 6,54%. No debades, suposava l'11,14% del total del pressupost sanitari en 2017. L'augment a Catalunya, però, és pírric, del 0,01%. Ara bé, el cost dels concerts amb firmes privades consumia el 24,45% del pressupost sanitari català. Al País Valencià, aquesta despesa s'ha reduït un 1,63% i en l'any 2018 suposava només el 4,19% del conjunt de la inversió sanitària.
Atenció primària, la gran oblidada
L'impacte de l'austeritat, al seu torn, és nítid en el percentatge dedicat a atenció primària dintre del total de la despesa sanitària. Si Catalunya destinava l'any 2008 un 15,31% del total, en 2018 era del 12,98%. Un patró que es repeteix en les Illes Balears, qui dedicaven el 13,62% del pressupost sanitari a atenció primària l'any 2008 mentre en l'any 2018 representa només un 11,90%. El País Valencià, en canvi, sí que ha aconseguit incrementar la partida d'una àrea fonamental per prevenir malalties. Aquest àmbit suposava el 13,15% del capítol sanitari en 2018. En 2008, se situava en el 12,98%.
Tot i elevar el pes de l'atenció primària al pressupost, la despesa sanitària en atenció mitjana mesurada en euros constants ha experimentat una evolució negativa al territori valencià del 5,03% respecte del 2009. Aquesta tendència regressiva ha sigut de l'11,06% a les Illes Balears i del 24,26% a Catalunya. Una variació descendent que contrasta en l'augment que s'ha donat en la partida d'atenció especialitzada a les Illes Balears i al País Valencià. El Principat, tanmateix, registra una diferència percentual decreixent del 0,20%.
Si s'analitza la ràtio de personal d'atenció primària per 1.000 habitants, Catalunya sí que s'ha endinsat en una dinàmica positiva. Mentre l'any 2008 tenia 0,70 professionals d'aquest àmbit per 1.000 habitants, en 2018 n'ostentava 0,76. Unes dades calcades a les del País Valencià. Les Illes Balears, per contra, havien experimentat un lleuger retrocés en passar dels 0,64 professionals d'atenció primària per 1.000 habitants del 2008 als 0,62 del 2018. En el cas del personal d'infermeria per 1.000 habitants, s'observa una evolució semblant. Catalunya passa de tenir en 2008 0,64 infermeres d'atenció primària per 1.000 habitants a 0,72 l'any 2018 i el País Valencià de comptabilitzar-ne 0,52 a 0,62. L'arxipèlag, tanmateix, ha retrocedit d'un 0,53 del 2008 a un 0,50 en 2018.
«L'atenció primària, fonamental en un sistema de salut i essencial per afrontar una crisi sanitària com la pandèmia de coronavirus en què ens trobem, ha estat una de les àrees més perjudicades. La inversió en aquesta mena de servei, que és la porta d'entrada al sistema públic de salut i l'única a la qual van molts pacients, s'ha reduït en un 13,10% de mitjana en les comunitats autònomes en l'última dècada i ha passat a suposar només el 13,8% del total de la despesa sanitària pública el 2018, davant del ja escàs 14,3% de 2009», retrau Amnistia Internacional, qui afegeix: «Tampoc la ràtio de personal mèdic i d'infermeria en atenció primària per cada 1.000 habitants ha variat pràcticament, sinó que es manté igual que l'any 2009».
Arran de l'infrafinançament que presenta la sanitat espanyola i la manca de personal que hi ha en àrees fonamentals, especialment en sistemes que busquen una orientació comunitària i una relació estreta entre el professional sanitari i els pacients, l'organització que treballa pels drets humans arreu del planeta demana «a les autoritats sanitàries centrals i autonòmiques donar prioritat a l'augment de les assignacions pressupostàries per al Sistema Nacional de Salut per, com a mínim, retornar als nivells existents abans de la imposició de les mesures d'austeritat, i incrementar la inversió de manera progressiva, en termes constants». Així mateix, sol·liciten que l'Estat espanyol «complisca amb les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut en prioritzar la inversió en atenció primària». Un clam que executius, com ara l'integrat al País Valencià per PSPV, Compromís i Unides Podem, semblen acceptar en els seus plans de reconstrucció social. Sense una forta alimentació, la resiliència del sistema sanitari espanyol continuarà llastrada per les seqüeles de l'epidèmia d'austeritat.