Coronavirus

Residències front al coronavirus: la falta de mitjans colpeja el sector més vulnerable

El coronavirus penetra amb duresa en les residències de la tercera edat, on conviu el fragment poblacional més vulnerable a la pandèmia. Els representants del sector denuncien la mancança de material de protecció i la incertesa per la falta de tests, que posen en perill la salut de residents i treballadors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’acostava el dia 25 i, com cada mes, arribava el pagament de les pensions. Allò habitual per a molts jubilats és fer una visita a la sucursal de confiança per actualitzar la llibreta o emportar-se la prestació en efectiu. Anar al banc és un dels pocs moviments permesos pel decret de l’estat d’alarma. Tanmateix, una acció tan rutinària com aquesta podia provocar el desplaçament massiu de la població més vulnerable davant la COVID-19. És per això que tant les administracions com les entitats financeres posaren en marxa una sèrie d’iniciatives per tal de conscienciar els clients més grans i evitar que abandonaren els seus domicilis.

D’acord amb un estudi publicat pel JIDC (Journal of Infection in Developing Countries), les dades obtingudes del brot inicial a la Xina i posteriorment a Itàlia indiquen que, mentre que els pacients d’entre 60 i 70 anys tenen un 0,4% de probabilitats de morir, entre els 70 i 80 anys la mortalitat ascendeix a l’1,3% i, per als majors de 80, se situa en un 3,6%. Els percentatges, a simple vista, poden no resultar molt alarmants, però empitjoren si tenim en compte que, a l’actual brot que està experimentant Itàlia, el 83% dels infectats per coronavirus superen els 60 anys.

Una radiografia com aquesta situa a la vora del precipici a les residències de la tercera edat, on el SARS-CoV-2 ha penetrat amb especial virulència. El passat 6 de març, la necròpsia d’una dona que vivia a una residència de la Comunitat de Madrid va determinar que el coronavirus havia estat el causant de la pneumònia que la va portar a l’Hospital Gregorio Marañón. L’endemà, una desena de residents del mateix centre i una auxiliar d’infermeria donaren positiu a la prova del COVID-19. Aquest seria el primer cas públic d’un fenomen que, a hores d’ara, registra més de 1.500 defuncions a les residències de l’Estat espanyol.

Les Ordres 265/2020 i 275/2020 del Ministeri de Sanitat regulen els protocols relatius a les residències de persones majors enfront la crisi sociosanitària del COVID-19. Les principals mesures davant casos possibles o confirmats, especificades en les respectives guies autonòmiques, contemplem la classificació tant dels pacients com del personal que els atén per tal de frenar el contagi, així com altres qüestions relacionades amb la higiene o la protecció dels professionals.

Sacramento Pinazo és la presidenta de la Societat Valenciana de Geriatria i Gerontologia (SVGG). Preguntada per l’efectivitat d’aquestes disposicions, la seua resposta és clara: “Perquè una mesura puga ser valorada, allò més important és que siga realment implementable i, desafortunadament, moltes de les mesures proposades reflecteixen un desconeixement ampli de quina és la realitat actual a les residències de persones grans”. Segons explica Pinazo, “un cas confirmat de coronavirus representa un alt risc donada la fragilitat dels habitants del centre. Per tant, és imprescindible la seua derivació hospitalària o el trasllat a un centre assistencial que s’especialitze en COVID-19. Ara bé, si no existeix alterativa, s’ha de dotar als centres dels tests de diagnòstic necessaris, de recursos humans especialitzats i d’equips de protecció individual (EPI) perquè el treball es puga desenvolupar en condicions segures”.

Per a evitar saturar, encara més si cap, els hospitals públics, la presidenta de la SVGG proposa l’habilitació de centres residencials monogràfics. “A totes les províncies n’hi ha algun disponible, com la residència de Lledó a Castelló o un centre d’Alzira que s’ha plantejat com a suport a l’hospital quan seria un recurs ideal per a la derivació de casos de les residències”, conclou.

Les àmplies capacitats de contagi del nou coronavirus fan de la distància un factor imprescindible. A les residències, però, l’espai es converteix en un punt crític. La Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG) apunta en un comunicat que el 48,7% dels centres a Espanya són de mida menuda, compten amb menys de cinquanta places i, per tant, no permeten l’aïllament per unitats. Montse Blasco, vocal de residències de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (SCGG) de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, insisteix en el fet que pertanyen als serveis socials, no al sector sanitari. “Les residències es consideren un entorn substitutiu de la llar i precisament el que es fa és vida comunitària, de manera que aquest confinament es fa molt difícil, sobretot a les més petites”, explica Blasco.

La derivació sistemàtica als hospitals tampoc la contempla com la solució més adequada: “En cada cas, s’ha de valorar quin és el risc-benefici de fer un trasllat o no”. Una de les majors preocupacions de la SCGG és, de fet, l’atenció a la fi de vida. “Ens interessa, especialment, poder donar una bona qualitat de la mort, d’acord amb els documents de voluntats anticipades que hem treballat amb els residents i els familiars. De moment, es faciliten videotrucades i s’està treballant perquè algun familiar pugui accedir en aquest moment tan delicat”, reflexiona Montse Blasco. Aquesta situació, a més, “està provocant un estrès emocional a tots els professionals, que no estan preparats per lidiar amb aquestes circumstàncies”, afegeix.

Els índexs de mortalitat colpegen especialment les persones d’edat avançada, però el virus tampoc dona treva als seus cuidadors, que s’enfronten a l’escassetat de material, la incertesa per la falta de tests i la por a la pròpia infecció. Montse Llopis, directora general de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) exigeix la dotació de material de protecció, que “està arribant de mica en mica, però és totalment insuficient”. “El personal de les residències és majoritàriament cuidador i, si no se’ls proporcionen les eines adequades, hi ha un gran perill de contagi”,  expressa Llopis.

També resten pendents de l’arribada de tests de diagnòstic. L’homòleg valencià, el president de l’Associació Empresarial de Residències i Serveis de Persones Dependents (AERTE), José María Toro, reclama que es realitzen “proves a tots els professionals i residents” i al·lega que “l’única manera d’organitzar-se efectivament és saber si les persones estan contagiades o no”. Així ho reafirma Montse Blasco, de la SCGG: “Si s’haguessin fet tests de prevenció, s’hagués pogut activar el protocol abans per evitar els contagis i identificar als professionals que haguessin estat en contacte amb els afectats sense les proteccions corresponents”.

El contagi de gran part dels treballadors ha derivat en una escassetat de personal a les residències. En el cas dels auxiliars, el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 ha flexibilitzat els requisits i permetrà la contractació de treballadors amb experiència, però sense titulació específica, com a cuidadors de persones dependents mentre perdure la crisi del coronavirus.

El principal problema, tanmateix, es troba a la infermeria. Segons denuncia AERTE, molts professionals de les residències es trobaven inscrits a la borsa de Sanitat i ara es veuen obligats a abandonar els seus llocs per a acudir-hi. Alfonso Valero, responsable de dependència de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), replica aquest posicionament: “Els infermers i auxiliars se’n van a la Sanitat pública perquè allí tenen millors salaris, millors condicions i, a més, se’ls puntua per a la borsa i les oposicions”. “Es tracta d’un problema endèmic i les empreses han de ser conscients que el sector està així perquè s’ha precaritzat molt”, afegeix.

En situacions de crisis, les mancances prèvies al sistema sociosanitari i assistencial prenen més importància que mai. Per a Sacramento Pinazo, presidenta de la Societat Valenciana de Geriatria i Gerontologia, “la inversió en el sector és ridícula”, amb només 2.500 places públiques de les quasi 27.000 que s’ofereixen al País Valencià. També incideix en aquest punt Montse Blasco, des de l’entitat catalana: “Quan tot això acabi, serà necessària una revisió del model social i sanitari a fons, que posi en valor la feina de les residències i doti dels recursos humans i econòmics que necessitem per a la supervivència dels serveis socials”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.